Per l’Estat de Dret no ha acabat encara la transició

El brutal crim dels joiers de Castelldefels ha posat de nou en el centre de la polèmica la suposada fragilitat del sistema judicial i penal espanyol. Preocupa, sens dubte, que un dels presumptes homicides ja hagués matat un altre joier uns quants anys abans, deixant en evidència tota l’organització penitenciaria, qüestionant-ne els programes de reinserció social i els sistemes de reducció de penes. Ara bé, tot i l’alarma que un fet tant abominable com aquest produeix en la població, no podem caure en la temptació de prejutjar tot el sistema públic que ha de vetllar per la justícia en el nostre país, no envà comportaments humans tant detestables com l’ocorregut a Castelldefels pot succeir fins i tot en la millor de les societats organitzades d’occident. Ni la millor llei, ni la mes eficaç policia, ni el millor centre penitenciari, podran evitar mai tots i cadascun dels comportaments delictius de que el ser humà pot ser capaç de protagonitzar. Dit això, que em sembla una evidencia, hem d’exigir que aquest Servei es doti, precisament, de tots els recursos i mitjans necessaris com si fos possible arribar a l’escenari perfecte on el crim deixés d’existir. En definitiva, hauríem de dotar-nos d’un sistema policial, judicial i penitenciari tant eficaç que davant d’un altre crim tant detestable com el de Castelldefels només jutgéssim l’acció malvada dels seus criminals i no a tot el sistema públic implicat.

Avui, malauradament, estem lluny d’aquest anhelat escenari, no envà totes les polítiques judicials i policials son encara, tot i els 25 anys de democràcia, les germanes pobres de l’administració espanyola. Només cal repassar, any rere any, els pressupostos de l’Estat per comprovar com els ministeris competents en la matèria son els que disposen de la pitjor dotació econòmica… Seria injust no reconèixer evidents millores tant pel que fa als nostres Jutjats, a les nostres casernes policials o als centres penitenciaris, però es evident que aquestes millores son clarament insuficients per una societat que evoluciona mes ràpidament que les lleis o els sistemes per prevenir, jutjar i corregir els comportaments il·legals.

No cal esperar, doncs, a alarmar-nos amb casos com el d’aquests innocents joiers, per altre banda difícilment evitables com ja he comentat anteriorment, només cal que analitzem l’estat de saturació de les presons (on els programes de reinserció son de difícil aplicació) o l’insuficient planta judicial (amb jutjats desbordats com els de Granollers en els que s’està reivindicant un nou edifici des de prop de 15 anys) o els mètodes de gestió totalment ineficaços en tota l’organització judicial espanyola (on estan els programes per motivar l’estabilitat laboral en els jutjats, per exemple ?) per adonar-nos que tenim un sistema públic clarament insuficient per prevenir i combatre el delicte o per recuperar per la societat als seus delinqüents.

En democràcia l’Estat de Dret només s’assoleix si el poder Judicial està en el mateix nivell de prioritat que el poder Legislatiu i l’Executiu. Si no dotem la Justícia de tots els mitjans i recursos per que sigui eficaç, aquesta justícia estarà en crisi i, amb ella, tot l’Estat de Dret… Avui per avui, tot i l’aclamat èxit de la transició espanyola, no ens podem enganyar: tenim un sistema judicial encara poc àgil i bastant arcaic. Des d’aquesta òptica crítica del sistema es evident que per el nostre Estat de Dret no ha acabat encara la transició…

…..

Article publicat a la Revista del Vallès i després en el meu antic bloc, en data 11-12-05

Matrimonis sense diferències

Reconec que aquest es un tema difícil de tractar, sobretot perquè dóna la sensació de que gran part de la societat encara té avui molts dubtes i prejudicis al respecta. Hem viscut molts anys marginant el col·lectiu de gais i lesbianes, dedicant-los tòpics injustos, discriminadors i burlescs i provablement el procés d’obertura de la societat favorable a l’assimilació i normalització d’una realitat tant pròpia dels nostres temps, encara no estava prou madur. El Govern Zapatero, però, ha volgut avançar-se a molts altres països socialment mes desenvolupats i ha impulsat la llei que permet el matrimoni entre dues persones del mateix sexe, provocant inevitablement  el debat en el que, poc o molt, tothom i ha dit la seva.

Políticament podríem qüestionar el moment o la oportunitat d’aquesta legalització controvertida i fins i tot podríem discutir sobre si etimològicament el mot matrimoni pot servir per la unió de dues persones que siguin del mateix sexe. També podríem afegir-nos a la polèmica amb arguments teològics i morals, però penso que per entendre la situació d’una forma planera i sincera, lluny de les discussions interessades, res millor que apropar-nos a la realitat que ens envolta…

Sense anar mes lluny aquesta setmana, un noi conegut des de petit per tota la família, s’ha casat amb un altre jove i allò que fa mesos va comportar una certa sorpresa, avui s’ha assumit sense problemes. A casa hem seguit amb interès tot el procés, des del nuviatge de la nova parella, passant per la relació amb les seves famílies i amics, fins la mateixa decisió, valenta, de voler contraure matrimoni i, he de dir, no hem observat cap distinció en comparació a la unió d’una parella heterosexual: la mateixa il·lusió per part de tots, els mateixos preparatius per celebrar una bona festa i el mateix respecta i admiració per els que van a prendre una decisió tant important. Puc assegurar que la proximitat ens ha portat la normalitat i ens ha fet obrir els ulls a una realitat i necessitat inqüestionable. Tothom, independentment de com faci ús del seu sexe, ha de tenir – com els deures que ningú discuteix – els mateixos drets i l’Estat, per tant, n’ha d’oferir cobertura sense cap mena de diferència.

Si la vida en parella de dues persones del mateix sexe es un fet evident, res ha d’impedir que aquestes parelles obtinguin els mateixos beneficis legals que les altres unions i, si es així, el dir-ne matrimoni quina importància té ?, on està la polèmica ?. Puc entendre que l’Església no ho vegi igual pel que fa als matrimonis canònics però no comparteixo la seva obstinada oposició als matrimonis civils en els que l’objectiu fonamental es la regulació de la vida de la parella davant el sistema legal que, repeteixo, ha de ser per tothom igual. Una altre qüestió es l’adopció de fills per part d’aquests nous matrimonis, però això mereix de ben segur un altre article d’opinió…

………

Article publicat a la Revista del Vallès i després en el meu antic bloc, en data 08-07-05