APAGUEM EL FOC!

Davant d’un foc al bosc podem trobar, com a mínim, dues reaccions possibles, la d’aquells que lluiten per apagar-lo i la dels que analitzen els motius que l’han provocat i les accions que caldria aplicar perquè no es repeteixin situacions similars. Ambdues reaccions son legitimes i necessàries, però estareu amb mi que la segona, la de l’anàlisi de les mesures futures, no pot escatimar esforços per centrar totes les energies en apagar el foc.


Les reaccions del foc al bosc les podríem aplicar a totes les emergències amb les que sovint topem en el nostre dia a dia. Des de totes les catàstrofes naturals, passant per les provocades per l’ésser humà en tota mena de conflictes armats, fins la manca d’aliments o d’habitatges dignes per tothom.


Tota crisi necessita moviments socials que la denunciïn i la combatin, per exigir un món més just i equilibrat. Necessitem un activisme constant que reivindiqui solucions estructurals que preservin el medi ambient; necessitem combatre les guerres amb tolerància, democràcia, reconciliació i pau; i necessitem polítiques que redistribueixin la riquesa perquè tothom pugui accedir a gaudir dels mateixos drets humans.


Sovint, però, la societat es debat entre posar el focus en les necessàries reivindicacions estructurals o en les accions d’emergència. Sovint entren en col·lisió les solucions a curt termini amb les de llarg recorregut. Es el que passa, especialment, en el debat obert sobre com combatre la pobresa i, més concretament, en com ajudar a les famílies que tenen dificultats per alimentar a tots els seus membres.


Son els bancs dels aliments la millor solució?. Trobarem aquells que clarament ens diran que no, perquè enviar a les famílies a recollir els lots alimentaris es una clara discriminació envers aquelles altres que poden anar a comprar aliments on vulguin i escollir el que més els agradi. Segurament tenen raó aquells que pensen que és millor una solució estructural que ofereixi una renda mínima garantida per a tothom, amb la que és disposin dels recursos econòmics suficients per cobrir les necessitats bàsiques i si, tot i així, cal complementar amb alguna ajuda alimentaria, millor fer-ho mitjançant altres sistemes que permetin que les famílies puguin adquirir els productes que necessitin, rere la discreció que els hi ofereix una targeta moneder, per posar un exemple.


El debat està servit, però mentre aquest nou paradigma no arriba, mentre la societat decideix com distribuir millor la seva riquesa i les administracions públiques tinguin els recursos per assumir una renda mínima garantida per a tothom i que aquesta sigui suficient per cobrir totes les necessitats d’una vida digna, que se suposa que hem de fer?. Ens plantem en les accions de denuncia i reivindicació o decidim lluitar contra el foc agafant cadascú de nosaltres una galleda plena d’aigua per intentar apagar-lo?.


Les ONG, com és el cas de la Fundació El Xiprer, tot i reivindicar aquelles solucions de futur que dignifiquin una vida sense tantes diferències entre uns i altres, cada dia han d’omplir desenes de galledes d’aigua per apagar els molts focs que se li presenten, perquè les famílies segueixen anant als magatzems solidaris a buscar el lot d’aliments que necessiten, potser més que mai. La crisi provocada per la Covid 19 ha incrementat la pobresa i precarietat de molta gent, de tal manera que, sense anar més lluny, El Xiprer atén avui un 30% més de persones que abans de la pandèmia.


Mentrestant les administracions públiques fan el que poden, estan i se senten desbordades, alhora que també teoritzen sobre com poder assolir aquelles mesures estructurals que podrien ajudar a tenir un món més just. El que és força contradictori, però, és aspirar a resoldre la pobresa amb una renda mínima universal, que hauria de sorgir 100% del erari públic i en canvi, mentre no hi han els recursos suficients per aplicar aquesta mesura, les administracions no és corresponsabilitzin de la gestió dels bancs dels aliments que en bona part depenen de les ONG, quan gràcies a una gestió voluntarista i a les donacions de particulars i empreses, el cost és avui per avui molt més assumible i per tant possibilista.


Sovint un té la sensació de que les administracions han trobat en aquell debat obert entre les solucions estructurals i les d’emergència, la justificació per no acabar d’arremangar-se i omplir les galledes d’aigua que fan falta en els magatzems d’aliments i, sap greu, que no centrin tots els seus esforços en apagar aquest foc. En definitiva, deixar en mans de les ONG aquesta responsabilitat per mi és clarament excessiu i denota la interpretació i aplicació d’unes polítiques públiques francament poc realistes.

……………….

Article publicat a El 9Nou del Vallès Oriental en data 16/07/2021

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s