ANTONIO NOVOA I EL BÀSQUET DE GRANOLLERS

Per mi, parlar del bàsquet a Granollers es parlar de l’Antonio Novoa. La seva personalitat abassegadora i la seva intel·ligència innata van forjar la metamorfosi d’un club modest en un club que en pocs anys va compatir entre els més grans. La seva capacitat de lideratge va impulsar la creació de l’ACB, de la que va ser-ne el primer president, esdevenint, per tot plegat, una de les persones més influents en el món de l’esport dels anys 80 del segle passat.

Malgrat tot, el final trist i decebedor que va comportar la pèrdua de la llicència ACB de la que gaudia el Club Bàsquet Granollers va enterbolir el llegat de l’Antonio Novoa, fins el punt de quedar tapat tot allò positiu que va esser capaç de construir. 

Sovint la societat som així de cruels i només amb el pas dels anys (segurament masses en el cas del bàsquet de Granollers) som capaços d’analitzar racionalment els clars i els obscurs de la trajectòria d’una persona, com hauria d’haver estat en el cas de l’Antonio Novoa. Perquè si l’Areslux o el Cacaolat van existir; si Granollers va gaudir del joc de jugadors tant brillants com Joan Creus, Essie Hollies, Javier Mendiburu, Herminio San Epifanio o Slab Jones (entre molts d’altres); si vàrem fruir d’aquelles victòries mítiques que a tots ens van fer vibrar fins assolir el tercer lloc de la lliga (només darrera dels clubs de futbol com el Barça i el Real Madrid) o si el Club Bàsquet Granollers és el propietari d’un pavelló com el de carrer Girona, que va omplir-se de gom a gom en tardes i nits de glòria; si tot això ho vàrem poder viure va ser, per d’amunt de tot, gràcies a aquella personalitat llesta i captivadora del’Antonio Novoa, i tot i que també va escriure episodis amb algunes ombres, les llums haurien d’il·luminar, sensdubte, el seu record. 

La coincidència de la celebració, enguany, dels 90 anys d’història del bàsquet a Granollers podria ser una oportunitat única per recuperar la memòria col·lectiva de tots aquells anys extraordinaris que l’Antonio Novoa va protagonitzar en primera persona. Estic convençut de que entre tots podríem trobar el punt just per retornar la figura de l’Antonio Novoa al lloc que és mereix. D.E.P, president !

Article publicat a El 9Nou del dia 21/3/22

INMOVILISMO Y POLITIZACIÓN. CRISIS DEL FACTOR HUMANO EN LA JUSTICIA

Soy procurador y acabo de cumplir 63 años. Todavía me quedan algunos años de ejercicio y sin embargo he llegado a la conclusión de que no debo seguir más tiempo callado esperando la coraza de la jubilación para permitirme, luego sí, explayarme contra todo aquello que considere funciona incorrectamente.

Lo primero que me viene a la cabeza con tan solo haber escrito estas líneas introductorias es el temor atávico que tenemos muchos juristas para valorar públicamente a nuestro Sistema Judicial. A lo largo de mi ya larga trayectoria me he relacionado con jueces, secretarios y funcionarios, la inmensa mayoría buenos profesionales, pero esto no siempre ha sido así y cuando la falta de responsabilidad ha hecho su aparición, los retrasos en sus resoluciones han sido inadmisibles o he observado diversas malas praxis en el devenir diario de las Oficinas Judiciales, no me he visto con capacidad para denunciarlo, por miedo a recibir repercusiones en pleitos posteriores. Lamentablemente esto es así y aunque en alguna ocasión he canalizado mi malestar a través de nuestro Colegio, tampoco ha servido para mucho, puesto que la queja ha acabado en la maraña protectora de un sistema que difícilmente audita o revisa que sus servidores públicos estén a la altura de lo que se espera de ellos.

Como procurador me he sentido demasiadas veces infravalorado. No lo digo por los abogados con los que he formado equipo para la defensa de los intereses de nuestros clientes, sino por el continuado cuestionamiento acerca del futuro de nuestra profesión, como si de nada sirviera lo que estamos haciendo para impulso y resolución de innumerables actos judiciales.

Nuestro Consejo General ha concentrado sus esfuerzos en moverse entre los pasillos del poder, defendiendo el statu quo de la procura en diferentes actos y homenajes, pero sin saber proyectar – desacomplejadamente – el valor añadido que aporta nuestra profesión a toda la maquinaria judicial. El ciudadano, en su mayoría, desconoce la figura del procurador y por ello se han echado de menos potentes proyectos de comunicación que ayudasen a trasladar a la ciudadanía el porqué de nuestra presencia en el tablero judicial.

Produce una amarga frustración contemplar como por el Ministerio de Justicia van pasando distintos titulares y si bien han reconocido nuestra imprescindible aportación a la modernización y digitalización de la Justicia, lo cierto es que apenas se nos ha escuchado cuando les hemos presentado planes renovadores, fruto de nuestra experiencia en el ámbito de la gestión de procesos.  No descubro nada diciendo que el Sistema judicial es a menudo poco eficaz y en cambio, cuando desde la procura se han aportado estudios detallados para mejorar tiempos y ratios judiciales, éstas propuestas han caído en saco roto. El CGPJ, las asociaciones de Jueces y Fiscales e incluso el Consejo de Estado, han sostenido nuestra posición, pero cuando hemos argumentado que con nuevas competencias para la procura se podría mejorar la eficacia judicial, nadie ha querido tomarlas en serio, no vaya a ser que moviendo el tablero se caigan algunas piezas…

En fin, ya se habrán dado cuenta que tras cerca de cuatro décadas de trabajo diario en los juzgados, me siento muy decepcionado por cuanto el Sistema judicial sigue anclado y rehén de demasiados corsés corporativistas que lo comprimen y no le dejan evolucionar.

He conocido excelentes jueces que solo han evolucionado en su carrera judicial por edad, sin que sus méritos particularess hubieren acelerado un conveniente ascenso; he constatado presiones políticas para ganar determinados posicionamientos en el seno de un CGPJ demasiado politizado e, incluso, demasiado receloso ante cualquier cambio. Un Consejo que, por cierto, sigue sin poder renovarse ante la inexplicable falta de acuerdo de los partidos políticos, con el descrédito que ello supone para su imprescindible independencia. 

Ya lo ven, van pasando los años sin percibir verdaderas intenciones de cambio y a uno le cuesta no caer en cierto pesimismo al observar cómo los pilares sobre los que se sustenta nuestro Sistema judicial se tambalean sin que nadie reaccione al respecto.

Algunos auguran que el cambio real llegará con una Justicia gestionada por inteligencia artificial, que poco a poco sustituirá a las personas que ahora se desviven desde sus despachos hasta la última sala de vistas del más recóndito y pequeño partido judicial; no lo sé, pero si ello llega a suceder quizás entonces se darán cuenta de que por el camino del inmovilismo institucional; de la politización de la cúpula judicial; de la falta de control interno; y del temor a decir lo que pensamos, se habrán perdido gran parte de los valores que dan forma y sentido a un Servicio Público tan esencial como éste, en el que quienes lo conocen mínimamente saben que el “factor humano” seguirá siendo imprescindible.

__________________

Article publicat a EL CONFIDENCIAL en data 23/09/21

APAGUEM EL FOC!

Davant d’un foc al bosc podem trobar, com a mínim, dues reaccions possibles, la d’aquells que lluiten per apagar-lo i la dels que analitzen els motius que l’han provocat i les accions que caldria aplicar perquè no es repeteixin situacions similars. Ambdues reaccions son legitimes i necessàries, però estareu amb mi que la segona, la de l’anàlisi de les mesures futures, no pot escatimar esforços per centrar totes les energies en apagar el foc.


Les reaccions del foc al bosc les podríem aplicar a totes les emergències amb les que sovint topem en el nostre dia a dia. Des de totes les catàstrofes naturals, passant per les provocades per l’ésser humà en tota mena de conflictes armats, fins la manca d’aliments o d’habitatges dignes per tothom.


Tota crisi necessita moviments socials que la denunciïn i la combatin, per exigir un món més just i equilibrat. Necessitem un activisme constant que reivindiqui solucions estructurals que preservin el medi ambient; necessitem combatre les guerres amb tolerància, democràcia, reconciliació i pau; i necessitem polítiques que redistribueixin la riquesa perquè tothom pugui accedir a gaudir dels mateixos drets humans.


Sovint, però, la societat es debat entre posar el focus en les necessàries reivindicacions estructurals o en les accions d’emergència. Sovint entren en col·lisió les solucions a curt termini amb les de llarg recorregut. Es el que passa, especialment, en el debat obert sobre com combatre la pobresa i, més concretament, en com ajudar a les famílies que tenen dificultats per alimentar a tots els seus membres.


Son els bancs dels aliments la millor solució?. Trobarem aquells que clarament ens diran que no, perquè enviar a les famílies a recollir els lots alimentaris es una clara discriminació envers aquelles altres que poden anar a comprar aliments on vulguin i escollir el que més els agradi. Segurament tenen raó aquells que pensen que és millor una solució estructural que ofereixi una renda mínima garantida per a tothom, amb la que és disposin dels recursos econòmics suficients per cobrir les necessitats bàsiques i si, tot i així, cal complementar amb alguna ajuda alimentaria, millor fer-ho mitjançant altres sistemes que permetin que les famílies puguin adquirir els productes que necessitin, rere la discreció que els hi ofereix una targeta moneder, per posar un exemple.


El debat està servit, però mentre aquest nou paradigma no arriba, mentre la societat decideix com distribuir millor la seva riquesa i les administracions públiques tinguin els recursos per assumir una renda mínima garantida per a tothom i que aquesta sigui suficient per cobrir totes les necessitats d’una vida digna, que se suposa que hem de fer?. Ens plantem en les accions de denuncia i reivindicació o decidim lluitar contra el foc agafant cadascú de nosaltres una galleda plena d’aigua per intentar apagar-lo?.


Les ONG, com és el cas de la Fundació El Xiprer, tot i reivindicar aquelles solucions de futur que dignifiquin una vida sense tantes diferències entre uns i altres, cada dia han d’omplir desenes de galledes d’aigua per apagar els molts focs que se li presenten, perquè les famílies segueixen anant als magatzems solidaris a buscar el lot d’aliments que necessiten, potser més que mai. La crisi provocada per la Covid 19 ha incrementat la pobresa i precarietat de molta gent, de tal manera que, sense anar més lluny, El Xiprer atén avui un 30% més de persones que abans de la pandèmia.


Mentrestant les administracions públiques fan el que poden, estan i se senten desbordades, alhora que també teoritzen sobre com poder assolir aquelles mesures estructurals que podrien ajudar a tenir un món més just. El que és força contradictori, però, és aspirar a resoldre la pobresa amb una renda mínima universal, que hauria de sorgir 100% del erari públic i en canvi, mentre no hi han els recursos suficients per aplicar aquesta mesura, les administracions no és corresponsabilitzin de la gestió dels bancs dels aliments que en bona part depenen de les ONG, quan gràcies a una gestió voluntarista i a les donacions de particulars i empreses, el cost és avui per avui molt més assumible i per tant possibilista.


Sovint un té la sensació de que les administracions han trobat en aquell debat obert entre les solucions estructurals i les d’emergència, la justificació per no acabar d’arremangar-se i omplir les galledes d’aigua que fan falta en els magatzems d’aliments i, sap greu, que no centrin tots els seus esforços en apagar aquest foc. En definitiva, deixar en mans de les ONG aquesta responsabilitat per mi és clarament excessiu i denota la interpretació i aplicació d’unes polítiques públiques francament poc realistes.

……………….

Article publicat a El 9Nou del Vallès Oriental en data 16/07/2021

DE LA FONDA A LA MEDITERRÀNIA, PASANT PER LA GRALLA

El dijous 11 de juny, cap allà dos quarts de tres de la tarda vaig veure en Rafel Nadal que estava, tot sol, en una de les taules que la Fonda Europa col·loca a l’exterior. Jo em trobava en una taula de ben aprop i vaig pensar que segurament estava allà perquè provablement després presentaria el seu darrer llibre a La Gralla o a Can Carbó i vaig imaginar-me que volia fer com Josep Pla, coneixedor que assaborint i olorant la cuina d’aquella fonda tant granollerina, s’endissaria de la millor manera possible a la ciutat que després l’acolliria per saber mès coses de la seva obra.

Em va agradar aquest gest de complicitat, que no vingués d’una revolada a la llibreria i tornés a marxar sense gairebé trepitjar els carrers de la nostra vila. Em va agradar i com que ja estic enamorat d’antuvi de la seva literatura vaig pensar que quan tingués una estona aniria a La Gralla per comprar el seu darrer llibre.

I així va ser i l’endemà divendres m’hi vaig acostar i només veure “Mar d’Estiu”, amb una deliciosa edició de tapes dures, vaig quedar-ne captivat.

Sense ni tant sols obrir-lo me’l vaig emportar cap a casa amb la idea de començar a llegir-lo només arribar-hi i just quan començo a fer-ho i passo la primera fulla blava que revesteix l’edició em trobo que el llibre està dedicat de puny i lletra pel seu autor, adreçat lògicament a un anònim lector, però que jo me la he sentit com a pròpia, agraït pel seu segon gest de proximitat i generositat.

El llibre m’ha atrapat immediatament perquè la seva descripció es tant rica, precisa i romàntica que enamora a tots aquells que sentim la Mediterrània com el nostre habitat natural.

No ser si en Rafel Nadal llegirà mai aquesta breu ressenya, però si algun dia ho fa i jo el retrobés passejant per Granollers, seria feliç fent un cafè amb ell, en aquella taula rodona a l’interior de la Fonda, on sempre hi feia parada Josep Pla.

La desescalada en el planeta Justícia

No descobreixo res en dir que l’Administració de Justícia és percebuda per la ciutadania com una institució llunyana, desconeguda i fins i tot temuda. Sens dubte no ajuda la seva manca de transparència en l’elecció dels seus òrgans de màxima representació, tampoc ho fa un llenguatge grandiloqüent o poc empàtic i, sobretot, no ajuda gens la seva tradicional manca d’eficàcia en la gestió.

La greu crisi provocada pel Covid-19, que diuen que tot ho canviarà, podria ser una oportunitat per millorar aquest Servei Públic tant fonamental en democràcia i, especialment, podria servir perquè la població se’l senti definitivament seu, però molt em temo que cap d’aquests objectius acabaran sent realitat.

Han de saber que tan bon punt es va declarar l’Estat d’Alarma, els Jutjats van tancar portes pel 95% de les actuacions judicials (l’altre 5% correspon a temes considerats urgents i aquells habituals dels jutjats de la guàrdia penal), evidenciant que l’Administració de Justícia era incapaç d’organitzar-se a través del teletreball dels seus funcionaris. Ha estat molt frustrant contemplar com, mentre altres sectors de la societat, amb els treballadors de la salut a l’avantguarda, han estat treballant fins l’extenuació per salvar vides i perquè res no ens faltés, els de la justícia ni hi eren, ni se’ls esperava.

Quan ara ja és comença a albirar la nova normalitat i les diferents administracions regulen fases i franges horàries, el Ministeri de Justícia ha dictat una Ordre que programa la desescalada del Servei Públic de la seva competència i des de les primeres pàgines un s’adona que al nostre gegant judicial, pràcticament adormit durant tot aquest temps, se li permetrà un despertar llarg i pausat. M’imagino que les recomanacions de salut hi hauran tingut molt a veure, però lamentablement no tinc cap dubte que aquesta nova ordre ve a ratificar, Urbi et orbi, que les nostres autoritats polítiques han decidit que la justícia a Espanya no és un servei públic essencial i això, en un Estat de Dret, sembla francament molt greu.

S’han dissenyat 4 fases que es poden allargar en el temps d’una manera incerta; la tornada a la feina dels funcionaris està prevista que sigui esglaonada, en torns de matí i de tarda – fins i tot amb reducció de la seva jornada de treball –  i s’han previst molts obstacles que faran difícil l’accés dels ciutadans i els professionals als edificis judicials, mesures que d’alguna manera corroboren aquesta falta d’essencialitat i alhora deixen entre-veure que el col·lapse endèmic del sistema judicial s’incrementarà fins la desesperació.

Mentre que altres sectors no essencials de la nostra societat van ser cridats fa setmanes a tornar a les seves activitats laborals, sense fases, ni percentatges de retorn esglaonat i, evidentment, sense cap reducció de jornada laboral, a la nostra Administració de Justícia, que hauria de ser considerada essencial, se li permetrà un retorn dolç i privilegiat.

Quan després d’aquests dos mesos d’una paràlisi gairebé absoluta es podria esperar una reacció digna, que mostrés a propis i estranys que la Justícia Si que és essencial per a una societat democràtica, amb un retorn a la feina no només complet, sinó fins i tot reforçant jornades laborals o fins i tot amb la col·laboració dels jutges i funcionaris jubilats (tal i com van fer els sanitaris retirats), en el planeta Justícia es veu que tot això és una quimera, ja que sembla que en la seva òrbita hi transiten uns principis molt allunyats als d’una ciutadania que se sent d’un altre món.

……..

Article publicat a El 9Nou en la edició en paper del divendres 15 de maig de 2020 (també publicat a Linkedin el diumenge 10 de maig, en una versió en castellà)

LA SOCIEDAD NECESITA QUE LA JUSTICIA REACCIONE CON DIGNIDAD

Soy procurador de los tribunales y me he visto obligado a paralizar mi actividad profesional porqué mi trabajo está absolutamente relacionado con la actividad judicial y ya saben que nuestros juzgados, con la excepción de ciertos procesos y medidas urgentes que no suponen ni el 5% del total, han cerrado.

Vivimos días observando con admiración como el personal sanitario; las fuerzas de seguridad; los periodistas o los trabajadores que distribuyen alimentos y suministros básicos, están ahí, sacrificándose denodadamente para que las constantes vitales de nuestra sociedad no desfallezcan y, mientras tanto, los que pertenecemos al mundo de la justicia, salvo las honrosas excepciones que por motivos de urgencia han tenido que actuar, estamos en nuestras casas, protegidos de la pandemia, pero incapaces de relacionarnos unos con otros porqué, simplemente, nuestra administración de justicia no está preparada para que sus funcionarios puedan teletrabajar y aunque parezca incomprensible, en pleno siglo XXI, nuestra administración no ha sabido reaccionar para que la maquinaria judicial no se hubiera detenido. 

Cuando cada día salgo al balcón para aplaudir a todo el personal sanitario, pero también a todos aquellos otros que trabajan para que no nos falte de nada, pienso en mi Justicia y me sabe mal, muy mal, que todos los que nos dedicamos a colaborar con un servicio público tan esencial, ni estamos, ni se nos espera…

Pero en fin, lo hecho, hecho está y de nada sirve lamerse las heridas. Veamos si somos capaces de enmendar esta triste hoja de servicios. Veamos si en previsión de que la incorporación al trabajo será lenta i paulatina, dotamos a los funcionarios con herramientas informáticas para que puedan teletrabajar y así unos podremos volver a presentar escritos y demandas y los otros podrán dictar y notificar resoluciones que no precisen de actos presenciales.

Veamos si somos capaces de planificar un plan de choque ambicioso y a la vez audaz y solidario como el que han sabido hacer nuestros sanitarios. Pensemos que cuando retomemos la normalidad, un tsunami de nuevos escritos y demandas colapsarán un sistema ya de por sí muy saturado y será imprescindible un gran esfuerzo humano que se inspire en el que han tenido  que adoptar todos aquellos que se dedican a cuidar de nuestra la salud. 

Nuestro Consejo General del Poder Judicial ha comunicado que una comisión de expertos está  trabajando ya en un plan de choque. Se dice que analizarán desde reformas procesales hasta la concentración y especialización de juzgados y no seré yo quien cuestione su capacidad pero, si me lo permiten, desde la experiencia de muchos años de pisar cada día los juzgados, me atrevo a decir que para volver a la normalidad, la respuesta no puede ser otra que trabajar más, mucho más. En definitiva, habrá que prever soluciones que permitan respuestas a la altura del monumental reto que la sociedad necesita.

Porque, digo yo, si muchos sanitarios jubilados han vuelto a sus antiguos puestos de trabajo para echar el hombro en lo que haga falta; los estudiantes en prácticas se han incorporado al sistema sanitario y todos los demás han dedicado jornadas interminables a salvar vidas, ¿no sería posible que los que trabajamos para la Justicia asumiéramos también un reto colectivo transcendental y todos, desde nuestros despachos, casas o retiros jubilados, echáramos nuestro hombro?.

La respuesta para mi es muy clara, para sacar adelante el colapso, habremos de ser más productivos y resolutivos. Sin duda, algunos procesos pueden simplificarse, pero no nos engañemos, si no reforzamos las plantillas de ciertos juzgados y tribunales, si no ganamos en eficacia, el reto que se nos viene encima nos acabará desbordando.

Algunas ideas estarán en la mente de muchos o incluso alguien ya las habrá escrito, pero me gustaría insistir en la necesidad de contratar de forma urgente todos aquellos interinos que hagan falta y, sugiero, que en su proceso de adaptación fuesen ayudados por aquellos funcionarios jubilados que de forma voluntaria acudieran a echar una mano; deberíamos insistir en habilitar el mes de agosto o parte del mismo y, por supuesto, señalar vistas y juicios los lunes y viernes con la misma intensidad que el resto de la semana.

Nuestra Justicia hasta ahora ha quedado confinada y sin capacidad de respuesta, pero estamos aún a tiempo de reaccionar y así, cuando el reto nos caiga encima, saber estar a la altura que se merece nuestra sociedad y, especialmente, todos aquellos que han luchado sin tregua para que los demás hayamos podido salir adelante 

CUANDO LA ALARMA SE LEVANTE, LA JUSTICIA NECESITARÁ UN VERDADERO “PLAN MARSHALL”

Una vez el estado de alarma llegue a su fin, el tsunami económico que ahora mismo ha empezado a levantarse acabará arrasando a muchas empresas, el paro volverá a cotas quizás tan altas como las de la crisis de 2008 y con ello el impago generalizada será una realidad.

No hace falta ser ningún experto analista para darse cuenta de que la post-alarma será muy cuesta arriba y que los juzgados quedarán rápidamente colapsados por una avalancha de procesos, especialmente mercantiles, laborales y civiles. El más que previsible ingreso “extra” de miles y miles de procedimientos, si nadie lo remedia, provocará un caos irremediable.

Si por otro lado, de todos es conocido que la lentitud judicial acaba perjudicando la economía general de un país, parece imprescindible e inaplazable un auténtico “Plan Marshall” para abordar remedios excepcionales que permitan que nuestros juzgados sean más resolutivos y productivos.

Para lograrlo será imprescindible ampliar las plantillas de los juzgados más saturados y las de aquellos donde pueda preverse un mayor incremento.

El plan debería contemplar la entrada excepcional de personal interino suficiente para cubrir todos los grados del escalafón de funcionarios, jueces y letrados y, tal y como apuntaba @ignaciolopezchocarro en su artículo publicado en @confilegal del día 26/3, debería habilitarse el mes de agosto. Si ahora estamos parados y no se resuelve nada, parece obvio que habrá que recuperar el tiempo perdido.

Seguramente podrían abordarse reformas procesales que agilizaran todos los trámites, pero ante una avalancha tan enorme como la que se nos viene encima, si no se refuerzan claramente los RRHH de la Administración de Justicia difícilmente podremos hacerle frente, aparte de que las reformas procesales necesitan de largos y tediosos trámites legislativos que alargarían aun más la agonía.

Por consiguiente, ante una situación tan grave, en la que a buen seguro el Estado dotará de partidas extraordinarias para ayudar al tejido productivo, el mundo judicial no puede quedar al margen de estas medidas excepcionales que otros sectores seguramente obtendrán, porque la Justicia, insisto, también es fundamental para que la recuperación económica sea más rápida y efectiva!

EN TEMPS D’ALARMA, NEIX UNA NOTÍCIA ENTRENYABLE

Entre tanta desesperació i preocupació, entre tantes notícies negatives, avui se n’ha produït una, molt propera a tots els granollerins, que ens pot fer sentir una mica millor.

Resulta que fruit de la complicadíssima situació que pateix tot el sistema sanitari, i amb l’objectiu d’alliberar quiròfans i llits per atendre l’allau de pacients per coronavirus, a Granollers s’han possat d’acord l’Hospital i La Mútua i de forma coordinada i urgent han habilitat les instal·lacions de la Clínica del Carme per tal de poder-hi acollir tot el servei matern-infantil del Hospital.

Doncs bé, la notícia humana que s’ha produït aquesta tarda es que per primer cop en tota la ja llarga vida de la Mútua de Granollers, ha nascut a les seves instal·lacions el primer nadó en un part sense complicacions per la mare i la filla.

La cooperació i coordinació entre entitats i sobretot l’esforç sobrehumà de tots els professionals de la salut que hi han intervingut, han protagonitzat un acte emotiu i entrenyable que ha fet història.

Infinites gràcies a totes i tots els que ho han fet possible !!!

TIEMPO PARA PENSAR, APROVECHÉMOSLO!

La situación de confinamiento es muy dura, no descubro nada. Las noticias de la evolución de la pandemia, en plena curva creciente de contagiados y fallecidos es descorazonador, sin duda, pero no nos queda otra que vivir el día a día intentando centrar nuestra atención en pensamientos constructivos que, aunque cueste encontrarlos, seguro que existen.

A mi se me ocurre uno para los que vivimos con togas y leyes: pensar en todo lo que hacemos normalmente; revisar todos nuestros procesos y sistemas operacionales; reinventarnos si es preciso.

A nadie se le escapa que nuestras jornadas laborales nos acaparan con tanta intensidad que difícilmente podemos profundizar en la estrategia que mejor le conviene a nuestro despacho para seguir adelante.

Tiempo, tiempo… si, si, tiempo… este bien tan preciado y buscado en situaciones de normalidad es lo que ahora el confinamiento nos ofrece y, sin que lo hayamos buscado, vale la pena saber aprovechar-lo, no os parece ?.

Cuidaros mucho que de esta saldremos adelante !!!

EN TIEMPOS DE ALARMA, LA ADAPTACIÓN TECNOLÓGICA DE LA JUSTICIA DEBERÍA SER UNA EXIGENCIA

Transcurrida la primera semana de confinamiento en la que abogados y procuradores hemos tenido que adaptarnos, en tiempo récord, para trabajar en conexión remota con nuestros despachos, resulta que en los Juzgados únicamente han podido hacerlo los jueces y letrados, porque los funcionarios no estaban preparados para ello, teniendo que confinarse en sus domicilios sin poder teletrabajar.

Las consecuencias no han tardado en llegar, ya que la paralización de la maquinaria judicial ha sido prácticamente absoluta.

Pero hay otra consecuencia que humana y sanitariamente es más preocupante: la falta de reacción tecnológica para adaptación a las circunstancias, ha provocado que algunos funcionarios, más de la cuenta, hayan tenido que arriesgar su salud para cubrir Servicios Mínimos. No hay duda que algunos de estos servicios han de ser presenciales, pero muchos otros, seguramente, podrían llevarse a cabo en conexión remota, sin necesidad de exposiciones al contagio.

Parece inaudito que del mismo modo que todos los sectores profesionales y económicos lo han hecho, no se tomen medidas excepcionales en Justicia para que también, en tiempo récord, algunos funcionarios puedan trabajar en remoto.