Punto y final. Agradecimiento, frustración y esperanza.

Con la celebración ayer noche de la séptima edición de los Premios Procura del Colegio de Procuradores de Barcelona concluyó la trayectoria de la Junta de gobierno liderada por Ignacio Lopez Chocarro y de la que he tenido el honor de ser su Vicedecano. Han sido 8 años muy complejos en todos los sentidos. Nuestro mandato ha coincidido con una de las peores crisis económicas conocidas; nuestros juzgados se han visto superados por un alud de litigios consecuencia de dicha crisis; hemos tenido que adaptarnos, y en cierto modo liderar des de la procura, a la irrupción de las nuevas tecnologías en la justicia y nos ha tocado combatir en diversos momentos la amenaza de la desregulación de nuestra profesión.

Ayer cerramos una etapa muy intensa, en la que hemos depositado muchos esfuerzos e ilusiones. Nada ha sido fácil, pero en el camino hemos encontrado muchos compañeros que nos ayudaron a desarrollar el primer Plan Estratégico que revisó en profundidad los puntos fuertes y débiles de la procura, completando un extenso trabajo que diseñó claramente los principales retos que deberíamos superar en el futuro.

Promovimos, también, la relación indisoluble entre Economía y Justicia, aportando datos alarmantes que deberían remover nuestro sistema judicial para conseguir una ejecución civil más eficaz y, entre otros muchos proyectos, pusimos en marcha el primer Centro de Estudios de la Procura, para facilitar la formación continua de nuestros colegiados.

Hemos mantenido una leal y fiel colaboración con las administraciones de justicia, con los colegios de abogados, de notarios, registradores y graduados sociales y lo hemos hecho siempre desde la voluntad de servicio y en sentido positivo. No siempre lo habremos conseguido, pero sin duda lo hemos intentado.

Aun sin quererlo, en el momento de poner el punto y final a toda esta trayectoria, en mi subconsciente aparece un balance en el que por supuesto destaca un activo repleto de buenos recuerdos. Estoy pensando en el reconocimiento infinito hacia Ignacio Lopez, el decano que nos ha enseñado a trabajar desde el rigor, exigencia y dignidad; no puedo olvidar, tampoco, al resto de compañeros de las Juntas de Gobierno, Consejo Autonómico y Consejo General, con los que hemos formado equipos para defender y proyectar a nuestra profesión; me viene a la memoria, como no, el enorme trabajo leal y profesional de todo el personal del Colegio y también repica en mi subconsciente mi más sentido agradecimiento hacia todas aquellas autoridades políticas y judiciales con las que hemos compartido muchos de nuestros anhelos y con los que hemos podido sortear más de un obstáculo.

Pero en el pasivo del balance también aparece, y no lo puedo remediar, un sentimiento de profunda frustración por topar ante una cruda realidad que me dice que, a pesar de tantos esfuerzos, proyectos e ilusiones, en gran parte seguimos estando donde estábamos, con un sistema judicial atascado, poco ágil e ineficaz y con una profesión injusta y permanentemente amenazada. Seguimos necesitando y esto ya va siendo endémico, un Pacto de Estado que favorezca una revisión en profundidad de todo el sistema judicial, en la que participen todos los operadores jurídicos desde la lealtad institucional, sin apriorismos y con voluntad de construir definitivamente una Justicia que tenga mucho más de Servicio que de Poder.

Confío que los compañeros que ahora cogerán nuestro relevo, gracias a las energías renovadas con las que asumirán sus nuevos cargos, sabrán conducirnos a un futuro en el que siempre podrán contar conmigo, porque nada me haría más ilusión que poder alejar de mi tozudo subconsciente esta frustración que desde tiempos inmemoriales ha invadido al mundo judicial e, indiscutiblemente, a nuestra querida profesión.

…..

Article publicat a Linkedin en data 18/05/19

Honor compartit

Divendres vaig viure un gran dia, d’aquells que recordaré tota la vida. La consellera de justícia @estercapella, en un acte solemne celebrat al Palau de la Generalitat, va entregar-me la medalla d’honor per serveis excepcionals a la Justícia. Tot un orgull, a més, compartir l’acte i reconeixements amb operadors jurídics de la talla de Carles Mundó (Premi Justícia 2018) o Magda Oranich entre d’altres.

Davant de tanta emoció i recordant la ja llarga trajectòria professional en l’exercici de la procura, tinc molt clar que si algun mèrit m’ha fet mereixedor d’aquesta medalla ha estat el resultat d’una feina en comú amb les meves companyes i companys de les Juntes de Govern del Col·legi de Procuradors de Barcelona i del Consell de Col·legis de Catalunya, amb els qui vull compartir tot l’honor rebut.

….

Post publicat al meu Facebook en data 13-01-19

La presó maleïda

Començava el dimarts de la darrera Setmana Santa i tenia unes ganes boixes d’agafar els 5 dies de festa que s’apropaven per descansar i desconnectar de la feina i dels neguits propis dels temps que ens ha tocat viure. Necessitava un bon llibre que m’ajudes a la desconnexió i em transportés a un altre època. El cert és que feia temps, però, que no congeniava amb cap llibre i no aconseguia concentrar-me en la lectura que tant de be m’hagués fet, segurament per estar massa capficat en la realitat política i social de tots aquells mesos.

Així les coses i de bon matí em van portar un paquet de Correus, força voluminós per lo que és habitual del tràfec entre despatxos professionals. Encuriosit en que podria embolicar aquell paper gruixut i marronós, ni tant sols vaig fixar-me en el remitent. D’una revolada vaig esparracar l’embolcall i vet aquí que va aparèixer un llibre gruixut, de més de 700 pàgines i de tapa dura. De sobta vaig pensar, serà la novel·la que estic esperant des de fa tant temps que m’evadeixi del present tant feixuc en el que estic instal·lat?…

La sorpresa agradable va arribar quan al girar la coberta, en la primera plana, vaig poder llegir la dedicatòria de la persona que m’enviava aquell llibre. És tractava d’un company advocat, nascut a Sevilla, de llarga trajectòria professional a Madrid i actualment treballant a  València. La cosa no acabava en la concreció de qui era el remitent, sinó que el text de la dedicatòria ja apuntava en la bona direcció del que podria trobar en aquell voluminós llibre que m’acabava de regalar. Em deia el meu amic que “Leyendo esta novel·la, que trata de una época apasionante de la historia de Cataluña, me he acordado de ti. Como buen amante (al igual que yo) de esa tierra, seguro que disfrutarás conociendo más de su historia”. Y acabava dient i desitjant que “Al igual que sucedió entonces, estoy convencido que las turbulències que hoy vivimos la harán más fuerte”.

Aquelles paraules, especialment la darrera frase, vingudes d’una persona nascuda i resident a fora de Catalunya, em van emocionar, alhora que van despertar-me un interès majúscul per començar a llegir quan abans millor “La Terra Maleïda”, que és així com és diu l’obra de Juan Francisco Ferrándiz i editada per “Rosa dels Vents” el mateix mes de març del corrent 2018.

La coincidència dels dies de festa immediats em van permetre devorar una història extraordinària que relata de forma excepcional els anhels de prosperitat d’una terra oprimida pels nobles al servei del Rei de França i que ja en aquells remots temps del segle IX tenia voluntat de ser i de governar-se lliurement. Tal i com destacava l’amic que m’enviava el llibre, les comparacions amb els temps actuals van aparèixer des dels primers episodis, i tot i que les brutals turbulències que s’expliquen en la novel·la res tenen a veure amb les vivències del present segle XXI, no hi ha dubte que el paral·lelisme entre les dues èpoques és fa inevitable quan en una i l’altre s’evidencia la voluntat irrenunciable d’una terra que lluny de ser maleïda reivindica poder decidir el seu destí.

Poques setmanes després d’acabar la lectura sobre les peripècies del protagonista de la novel·la i encara impactat per la duresa dels fets històrics que tant be relata el seu autor, vaig tenir l’oportunitat de visitar a Jordi Turull a la presó d’Estremera i un dels efectes d’aquells colpidors 40 minuts va ser, camí ja de tornada, el pensar en que tenia que enviar-li aquell llibre perquè l’entretingués en les inacabables hores del seu injust confinament i, alhora, perquè l’ajudés a resistir tal i com ho aconsegueix fer l’heroi d’aquella història tant llunyana però, alhora, tant propera.

I dit i fet, vaig comprar un altre exemplar, li vaig escriure una carta d’acompanyament i tot junt vaig embolicar-ho dins d’un paquet amb aquell mateix tipus de paper gruixut i marronós, amb l’esperança de que ben aviat arribés a mans d’en Jordi, a aquella cel·la que resumeix tant be la manera de fer d’un estat que, fins que no és demostri el contrari, pretén resoldre els problemes polítics només amb el poder dels tribunals, negant el debat de les idees i fins i tot renunciant a convèncer dels avantatges de seguir units.

No van passar ni quinze dies quan vaig rebre resposta manuscrita d’ell en la que m’explica que incomprensiblement li van entregar la meva carta, però que el llibre havia quedat retingut. En les seves pròpies paraules el fet el tenia molt disgustat perquè tot plegat era “acollonant”, tant pel fet requisitori en si mateix, com perquè tres funcionaris li haguessin donat tres explicacions amb arguments diferents en cada cas.

Al cap de poc d’aquest arbitrari i trist episodi, més propi d’aquells temps en que és censuraven els llibres que no eren afins al règim governant, han traslladat al Jordi a una presó de Catalunya i no ser que haurà passat amb l’exemplar del llibre que tantes sospites deuria generar dins dels despatxos d’aquella presó madrilenya que sempre més recordarem per haver engarjolat la llibertat dels polítics catalans. És possible que al fer el trasllat entre els centres penitenciaris li hagin entregat junt amb les seves altres pertinences, no ho ser pas, però el sols fet de que el llibre fos retingut, ni que sigui durant tres o quatre setmanes, em provoca tal malestar que no volia guardar-me per mi sol aquesta història, senzilla però significativa, que va de com un bon llibre, inofensiu com tots els llibres, va arribar inesperadament a les meves mans en el moment en que més ho necessitava i  va acabar estavellant-se en el mur infranquejable de la injustícia i la incomprensió més absoluta.

Molt provablement arribarà un dia en que algú escriurà un relat sobre aquesta etapa present de la vida política i social de Catalunya, tal com a “La Terra Maleïda” és retraten aquells fets del segle IX, però en el cas que ens ocupa no m’estranyaria gens que l’autor l’hi acabés posant un títol que ben be podria ser el de “La Presó Maleïda”.

…….

Article publicat a El 9 Nou. Juliol 2018

Perjuicio para todos, culpa compartida

Por primera vez un reciente estudio de la Cámara de Comercio de Barcelona y la UB ha cuantificado el impacto negativo que para la economía en general acarrea la ineficiencia del sistema judicial de ejecución de sentencias. Los resultados analizados son demoledores y ponen negro sobre blanco la realidad a la que nos enfrentamos, día a día, los operadores jurídicos que trabajamos en este sector judicial.

Que la justicia española es lenta es un axioma lamentablemente consolidado desde tiempos inmemoriales y ahora, gracias a este impecable estudio, sabemos que, además, esta lentitud comporta graves perjuicios económicos para una economía a la que no ayuda en absoluto que tantos millones de euros estén apalancados en legajos judiciales durante más de 600 días y que tras este larguísimo camino sólo se recupere un 22% de lo ejecutado.

¿Pero toda la culpa de este endémico desaguisado es sólo de la organización judicial, de sus farragosas leyes y de la insuficiencia de medios técnicos y humanos?. Lo más fácil es pensar que estos hechos son definitivos para la consecución de estos pésimos resultados, puesto que es innegable que el sistema falla en sí mismo, pero aun mejorando en recursos y reformando el cuerpo legislativo, muy probablemente seguiríamos obteniendo unos resultados alejados de los que se consiguen en países con sistemas judiciales más ágiles, pero especialmente y sobre todo, con sociedades poco dadas al incumplimiento de sus reglas comunitarias.

Y en eso radica, desde mi punto de vista, el principal handicap para conseguir mejorar las ratios de recuperación de las deudas porque falta, ante todo, un mayor rigor en el cumplimiento personal de las obligaciones y que la misma sociedad censure, sin ambigüedades, los comportamientos de aquellos que incumplen sus compromisos legales. Si a ello le sumamos el error monumental al que incurren a menudo muchos líderes políticos y de opinión respecto a pensar que exigiendo el cumplimiento del pago de las deudas se defienden los intereses de los más poderosos, ya tenemos el caldo de cultivo propicio para la demagogia y, como no, para que acabe saliendo muy barato incumplir con las obligaciones.

Por consiguiente, necesitamos un cambio radical de sistema, pero también será necesario un cambio cultural en profundidad. Para lo primero será precisa la firme voluntad de los poderes Ejecutivo, Legislativo y Judicial, pero para lo segundo será imprescindible explicar muy bien a la ciudadanía que el incumplimiento de las obligaciones atenta al interés general y nos acaba empobreciendo. Empecemos por lo más obvio, por aquello que sabemos que puede y debe reformularse y quizás con ello la sociedad recibirá un mensaje contundente y disuasorio que ahuyente determinadas conductas que nos acaban perjudicando a todos.

….

Article publicat a La Vanguardia. Gener 2018

Persona i Democràcia, les claus per un bon any nou

Acabem el 2017 havent descobert la cara més dura d’un Estat, l’Espanyol, incapaç de reaccionar amb propostes constructives i atractives que tinguin per objectiu desactivar el desafiament democràtic de bona part del poble de Catalunya que en cada consulta incrementa el suport per una nova república independent.

Acabem l’any havent descobert, també, un sistema judicial que és mostra implacable en la interpretació legislativa més restrictiva vers qualsevol moviment que superi el marc constitucional, malgrat aquest moviment pugui estar avalat per un amplíssim suport popular. El manteniment de la presó preventiva incondicional o l’exili d’uns polítics que han guanyat les eleccions del 21D sembla clarament involucionista.

Tanmateix acabem l’any havent-se corroborat que la societat catalana està dividida i, per tant, no està preparada per emprendre el camí de la independència. Els suports per assolir la República son insuficients ara per ara i voler-se entossudir en una via unilateral emparada en la majoria absoluta de diputats, sense la representació de la majoria absoluta dels vots, està condemnada a la negació internacional i a una nova repressió d’un Estat que, recordem-ho, no sap, ni vol, mostrar cap cara amable per revertir la situació.

I enmig d’aquest merder, la gent, els ciutadans que més enllà de participar massivament en les darreres consultes electorals o d’omplir carrers i places en les manifestacions de qualsevol signe que és convoquen per canalitzar tota mena d’anhels identitaris o reivindicatius, vol viure i necessita viure en un marc de pau, llibertat i prosperitat.

Que podem esperar doncs d’aquest nou any 2018 ?. Que podem esperar amb aquests antecedents tant enrocats i persistents ?.

Per mi, des d’una perspectiva volgudament optimista i embolcallada dels bons desitjos propis del Cap d’Any, vull pensar que la solució a tots aquests des encontres polítics, judicials i socials està en la revitalització del que significa la paraula “democràcia” i, sobretot, en l’aplicació dels seus valors de llibertat, igualtat, justícia, respecte, pluralisme, participació i tolerància. Si uns i altres redescobrim aquests conceptes fonamentals, acceptem les diferencies i, per damunt de tot, situem a la Persona en l’eix que mou la societat, per damunt de les organitzacions polítiques que democràticament ens governin, potser sabrem escriure un futur convivencial menys dramàtic i més tolerant.

Si som capaços d’acceptar amb maduresa els resultats del que vol la majoria, res hauria d’impedir que puguem conviure junts, amb independència dels orígens o dels pensaments ideològics que puguem tenir.

Persona i Democràcia, les claus per un bon any 2018 per tothom !

….

Post publicat al meu Facebook en data 31-12-17

Serenor

Podria escriure moltes coses. De fet tinc escrits uns quants articles al calaix i per descomptat que tinc moltes coses a dir, però he decidit, per higiene mental, aturar la meva activitat en el Facebook i en totes les xarxes socials. Reconec que estic vivint aquestes darreres setmanes de forma angoixada i sens dubte el bombardeig informatiu no m’ajuda gens a asserenar el meu estat d’ànim. Avui posaré punt i final a una etapa que espero tingui continuïtat quan m’hi vegi en cor, però abans de fer-ho tinc necessitat de deixar escrit que penso de tot plegat:

1. L’Estat s’equivoca greument negant l’evident malestar de bona part dels catalans que demanen des de poder decidir el seu futur (80%) fins la independència (48%). La renuncia a fer política per reconduir la situació o per seduir els catalans de les bondats de seguir units, és d’una negligència molt perillosa.

2. Les càrregues policials contra els votants del 1-O; la presó de Jordi Sanchez i Jordi Cuixart i l’aplicació contundent del art.155 pretenen anular, a qualsevol preu, el moviment sobiranista, obviant que amb aquestes accions potser l’aturaran per una temporada, però el sentiment resistent del sobiranisme no farà més que créixer.

3. La intervenció de les institucions catalanes, destituint el govern, reduint fins al ridícul les competències del Parlament i intervenint els Mossos, TV3 i Catalunya Radio, cas de produir-se, suposarà un gravíssim atac al autogovern i vulnerarà clarament la pròpia Constitució, de tal manera que tots els demòcrates, siguin o no independentistes, si han de sentir interpel·lats.

4. La DUI no pot ser mai la solució, per més que s’hagi construït un relat pacífic i multitudinari. Pretendre proclamar la República sense poder demostrar que la majoria absoluta de la població la vol, suposaria un dèficit democràtic inadmissible. Tenint en compte que no s’ha pogut canviar la legalitat espanyola perquè el referèndum pugui ser pactat, cal guanyar clarament en el terreny de la legitimitat i avui per avui seria bo reconèixer que la societat catalana està molt dividida.

5. Portar al límit les posicions d’uns (el 155) i els altres (la DUI) provocarà no solament la confrontació institucional i política, sinó que la convivència ciutadana pot veure’s molt afectada, sense oblidar les conseqüències econòmiques imprevisibles.

6. Per mi la sortida del conflicte, que no la solució definitiva, passa perquè el president Puigdemont convoqui immediatament unes noves eleccions que preservin la dignitat institucional, ajudin a rebaixar tensions acumulades i permetin que la ciutadania ratifiqui o desmenteixi, amb totes les garanties, els resultats del 1-O.

7. Entenc que algú pugui considerar aquesta convocatòria presidencial com una claudicació, però les altres sortides segur que serien encara més doloroses. El dilema està servit, però la gravetat del moment requereix un solució intel·ligent de llarga volada.

Fins ben aviat i que la serenor ens acompanyi !

…..

Post publicat al meu Facebook en data 22-10-17

Conferència: L’ORGANITZACIÓ DE L’OFICINA JUDICIAL, RELACIONS INTERADMINISTRATIVES I MODERNITZACIÓ DE L’ADMINISTRACIÓ DE JUSTÍCIA

Pot semblar una mica pretensiós que un professional col·laborador de l’Administració de Justícia, però extern al cap i a la fi de la seva organització, parli, precisament, del funcionament d’una Oficina que no és la seva o, encara més difícil, de com re-organitzar-la.

Espero, per tant, que ningú s’ofengui per posar-me en casa aliena. M’agradaria, en definitiva, que les meves aportacions siguin enteses, sempre, en positiu.

…………….

Be doncs, un cop assimilada quina tenia que ser la meva intervenció, vaig tenir clar que no podia centrar-me exclusivament en la Oficina Judicial, doncs perquè aquesta millori en el seu funcionament, calia abordar altres aspectes. I és que per tenir una Oficina Judicial més eficient, cal millorar els RRHH; els Recursos Materials; Re-formular la Planta Judicial; Redefinir el marc competencial i, especialment, Clarificar l’estructura de comendament , extrem que el considero cabdal com després explicaré.

……………

Així doncs, començo

……………

L’actual sistema judicial és clarament ineficaç i ineficient (no descobreixo res dient això, ja ho ser, però no vull deixar l’oportunitat d’expressar-ho obertament i amb llum i taquígrafs). Necessita clarament millorar per poder ser una eina útil al servei d’un Estat de Dret modern, just, transparent i resolutiu.

Tots els estudis coneguts sobre l’eficàcia de la Justícia espanyola o catalana donen uns resultats molt deficients que ens situen molt lluny dels primers llocs del rànquing dels millors Estats. Tots sabem que tenir una justícia lenta, es tenir una justícia de baixa qualitat i d’aquí a posar en perill la credibilitat de l’Estat de Dret hi ha una fina línia que malauradament en alguns aspectes es pot considerar que l’hem traspassat àmpliament.

Un sistema judicial que no fa complir amb eficàcia les seves sentencies és un sistema poc creïble i emet un missatge molt negatiu a la societat: incompleix que no et passarà res… ; els inversors tenen dubtes en apostar per un país que no és seriós en fer complir els compromisos adquirits; el sistema econòmic se’n ressent i de retruc, en la micro-economia dels particulars,  els seus crèdits al consum és veuen encarits perquè els seus interessos han d’incorporar inevitablement la taxa d’un retorn lent i difícil.

Per tant, quines serien les principals causes d’aquests mals resultats ?.

  • És cosa de les lleis processals ?… Segurament en alguns aspectes podríem aspirar a tenir una legislació més clara i més fluïda, però no crec que els mals vinguin, principalment, de les Lleis.
  • És un problema de manca de recursos?… Segurament en falten, però també és just  reconèixer que en les darreres tres dècades s’han obert molts nous jutjats, s’han informatitzat les oficines judicials i en canvi no tenim la sensació d’haver millorat en eficàcia.

Els principals problemes, cal reconèixer-ho, venen per una Organització sense cap ni peus… i no em refereixo, exclusivament, a una Organització deficient de l’Oficina Judicial.

Per tant, com els hi deia, més enllà de parlar de l’Oficina Judicial en sí mateixa, cal afrontar el debat en clau de la revisió de TOT el Sistema Judicial, ja que molts dels problemes de l’Oficina Judicial son conseqüència directa d’un Sistema que no ha sabut adaptar-se a les característiques d’una societat que demanda que la Justícia sigui més un Servei Públic i no tant un Poder.

Tenim, en definitiva, una Organització:

  1. Mal dimensionada, inestable i excessivament compartimentada.
  2. Saturada.
  3. Sense un organigrama definit i amb confusió competencial.

….

  1. Una Organització mal dimensionada, inestable i excessivament compartimentada

Tots els ciutadans han de tenir dret al mateix nivell de justícia, amb indiferència del lloc on resideixin: és inexplicable que tinguem partits judicials de primera, de segona, de tercera o de quarta categoria. (A Catalunya la rati és la d’1 jutge per cada 100.000 habitants, mentre que hi ha partits judicials, com el de Granollers, que la rati només és de 6’5 jutges per cada 100.000 habitants. Tampoc aguanta cap comparació que hi hagin més fiuncionaris en el planter d’un jutjat d’Instància de les capitals de provincia, que en el planter d’un jutjat d’inferior categoria, quan, per acabar-ho d’adobar, en el segón és tramiten més expedients que en el primer… ).

Cal incentivar l’estabilitat del personal: s’ha de revisar la Planta Judicial, en funció de la rati per núm. d’habitants i empreses i per tant caldrà augmentar el número d’orgues judicials i dotar-los dels mateixos RRHH, amb les mateixes retribucions econòmiques sense fer diferències en funció de categories que son inexistents en la pràctica.

Cal unificar criteris… estic d’acord amb la idea de la creació dels Jutjats de Instancia Provincial, que permeti la unificació de criteris per tota la província (s’han d’acabar els “regnes de Taifes” i la típica patrimonialització d’aquell mal anomenat “meu jutjat”).

Tanmateix l’adscripció al lloc de treball del Jutjat Provincial hauria de permetre la mobilitat dels funcionaris dins del mateix Partit Judicial, per tal de compensar baixes i vacants…

En canvi, no puc estar d’acord en aquell projecte del ministre Ruiz Gallardón que pretenia la supressió de molts partits judicial ja que això suposaria un greu atac a la tutela judicial efectiva i a la necessària justícia de proximitat. La anhelada unificació de criteris no pot estar renyida, en l’era de les intercomunicacions, amb que els diferents jutges i magistrats estiguin ben coordinats, sense la necessitat de que treballin en el mateix edifici o ciutat…

Per cert, tampoc puc estar d’acord en l’actual projecte del CGPJ i el Ministeri  que preveu crear Jutjats Provincials per centralitzar totes les demandes de les Clàusules Sol. És a dir, una mesura que es va anunciar per facilitar als ciutadans la canalització de les seves reclamacions i, en canvi, se’ls pensa obligar a fer grans desplaçaments (Berga – Barcelona; Vielha – Lleida; Puigcerdà – Girona; Les Cases d’Alcanar – Tarragona) per poder defensar els seus drets… on s’és vist !… que no veuen que això és un clar retrocés en els drets ciutadans que reclamen una tutela judicial efectiva i de proximitat ?.

A més, que ho justifica ?… la complexitat de les reclamacions, quan tots sabem que la resolució d’aquests conflictes seran per aplicació d’uns criteris gairebé administratius, reiteratius i repetitius?…

I si és per una qüestió de número d’expedients judicials, que no saben que el volum de les possibles demandes quedarien compensades per la baixada actual de l’entrada de nous expedients, precisament perquè les reclamacions hipotecaries i bancaries han acabat el seu cicle econòmic i totes les reclamacions per “preferents” o per “swaps”  s’han esgotat?.

Crec que cal re-capacitar, frenar aquest projecte i exigir al Govern de l’Estat que el que toca fer és incrementar la Planta Judicial o reforçar l’existent i no pas seguir fent més gran les  diferències entre territoris i entre els drets dels ciutadans d’aquest diferents territoris !

  • Tenim una Organització Saturada.

Seria convenient des-judicialitzar bona part dels conflictes de la societat que no cal que és resolguin en un Jutjat.

Cal incentivar la mediació i estudiar en profunditat algunes mesures que podrien alleugerir la càrrega de treball dels Jutjats.

El procediment monitori (50% dels expedients que entren en un Jutjat d’Instància), que no deixa de ser un simple requeriment de pagament, podria gestionar-se per altres operadors jurídics i acudir al Jutjat un cop s’ha intentat la recuperació del deute i no s’ha obtingut l’èxit esperat.

I és aquí, en la part de reduir feina de les oficines judicials, on els procuradors podem ajudar molt. La llei ja ens ha concedit capacitat de certificació i podem assumir actes de comunicació … pensem que si s’aprofundeix en aquesta línia la sobresaturació de les oficines judicials veurien una clara millora i es guanyaria en l’eficàcia i eficiència que tots pretenem.

(Més endavant presentaré alguna proposta en aquesta línia…)

  • Tenim una Organització sense un organigrama definit i amb confusió competencial.

Evidentment s’ha de respectar la Independència Judicial, però una cosa és la indiscutible independència dels criteris i decisions jurisdiccionals, i una altre cosa és l’organització del Servei en sí, que, entenc, hauria de dependre d’una única Administració. L’actual esquema organitzatiu (CGPJ – Ministerio – Generalitat) és un autèntic desgavell, que no superaria cap test d’idoneïtat de cap auditoria de gestió.

Des de Catalunya hauríem de seguir reivindicant la creació del Consell Català de la Justícia i els Lletrats de l’Administració haurien de dependre de la Generalitat. Tanmateix temes com la Planta Judicial, la Justícia Gratuïta o les Taxes Judicials també haurien de ser de competència plena de la Generalitat.

Sense abordar aquesta qüestió del marc competencial és molt difícil millorar l’Oficina Judicial, tot i que la seva organització sigui una competència transferida a la Generalitat perquè, no ens enganyem, si no és transfereix la capacitat de comandament sobre l’Oficina, serà molt difícil poder-la re-organitzar amb eficàcia.

A les oficines judicials, com en qualsevol centre de treball, ha de quedar clar qui mana i han de quedar molt ben definides les funcions de tots els que en formen part. Sense aclarir aquesta greu mancança actual, és molt difícil avançar → com va dir el Secretari General del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, l’Adrià Comella, en unes altres jornades a les que també vaig participar i compartir taula de debat: “Sense governança no es pot funcionar”.

…………….

I a aquestes alçades de la meva intervenció provablement es preguntaran … i de la Nova Oficina Judicial que en penso?, no ha solucionat cap de les deficiències exposades ?… de res han servit ?…

Doncs francament, si volen en el torn del debat en podem parlar, porto informes dels Delegats de Cornellà, El Prat i Sant Boi i podem entrar al detall d’alguns aspectes, però vostès saben, com jo, que el camí no ha estat gens fàcil i que les reticències als canvis han estat molt i molt grans. No estan funcionant gens be i les altres experiències que coneixem de tot l’Estat tampoc son satisfactòries.

Com he estat exposant al llarg de la meva intervenció, la manca d’un clar comandament ha portat a que no tothom hagi remat en la mateixa direcció. No tots els operadors han cregut en el nou projecte i, per tot plegat, les Noves Oficines Judicials mostren tenir excessius problemes de funcionament.

D’altra banda alguns dels criteris organitzatius emprats en la nova organització son, des del punt de vista dels procuradors, molt discutibles ja que estan comportant molt poca agilitat, com ara els mostradors que impedeixen l’accés a les oficines i que forcen a la connectivitat amb els funcionaris a través del telèfon quan et trobes a pocs metres del interlocutor…

Cal, des del meu punt de vista, començar de zero i revisar en profunditat TOT el sistema judicial que, com he dit, supera abastament  la Oficina Judicial en si mateixa. Si ens quedem en el simple anàlisi de les competències que la LOPJ va transferir a les Comunitats Autònomes, obtindrem una visió incompleta i ens quedaríem en la epidermis del problema. Podríem fins i tot aprofundir en la regulació actual de les NOJ  i afegir encara més disposicions organitzatives, però si no revisem en profunditat la cadena de comandament de tot el sistema, tornarem a equivocar-nos.

Sense la complicitat i implicació dels Jutges i dels Lletrats de l’Administració no és pot aconseguir que l’Oficina Judicial funcioni i perquè aquests s’impliquin en aquesta imprescindible acció, cal que tots dos formin part del mateix organigrama i depenguin d’una única Administració.

……………….

I en tot aquest panorama de despropòsits, quin paper han jugat i han de seguir jugant les noves tecnologies. Com s’hauria de seguir desenvolupant la modernització de la justícia ?

Penso, sincerament, que s’ha avançat molt i s’han invertit molts recursos, però sovint tinc la sensació de que s’ha treballat sense la complicitat necessària. Podria dir-se que s’ha pres la decisió política; que els tècnics informàtics han desenvolupat el software;  però és com si tot el projecte hagués seguit un camí aliè a TOT el sistema, en el que precisament els usuaris d’aquest sistema no hi creuen.

El paper segueix fent-se servir en gran quantitat en els jutjats – tot i que les demandes i els escrits hi arriben electrònicament – perquè se segueixen configurant els expedients físics amb simples impressions dels documents telemàtics rebuts, o per les fotocòpies que els propis procuradors aporten seguin les “recomanacions” dels pròpis funcionaris. Sento tenir que dir que el protocol dictat pel Secretari de Govern al respecte, en molts jutjats no s’aplica i, per tant, tota la feina que hem de fer els procuradors obligatòriament presentant les demandes i els escrits per la TTA no serveix de res…

Tanmateix penso que s’ha volgut corre massa i les diferents estructures informàtiques que sustenten tot el sistema (presentació d’escrits i demandes; signatura electrònica; etc…) necessiten clarament millorar en fiabilitat ja que massa sovint hi han interrupcions en el servei, en plè horari laboral, que provoquen molts problemes en el dia a dia de tots els  procuradors. I per acabar, tampoc puc deixar de dir, que per nosaltres no te cap sentit mantenir el sistema híbrid de presentació d’escrits en tots aquells jutjats que no tenen encara el programa de gestió e.Justícia.cat, doncs amb aquest sistema hem de presentar per la doble via (telemàtica i física) els escrits, doblant la feina sense que es noti cap retorn d’agilitat en la tramitació.

Proposta:

  • Elaboració d’un Pla Estratègic sobre la Organització de TOT el Sistema Judicial i, en un dels seus apartats, de l’Oficina Judicial.

Un Pla que analitzi l’actual situació; els seus punts forts i els seus punts febles; i que afronti un debat entre les administracions, els operadors jurídics i els tècnics especialistes en organització empresarial.

Un Pla per trobar solucions i definir les línies estratègiques a seguir.

Hauria d’afrontar-se, això si, un debat serè, però un debat obert, creatiu, agosarat, sense apriorismes, corporativismes ni privilegis de cap mena.

Un debat pensant, exclusivament, en el be comú i en la millora del Servei Públic en majúscules.

  • Algunes línies que podria desenvolupar el Pla Estratègic:
    • Clarificació de la governança.

L’organigrama hauria de tenir una línia única de comandament: CC.AA. (Generalitat) → Consell de Justícia → Província →  Partit Judicial →  Oficines Judicials.

I, per suposat, TOT el personal  (des del Jutge fins l’Auxili Judicial) haurien de quedar englobats dins del mateix organigrama general i únic.

Com he dit abans, no parlo de criteris jurisdiccionals, que haurien de restar independents, però en canvi, pel que fa als criteris organitzatius s’hauria de clarificar una estructura jeràrquica que superi l’actual situació de manca de govern (podria posar molts exemples en que el mateix Secretari de Govern és veu incapaç de fer complir els protocols  entre els seus Lletrats de l’Administració…)

  • Re-definició de les funcions.

En la mateixa línia de reforçament de la governança, és imprescindible deixar clares les responsabilitats de tots els que intervenen en la tramitació del procediment. Actualment, sembla que ningú assumeix-hi amb plenitud quines son les seves responsabilitats, de tal manera que l’expedient es converteix en quelcom “impersonal” que va passant d’unes mans a altres, perdent agilitat a cada pas.

No puc passar per alt expressar que la reforma del 2003 i la posterior de la LEC, mitjançant la Llei 12/2009 de reforma de legislació processal per la implementació de la NOJ no va deixar clares les competències entre Jutges i Lletrats de l’Administració i d’aquí han vingut molts dels problemes actuals, alhora que convindria donar compliment a la Sentencia del TC de 17/3/16 per resoldre la clara contradicció que comporta el fet de que les resolucions dels Secretaris, tot i no tenir funcions jurisdiccionals, no puguin ser revisades pels Jutges.

  • Transparència.

Hauríem de tendir a disposar d’una Organització que superi i és sotmeti a auditories de gestió, controls i inspeccions portades a terme per auditors independents. Recentment hem conegut la iniciativa – molt lloable – del Departament, que pretén controlar i inspeccionar al personal, però molt em temo que si aquest control no és veritablement extern i independent, acabarà no sent efectiu…

  • Sobre les Oficines Judicials:
    • Oficines de tramitació comunes: Les oficines judicials haurien de superar l’àmbit competencial del Jutjat i passar a ser Oficines de Tramitació dels Serveis Comuns.
    • Valoració sobre resultats: El treball dels integrants d’aquestes Oficines hauria d’estar orientat a resultats, contemplant incentius en funció de la càrrega de treball i els temps de resposta judicial.
    • Els Lletrats de l’Administració serien els directors d’aquestes Oficines Comunes.
    • Aquestes grans Oficines es podrien estructurar per Seccions que tindrien un responsable que formaria part del equip de direcció de l’Oficina, en coordinació amb el LAJ director.
    • Aquests responsables de Seccions podrien tenir la categoria de Lletrats de l’Administració o altres funcionaris Llicenciats en Dret.
    • Pel que fa als Jutges:
      • Cal ampliar el número de jutges, sense adscripció a cap Jutjat.
      • Especialització segons matèries.
      • Alguns Lletrats de l’Administració podrien adquirir la condició de Jutges, adjudicant-los competències en algunes matèries (execucions; monitoris; divorcis de mutu acord; verbals) de les que quedarien alliberats els altres Jutges

……………..

  • I en la línia de fer més propostes de detall i tal i com us avançava anteriorment, permeteu-me que aprofiti aquest debat, per explicar un dels principals projectes de la Procura Catalana, fruit del Pla Estratègic que estem desenvolupant:

Va sobre els Procuradors i l’Execució de Sentencies:

  • Explicar la situació actual d’una execució lamentable… només es recobra un 16% del total reclamat…
  • Els retards en la tramitació son en molts casos inacceptables..
  • Explicar les conseqüències negatives per l’economia en general…
  • Explicar el model al que aspira la Procura Catalana: noves funcions al estil Huissier de Justice: Sota la tutela i control del Lletrat de l’Administració, el Procurador aspira a poder assolir noves funcions que facilitin una millor agilitat en tot el procés…
    • Accés al Punt Neutre Judicial per localització de domicilis i bens
    • Assegurament dels sous, pensions i comptes corrents; Agilització de les anotacions d’embargament).

…………..

I per acabar, una doble reflexió sobre tot el que estem tractant aquesta tarda:

Per poder progressar i afrontar amb èxit tant les millores estructurals com les competencials i organitzatives ens cal:

  1. Un gran Pacte entre les principals formacions polítiques i els operadors jurídics capaç de superar una organització ancorada en el passat, que necessita modernitzar-se, democratitzar-se, fer-se transparent i orientar-se cap a l’obtenció de resultats eficients.
  2.  Cal traslladar a l’opinió pública que la Justícia és cosa de tots i ens afecta a tots. Sovint tenim la idea de que la Justícia és cosa dels professionals de la Justícia i se li presta molt poc interès (recordem els debats o programes electorals…). Penso que els polítics s’han de sentir reforçats i segurs en poder millorar clarament les partides pressupostàries de Justícia.

_______________________

Ramon Daví Navarro

Vice-degà

Col. Procuradors Barcelona

………

Ponència defensada en un Debat organitzat pel Cercle d’Estudis Jurídics de la Generalitat de Catalunya, en data 03/03/17