INMOVILISMO Y POLITIZACIÓN. CRISIS DEL FACTOR HUMANO EN LA JUSTICIA

Soy procurador y acabo de cumplir 63 años. Todavía me quedan algunos años de ejercicio y sin embargo he llegado a la conclusión de que no debo seguir más tiempo callado esperando la coraza de la jubilación para permitirme, luego sí, explayarme contra todo aquello que considere funciona incorrectamente.

Lo primero que me viene a la cabeza con tan solo haber escrito estas líneas introductorias es el temor atávico que tenemos muchos juristas para valorar públicamente a nuestro Sistema Judicial. A lo largo de mi ya larga trayectoria me he relacionado con jueces, secretarios y funcionarios, la inmensa mayoría buenos profesionales, pero esto no siempre ha sido así y cuando la falta de responsabilidad ha hecho su aparición, los retrasos en sus resoluciones han sido inadmisibles o he observado diversas malas praxis en el devenir diario de las Oficinas Judiciales, no me he visto con capacidad para denunciarlo, por miedo a recibir repercusiones en pleitos posteriores. Lamentablemente esto es así y aunque en alguna ocasión he canalizado mi malestar a través de nuestro Colegio, tampoco ha servido para mucho, puesto que la queja ha acabado en la maraña protectora de un sistema que difícilmente audita o revisa que sus servidores públicos estén a la altura de lo que se espera de ellos.

Como procurador me he sentido demasiadas veces infravalorado. No lo digo por los abogados con los que he formado equipo para la defensa de los intereses de nuestros clientes, sino por el continuado cuestionamiento acerca del futuro de nuestra profesión, como si de nada sirviera lo que estamos haciendo para impulso y resolución de innumerables actos judiciales.

Nuestro Consejo General ha concentrado sus esfuerzos en moverse entre los pasillos del poder, defendiendo el statu quo de la procura en diferentes actos y homenajes, pero sin saber proyectar – desacomplejadamente – el valor añadido que aporta nuestra profesión a toda la maquinaria judicial. El ciudadano, en su mayoría, desconoce la figura del procurador y por ello se han echado de menos potentes proyectos de comunicación que ayudasen a trasladar a la ciudadanía el porqué de nuestra presencia en el tablero judicial.

Produce una amarga frustración contemplar como por el Ministerio de Justicia van pasando distintos titulares y si bien han reconocido nuestra imprescindible aportación a la modernización y digitalización de la Justicia, lo cierto es que apenas se nos ha escuchado cuando les hemos presentado planes renovadores, fruto de nuestra experiencia en el ámbito de la gestión de procesos. No descubro nada diciendo que el Sistema judicial es a menudo poco eficaz y en cambio, cuando desde la procura se han aportado estudios detallados para mejorar tiempos y ratios judiciales, éstas propuestas han caído en saco roto. El CGPJ, las asociaciones de Jueces y Fiscales e incluso el Consejo de Estado, han sostenido nuestra posición, pero cuando hemos argumentado que con nuevas competencias para la procura se podría mejorar la eficacia judicial, nadie ha querido tomarlas en serio, no vaya a ser que moviendo el tablero se caigan algunas piezas…

En fin, ya se habrán dado cuenta que tras cerca de cuatro décadas de trabajo diario en los juzgados, me siento muy decepcionado por cuanto el Sistema judicial sigue anclado y rehén de demasiados corsés corporativistas que lo comprimen y no le dejan evolucionar.

He conocido excelentes jueces que solo han evolucionado en su carrera judicial por edad, sin que sus méritos particularess hubieren acelerado un conveniente ascenso; he constatado presiones políticas para ganar determinados posicionamientos en el seno de un CGPJ demasiado politizado e, incluso, demasiado receloso ante cualquier cambio. Un Consejo que, por cierto, sigue sin poder renovarse ante la inexplicable falta de acuerdo de los partidos políticos, con el descrédito que ello supone para su imprescindible independencia.

Ya lo ven, van pasando los años sin percibir verdaderas intenciones de cambio y a uno le cuesta no caer en cierto pesimismo al observar cómo los pilares sobre los que se sustenta nuestro Sistema judicial se tambalean sin que nadie reaccione al respecto.

Algunos auguran que el cambio real llegará con una Justicia gestionada por inteligencia artificial, que poco a poco sustituirá a las personas que ahora se desviven desde sus despachos hasta la última sala de vistas del más recóndito y pequeño partido judicial; no lo sé, pero si ello llega a suceder quizás entonces se darán cuenta de que por el camino del inmovilismo institucional; de la politización de la cúpula judicial; de la falta de control interno; y del temor a decir lo que pensamos, se habrán perdido gran parte de los valores que dan forma y sentido a un Servicio Público tan esencial como éste, en el que quienes lo conocen mínimamente saben que el “factor humano” seguirá siendo imprescindible.

__________________

Article publicat a EL CONFIDENCIAL en data 23/09/21

Claredat

Abans d’ahir el president del Parlament presentava a Madrid la seva proposta per un “pacte de la claredat” que resolgui el conflicte politic català. En sintesis, Roger Torrent fixava en l’horitzó un necessari acord amb l’Estat sobre les condicions d’un futur referendum d’autodeterminació, apartant-se de la via unilateral. No va passar ni mitja hora, quan el ministre d’afers exteriors, Josep Borrell, va descartar rotundament aquesta proposta.

Ahir es va donar a conèixer el pacte del PSC amb JxCat per governar la Diputació de Barcelona, allunyant-se els post-convergents del reiterat anhel de molts independentistes de situar les 4 diputacions i els principals ajuntaments catalans, en l’orbita d’un suposat “interès de país”.

Aquest pacte a la Diputació, com el pacte a l’ajuntament de Sant Cugat, en aquell cas de signe contrari entre ERC i PSC, com tants d’altres pactes municipals en convinació de totes les sigles polítiques entre els independentistes, els comuns, els cupaires i els socialistes, sense que els preocupés el més mínim aquell suposat “pacte de país”, demostren que hem entrat en un nou escenari del campi qui pugui o de la realpolitik si ho volem dir més respectuosament.

De fet, si ens remuntem als dies posteriors a l’1 d’octubre del 2017, ja va quedar palès que el pacte de JxSi entre convergents i republicans tindria els dies comptats, sobretot perquè la gent d’ERC volia anar per lliure, de tal manera que en les eleccions convocades per Rajoy i el 155, el món independentista es va presentar dividit. És cert que després d’aquelles eleccions autonòmiques s’han mantingut les formes i tot i trontollar dia si i dia també, es va reeditar un pacte per governar la Generalitat entre JxCat i ERC. En qualsevol cas, s’ha fet prou evident, en molts episodis, en declaracions dissonants i estratègies diferents, que post-convergents i republicans no se suporten i només s’aguantan pels presos polítics.

Els pactes sorgits despres de les darreres eleccions municipals han fet sagnar la ferida de la discòrdia i ha remogut els fonaments de l’acció unitària que tant reclamen les associacions independentistes. I tot això perquè ?

Més enllà de discrepàncies personals o falta d’empatia entre els líders, vull pensar que l’origen de la trencadissa de la força unitària independentista està en la constatació de que el procés per la independencia de Catalunya ha estat derrotat per l’Estat amb totes lo es seves derivades judicials, policials, mediàtiques i econòmiques. Si ens posem a ser optimistes podem pensar que s’ha produït una evident derrota, però no l’enfonsament i que el barco de la llibertat tornarà a navegar quan les condicions li siguin més propícies. Però, tot i els auguris esperançadors que no es poden descartar mentre el 48% de la població estigui a favor de la independencia i el 80% del dret a decidir, ara mateix sembla que el Procés ha entrat en via morta.

Aixi les coses, no ens hauria d’extranyar que ERC aspiri a governar en solitari la Generalitat, presidir les diputacions o accedir a les alcaldies dels municipis més grans de Catalunya. Si els calen pactes amb els Comuns, la CUP i fins i tot amb el PSC, foragitant els post-convergents, endevant, tant li fa, perquè l’important es el resultat: ser la primera força política catalana… la independència ja no és la prioritat absoluta.

En l’àmbit polític del nacionalisme català, que abarca des del centre-dreta liberal al centre-esquerra socialdemòcrata, aquell espai que tant be va saber aglutinar Jordi Pujol i les seves politiques del peix al cove, també passen coses similars i els joves dirigents que volen seguir influint en la politica catalana, malgrat l’enrrocament heròic de Puigdemont i la seva òrbita, sembla que també aposten per guardar la carpeta independentista i implicar-se, de ple, en la governabilitat de les institucions, cercant aquells pactes que els permetin tocar poder, al preu que sigui i amb qui sigui. Així ha estat sempre la política i a Catalunya sembla que els vents idealistes deixen de bufar per tornar a una calma que provoca pactes incomprensibles per tots aquells que encara creuen en els anhels romàntics d’una Ítaca catalana.

Per tant, s’imposa un Pacte de Claredat, si, però primer entre els partits catalans. Prou ja d’embolicar la troca i d’inflar el globus sobiranista ara per ara inabastable. Si ERC i JxCat tenen clar que la independencia és molt llunyana i s’ha de prioritzar l’acció de govern, aplicant-hi les politiques que legítimament cada força consideri més viables, que ens ho diguin clarament i no es mantinguin falses expectatives per mobilitzar a una ciutadania de bona fe que no és mereix segons quins jocs politics certament desconcertants i contradictoris.

……

Article publicat a El 9Nou, el dia 12/07/19

En-Raonar per rebaixar tensions

El soroll ambiental no ajuda gens a que puguem enraonar i encara menys a que puguem entendre’ns. Les crides inflamades, els insults abrandats o els descrèdits generalitzats no faciliten el diàleg i compliquen la convivència i, malgrat tot, a Granollers un grup de persones plural, amb ideologies molt diverses, reivindica poder En-Raonar per construir democràcia i ho fan tot i ser conscients de ser titllats d’equidistants o, amb el més suau dels qualificatius, d’il·lusos.

Doncs si, dec ser un d’aquests il·luminats que encara va pel món amb el lliri a la ma i que pensa que tot i el soroll que complica el diàleg, si som capaços d’escoltar, de pensar abans de parlar, de respectar les opinions dels diferents, si cerquem espais on posar en practica aquests senzills exercicis, la convivència en sortirà reforçada i la pluralitat d’ideologies la farà intel·lectualment més rica.

Ara be, de cap manera em sento equidistant, com tampoc pretenc un consens forçat com a solució a les diferencies que puguem tenir. Si els acords son fruit del diàleg i majoritàriament son validats com la via de sortida dels conflictes, endavant, però si l’entesa arriba després de renúncies doloroses i no acaben essent referendades per la ciutadania, tard o d’hora les desavinences tornaran a reflotar el conflicte.

Per mi, la proposta del col·lectiu En-Raonar és el camí, provablement el més llarg, però segurament és de les poques vies que situa a la Democràcia com a única garant de la convivència i posa el focus en els seus valors per preservar i enfortir els lligams entre els que puguin pensar diferent.

És tracta, per tant, de prioritzar la Persona abans de la forma política en que decidim democràticament organitzar-nos, de tal manera que el ser o aspirar a ser una república independent, o una monarquia constitucional, no hauria de ser percebut com un drama pels qui no ho veuen igual. Sentir-se català o espanyol, o ambdues coses a la vegada, no hauria de ser inconvenient per poder conviure en plenitud entre els que se sentin diferents. Si reforcem els valors de la Democràcia, si promovem el diàleg respectuós i la tolerància ideològica, els sentiments, enlloc d’aixecar murs facilitaran la comprensió entre uns i altres.

El col·lectiu En-Raonar no vol promoure cap solució política ni ocupar cap espai polític, encara que és obvi que no som apolítics, perquè tots tenim les nostres pròpies ideologies. Partim de sentiments molt diversos, però intentem que la passió no enterboleix-hi la raó. No pretenem que ningú deixi de defensar els seus posicionaments, però reivindiquem que es faci en positiu, sense anular al que no pensi igual. Considerem que per construir una societat democràticament avançada i madura, cal rebaixar tensions i que el soroll deixi pas a una conversa en-raonada. Que et sembla, hi participes?.

….

Article publicat a El 9Nou del Vallès Oriental, 21-12-18

La presó maleïda

Començava el dimarts de la darrera Setmana Santa i tenia unes ganes boixes d’agafar els 5 dies de festa que s’apropaven per descansar i desconnectar de la feina i dels neguits propis dels temps que ens ha tocat viure. Necessitava un bon llibre que m’ajudes a la desconnexió i em transportés a un altre època. El cert és que feia temps, però, que no congeniava amb cap llibre i no aconseguia concentrar-me en la lectura que tant de be m’hagués fet, segurament per estar massa capficat en la realitat política i social de tots aquells mesos.

Així les coses i de bon matí em van portar un paquet de Correus, força voluminós per lo que és habitual del tràfec entre despatxos professionals. Encuriosit en que podria embolicar aquell paper gruixut i marronós, ni tant sols vaig fixar-me en el remitent. D’una revolada vaig esparracar l’embolcall i vet aquí que va aparèixer un llibre gruixut, de més de 700 pàgines i de tapa dura. De sobta vaig pensar, serà la novel·la que estic esperant des de fa tant temps que m’evadeixi del present tant feixuc en el que estic instal·lat?…

La sorpresa agradable va arribar quan al girar la coberta, en la primera plana, vaig poder llegir la dedicatòria de la persona que m’enviava aquell llibre. És tractava d’un company advocat, nascut a Sevilla, de llarga trajectòria professional a Madrid i actualment treballant a València. La cosa no acabava en la concreció de qui era el remitent, sinó que el text de la dedicatòria ja apuntava en la bona direcció del que podria trobar en aquell voluminós llibre que m’acabava de regalar. Em deia el meu amic que “Leyendo esta novel·la, que trata de una época apasionante de la historia de Cataluña, me he acordado de ti. Como buen amante (al igual que yo) de esa tierra, seguro que disfrutarás conociendo más de su historia”. Y acabava dient i desitjant que “Al igual que sucedió entonces, estoy convencido que las turbulències que hoy vivimos la harán más fuerte”.

Aquelles paraules, especialment la darrera frase, vingudes d’una persona nascuda i resident a fora de Catalunya, em van emocionar, alhora que van despertar-me un interès majúscul per començar a llegir quan abans millor “La Terra Maleïda”, que és així com és diu l’obra de Juan Francisco Ferrándiz i editada per “Rosa dels Vents” el mateix mes de març del corrent 2018.

La coincidència dels dies de festa immediats em van permetre devorar una història extraordinària que relata de forma excepcional els anhels de prosperitat d’una terra oprimida pels nobles al servei del Rei de França i que ja en aquells remots temps del segle IX tenia voluntat de ser i de governar-se lliurement. Tal i com destacava l’amic que m’enviava el llibre, les comparacions amb els temps actuals van aparèixer des dels primers episodis, i tot i que les brutals turbulències que s’expliquen en la novel·la res tenen a veure amb les vivències del present segle XXI, no hi ha dubte que el paral·lelisme entre les dues èpoques és fa inevitable quan en una i l’altre s’evidencia la voluntat irrenunciable d’una terra que lluny de ser maleïda reivindica poder decidir el seu destí.

Poques setmanes després d’acabar la lectura sobre les peripècies del protagonista de la novel·la i encara impactat per la duresa dels fets històrics que tant be relata el seu autor, vaig tenir l’oportunitat de visitar a Jordi Turull a la presó d’Estremera i un dels efectes d’aquells colpidors 40 minuts va ser, camí ja de tornada, el pensar en que tenia que enviar-li aquell llibre perquè l’entretingués en les inacabables hores del seu injust confinament i, alhora, perquè l’ajudés a resistir tal i com ho aconsegueix fer l’heroi d’aquella història tant llunyana però, alhora, tant propera.

I dit i fet, vaig comprar un altre exemplar, li vaig escriure una carta d’acompanyament i tot junt vaig embolicar-ho dins d’un paquet amb aquell mateix tipus de paper gruixut i marronós, amb l’esperança de que ben aviat arribés a mans d’en Jordi, a aquella cel·la que resumeix tant be la manera de fer d’un estat que, fins que no és demostri el contrari, pretén resoldre els problemes polítics només amb el poder dels tribunals, negant el debat de les idees i fins i tot renunciant a convèncer dels avantatges de seguir units.

No van passar ni quinze dies quan vaig rebre resposta manuscrita d’ell en la que m’explica que incomprensiblement li van entregar la meva carta, però que el llibre havia quedat retingut. En les seves pròpies paraules el fet el tenia molt disgustat perquè tot plegat era “acollonant”, tant pel fet requisitori en si mateix, com perquè tres funcionaris li haguessin donat tres explicacions amb arguments diferents en cada cas.

Al cap de poc d’aquest arbitrari i trist episodi, més propi d’aquells temps en que és censuraven els llibres que no eren afins al règim governant, han traslladat al Jordi a una presó de Catalunya i no ser que haurà passat amb l’exemplar del llibre que tantes sospites deuria generar dins dels despatxos d’aquella presó madrilenya que sempre més recordarem per haver engarjolat la llibertat dels polítics catalans. És possible que al fer el trasllat entre els centres penitenciaris li hagin entregat junt amb les seves altres pertinences, no ho ser pas, però el sols fet de que el llibre fos retingut, ni que sigui durant tres o quatre setmanes, em provoca tal malestar que no volia guardar-me per mi sol aquesta història, senzilla però significativa, que va de com un bon llibre, inofensiu com tots els llibres, va arribar inesperadament a les meves mans en el moment en que més ho necessitava i va acabar estavellant-se en el mur infranquejable de la injustícia i la incomprensió més absoluta.

Molt provablement arribarà un dia en que algú escriurà un relat sobre aquesta etapa present de la vida política i social de Catalunya, tal com a “La Terra Maleïda” és retraten aquells fets del segle IX, però en el cas que ens ocupa no m’estranyaria gens que l’autor l’hi acabés posant un títol que ben be podria ser el de “La Presó Maleïda”.

…….

Article publicat a El 9 Nou. Juliol 2018

Persona i Democràcia, les claus per un bon any nou

Acabem el 2017 havent descobert la cara més dura d’un Estat, l’Espanyol, incapaç de reaccionar amb propostes constructives i atractives que tinguin per objectiu desactivar el desafiament democràtic de bona part del poble de Catalunya que en cada consulta incrementa el suport per una nova república independent.

Acabem l’any havent descobert, també, un sistema judicial que és mostra implacable en la interpretació legislativa més restrictiva vers qualsevol moviment que superi el marc constitucional, malgrat aquest moviment pugui estar avalat per un amplíssim suport popular. El manteniment de la presó preventiva incondicional o l’exili d’uns polítics que han guanyat les eleccions del 21D sembla clarament involucionista.

Tanmateix acabem l’any havent-se corroborat que la societat catalana està dividida i, per tant, no està preparada per emprendre el camí de la independència. Els suports per assolir la República son insuficients ara per ara i voler-se entossudir en una via unilateral emparada en la majoria absoluta de diputats, sense la representació de la majoria absoluta dels vots, està condemnada a la negació internacional i a una nova repressió d’un Estat que, recordem-ho, no sap, ni vol, mostrar cap cara amable per revertir la situació.

I enmig d’aquest merder, la gent, els ciutadans que més enllà de participar massivament en les darreres consultes electorals o d’omplir carrers i places en les manifestacions de qualsevol signe que és convoquen per canalitzar tota mena d’anhels identitaris o reivindicatius, vol viure i necessita viure en un marc de pau, llibertat i prosperitat.

Que podem esperar doncs d’aquest nou any 2018 ?. Que podem esperar amb aquests antecedents tant enrocats i persistents ?.

Per mi, des d’una perspectiva volgudament optimista i embolcallada dels bons desitjos propis del Cap d’Any, vull pensar que la solució a tots aquests des encontres polítics, judicials i socials està en la revitalització del que significa la paraula “democràcia” i, sobretot, en l’aplicació dels seus valors de llibertat, igualtat, justícia, respecte, pluralisme, participació i tolerància. Si uns i altres redescobrim aquests conceptes fonamentals, acceptem les diferencies i, per damunt de tot, situem a la Persona en l’eix que mou la societat, per damunt de les organitzacions polítiques que democràticament ens governin, potser sabrem escriure un futur convivencial menys dramàtic i més tolerant.

Si som capaços d’acceptar amb maduresa els resultats del que vol la majoria, res hauria d’impedir que puguem conviure junts, amb independència dels orígens o dels pensaments ideològics que puguem tenir.

Persona i Democràcia, les claus per un bon any 2018 per tothom !

….

Post publicat al meu Facebook en data 31-12-17

Serenor

Podria escriure moltes coses. De fet tinc escrits uns quants articles al calaix i per descomptat que tinc moltes coses a dir, però he decidit, per higiene mental, aturar la meva activitat en el Facebook i en totes les xarxes socials. Reconec que estic vivint aquestes darreres setmanes de forma angoixada i sens dubte el bombardeig informatiu no m’ajuda gens a asserenar el meu estat d’ànim. Avui posaré punt i final a una etapa que espero tingui continuïtat quan m’hi vegi en cor, però abans de fer-ho tinc necessitat de deixar escrit que penso de tot plegat:

1. L’Estat s’equivoca greument negant l’evident malestar de bona part dels catalans que demanen des de poder decidir el seu futur (80%) fins la independència (48%). La renuncia a fer política per reconduir la situació o per seduir els catalans de les bondats de seguir units, és d’una negligència molt perillosa.

2. Les càrregues policials contra els votants del 1-O; la presó de Jordi Sanchez i Jordi Cuixart i l’aplicació contundent del art.155 pretenen anular, a qualsevol preu, el moviment sobiranista, obviant que amb aquestes accions potser l’aturaran per una temporada, però el sentiment resistent del sobiranisme no farà més que créixer.

3. La intervenció de les institucions catalanes, destituint el govern, reduint fins al ridícul les competències del Parlament i intervenint els Mossos, TV3 i Catalunya Radio, cas de produir-se, suposarà un gravíssim atac al autogovern i vulnerarà clarament la pròpia Constitució, de tal manera que tots els demòcrates, siguin o no independentistes, si han de sentir interpel·lats.

4. La DUI no pot ser mai la solució, per més que s’hagi construït un relat pacífic i multitudinari. Pretendre proclamar la República sense poder demostrar que la majoria absoluta de la població la vol, suposaria un dèficit democràtic inadmissible. Tenint en compte que no s’ha pogut canviar la legalitat espanyola perquè el referèndum pugui ser pactat, cal guanyar clarament en el terreny de la legitimitat i avui per avui seria bo reconèixer que la societat catalana està molt dividida.

5. Portar al límit les posicions d’uns (el 155) i els altres (la DUI) provocarà no solament la confrontació institucional i política, sinó que la convivència ciutadana pot veure’s molt afectada, sense oblidar les conseqüències econòmiques imprevisibles.

6. Per mi la sortida del conflicte, que no la solució definitiva, passa perquè el president Puigdemont convoqui immediatament unes noves eleccions que preservin la dignitat institucional, ajudin a rebaixar tensions acumulades i permetin que la ciutadania ratifiqui o desmenteixi, amb totes les garanties, els resultats del 1-O.

7. Entenc que algú pugui considerar aquesta convocatòria presidencial com una claudicació, però les altres sortides segur que serien encara més doloroses. El dilema està servit, però la gravetat del moment requereix un solució intel·ligent de llarga volada.

Fins ben aviat i que la serenor ens acompanyi !

…..

Post publicat al meu Facebook en data 22-10-17

Aturem-nos i pensem en els amics que no opinen com nosaltres !!!

Tinc amics que diuen prou, que és hora de proclamar la declaració unilateral d’independència, perquè no fer-ho seria reconèixer una derrota.

Tinc amics que, tot al contrari, justifiquen l’aplicació del art. 155 perquè diuen que el procés ha trencat la legalitat constitucional i per tant s’han d’assumir les conseqüències.

Tinc amics que sense parlar de legalitats, reivindiquen la legitimitat d’un poble que només vol decidir el seu futur.

Tinc amics que, per contra, sense parlar de legitimitats ni legalitats viuen molt malament que els fem decidir entre ser espanyol o català.

Tinc amics que accepten plenament el dret a decidir, reivindiquen poder-lo exercir i la seva posició és contrària a la independència.

Tinc amics que, per contra, no volen sentir a parlar del dret a decidir perquè entenen que és la manera de fracturar la societat.

En canvi no tinc cap amic que justifiqui la violència per resoldre els conflictes polítics, perquè ja no seria amic meu.

A tots, als més convençuts, als més reticents, als més sentimentals i als més vehements. Als que veuen la independència a tocar i als que demanen la intervenció del Estat. A tots els hi vull dir, us vull demanar, que aturem els instints més personals i pensem en els altres, en tots aquells que no opinen com nosaltres, perquè també son amics i potser estant patint.

Sota el meu punt de vista i pensant en tots ells i per tant en la necessària i imprescindible concòrdia per assegurar-nos una convivència en pau, ara ens convé, a tots, refredar els ànims i deixar un espai de temps perquè la política torni a recuperar el protagonisme i és recuperin ponts de diàleg per intentar trobar una sortida que pugui satisfer a la majoria de la població.

Si tirem pel dret, per més que puguem pensar que ens assisteix la raó i la legitimitat d’un referèndum que ens l’han intentat reprimir per la força, i per tant anem a per la DUI; o si per contra defensem la ràpida i contundent intervenció del Estat per restablir la legalitat constitucional, entrarem en un estadi totalment desconegut i perillosament inestable, perquè un camí i l’altre ens portaran al extrem del precipici.

Ja ser que el que dic no agradarà als que estan més convençuts de la seva inexpugnable posició, però jo tenia la necessitat d’expressar-me. No estic renunciant a res, perquè per mi el reconeixement del dret a decidir seguirà sent un objectiu fonamental, però també ho és el manteniment de la convivència i és que, per mi, una cosa sense l’altre deixa de tenir sentit.

….

Post publicat en el meu Facebook en data 04-10-17

Les urnes no son el problema

Impedir una votació no pot ser mai una solució. I fer-ho interposant policies i guàrdies civils pot generar una trencament emocional difícilment reconciliable.

Segurament hi haurà qui em dirà que precisament els que fomenten aquesta votació son els que han generat el conflicte, però sigui com sigui el que em sembla una irresponsabilitat monumental es voler frenar amb les forces de seguretat un moviment ciutadà que, agradi o no, ja no és a les mans dels polítics poder-lo aturar.

Temps hi haurà a partir del dia 2 per valorar les garanties, els errors, les responsabilitats, les conseqüències o els anhels. Temps hi haurà per buscar solucions o seguir entossudits en que siguin els tribunals qui les imposin, però aquest diumenge s’ha de poder votar, ni que sigui amb un vot nul de protesta, perquè en democràcia les urnes no son mai el problema.

….

Post publicat en el meu Facebook en data 29-09-17

En el túnel del temps

Ahir nit el pati del Casino de Granollers és va vestir de gala per celebrar el darrer acte del Centenari Amador Garrell Soto, el polifacètic artista granollerí que, entre moltes de les seves activitats, va brillar especialment com a músic de la Orquestra Selecció. Per tant, la millor manera de cloure l’Any Garrell tenia que ser amb música dels anys 40, 50 i 60, la música de tota una generació que trobava en el ball la diversió i evasió en una època molt gris i privada de llibertats.

Per aquesta solemne ocasió, la Big Band de Granollers (Bbg), amb la direcció de Martí Ventura i la participació d’altres 17 músics i 2 vocalistes, van oferir un extraordinari concert homenatge a aquella mítica orquestra que l’Amador Garrell, el mestre Ruera i en Lluís Pey van ser capaços de crear l’any 1944. I com sempre passa quan la música i la interpretació encaixen, només començar a sonar els acords de “Sweet Geòrgia Brown” i tancar-se el llums del pati de butaques i mentre escoltàvem les sensacionals composicions dels germans Gershwin, Col Porter o Woody Herman, la meva ment em va transportar als anys 40 i vaig veure davant dels meus ulls com els meus pares és coneixien precisament al pati del Casino i com tantes altres parelles de la seva quinta, és prometien amor etern sota l’embolcall inigualable d’aquella música americana que per ells deuria sonar a modernitat i esperança.

La meva ment va seguir fent de les seves i segurament producte del bon ritme de la Big Band, vaig recordar l’Amador Garrell i especialment el que m’explicava d’ell i la seva família el meu pare. De fet, ara que ho penso, a casa meva els Garrell sempre van ser l’exemple de la gent que no combregava amb el règim polític de l’època i per tant eren els nostres referents més propers del catalanisme d’esquerres que podia haver en aquells anys de repressió.

I encara estant en ple viatge en el temps, abstret per la màgia de la música i els records, vaig sentir com el meu mòbil vibrava dins la butxaca de la meva jaqueta i de cop vaig retornar al present perquè està clar que en aquells anys de l’Orquestra Selecció de mòbils no n’hi havien. Va ser un acte reflexa, d’aquests que ja no podem dominar i, burro de mi, la temptació de veure el que em comunicava aquest aparell del dimoni va trencar tota la mística del moment perquè la noticia que apareixia a la pantalla d’inici, del diari ARA, destacava el titular de l’edició de l’endemà: “Acusats de Sedició”.

Que ?, Com ?, que està passant vaig pensar. Potser m’he quedat atrapat dins del meu particular túnel del temps i resulta que fora del pati del Casino encara manca la llibertat d’expressió, de reunió i manifestació ?…

I així he passat la nit, donant voltes al llit, perplexa i descol·locat, entre músiques de la Big Band, el record dels Garrell i el temor per no tenir clar en quina època estic vivint.

…..

Post publicat en el meu Facebook en data 23-09-17

Manifestació Diada 2017

Any rere any acabo la Diada estupefacte quan sento les valoracions que en fa el govern del PP, perquè dubto que enlloc del món, enlloc, després de que centenars de milers de persones omplin carrers i places, és quedin impassibles.

Voler reduir l’impacte o el numero de les persones que s’han manifestat és ridícul; voler fer creure que la gent que ha sortit al carrer ha estat manipulada per quatre dirigents radicals, demostra una ceguesa pròpia dels ignorants.

En democràcia, quan la gent de forma tant massiva reivindica un canvi de marc legislatiu, o un canvi de statu quo, la política ha de saber estar a l’alçada, buscar i proposar solucions.

Parapetant-se darrera lleis i tribunals potser aturin momentàniament el procés, però no podran frenar sentiments i voluntats. Quin error més gran voler solucionar un conflicte polític imposant la legalitat, abans que voler convèncer en el terreny de les legitimitats !

…….

Post publicat al meu Facebook en data 11-09-17