De la Pía, les Muses i el rock de Ca la Sila

Corrien els anys 70, no recordo exactament l’any, però érem molt joves. Ens agradava la música i seguíem amb entusiasme els grups de rock anglesos i americans i el que era més espavilat formava o participava en algun grup de musica local. Aquest va ser el cas dels BRAMAN, un conjunt granollerí integrat per 4 amics que, no ser si tots anaven a l’Escola Pia com jo, però al menys a 2 els coneixia de tants anys de compartir patis i pupitres.

Recordo que un dissabte al vespre vàrem ser convocats a un dels seus primers concerts en directe, al que abans era el local de Ca la Sila (posteriorment HH o As de Copes). El bolo no va defraudar a ningú, tot al contrari, el so poderós dels Braman ens va atrapar ben aviat gràcies a la potent i virtuosa guitarra d’en Joan Díaz, líder natural del grup. L’acompanyava en Joan Sánchez amb una bona bateria enèrgica, en Manel Pavon a la guitarra rítmica i veu i un altre company que per més que busco en la memòria no trobo el seu nom.

La seva música buscava les mateixes arrels dels Pink Floyd, Deep Purple o Rolling Stones, entre d’altres. Ho feien bé i els amics de Can Culapi els admiràvem, n’érem els seus fans.

D’aquell mític concert recordo com si fos ara, que ben a prop del escenari i a primeríssima fila, s’hi trobava la Dolors Alamà, la millor amiga i “musa” d’en Joan Díaz. La Dolors, amb d’altres amigues, eren conegudes, de la nostra quinta i anaven a les Monges, el cole femení on tots els de la Pía érem temptats a acostar-nos-hi.

Han passat més de 40 anys d’aquell dia i just ahir els Braman van tornar a pujar al escenari. Han canviat moltes coses, com ara el local (a Ca la Sila avui s’hi troba un centre mèdic); han incorporat teclats vibrants de la ma del Dr. Blanch o el baixista i mestre Pep Flix, mentre la bona música persisteix ben viva entre aquells vells rockers que segueixen rendint culte als Santana, Guilmour, Waters, Knopfler o Jagger.

Entre el públic, molts coneguts i a primeríssima fila, exercint de musa, la Dolors, la millor amiga d’en Joan.

…..

Post publicat al meu Facebook en data 27-01-19

En el túnel del temps

Ahir nit el pati del Casino de Granollers és va vestir de gala per celebrar el darrer acte del Centenari Amador Garrell Soto, el polifacètic artista granollerí que, entre moltes de les seves activitats, va brillar especialment com a músic de la Orquestra Selecció. Per tant, la millor manera de cloure l’Any Garrell tenia que ser amb música dels anys 40, 50 i 60, la música de tota una generació que trobava en el ball la diversió i evasió en una època molt gris i privada de llibertats.

Per aquesta solemne ocasió, la Big Band de Granollers (Bbg), amb la direcció de Martí Ventura i la participació d’altres 17 músics i 2 vocalistes, van oferir un extraordinari concert homenatge a aquella mítica orquestra que l’Amador Garrell, el mestre Ruera i en Lluís Pey van ser capaços de crear l’any 1944. I com sempre passa quan la música i la interpretació encaixen, només començar a sonar els acords de “Sweet Geòrgia Brown” i tancar-se el llums del pati de butaques i mentre escoltàvem les sensacionals composicions dels germans Gershwin, Col Porter o Woody Herman, la meva ment em va transportar als anys 40 i vaig veure davant dels meus ulls com els meus pares és coneixien precisament al pati del Casino i com tantes altres parelles de la seva quinta, és prometien amor etern sota l’embolcall inigualable d’aquella música americana que per ells deuria sonar a modernitat i esperança.

La meva ment va seguir fent de les seves i segurament producte del bon ritme de la Big Band, vaig recordar l’Amador Garrell i especialment el que m’explicava d’ell i la seva família el meu pare. De fet, ara que ho penso, a casa meva els Garrell sempre van ser l’exemple de la gent que no combregava amb el règim polític de l’època i per tant eren els nostres referents més propers del catalanisme d’esquerres que podia haver en aquells anys de repressió.

I encara estant en ple viatge en el temps, abstret per la màgia de la música i els records, vaig sentir com el meu mòbil vibrava dins la butxaca de la meva jaqueta i de cop vaig retornar al present perquè està clar que en aquells anys de l’Orquestra Selecció de mòbils no n’hi havien. Va ser un acte reflexa, d’aquests que ja no podem dominar i, burro de mi, la temptació de veure el que em comunicava aquest aparell del dimoni va trencar tota la mística del moment perquè la noticia que apareixia a la pantalla d’inici, del diari ARA, destacava el titular de l’edició de l’endemà: “Acusats de Sedició”.

Que ?, Com ?, que està passant vaig pensar. Potser m’he quedat atrapat dins del meu particular túnel del temps i resulta que fora del pati del Casino encara manca la llibertat d’expressió, de reunió i manifestació ?…

I així he passat la nit, donant voltes al llit, perplexa i descol·locat, entre músiques de la Big Band, el record dels Garrell i el temor per no tenir clar en quina època estic vivint.

…..

Post publicat en el meu Facebook en data 23-09-17

Presentació del llibre sobre la Història de la Mútua

Un dels projectes que des de la Junta de la Mútua s’han impulsat més decisivament aquests darrers anys ha estat el de la reafirmació del fet diferencial que significa confiar la salut a una entitat que presta els seus serveis des de la proximitat, oferint els millors serveis possibles, tenint molt present els orígens i sempre pensant i exercint la solidaritat i ajuda mútua entre els seus mutualistes.

Com molt be a titulat el president Jaume Bagés en la salutació que fa en el llibre, la Mútua és veritablement la història d’un arrelament a la ciutat, a la comarca i al país. L’any 1952 va néixer la Mútua Nostre Senyora del Carme fruit de les necessitats d’una època amb moltes mancances i gràcies a l’empenta d’uns autèntics entusiastes i visionaris que van posar els fonaments i van marcar una filosofia que encara avui la considerem molt present.

Han transcorregut 65 anys i la societat, la ciutat, la comarca i el país han evolucionat molt. Ja no patim aquelles mancances pròpies d’una postguerra, però la Mútua segueix creient en els seus valors, perquè la Mútua es deu exclusivament als seus socis; no persegueix interessos econòmics particulars i tots els seus beneficis els retorna en forma de millora de les instal·lacions i serveis, alhora que manté el seu compromís d’arrelament al territori en forma d’ajudes i subvencions a projectes culturals, socials o esportius.

Aquest fet diferencial es el que reivindica tot el projecte “Som Mútua”, a partir del qual van néixer diverses accions de caire social (Somriures que Curen; Dia de la Mútua; Galeria de Presidents) i, evidentment, l’edició del llibre que avui, finalment, veu la llum i és presenta en societat, i he de dir que, de nou, el fet diferencial – hem consta – ha estat present en tot el procés de preparació, redacció i edició ja que, ben aviat, vàrem notar l’entusiasme i bona predisposició de tots aquells que hi han col·laborat. Socis, antics treballadors, personal administratiu, metges o infermeres han fet aportacions des dels sentiments i estima a la que consideren la seva Mútua.

……

Vàrem pensar que a tota aquesta meravellosa història d’èxit, li mancava un bon relat. Teníem els fets, però ens faltava la prosa. Teníem la memòria, però temíem que amb el pas del temps la poguéssim perdre. Ens calia, en definitiva, un llibre que recollís amb tot detall el que han estat i significat aquests 65 anys de trajectòria de la Mútua.

I un cop vàrem tenir clar quin era l’objectiu i els motius que ens impulsaven a aconseguir-lo, calia escollir la persona que assumís aquesta tasca recopiladora i de redacció. La persona, en definitiva, que possés lletra a la bona música que entre tots havíem composat.

…….

I la persona en que vàrem pensar ben aviat va ser en Paco Monja, periodista i bon coneixedor de la realitat social de Granollers i Comarca.

En Paco, nascut a Fresneda de la Sierra (Burgos), fresnedino de corazón, te el cap i els peus, però, a Granollers i crec que, amb el pas dels anys, una bona part del seu gran cor burgalés també se sent avui dia granollerí.

Granollers, la vila oberta a la que ell tant s’ha referit en els seus articles i entrevistes periodístiques, el va acollir primer, el va adoptar després i ha acabat fent-se’l seu. Podríem dir que en Monja forma part del sky line de la nostra ciutat i la seva presència en tota mena d’actes i esdeveniments és obligada… Penseu que sense en Paco seria impensable que comencés un Ple Municipal !!!

Ell tenia que ser l’home escollit per la Mútua. No en podia ser cap altre:

De caràcter afable, ningú millor que ell per empatitzar amb totes les persones que podien aportar les seves vivències.
Bon professional, segur que sabria capbussar-se en la història i les hemeroteques per recopilar els fets principals d’aquesta història.
Expert coneixedor de Granollers i Comarca, pocs com ell entendrien la íntima relació de la Mútua i el seu entorn social i geogràfic.
I de prosa fàcil, seguríssim que sabria trobar el relat idoni perquè el llibre fos de lectura agradable i distesa.

Per tot plegat, per la seva amabilitat; per la seva qualitat professional; per la seva experiència i per la seva fluida redacció, en Paco tenia que escriure la història de la Mútua…

I, com després tindreu oportunitat de comprovar, no ens vàrem equivocar !

Moltes gràcies Paco per la teva bona feina i moltes gràcies també a tots els que hi heu col·laborat des de diferents àmbits. A tots els socis, antics treballadors, metges, infermeres, per les vivències que heu volgut compartir i una menció també especial a la Cati Palma i tot el seu equip d’H2O per ajudar-nos a definir i a donar forma a tot el projecte.

Sense uns i altres, aquest llibre no el tindríem avui entre les mans.

Moltes gràcies !!!

…..

Article per la presentació del Llibre de Paco Monja en data 16/03/17

Jaume De Vega: records infantils, records entrenyables

Sempre s’ha dit que els records de la infantesa tenen un impacte tant gran que perduren per sempre més en la memòria de les persones. I aquest és el cas que avui tinc ganes de compartir.

Quan era petit, quant tot allò que escoltava del pare era seguit amb verdadera passió, quedava embadalit amb totes les històries que m’explicava sobre el futbol i, molt especialment, sobre l’Esport Club Granollers, en una època mítica pel club de la nostra ciutat.

Recordo les proeses d’un equip modest, però que militava a la tercera divisió (comparable a la 2ª-B actual). Recordo algun dels noms dels seus jugadors, els Julián, Gallardo, Aguirre i, per sobre de tots, el petit extrem golejador, en Jaume De Vega. Podria dir que en Vega va ser el meu primer ídol infantil del món futbolístic.

Tant forts son els records de la infantesa que tot i el pas dels anys, per sempre més, quan veia en Vega, ja fos dins de l’oficina del Banc Popular; passejant amb la seva estimada Lina; compartint taula amb els seus amics a Can Grivé o, més tard, a la platja de Pals, per sempre més la memòria em retornava al camp del carrer Girona, i veia en Vega fent una jugada per l’extrem i em semblava escoltar la veu del meu pare animant-lo i celebrant els seus gols.

Avui hem enterrat en Jaume i, de nou, durant tota la cerimònia he recordat al ídol i he enyorat el meu pare.

Records infantils, records entranyables…

…..

Post publicat al meu Facebook en data 11-12-16

El relat de la meva mare sobre aquell fatídic bombardeig de l’any 1938

Tal dia com avui de fa 78 anys Granollers va patir un dels pitjors atacs aeris de l’aviació feixista en plena Guerra Civil, fulminant la vida de 224 víctimes innocents. I en un dia com el d’avui he recordat a la meva estimada mare perquè ella, que va sobreviure a aquell atac, sempre més va guardar en la seva memòria aquells instants malèvols que sens dubte la van deixar marcada de per vida.

No ho he escrit mai, però ves per on avui tinc ganes de compartir un relat que en diferents moments li havia sentit explicar a tots aquells que li preguntaven per la seva joventut i per la tragèdia d’aquella guerra que mai hauria d’haver succeït.

Aquell dimarts de la primavera de l’any 1938, a primera hora del matí, la Manolita (és així com es deia la mare) era una jove encantadora i riallera de poc més de 15 anys que feia pràctiques a una perruqueria col·lectivitzada situada en aquell local de la Plaça Maluquer i Salvador on després de la guerra s’hi va situar el Cafè Comercial. Per la seva banda la seva Mare, la Teodora, va quedar-se a casa esperant a que el seu marit, l’avi Manel, tornés de recollir els pocs queviures que repartien en una de les cues de racionament de la carretera, al vell mig de la ciutat.

De repent i sense que les sirenes podessin advertir de la presència de l’aviació enemiga, va començar el bombardeig selectiu i agressiu contra totes les persones que en aquells moments es trobaven a les cues de racionament del centre i està clar, a la Manolita no li va donar temps a sortir per buscar el refugi antiaeri, de manera que va fer cas a l’encarregada de la perruqueria que va aconsellar-la que s’aixoplugués com bonament sabés a sota d’una escala d’aquell local. I així ho va fer, situant-se a l’esquena de la perruquera en cap de l’establiment, fins que les bombes van deixar de caure i els motors dels avions van deixar de sentir-se.

Sense dir-se res i en silenci, totes les senyores, perruqueres i aprenentes van sortir a fora i compungides van contemplar les destrosses entre crits d’auxili i molta, molta, por.

La meva mare, com un autòmat va corre cap a casa seva per veure si els seus pares estaven sans i estalvis i, com sempre havia explicat, aquell recorregut fins al capdavall del carrer Ricomà va ser el trajecte més dur i difícil de la seva vida, de tal manera que amb un nus al estómac i amb llàgrimes als ulls va arribar al petit pis on vivia i, per acabar-ho de rematar, no hi va trobar ni a la mare ni al pare. La primera perquè havia sortit a veure si trobava els seus i l’altre perquè va ser víctima dels estralls de part de la metralla que va sortir disparada d’una de les bombes.

Va tardar a localitzar-los. Van ser unes hores de molt patiment i de molta confusió fins que finalment va saber que el pare estava al hospital per les cures d’urgència i la mare, en localitzar-lo, ja li feia companyia.

La sort els hi va salvar la vida, però el que més em va impactar de la història de la Manolita, la jove aprenent de perruquera del capdavall del carrer Ricomà, es el que va succeir el primer dia en que es va recuperar la normalitat i va tornar a la perruqueria col·lectivitzada de la Plaça Maluquer per seguir l’aprenentatge del ofici que va acabar exercint més de 40 anys després… doncs be, resulta que l’encarregada, aquella bona dona que la va aconsellar que es col·loqués al seu darrera, ajupides sota l’escala, al veure-la entrar al establiment li va dir… “mira nena que em vas fer l’altre dia mentre queien les bombes !”, tot ensenyant-li el darrera del seu ombro en el que es podia veure amb claredat la marca de les dents de la meva mare.

A mi aquest relat, tot i la simplicitat de la ferida i de la mossegada innocent , em va colpir sempre perquè vaig pensar en com haurien de ser aquells moments i amb quina enorme por es deurien viure, que ni la Manolita va donar-se compte de la mossegada que estava perpetrant, ni l’encarregada de la perruqueria va sentir cap dolor mentre se li clavaven les dents de la meva mare al seu ombro.

És una història sense importància i que va acabar be. Segurament alguns dels lectors tindran pares o avis que en van sortir molt més malparats, però no ser, avui tot recordant aquella luctuosa data i recordant a la meva estimada mare, he volgut compartir-la amb tots vosaltres.

….

Post publicat en el meu Facebook en data 31-05-16

Galeria de presidents de la Mútua

Estimats presidents, Senyors Antoni Trullas i Joan Diaz; familiars dels presidents que fa uns anys ens van deixar; companys de l’actual Junta i de les anteriors; directius, treballadors i col·laboradors de la Mútua; amigues i amics, sigueu molt benvinguts a aquest acte que pretén ser molt entranyable i fins i tot un punt emotiu.

Com segurament ja sabreu, fa uns mesos vàrem iniciar una sèrie d’accions per reforçar i donar rellevància als valors del mutualisme. Ens va semblar que seria bo recordar als nostres associats i a la societat en general que la Mutua de Granollers era i és quelcom més que una asseguradora que presta serveis mèdics. Vivim en una època i tenim un entorn tremendament competitiu que sembla que només dona valor a les qüestions materials; com si només el factor “preu” comptés a l’hora d’escollir un determinat producte. I contra aquesta crua realitat, pensem que encara queda marge per recuperar i potenciar els valors de la solidaritat i de l’ajuda mútua.

Aquesta tarda-vespre podrem gaudir d’un excel·lent concert en el que hi sou tots convidats. També farem un homenatge als socis i treballadors més antics i comptarem amb l’honorable presencia del president de la Generalitat i de l’Alcalde de Granollers, entre d’altres. Serà un acte ple de símbols per destacar els trets que identifiquen a la Mutua de Granollers: qualitat i proximitat en la prestació de serveis mèdics; solidaritat interna i externa i arrelament a la ciutat, la comarca i el país.

Però si hem arribat fins al dia d’avui i ens sentim orgullosos de formar part d’aquest projecte sòlid i solvent, hem de recordar d’on venim i saber reconèixer que sense els que ens han precedit res seria com és ara. Som el que som gràcies a l’esforç, la responsabilitat i l’empenta de tots aquells que

van ser capaços de crear i desenvolupar una entitat tant complexa i alhora meravellosa com la Mútua del Carme, avui la Mútua de Granollers.

Sincerament he de dir que dubto molt que avui fóssim capaços de crear una entitat com la que en aquells anys tant difícils (principis de la dècada dels 50) van ser capaços de posar en peu una generació de granollerins als qui sens dubte tenim moltes coses que agrair.

Per això quan vàrem iniciar aquestes accions, vàrem recollir una proposta que feia anys li havíem sentit a dir en varies ocasions a l’Antoni Dachs (un antic treballador i soci que sempre s’ha mostrat actiu al costat de totes les juntes. He de dir que per mi en Toni ha estat una d’aquelles persones que més m’ha sabut traslladar els valors del que ha significat i significa la Mútua…. gràcies Toni per ser avui aquí amb nosaltres). I parlant de persones, una altre que em fa molt feliç que estigui avui entre nosaltres, és en Carlus Brossa. En Carlus, entranyable amic, fins fa poc va ser el meu vicepresident i vull que quedi constància que en tota aquesta campanya del “Som Mútua” i concretament del que ens ha portat avui aquí, va estar-ne un inspirador fidel i constant. Entre en Toni i en Carlus van fer-me obrir el pensament de que ens calia mirar al futur però sense oblidar mai les nostres arrels…

Així doncs el que ens ha portat avui aquí es la inauguració d’una “galeria de presidents”…. (després passarem a la Sala de Juntes perquè gaudiu dels retrats que l’artista granollerí Eduardo Abarca ha dibuixat…. )

Com deia al principi, el d’avui pretén ser un acte entranyable, emotiu, senzill, però és alhora un acte carregat de simbolisme i d’agraïments a tots els presidents i les seves juntes directives, no envà tots ells han estat els representants directes de tots els socis, i per tant els representants i guardians de les principals essències del mutualisme.

Per aquest motiu ens ha semblat que el lloc idoni per presenciar els quadres de tots els presidents de la Mútua tenia que ser la Sala de Juntes. Primer perquè simbolitza el lloc on els presidents i els altres directius van prendre les decisions que han construït la historia de la nostre entitat; i Segon perquè serà positiu que els futurs presidents i directius, en el moment de prendre les seves decisions tot contemplant els quadres, recordin sempre quins han estat els nostres orígens i quina ha estat la nostra evolució…

……

Abans però de passar a la Sala de Juntes, us convido a fer un petit viatge, gràcies a la col·laboració del periodista Paco Monja que m’ha ajudat molt en aquesta tasca, per endinsar-nos en la historia de la Mútua tot fent un breu recorregut per les èpoques i pels principals esdeveniments viscuts per cadascun dels nostres estimats presidents…..

1er. JOAQUIM TRULLÀS I CUNILLERA

Industrial de professió, el Sr. Joaquim Trullàs i Cunillera va formar part dels socis fundadors de la Mutualitat Nostra Senyora del Carme i va tenir l’honor de ser el primer president de l’entitat.

Corria l’any 1952. Granollers tenia només 16.000 habitants i la ciutat tot just en feia 13 havia viscut la seva pitjor guerra. Eren anys en els que mancaven molts serveis, però també van ser uns anys en que tota una generació es va posar de valent a reconstruir entorns de convivència que ajudessin a millorar la qualitat de vida d’una societat que havia patit massa. Amb pocs mitjans, però amb molta determinació, es van viure uns anys en plena ebullició i ganes de construir projectes i noves entitats. Cal recordar que en aquell mateix any començaven les primeres edicions de Radio Granollers i es va fundar el Centre d’Estudis de l’Associació Cultural. Més lluny de la Porxada, al Regne Unit va iniciar el seu regnat, la reina Isabel II; A Paris, es va reunir per primera vegada la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer, la CECA (predecessora de l’actual Parlament Europeu); i a Espanya, Berlanga va estrenar la pel·lícula “Bienvenido Mr. Marshall”.

També aquell any 1952 el Dr. Carles Vallbona va emigrar a Houston per començar una brillant carrera…

Tornant a Granollers, recordem que la primera Junta Directiva fundacional va estar formada per Carlos Font Llopart, Jaume Trasserra, Llucià Serra, Pere Canal, León Miralles, Francesc Camp Trias (avi de l’actual Secretari de la Junta, en Francesc Camp Gutiérrez), Joan Llistuella, Josep Murtra, Francesc Serra, Josep Maria Garolera i Josep Quincoces.

Durant els set anys en que el Sr. Joaquim Trullàs va estar al capdavant de l’entitat, la Mútua tenia les seves oficines al carrer Anselm Clavé número 20. En aquells temps complicats, va aconseguir posar les bases de “La Mútua” i del mutualisme ben entès, ja que sovint deia i convidava tothom a “ser apòstols del mutualisme”.

2on. CARLOS FONT I LLOPART

Notari de professió i alcalde de Granollers des de l’any 1953 a 1963, el Sr. Carlos Font Llopart va arribar al càrrec de president a partir, i mai millor dit, de la seva estreta i directa vinculació amb l’entitat, de la qual n’era membre fundador i secretari d’aquella primera Junta Directiva.

L’any 1959 Granollers tenia 20.000 habitants, mentre en el món triomfava la revolució cubana de Fidel Castro, el Dalai Lama era obligat a fugir del Tibet i es publicava el primer còmic d’Asterix i Obelix.

L’arribada a la presidència del Sr. Font Llopart va ser el resultat d’unes circumstàncies especials que es van produir amb motiu de la celebració de l’assemblea de socis celebrada el 23 de març de 1959, que van acabar amb la renúncia al càrrec del president electe el Sr. Jaume Segalés.

El Sr. Carles Font va ocupar el càrrec de president durant sis mesos i ho va fer motivat, com va dir, “pel recolzament general de la ciutat a tant destacada empresa”.

3er. FRANCESC SERRA I BARBER

Industrial tèxtil, el Sr. Francesc Serra va tenir l’honor d’inaugurar el 1965 les instal·lacions de la segona seu de “La Mútua”, situades en aquesta ocasió al carrer Santa Elisabet núm. 20. El canvi de seu va suposar un salt qualitatiu molt important per l’entitat en poder gaudir de més espai per a oferir millors serveis als mutualistes.

El mandat del Sr. Serra va coincidir amb aquella dècada dels 60 que van anomenar prodigiosa. Van ser anys de creixement en tots els sentits. Creixement demogràfic, industrial, econòmic i Granollers lògicament no en va restar al marge. Van ser els anys de la presidència de Kennedy, però també els anys en que es va construir el mur de Berlin o va tenir lloc la guerra del Vietnam. Els anys dels Beatles i de les primeres melenes…

A la Mútua del Carme, la Junta Directiva que presidia el Sr. Serra va comprar l’edifici de Can Puntes i passats uns anys va aconseguir adquirir també l’edifici de Can Pedrals, casals singulars tots dos de la ciutat que van permetre una major expansió de “La Mútua” a tots els nivells. Per primera vegada, fet important, uns quants metges van poder passar consulta a les instal·lacions de l’entitat.

4t. JAUME ORTEU I FIGUERAS

El Sr. Jaume Orteu, director tèxtil, va formar part del grup de persones que es van encarregar de portar a bon port el projecte de construcció de la que serà la tercera seu de “La Mútua” a la Plaça Pau Casals, espai en el qual ens trobem avui.

La presidència d’Orteu va coincidir en aquells anys en que s’acabava una època i començava una transició política. Anys carregats de moltes incerteses al inici, també de greus crisis econòmiques, però alhora anys amb moltes esperances per construir una societat més lliure, justa, equilibrada i prospera.

L’any 1973 Granollers tenia 27.000 habitants i va ser el de l’inici de la presidència més llarga de totes. En aquell any moria en atemptat terrorista l’Almirant Carrero Blanco; Pinochet va protagonitzar un cop d’Estat a Xile; els catalans feien cues a Perpinyà per veure la pel·lícula “El Ultimo Tango en París” i el Barça fitxava Johann Cruyff.

I tornant a l’edifici en el que ens trobem avui, cal recordar que les obres, que havien començat l’any 1972 durant el mandat del Sr. Francesc Serra, van ser inaugurades el 17 de juliol de 1977. Si el trasllat a la seu del carrer Santa Elisabet havia suposat un salt qualitatiu molt important, la nova seu va posar a “La Mútua” en el mapa de les grans entitats del sector de Catalunya. Cal destacar també que durant el seu mandat, “La Mútua” va obrir delegacions a Caldes de Montbui i a Sant Celoni.

5è. JOAN BAULENAS I VILARDELL

Empresari del sector de l’automoció, el Sr. Joan Baulenas va ocupar el càrrec de president durant tres anys, període aquest en el qual l’entitat es va obrir amb més força al món de l’empresa. Va potenciar i dinamitzar propostes com les Jornades de la Cambra organitzades per la delegació Vallès Oriental de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona.

Aquell any 1988 la nostra ciutat arribava als 48.000 habitants, mentre en el món Benazir Bhutto, al Pakistan, era la primera dona que presidia un país islàmic; la Unió Soviètica es retirava del Afganistan i a Madrid triomfava la “Movida” amb un Almodóvar estel·lar.

Durant el mandat del Sr. Baulenas, “La Mútua” va començar a estudiar la possibilitat de posar en marxa una Clínica, projecte que va ser recolzat àmpliament per la Junta Directiva que presidia i que va comptar amb la direcció mèdica del Dr. Ricard Blanch.

6è. ANTONI TRULLÀS I CUNILLERA

Empresari del sector de la ferreteria industrial, el Sr. Trullàs va fer realitat, entre d’altres, el projecte de la Clínica del Carme, que va entrar en funcionament l’any 1994. Durant el seu mandat, l’entitat va potenciar la seva estructura professional, va introduir nous canvis en la direcció, i va aconseguir, malgrat les dificultats, fer front a la problemàtica que va comportar en un primer moment l’absorció de la Mútua d’Accidents Laborals.

Aquells anys, els 90, vàrem viure l’eufòria de la Barcelona Olímpica, però també la important crisi que va venir a continuació. Granollers l’any 1991 ja tenia 52.000 habitants i en el món la desintegració de la URSS marcava tota una època; A Europa es signava el tractat de Maastricht; les tropes de la ONU alliberaven Kuwait i Indurain guanyava el seu primer Tour de France…

Continuant a la Mútua, l’any 1996 es va iniciar una nova fase de remodelació i equipament d’aquest edifici central amb la construcció de nous despatxos i nous serveis a la quarta i cinquena planta. També es va posar en marxa un nou Servei d’Urgències més funcional i més gran que l’anterior, amb comunicació interna amb el Servei de Radiologia, tot destacant la incorporació de nous aparells de radiodiagnòstic.

7è. JOAQUIM RAGA I GALIÀ

Empresari del sector del tèxtil, el Sr. Joaquim Raga va portar a terme una important tasca de potenciació dels serveis interns de l’entitat adreçats als socis. Una de les seves primeres gestions es va concretar en la posada en marxa de la Unitat d’Assistència al Mutualista, que va néixer amb l’objectiu d’aconseguir percebre de forma directa la visió que té el mutualista de l’entitat.

Som a les acaballes de la dècada dels 90, anys de creixement i en els que comencen a sorgir les primeres polèmiques econòmiques i polítiques per les “stock options” d’alts directius d’empreses espanyoles. També en aquell any 1998 va esclatar aquell escàndol de Bill Clinton amb la seva becària, Monica Lewinsky.

Durant els tres anys en que el Sr. Raga va estar al capdavant de “La Mútua”, es van dur a terme diferents cursos de formació i va aparèixer un nou mitjà de comunicació de caràcter intern de gran utilitat, “La Mútua – Butlletí del mutualista”, que encara es publica amb gran acceptació per part dels socis. També es va impulsar el canvi de la imatge corporativa de l’entitat, que encara és vigent a dia d’avui, obra del dissenyador granollerí Vicenç Viaplana.

8è. JOSÉ ANTONIO CABRERA SÁNCHEZ

Vinculat durant molts anys a diverses entitats bancàries, on va fer les tasques de responsable de recursos humans, el Sr. José Antonio Cabrera, persona popular i ben coneguda a Granollers pel seu tarannà, va potenciar l’arrelament de l’entitat amb la ciutat i la comarca.

Granollers comptava en aquell any 2001 amb 54.000 habitants i van ser anys de molt creixement demogràfic i econòmic, però en el món aquell any va estar marcat pel terrible atemptat terrorista contra les “torres bessones” que va provocar prop de 3000 morts; l’any en que la pesseta va deixar pas a l’Euro i l’any en que la primera pel·lícula de “Harry Potter” triomfava als cinemes.

Durant el mandat del Sr. Cabrera, concretament l’any 2002, es van celebrar els actes del 50è aniversari de la Mútua amb diversos actes socials i culturals de gran nivell que van constituir una bona oportunitat per donar a conèixer la història de l’entitat.

Finalitzats els actes commemoratius, el 2003, “La Mútua” va ser distingida amb el Premi de la Generalitat a la Innovació i el Progrés en Assegurances, un guardó que van rebre en nom de l’entitat al Palau de la Generalitat el Sr. Cabrera i d’altres representants de l’entitat.

9è. JOAN DÍAZ I JOSÉ

I arribem al darrer president al que em referiré, i permeteu-me que ho faci des de la proximitat per haver format part de totes les seves juntes…

M’estic referint al Economista i Auditor de comptes, el Sr. Joan Díaz i José.

L’amic Joan va portar a terme al capdavant de l’entitat una intensa activitat que es va traduir en uns quants fets de gran rellevància.

L’any 2003, any en el que va iniciar el seu mandat, va començar amb aquella guerra (que en van anomenar preventiva) al Irak i va acabar amb l’etapa de 23 anys de Jordi Pujol al capdavant de la Generalitat de Catalunya. La presidència d’en Joan va coincidir en uns anys molt contradictoris en els que es va passar del creixement econòmic més gran a la pitjor de les crisis conegudes.

Durant els seus nous anys al capdavant de l’entitat, “La Mútua” va inaugurar i posar en marxa el nou Centre de Medicina Avançada del Vallès (Cemav), tot un referent dins del camp de la sanitat i es va portar a terme l’absorció de la Mutualitat Montseny Benèfic d’Arbúcies i de la Mutualitat MEPS amb seu a Barcelona.

A destacar tanmateix, entre d’altres coses, que durant el seu mandat es va proposar i aprovar el canvi del nom de l’entitat, que ha passat a denominar-se, com tots saben, Mútua de Granollers.

………..

I fins aquí el recorregut dels presidents, el recorregut a tota una historia col·lectiva, forjada per unes persones compromeses, responsables, entusiastes i lluitadores que van creure, construir, desenvolupar i fer créixer un projecte magnífic com és i ha estat la Mútua del Carme, la Mútua de Granollers.

Granollers tenia 16.000 habitants quan es va fundar la Mútua i al cap dels més de 63 de vida, la ciutat ha crescut fins els 60.000 habitants. I, mentrestant, la Mútua s’ha anat fent gran fins arribar als prop de 18.000 associats. Ciutat i Mútua, Mútua i Ciutat, han caminat juntes i han crescut juntes…

Estimats presidents i estimats membres de les seves juntes directives, en nom propi i en el nom de la Junta directiva actual, gràcies… moltes gràcies per haver conduït de forma brillant aquesta entitat fins on l’hem trobat els que hem agafat el vostre relleu.

I ara si, passem a la Sala de Juntes i descobrim la Galeria dels Presidents mentre aixequem una copa de cava per desitjar un futur per la Mútua tant bo com els anys que ens han precedit…

Moltes gràcies !!!

…..

Discurs per l’acte d’inauguració de la Galeria de Presidents de la Mútua de Granollers, en data 18-03-16