En el túnel del temps

Ahir nit el pati del Casino de Granollers és va vestir de gala per celebrar el darrer acte del Centenari Amador Garrell Soto, el polifacètic artista granollerí que, entre moltes de les seves activitats, va brillar especialment com a músic de la Orquestra Selecció. Per tant, la millor manera de cloure l’Any Garrell tenia que ser amb música dels anys 40, 50 i 60, la música de tota una generació que trobava en el ball la diversió i evasió en una època molt gris i privada de llibertats.

Per aquesta solemne ocasió, la Big Band de Granollers (Bbg), amb la direcció de Martí Ventura i la participació d’altres 17 músics i 2 vocalistes, van oferir un extraordinari concert homenatge a aquella mítica orquestra que l’Amador Garrell, el mestre Ruera i en Lluís Pey van ser capaços de crear l’any 1944. I com sempre passa quan la música i la interpretació encaixen, només començar a sonar els acords de “Sweet Geòrgia Brown” i tancar-se el llums del pati de butaques i mentre escoltàvem les sensacionals composicions dels germans Gershwin, Col Porter o Woody Herman, la meva ment em va transportar als anys 40 i vaig veure davant dels meus ulls com els meus pares és coneixien precisament al pati del Casino i com tantes altres parelles de la seva quinta, és prometien amor etern sota l’embolcall inigualable d’aquella música americana que per ells deuria sonar a modernitat i esperança.

La meva ment va seguir fent de les seves i segurament producte del bon ritme de la Big Band, vaig recordar l’Amador Garrell i especialment el que m’explicava d’ell i la seva família el meu pare. De fet, ara que ho penso, a casa meva els Garrell sempre van ser l’exemple de la gent que no combregava amb el règim polític de l’època i per tant eren els nostres referents més propers del catalanisme d’esquerres que podia haver en aquells anys de repressió.

I encara estant en ple viatge en el temps, abstret per la màgia de la música i els records, vaig sentir com el meu mòbil vibrava dins la butxaca de la meva jaqueta i de cop vaig retornar al present perquè està clar que en aquells anys de l’Orquestra Selecció de mòbils no n’hi havien. Va ser un acte reflexa, d’aquests que ja no podem dominar i, burro de mi, la temptació de veure el que em comunicava aquest aparell del dimoni va trencar tota la mística del moment perquè la noticia que apareixia a la pantalla d’inici, del diari ARA, destacava el titular de l’edició de l’endemà: “Acusats de Sedició”.

Que ?, Com ?, que està passant vaig pensar. Potser m’he quedat atrapat dins del meu particular túnel del temps i resulta que fora del pati del Casino encara manca la llibertat d’expressió, de reunió i manifestació ?…

I així he passat la nit, donant voltes al llit, perplexa i descol·locat, entre músiques de la Big Band, el record dels Garrell i el temor per no tenir clar en quina època estic vivint.

…..

Post publicat en el meu Facebook en data 23-09-17

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s