De la Pía, les Muses i el rock de Ca la Sila

Corrien els anys 70, no recordo exactament l’any, però érem molt joves. Ens agradava la música i seguíem amb entusiasme els grups de rock anglesos i americans i el que era més espavilat formava o participava en algun grup de musica local. Aquest va ser el cas dels BRAMAN, un conjunt granollerí integrat per 4 amics que, no ser si tots anaven a l’Escola Pia com jo, però al menys a 2 els coneixia de tants anys de compartir patis i pupitres.

Recordo que un dissabte al vespre vàrem ser convocats a un dels seus primers concerts en directe, al que abans era el local de Ca la Sila (posteriorment HH o As de Copes). El bolo no va defraudar a ningú, tot al contrari, el so poderós dels Braman ens va atrapar ben aviat gràcies a la potent i virtuosa guitarra d’en Joan Díaz, líder natural del grup. L’acompanyava en Joan Sánchez amb una bona bateria enèrgica, en Manel Pavon a la guitarra rítmica i veu i un altre company que per més que busco en la memòria no trobo el seu nom.

La seva música buscava les mateixes arrels dels Pink Floyd, Deep Purple o Rolling Stones, entre d’altres. Ho feien bé i els amics de Can Culapi els admiràvem, n’érem els seus fans.

D’aquell mític concert recordo com si fos ara, que ben a prop del escenari i a primeríssima fila, s’hi trobava la Dolors Alamà, la millor amiga i “musa” d’en Joan Díaz. La Dolors, amb d’altres amigues, eren conegudes, de la nostra quinta i anaven a les Monges, el cole femení on tots els de la Pía érem temptats a acostar-nos-hi.

Han passat més de 40 anys d’aquell dia i just ahir els Braman van tornar a pujar al escenari. Han canviat moltes coses, com ara el local (a Ca la Sila avui s’hi troba un centre mèdic); han incorporat teclats vibrants de la ma del Dr. Blanch o el baixista i mestre Pep Flix, mentre la bona música persisteix ben viva entre aquells vells rockers que segueixen rendint culte als Santana, Guilmour, Waters, Knopfler o Jagger.

 Entre el públic, molts coneguts i a primeríssima fila, exercint de musa, la Dolors, la millor amiga d’en Joan.

…..

Post publicat al meu Facebook en data 27-01-19

En el túnel del temps

Ahir nit el pati del Casino de Granollers és va vestir de gala per celebrar el darrer acte del Centenari Amador Garrell Soto, el polifacètic artista granollerí que, entre moltes de les seves activitats, va brillar especialment com a músic de la Orquestra Selecció. Per tant, la millor manera de cloure l’Any Garrell tenia que ser amb música dels anys 40, 50 i 60, la música de tota una generació que trobava en el ball la diversió i evasió en una època molt gris i privada de llibertats.

Per aquesta solemne ocasió, la Big Band de Granollers (Bbg), amb la direcció de Martí Ventura i la participació d’altres 17 músics i 2 vocalistes, van oferir un extraordinari concert homenatge a aquella mítica orquestra que l’Amador Garrell, el mestre Ruera i en Lluís Pey van ser capaços de crear l’any 1944. I com sempre passa quan la música i la interpretació encaixen, només començar a sonar els acords de “Sweet Geòrgia Brown” i tancar-se el llums del pati de butaques i mentre escoltàvem les sensacionals composicions dels germans Gershwin, Col Porter o Woody Herman, la meva ment em va transportar als anys 40 i vaig veure davant dels meus ulls com els meus pares és coneixien precisament al pati del Casino i com tantes altres parelles de la seva quinta, és prometien amor etern sota l’embolcall inigualable d’aquella música americana que per ells deuria sonar a modernitat i esperança.

La meva ment va seguir fent de les seves i segurament producte del bon ritme de la Big Band, vaig recordar l’Amador Garrell i especialment el que m’explicava d’ell i la seva família el meu pare. De fet, ara que ho penso, a casa meva els Garrell sempre van ser l’exemple de la gent que no combregava amb el règim polític de l’època i per tant eren els nostres referents més propers del catalanisme d’esquerres que podia haver en aquells anys de repressió.

I encara estant en ple viatge en el temps, abstret per la màgia de la música i els records, vaig sentir com el meu mòbil vibrava dins la butxaca de la meva jaqueta i de cop vaig retornar al present perquè està clar que en aquells anys de l’Orquestra Selecció de mòbils no n’hi havien. Va ser un acte reflexa, d’aquests que ja no podem dominar i, burro de mi, la temptació de veure el que em comunicava aquest aparell del dimoni va trencar tota la mística del moment perquè la noticia que apareixia a la pantalla d’inici, del diari ARA, destacava el titular de l’edició de l’endemà: “Acusats de Sedició”.

Que ?, Com ?, que està passant vaig pensar. Potser m’he quedat atrapat dins del meu particular túnel del temps i resulta que fora del pati del Casino encara manca la llibertat d’expressió, de reunió i manifestació ?…

I així he passat la nit, donant voltes al llit, perplexa i descol·locat, entre músiques de la Big Band, el record dels Garrell i el temor per no tenir clar en quina època estic vivint.

…..

Post publicat en el meu Facebook en data 23-09-17

Enganxat

Segurament no descobriré res destacant la qualitat vocal dels Cors de la Societat Amics de la Unió o la qualitat musical de l’Orquestra de Cambra de Granollers o dels diferents interpretes de Jazz de casa nostre. No es cap descobriment, ho ser, però tinc moltes ganes d’escriure i d’exclamar ben alt que soc un fan absolut de tota aquesta generació de músics i cantants granollerins i vallesans que dia si, dia també, pugen a tota mena de teatres i auditoris per enamorar-nos amb la seva creativitat i alt nivell interpretatiu.

Un cantant, un solista, o fins i tot un grup, pot sorgir i triomfar des de qualsevol lloc del món, però en pocs llocs del món segurament podran explicar que en una mateixa època comparteixin escenaris desenes de cantants, orquestres simfòniques i grups de jazz que, a sobre, saben sumar i multiplicar les seves creativitats tot unint-se per oferir-nos unes produccions musicals i escenogràfiques extraordinàries.

Ho reconec, em confesso plenament enganxat a aquest autèntic fenomen meravellós que sedueix a tot aquell que l’escolta i ja només espero amb autèntic delit la propera estrena que segurament em deixerà bocabadat. Mentre no arriba aquest moment, tinc apunt uns quants CD’s d’en Marti Ventura que ben segur m’ajudaran a tranquil·litzar la meva ànima.

…..

Post publicat al meu Facebook en data 20-03-16

Vallbona, Bacarach & Granollers

Tinc ganes d’escriure sobre la nit màgica que vàrem viure ahir divendres a Granollers. Va ser una nit carregada de bones vibracions, de grans emocions i de molts agraïments. Una nit, en definitiva, positiva, d’aquelles que segurament ajuden a estimar una mica més i en la que fins i tot la salud en surt reforçada.

Tot va començar a les 19:00 en una Sala Tarafa vestida de gala, plena de gom a gom, per retre un homenatge molt sentit a la figura del Doctor Carles Vallbona que ens va deixar fruit d’una llarga malaltia aquest passat mes d’agost. Va ser un acte senzill pero molt emotiu, en el que estic segur tothom va sortir-ne amb energies renovades. Perquè si, com diria el mateix Vallbona, la salud necesita que la vida la vivim amb amor i ahir, creieu-me, vaig veure i notar molt d’amor en aquella sala. Amor en forma d’agraiments sincers de molts granollerins i de molts familiars i amics, cap aquest gran home, menut, alegre, enèrgic i vital que va ser en Carles Vallbona.

Pero la nit encara guardava moments plens d’energia positiva. De la Sala Tarafa vàrem anar al Casino per presenciar un dels concerts del 43 Cicle de Jazz i de nou les emocions i els agraïments van omplir la Sala Joan Bretxa i es que la musica de Burt Bacarach, interpretada de forma extraordinària per Laura Simó Quintet, ens va fer passar una estona deliciosa.

I mentre escoltava les melodies i les lletres del gran Bacarach, que ens parlen gairebé totes d’amor, pensava amb en Carles Vallbona i amb Granollers. M’imaginava a l’amic Carles a la ciutat de Houston, anant amunt i avall amb el seu cotxe atrotinat escoltant per la radio les melodies d’en Burt Bacarach, un altre gran home – de la seva generació – que també ho ha donat tot per la seva professió i per fer-nos la vida més agradable. I pensava en Granollers, la meva estimada ciutat, que de tant en tant sap trobar i organitzar moments senzills, però molt delicats i positius.

Gràcies Vallbona, gràcies Bacarach, gràcies Granollers !

…..

Post publicat al meu Facebook en data 24-10-15

El Casino. Punt i Final

Durant mesos s’ha escrit molt sobre El Casino i s’han atribuït a les persones que signem aquest article determinades accions i manifestacions que ens agradaria aclarir sense voluntat de provocar mes debat. Per la nostre part desitgem posar punt i final a la polèmica.

Tot va començar quan varem formar part de la Junta Directiva que presidia el Sr. Emili Cot en el període 2000/ 2004. Al llarg d’aquells anys varem constatar que treballar al costat d’aquell president era difícil, no envà la seva manera tant personalista de dirigir l’entitat no ens agradava i, com sigui que va manifestar la seva voluntat de presentar-se a la reelecció, varem decidir no continuar en la seva candidatura. Passàvem doncs a ser socis de base i prou.

En l’exercici dels drets i deures que suposa ser membres d’una entitat, ens varem proposar seguir atents a la vida d’una societat de la que no volíem sentir-nos-en desvinculats. Entenem que ser socis del Casino equival a gaudir de les seves instal·lacions i activitats però, també, a preocupar-se pels seus aspectes organitzatius, econòmics i legals, evidentment aspectes no tant lúdics però absolutament imprescindibles per la bona marxa de qualsevol club.

Així es com en el mes de febrer de 2006 , després de que l’Assemblea Ordinària aprovés un conveni – que enteníem molt perjudicial – amb la societat que gestiona el Bingo i gràcies a l’acció d’un soci que va impugnar el desenvolupament d’aquella reunió i provoqués la repetició de la seva celebració, aquest grup – que des d’aquell moment va ser batejat per la premsa com a “grup crític” – va encapçalar un moviment de socis que va ser capaç de tombar aquell acord tant negatiu amb el Bingo. Aquella acció va derivar en un altre conveni que obria la possibilitat de recuperar l’antic Teatre i, d’entrada, l’aportació de 500.000 € per les obres de reforma i millora de les instal·lacions. Nosaltres varem quedar molt satisfets malgrat, pel que després s’ha vist, no tothom va saber entendre la nostra acció i motivació.

En una Assemblea posterior celebrada el mes d’octubre de 2006, que va servir per aprovar definitivament el nou conveni, es va acordar, també, la creació d’una comissió de socis per vetllar sobre les futures obres a realitzar en compliment d’aquell nou i avantatjós conveni. La Assemblea va decidir que, entre els seus membres, en formessin part dues persones d’aquest anomenat “grup crític”.

En el mes de setembre de 2007 i per sorpresa de tots, el president Sr. Emili Cot va dimitir del seu càrrec sense que ningú expliqués les motivacions que van portar-lo a prendre una decisió tant difícil per una persona que vivia tant intensament el Casino. Només ell i segurament els seus companys de Junta sabran que va portar al Sr. Cot a prendre una decisió tant dràstica, però ningú podrà atribuir-nos cap grau d’implicació en la seva decisió.

Amb la vacant d’un president tant important com el Sr. Cot, amb el que tot i les desavinences comentades cal ser justos i valorar que la seva dedicació al Club ha deixat una empremta valuosa, ens semblava que era hora d’obrir un nova època i, per tant, que es convoquessin eleccions per renovar la totalitat de la Junta Directiva. Així ho varem exposar als companys de Junta del Sr. Cot que, malgrat tot, varen preferir convocar eleccions però només per escollir nou president. Un president que ho seria només per el curt període d’un any i, no ho oblidem, tindria que acceptar – fos qui fos – una junta que no hauria escollit.

El Sr. Joan Garriga – que ja formava part de la Junta – va ser l’únic candidat a la elecció i va passar a presidir l’entitat el mes de desembre de 2007.

No varem amagar en aquell moment (mai amenaçarem com s’ha escrit en el darrer butlletí del Casino) la nostra predisposició a presentar als socis una nova proposta per dirigir l’entitat, tot i que consideràvem prioritari defugir la confrontació per buscar la integració que ens fes mes forts i complerts. Així ho varem fer saber al Sr. Garriga i a d’altres membres de la Junta que, ens sembla, no varen saber entendre els propòsits que ens motivaven. Tant es així que en un dels seus primers acords després d’aquelles converses varen decidir, sense cap consulta a l’Assemblea de Socis, dissoldre aquella Comissió d’Obres de la que hem parlat anteriorment i que tenia, recordem, que vetllar per les futures obres de millora de les instal·lacions.

Posteriorment – sense l’obstacle d’una “incòmode” comissió – hem sabut, no per informacions a l’Assemblea que es el lloc on s’haurien d’haver exposat aquests propòsits, que l’actual Junta ha decidit desestimar el projecte de traslladar el Bingo al subsòl del pati i la recuperació el Teatre…

No volem mantenir mes polèmiques ni fer nous comentaris sobre l’encert o desencert de totes aquestes darreres decisions . Com sigui que ja hem dit que el nostre es un projecte que renuncia a la confrontació i vist el posicionament enrocat de l’actual Junta, que no permet la participació i el contrast d’opinions, i, com sigui que ens queda clar que difícilment podrà haver la integració que considerem imprescindible, anunciem públicament que posem punt i final a la nostre opció sobre la direcció del Casino advertint, però, que en ús legítim dels drets que tenim com a socis i sempre que ho considerem convenient, exposarem les nostres inquietuds tot esperant trobar en la direcció del Club una actitud prou democràtica que sàpiga no confondre opcions diferents amb actituds amenaçadores.

……

Article signat per Joan Bretxa, l’Antoni Duran, en Modest Molina, en Salvador Pardo, en Lluís Sitges i jo mateix. Es va publicar a la Revista del Vallès i El 9Nou del divendres 3 d’octubre de 2008

Casino: renuncies i lamentacions

Finalment sembla que el Casino ha aprovat un projecta que  s’executarà. Enrere hauran quedat totes aquelles propostes il·lusionadores que perseguien com a objectiu fonamental la recuperació, per els socis i per la ciutat, del seu emblemàtic teatre i s’haurà imposat la recerca dels resultats immediats d’una Junta que ha trobat, en l’ajuda lògicament interessada de l’empresari que gestiona el Bingo, el finançament necessari per poder començar les obres.

Des del respecte per les decisions democràtiques de l’assemblea de socis i del treball legítim de la Junta que presideix l’Emili Cot, permeteu-me que lamenti l’acord assolit. Granollers, una vegada mes, resoldrà un dels seus punts estratègics amb una solució poc ambiciosa i, el que es pitjor, hipotecant per molts anys altres possibles alternatives.

I aquesta lamentació es triple. Primer, per constatar que els actuals dirigents del Casino han primat en excés la solució als seus problemes del dia a dia, renunciant a la revisió global d’un edifici que amb mes de 125 anys necessita una millora evident. No cal dir, també, que la solució financera via la “hipoteca” que suposa ampliar el contracte del Bingo fins l’any 2024, es la sortida fàcil però el preu, en forma de renuncia a la recuperació anhelada de l’emblemàtic teatre, massa car.

La segona lamentació es de ciutat. Se’m podrà dir que el Casino es una entitat privada i sobirana per decidir el que vulgui, com així finalment ha estat, però penso que l’Ajuntament també hi te responsabilitats en tot el que ha passat, al menys per inhibició, no envà si des de la Casa Gran s’hagués apostat per la reforma integral de l’edifici, tal i com l’anterior Junta del Casino defensava, provablement hores d’ara podríem parlar d’una altre manera. Reconec que no se que ha passat al llarg d’aquest darrer any però sembla evident que la nostra Administració Local no s’ha volgut involucrar i s’ha mostrat poc sensible a la millora global i estratègica d’un espai central per la promoció lúdica, social i cultural de la ciutat.

I la tercera lamentació es per la decepció aplicable a tots aquells socis que ens hem anat apartant de l’entitat, per comoditat, per esgotament o, simplement, per oblit. Tots, entre els que m’hi incloc, també som responsables del que ara s’acabi fent.

Potser es massa tard per reconeix-ho i provablement aquestes paraules escrites no arribin enlloc, però deixeu-me que demani un últim esforç a l’Emili Cot, a la seva Junta, a l’alcalde Mayoral i al regidor de Cultura Francesc Sala per que reflexionin i valorin quin Casino volen per el segle 21.  Potser es massa tard i no serveixin de res aquestes lamentacions de darrera hora, però ens hauríem de resistir a les renuncies que ara se’ns proposen !.

…..

Article publicat a la Revista del Vallès i després al meu antic bloc, en data 19-02-06

Perilla el Jazz a Granollers ?

Mentre escoltava la presentació del darrer treball “Pas del Temps”  de Martí Ventura Trio (per cert excel·lent) em vaig adonar de l’expressió trista i abatuda d’en Lluís Sitjes i d’en Joan Bretxa. Tot i l’interès que de ben segur tenien per els músics que ocupaven l’escenari, les seves mirades restaven perdudes. Vivien el darrer concert del 21è Cicle de Jazz del Casino…

 I es que el passat divendres 17 de desembre, en Joan i en Lluís van cloure una tasca continuada de vuit anys organitzant, en nom del Casino, la major part del jazz que s’ha escoltat a Granollers en tot aquest temps. Han estat mes de 275 actuacions musicals (amb la participació de prop de 1.500 músics) gràcies a la programació il·lusionada i desinteressada d’uns bons afeccionats que han aconseguit situar Granollers com una de les places “jazzístiques” mes acreditades de Catalunya, recuperant el reconegut prestigi d’aquell antic Jazz Club que va tenir la seva màxima expressió mig segle enrera. Han estat molts vespres de bona música, de trobada d’amics i de difusió d’un gènere que té molts seguidors i, encara mes important, molts interpretes vallesans.

La renovació de la Junta Directiva del Casino que s’ha produït aquesta mateixa setmana i que ha comportat que 10 dels 16 antics membres de la Junta no continuïn per diferencies de criteri amb el seu president, ha fet que en aquests moments l’organització i programació del Jazz a la nostre ciutat perilli.

Seria decebedor que per causa d’aquest relleu, una entitat com el Casino, que en els darrers anys s’ha caracteritzat per l’obertura a la Ciutat amb una oferta de qualitat, retrocedís en els seus objectius de promoció cultural. Com també seria decebedor que Granollers desaprofités la vàlua de persones expertes, amb empenta i il·lusió com en Lluís Sitjes i en Joan Bretxa.

El Jazz i Granollers han mantingut des de fa moltes dècades una bona relació i seria desitjable que malgrat el desencís actual, aquests bons afeccionats que tant estimen la música trobessin les ganes i el recolzament necessari per  seguir programant bon jazz. Si l’Ajuntament n’és especialment sensible i s’aconsegueix la continuïtat de les ajudes dels actuals patrocinadors, només caldrà cercar la sala per fer-ne els concerts. Si no pot ser al Casino, que seria lo desitjable, que sigui en un altre lloc…

Lo important es que sintonies tant bones com les d’en Martí Ventura puguin tornar-nos a emocionar…

…..

Article publicat en el meu antic bloc, en data 20-12-04