Fins quan ?

Aquest matí he sortit a caminar pel camí que envolta l’estació de tren de Granollers Centre, un camí que faig sovint en cotxe i que de tant vist no hi paro atenció, fins avui que al fer-lo a peu mi he aturat per destacar-ne la gravetat del magatzem de contenidors plens de productes químics, inflamables i ves a saber si fins i tot tòxics que estan aparcats a l’estació, a uns 100 metres dels habitatges del centre de la ciutat.

 Aquesta denuncia que modestament faig avui no es nova, altres l’han fet abans, però els contenidors i el seu perill continuen prop de les vivendes de centenars de persones que hi viuen.

 I he pensat, fins quan ?, fins quan haurem de tolerar aquesta barbaritat ?…

 I he pensat que el mateix que em pasa a mi quan hi paso amb cotxe, que ni ho veig, es el que deu pasar a tots els que viuen a tocar dels contenidors i, el que es pitjor, a tots els nostres representants polítics que ja han assimilat la situació com si no ho veiessin.

 I he pensat que ja n’hi ha prou. Obrim els ulls i la boca per veure i denunciar, fins l’extenuació si cal, aquesta situació. Revelem-nos contra aquest fet i demanem als nostres polítics, a TOTS, que facin pinya i reivindiquin, cada dia, cada instant, el trasllat d’aquest magatzem de mercaderies perilloses perquè mai més estiguin ubicades a tant poca distància de la gent !!!!

…..

Post publicat al meu Facebook en data 13.11.16

La taxa d’escombraries fa pudor

Les taxes son preus públics per la utilització d’un servei que presta l’administració. Si no s’utilitza el servei no es paga la taxa i l’objectiu de la recaptació ha de ser, exclusivament, el finançament del cost del servei.

Per tant, la taxa per la recollida de les escombraries hauria de cobrar-se si s’utilitza el servei i, en tot cas, el preu hauria de justificar el cost del servei.

Doncs be, algú em pot explicar com es possible que l’Ajuntament de Granollers cobri 470€ per la taxa d’escombraries a un petit despatx, de menys de 40 m2, en el que hi treballen només dues persones i que ni omplen una bossa de deixalles a la setmana ?.

Algú em pot explicar com es possible que un import similar el pagui un altre despatx de 200 m2 en el que hi treballen 20 persones i generen com a mínim 2 bosses diàries ?

Algú em pot explicar com es possible que el mateix servei costi 4 vegades menys quan es tracta de la recollida en els habitatges familiars ?

Algú pot explicar-me com carai es distribueix el cost d’aquesta taxa ?

Per mi i mentre no arribi una explicació clarificadora només puc pensar que les raons d’aquest desgavell fan pudor a, 1er: a falta de valentia i realisme per apujar les taxes a tots els habitatges familiars que imagino no cobreixen ni de bon tros el cost del servei (els vots son els vots, oi?); 2on: a la comoditat de repercutir a les petites empreses (profesionals, botigues, etc) allò que no s’atreveixen a cobrar als habitatges i, 3er: a la manca de rigor dels nostres administradors que permeten que un despatx amb vint persones pagui prácticament el mateix que un altre amb només dues persones…

….

Post publicat en el meu Facebook en data 13-06-16

Pugna de sentiments en el “Montserrat Montero”

Dilluns 17 de novembre el Conseller d’Educació, l’honorable Sr. Ernest Maragall i diversos alts càrrecs del seu departament, varen visitar l’Escola d’Educació Especial “Montserrat Montero”. Els varem acompanyar tots els membres del recent creat Consorci per la gestió del Centre, amb l’Alcalde Mayoral al capdevant, així com tot el personal docent i una representació de l’Ampa.

Mentre fèiem la reunió de presa de contacte i el recorregut posterior per les aules, diversos sentiments, alguns contradictòris, pugnaven entre els meus pensaments.

El primer, com a membre de la Fundació Privada Vallès Oriental que ha gestionat l’escola al llarg dels darrers 30 anys, el regust amarg de la injustícia. I es que es fa difícil contemplar com la major part dels mals que ha patit darrerament la institució per la manca de manteniment i d’inversions en un edifici envellit per l’ús, ara trobin l’ajuda decidida de l’administració que tant escadussera va resultar anys enrere. Es lògic que per nosaltres, que se’ns ha apartat de la gestió directe per aquests suposats dèficits, ara ens costi acceptar la nova realitat. Sempre pensarem que hagués estat mes just continuar amb el mateix model d’escola privada concertada amb el compromís – això si – d’un millor finançament per part de la Generalitat.

El segon, es la constatació de que la sortida pactada amb l’Ajuntament de Granollers en forma de constitució d’un Consorci en el que la Fundació s’hi troba en paritat, ha estat la solució menys dolenta al conflicte. Està clar que mantenir-nos en la direcció exclusiva del Centre contra bona part de pares, de la comunitat educativa i amb un finançament insuficient, era condemnar l’escola a un mal viure. D’altre banda excloure’ns totalment de la gestió tampoc hagués estat admissible, no envà la Fundació gestiona el continu vital dels nens i nenes mes enllà de l’escola i sembla lògic que tots junts treballem, també, en la seva educació i formació.

I el tercer, el de mes calor humà, l’admiració per la feina dels educadors i monitors de l’escola. I es que mentre el Conseller i l’Alcalde entraven i sortien de les aules, entre abraçades i petons als nens i nenes, uns professionals amb una grandíssima vocació cuidaven dels alumnes – en molts casos en solitari vista la complexitat de cada cas – amb una estimació i dedicació que està molt per sobre dels acords o desacords institucionals, de les inversions insuficients o dels diferents models de gestió escolar.

Aquest darrer sentiment, que sortosament es el que m’ha quedat mes present i fresc en la memòria, es el que em fa concloure que, mes enllà d’injustícies, de manques de finançament o de picabaralles institucionals, ens queda la gran tasca humana d’ajudar a l’educació i formació d’aquests nens i nenes que, siguem-ne conscients, ens necessiten a tots.

………

Post publicat en el meu Facebook en data 18-11-08

Bestiesses

Que difícil es fer i estar a la oposició !!!. Ho es tant per a la opinió del públic en general, com per a la dels mateixos militants i simpatitzants del teu partit polític i, evidentment, per al govern a qui t’oposes. Facis el que facis, o poca gent s’assabentarà del que estàs fent o, si ets “políticament incorrecte”, seràs acusat de poc mes que d’un eixelebrat.

M’estic referint al “Cas Badia – Segovia” que aquestes darreres setmanes el Grup Municipal de CiU ha denunciat i que, de retruc,  m’ha fet recordar la meva època de regidor al costat dels meus caps Serratusell i Esplugas. Jo era dels que sempre apostava per la política constructiva, la de fer propostes, tot i estar – en diverses etapes – a l’oposició. Era d’aquells que, com ara se li reclama al grup que encapçala en Pius Canal, sempre preferia una proposta abans que una crítica, tot i que quan convenia també les fèiem. Ara bé, el resultat d’aquella manera de fer moltes vegades era rebuda amb la injusta incomprensió del “no se sap el que esteu fent” o “sortiu molt poc als diaris”… Llavors se’ns deia que teníem d’actuar amb mes “ma dura” o que teníem que ser “mes falcons i menys coloms”.

El que si em va quedar clar d’aquella època es que, si estàs a l’oposició, només amb bones paraules i bons propòsits no n’hi a prou. Es clar que la ciutadania ha de saber percebre que tens un projecte de ciutat, engrescador i positiu, però també s’ha de constatar que des de l’oposició estàs complint amb la tasca legítima de fiscalitzar i controlar al govern en benefici de la transparència i higiene democràtica.

Ara be, m’agradaria comprovar, i temps tindrem de constatar-ho i si es el cas de comentar-ho en aquestes mateixes pàgines, que quan l’oposició al Govern de Granollers presenti una proposta que modeli un determinat projecte de ciutat, els mitjans de comunicació i la mateixa opinió pública s’ho prenguin amb la mateixa consideració i atenció que quan s’informa d’un cas tèrbol. Em temo, i tots ho sabem, que no serà així…

El que lamento es que no es faci servir el mateix barem per valorar al govern o a l’oposició. I es que en les noticies i comentaris del “Cas Badia – Segovia”, mentre que a Convergència i Unió, a mes d’analitzar el que denuncia, se li qüestiona les formes que utilitza i se li demana que faci mes propostes en positiu, en canvi, al Govern només se li valora el fons del cas denunciat, però en cap cas he llegit – ni per els periodistes ni per els columnistes habituals de la premsa escrita – que se li critiquin les formes amb que ha donat resposta al afer. Sembla que al Govern se li permet qualsevol exabrupte, mentre que a l’oposició se li qüestiona fins i tot el color del paper en el que ha escrit la denuncia…

M’hagués agradat llegir al costat de la notícia sobre el “Cas Badia – Segovia” i de les lògiques valoracions periodístiques sobre l’assumpte en sí, una crítica a la reacció del govern socialista, de la mateixa manera que se li diu a l’oposició que no ha de quedar-se només en la transmissió dels assumptes “lletjos” i ha se ser capaç de fer propostes constructives i positives.

En definitiva penso que la resposta del govern alertant que no s’ha de fer cas de les “bestieses del regidor Albert Canet”, mereixia una valoració de tots aquells que escriuen habitualment sobre la política local. Per mi es una reacció impròpia d’un govern que hauria de sentir-se segur del que fa i que, amb aquesta sortida de to – ratllant el insult – demostra que ha perdut els arguments. Perquè no se li reclamen, al Govern també, les respostes constructives i positives que tant se li troben en falta a l’oposició ?… 

……

Post publicat al meu Facebook en data 04-07-08

Menys política i més ciutat

El candidat oficial de Convergència Democràtica de Catalunya per les properes eleccions municipals, el Doctor Pius Canal, en la seva primera entrevista publicada en l’edició de la setmana passada d’aquesta revista, reivindicava una nova manera de governar basada “mes en la ciutat i menys en la política”. Es una bona tarja de presentació, no en va en aquestes breus paraules es deixa interpretar tota una filosofia de gestió i tota una càrrega crítica i en profunditat contra  aquella altre manera de fer política que ha governat la ciutat al llarg d’aquests darrers 25 anys. Sembla clar que el candidat nacionalista se sent mes a gust en el debat estrictament positiu i de ciutat que no pas en el debat de les estratègies partidistes. Segurament es dels que pensa que en el nivell mes proper, el de la política local, cal arribar al ciutadà sense filtres ni prejudicis de cap mena. Dels que pensa que a l’hora de “fer ciutat” poden torbar-se gent de procedència molt diferent, sense que el pensament ideològic els hagi de condicionar. En definitiva dels que pensa que cal treure profit del bon fer de les diferents sensibilitats ciutadanes i de les capacitats públiques i privades per millorar la ciutat i la qualitat de vida dels qui hi viuen, sense prejutjar d’antuvi la hipotètica vinculació electoral dels que ho promouen.

Gairebé tres dècades d’un govern municipal amb un mateix tarannà – descomptant els breus períodes convergents – segurament ha fet inevitable acabar forjant una maquinaria institucional tant gran i impersonal que de mica en mica s’ha anat allunyant de la iniciativa privada o del que anomenem societat civil. L’actual Ajuntament es tant poderós, tant auto – suficient i controla tants àmbits, que pot funcionar, com de fet ho fa, malgrat el que la societat privada organitzada faci o opini.

Que l’Ajuntament funcioni per si mateix, però, no garanteix que la ciutat prosperi com ens agradaria. Per sortir de la “ciutat avorrida” que ens descriu en Pius Canal, es necessita la complicitat de tots, dels polítics, dels funcionaris i, sobretot, dels ciutadans. Els primers, en solitari, poden fer que es posin els carrers cada dia, que s’encenguin i s’apaguin els llums o que, amb mes o menys encert, la ciutat estigui neta. Però per prosperar de veritat, per sortir del to ensopit en la que estem instal·lats, cal mes empenta i ambició,  cal unir esforços i fer costat a les idees de tothom.

Tants anys amb la mateixa dinàmica de tenir-ho tot sota control, de no fer soroll perquè res no canviï, ha acabat configurant un Ajuntament molt gran i omnipotent però massa tancat i blindat als projectes dels demés, massa recelós d’allò que no domina i atemorit de modificar els seus processos o protocols interns.

Potser si que, com diu en Pius Canal, ha arribat l’hora de fer “menys política i mes ciutat”… 

…..

Article publicat a la Revista del Vallès i després al meu antic bloc, en data 20-03-06

Casino: renuncies i lamentacions

Finalment sembla que el Casino ha aprovat un projecta que  s’executarà. Enrere hauran quedat totes aquelles propostes il·lusionadores que perseguien com a objectiu fonamental la recuperació, per els socis i per la ciutat, del seu emblemàtic teatre i s’haurà imposat la recerca dels resultats immediats d’una Junta que ha trobat, en l’ajuda lògicament interessada de l’empresari que gestiona el Bingo, el finançament necessari per poder començar les obres.

Des del respecte per les decisions democràtiques de l’assemblea de socis i del treball legítim de la Junta que presideix l’Emili Cot, permeteu-me que lamenti l’acord assolit. Granollers, una vegada mes, resoldrà un dels seus punts estratègics amb una solució poc ambiciosa i, el que es pitjor, hipotecant per molts anys altres possibles alternatives.

I aquesta lamentació es triple. Primer, per constatar que els actuals dirigents del Casino han primat en excés la solució als seus problemes del dia a dia, renunciant a la revisió global d’un edifici que amb mes de 125 anys necessita una millora evident. No cal dir, també, que la solució financera via la “hipoteca” que suposa ampliar el contracte del Bingo fins l’any 2024, es la sortida fàcil però el preu, en forma de renuncia a la recuperació anhelada de l’emblemàtic teatre, massa car.

La segona lamentació es de ciutat. Se’m podrà dir que el Casino es una entitat privada i sobirana per decidir el que vulgui, com així finalment ha estat, però penso que l’Ajuntament també hi te responsabilitats en tot el que ha passat, al menys per inhibició, no envà si des de la Casa Gran s’hagués apostat per la reforma integral de l’edifici, tal i com l’anterior Junta del Casino defensava, provablement hores d’ara podríem parlar d’una altre manera. Reconec que no se que ha passat al llarg d’aquest darrer any però sembla evident que la nostra Administració Local no s’ha volgut involucrar i s’ha mostrat poc sensible a la millora global i estratègica d’un espai central per la promoció lúdica, social i cultural de la ciutat.

I la tercera lamentació es per la decepció aplicable a tots aquells socis que ens hem anat apartant de l’entitat, per comoditat, per esgotament o, simplement, per oblit. Tots, entre els que m’hi incloc, també som responsables del que ara s’acabi fent.

Potser es massa tard per reconeix-ho i provablement aquestes paraules escrites no arribin enlloc, però deixeu-me que demani un últim esforç a l’Emili Cot, a la seva Junta, a l’alcalde Mayoral i al regidor de Cultura Francesc Sala per que reflexionin i valorin quin Casino volen per el segle 21.  Potser es massa tard i no serveixin de res aquestes lamentacions de darrera hora, però ens hauríem de resistir a les renuncies que ara se’ns proposen !.

…..

Article publicat a la Revista del Vallès i després al meu antic bloc, en data 19-02-06

Centres urbans competitius

El tancament de les darreres sales de cinema del nucli urbà de Granollers es la clara demostració de que les zones comercials i d’oci de les perifèries comporten greus perjudicis pel manteniment del model tradicional de les ciutats mediterrànies. Ens ho temíem quan s’advertia del perill que aquesta moda importada de les cultures anglosaxones podia ocasionar al comerç de proximitat i ara, quan només han passat deu anys, ja constatem que de moment i pel que fa a l’oci urbà, la perifèria s’ha cruspit quasi tota l’oferta de la ciutat.

No conec les raons per valorar la decisió empresarial que ha portat al tancament dels “Oscars” de la Plaça d’Amadeu Castellano, encara que tots  coincidirem  en que aquesta noticia no ens ha agafat per sorpresa doncs era coneguda la crisi d’espectadors que, des de l’entrada en funcionament dels altres cinemes del “Nord”, les sales del centre patien. Provablement tampoc sigui intel·ligent nedar contracorrent en la comprensió del fenomen sociològic i econòmic que fa que aquest model de la multi oferta a les afores de les ciutats arreli entre la gent, però els que seguim pensant que les ciutats han de tenir vida i que, en definitiva, no han de ser únicament nuclis residencials o dormitoris, ens ha de preocupar – i molt – que la tendència de futur dibuixi uns carrers i places buits de contingut humà mes enllà de les anades i vingudes dels habitatges o dels llocs de treball.

No m’agraden aquestes perspectives però penso que encara som a temps per canviar-les. Segurament no té lògica en un món tant globalitzat lluitar contra les evidències que també una part de la ciutadania – reconeguem-ho – accepta i defensa. Quedar-nos només en l’idea de que tota la culpa es dels que impulsen o permeten aquells nuclis perifèrics, sense reaccionar, no ens portaria enlloc. Cal enfocar aquest conflicte dels models urbans amb les mateixes eines i ambicions. Potser si ho fem així podran conviure els dos models sense que l’un eclipsi a l’altre. Cal treballar, per tant, perquè els centres urbans tinguin de tot per viure-hi, però també per gaudir de l’intercanvi cultural, comercial  i d’oci. Cal pensar en els centres de les ciutats com uns espais a protegir, a dignificar i a projectar per fer-los mes atractius. Cal competir.

A Granollers podríem començar per recolzar, sense fissures, projectes com els de Gran Centre i dubtar menys de la conveniència de l’illa de vianants. Podríem impulsar, d’una vegada i sense complexes, tot aquest espai central de la ciutat per fer-lo veritablement còmode i a la mida de les persones… Podríem promoure, entre d’altres possibles iniciatives,  la millora integral del Casino per transformar-lo definitivament en un centre obert a tothom i, en el camí, no ens hauríem d’oblidar que molt aviat l’As de Copes tancarà les seves portes, essent convenient facilitar-ne una alternativa… En definitiva seria bo, per tot plegat, insistir en les polítiques que promoguin i defensin totes aquelles activitats – públiques i privades – que puguin ajudar a mantenir el model de ciutat mediterrània que ens ha donat personalitat col·lectiva perquè, pensem-hi, només amb una oferta competitiva podrem mantenir o recuperar l’atractivitat dels nostres centres urbans !.

…..

Article publicat a la Revista del Vallès i després al meu antic bloc, en data 06-02-06