Fins quan ?

Aquest matí he sortit a caminar pel camí que envolta l’estació de tren de Granollers Centre, un camí que faig sovint en cotxe i que de tant vist no hi paro atenció, fins avui que al fer-lo a peu mi he aturat per destacar-ne la gravetat del magatzem de contenidors plens de productes químics, inflamables i ves a saber si fins i tot tòxics que estan aparcats a l’estació, a uns 100 metres dels habitatges del centre de la ciutat.

 Aquesta denuncia que modestament faig avui no es nova, altres l’han fet abans, però els contenidors i el seu perill continuen prop de les vivendes de centenars de persones que hi viuen.

 I he pensat, fins quan ?, fins quan haurem de tolerar aquesta barbaritat ?…

 I he pensat que el mateix que em pasa a mi quan hi paso amb cotxe, que ni ho veig, es el que deu pasar a tots els que viuen a tocar dels contenidors i, el que es pitjor, a tots els nostres representants polítics que ja han assimilat la situació com si no ho veiessin.

 I he pensat que ja n’hi ha prou. Obrim els ulls i la boca per veure i denunciar, fins l’extenuació si cal, aquesta situació. Revelem-nos contra aquest fet i demanem als nostres polítics, a TOTS, que facin pinya i reivindiquin, cada dia, cada instant, el trasllat d’aquest magatzem de mercaderies perilloses perquè mai més estiguin ubicades a tant poca distància de la gent !!!!

…..

Post publicat al meu Facebook en data 13.11.16

La taxa d’escombraries fa pudor

Les taxes son preus públics per la utilització d’un servei que presta l’administració. Si no s’utilitza el servei no es paga la taxa i l’objectiu de la recaptació ha de ser, exclusivament, el finançament del cost del servei.

Per tant, la taxa per la recollida de les escombraries hauria de cobrar-se si s’utilitza el servei i, en tot cas, el preu hauria de justificar el cost del servei.

Doncs be, algú em pot explicar com es possible que l’Ajuntament de Granollers cobri 470€ per la taxa d’escombraries a un petit despatx, de menys de 40 m2, en el que hi treballen només dues persones i que ni omplen una bossa de deixalles a la setmana ?.

Algú em pot explicar com es possible que un import similar el pagui un altre despatx de 200 m2 en el que hi treballen 20 persones i generen com a mínim 2 bosses diàries ?

Algú em pot explicar com es possible que el mateix servei costi 4 vegades menys quan es tracta de la recollida en els habitatges familiars ?

Algú pot explicar-me com carai es distribueix el cost d’aquesta taxa ?

Per mi i mentre no arribi una explicació clarificadora només puc pensar que les raons d’aquest desgavell fan pudor a, 1er: a falta de valentia i realisme per apujar les taxes a tots els habitatges familiars que imagino no cobreixen ni de bon tros el cost del servei (els vots son els vots, oi?); 2on: a la comoditat de repercutir a les petites empreses (profesionals, botigues, etc) allò que no s’atreveixen a cobrar als habitatges i, 3er: a la manca de rigor dels nostres administradors que permeten que un despatx amb vint persones pagui prácticament el mateix que un altre amb només dues persones…

….

Post publicat en el meu Facebook en data 13-06-16

Pugna de sentiments en el “Montserrat Montero”

Dilluns 17 de novembre el Conseller d’Educació, l’honorable Sr. Ernest Maragall i diversos alts càrrecs del seu departament, varen visitar l’Escola d’Educació Especial “Montserrat Montero”. Els varem acompanyar tots els membres del recent creat Consorci per la gestió del Centre, amb l’Alcalde Mayoral al capdevant, així com tot el personal docent i una representació de l’Ampa.

Mentre fèiem la reunió de presa de contacte i el recorregut posterior per les aules, diversos sentiments, alguns contradictòris, pugnaven entre els meus pensaments.

El primer, com a membre de la Fundació Privada Vallès Oriental que ha gestionat l’escola al llarg dels darrers 30 anys, el regust amarg de la injustícia. I es que es fa difícil contemplar com la major part dels mals que ha patit darrerament la institució per la manca de manteniment i d’inversions en un edifici envellit per l’ús, ara trobin l’ajuda decidida de l’administració que tant escadussera va resultar anys enrere. Es lògic que per nosaltres, que se’ns ha apartat de la gestió directe per aquests suposats dèficits, ara ens costi acceptar la nova realitat. Sempre pensarem que hagués estat mes just continuar amb el mateix model d’escola privada concertada amb el compromís – això si – d’un millor finançament per part de la Generalitat.

El segon, es la constatació de que la sortida pactada amb l’Ajuntament de Granollers en forma de constitució d’un Consorci en el que la Fundació s’hi troba en paritat, ha estat la solució menys dolenta al conflicte. Està clar que mantenir-nos en la direcció exclusiva del Centre contra bona part de pares, de la comunitat educativa i amb un finançament insuficient, era condemnar l’escola a un mal viure. D’altre banda excloure’ns totalment de la gestió tampoc hagués estat admissible, no envà la Fundació gestiona el continu vital dels nens i nenes mes enllà de l’escola i sembla lògic que tots junts treballem, també, en la seva educació i formació.

I el tercer, el de mes calor humà, l’admiració per la feina dels educadors i monitors de l’escola. I es que mentre el Conseller i l’Alcalde entraven i sortien de les aules, entre abraçades i petons als nens i nenes, uns professionals amb una grandíssima vocació cuidaven dels alumnes – en molts casos en solitari vista la complexitat de cada cas – amb una estimació i dedicació que està molt per sobre dels acords o desacords institucionals, de les inversions insuficients o dels diferents models de gestió escolar.

Aquest darrer sentiment, que sortosament es el que m’ha quedat mes present i fresc en la memòria, es el que em fa concloure que, mes enllà d’injustícies, de manques de finançament o de picabaralles institucionals, ens queda la gran tasca humana d’ajudar a l’educació i formació d’aquests nens i nenes que, siguem-ne conscients, ens necessiten a tots.

………

Post publicat en el meu Facebook en data 18-11-08

Bestiesses

Que difícil es fer i estar a la oposició !!!. Ho es tant per a la opinió del públic en general, com per a la dels mateixos militants i simpatitzants del teu partit polític i, evidentment, per al govern a qui t’oposes. Facis el que facis, o poca gent s’assabentarà del que estàs fent o, si ets “políticament incorrecte”, seràs acusat de poc mes que d’un eixelebrat.

M’estic referint al “Cas Badia – Segovia” que aquestes darreres setmanes el Grup Municipal de CiU ha denunciat i que, de retruc,  m’ha fet recordar la meva època de regidor al costat dels meus caps Serratusell i Esplugas. Jo era dels que sempre apostava per la política constructiva, la de fer propostes, tot i estar – en diverses etapes – a l’oposició. Era d’aquells que, com ara se li reclama al grup que encapçala en Pius Canal, sempre preferia una proposta abans que una crítica, tot i que quan convenia també les fèiem. Ara bé, el resultat d’aquella manera de fer moltes vegades era rebuda amb la injusta incomprensió del “no se sap el que esteu fent” o “sortiu molt poc als diaris”… Llavors se’ns deia que teníem d’actuar amb mes “ma dura” o que teníem que ser “mes falcons i menys coloms”.

El que si em va quedar clar d’aquella època es que, si estàs a l’oposició, només amb bones paraules i bons propòsits no n’hi a prou. Es clar que la ciutadania ha de saber percebre que tens un projecte de ciutat, engrescador i positiu, però també s’ha de constatar que des de l’oposició estàs complint amb la tasca legítima de fiscalitzar i controlar al govern en benefici de la transparència i higiene democràtica.

Ara be, m’agradaria comprovar, i temps tindrem de constatar-ho i si es el cas de comentar-ho en aquestes mateixes pàgines, que quan l’oposició al Govern de Granollers presenti una proposta que modeli un determinat projecte de ciutat, els mitjans de comunicació i la mateixa opinió pública s’ho prenguin amb la mateixa consideració i atenció que quan s’informa d’un cas tèrbol. Em temo, i tots ho sabem, que no serà així…

El que lamento es que no es faci servir el mateix barem per valorar al govern o a l’oposició. I es que en les noticies i comentaris del “Cas Badia – Segovia”, mentre que a Convergència i Unió, a mes d’analitzar el que denuncia, se li qüestiona les formes que utilitza i se li demana que faci mes propostes en positiu, en canvi, al Govern només se li valora el fons del cas denunciat, però en cap cas he llegit – ni per els periodistes ni per els columnistes habituals de la premsa escrita – que se li critiquin les formes amb que ha donat resposta al afer. Sembla que al Govern se li permet qualsevol exabrupte, mentre que a l’oposició se li qüestiona fins i tot el color del paper en el que ha escrit la denuncia…

M’hagués agradat llegir al costat de la notícia sobre el “Cas Badia – Segovia” i de les lògiques valoracions periodístiques sobre l’assumpte en sí, una crítica a la reacció del govern socialista, de la mateixa manera que se li diu a l’oposició que no ha de quedar-se només en la transmissió dels assumptes “lletjos” i ha se ser capaç de fer propostes constructives i positives.

En definitiva penso que la resposta del govern alertant que no s’ha de fer cas de les “bestieses del regidor Albert Canet”, mereixia una valoració de tots aquells que escriuen habitualment sobre la política local. Per mi es una reacció impròpia d’un govern que hauria de sentir-se segur del que fa i que, amb aquesta sortida de to – ratllant el insult – demostra que ha perdut els arguments. Perquè no se li reclamen, al Govern també, les respostes constructives i positives que tant se li troben en falta a l’oposició ?… 

……

Post publicat al meu Facebook en data 04-07-08

Menys política i més ciutat

El candidat oficial de Convergència Democràtica de Catalunya per les properes eleccions municipals, el Doctor Pius Canal, en la seva primera entrevista publicada en l’edició de la setmana passada d’aquesta revista, reivindicava una nova manera de governar basada “mes en la ciutat i menys en la política”. Es una bona tarja de presentació, no en va en aquestes breus paraules es deixa interpretar tota una filosofia de gestió i tota una càrrega crítica i en profunditat contra  aquella altre manera de fer política que ha governat la ciutat al llarg d’aquests darrers 25 anys. Sembla clar que el candidat nacionalista se sent mes a gust en el debat estrictament positiu i de ciutat que no pas en el debat de les estratègies partidistes. Segurament es dels que pensa que en el nivell mes proper, el de la política local, cal arribar al ciutadà sense filtres ni prejudicis de cap mena. Dels que pensa que a l’hora de “fer ciutat” poden torbar-se gent de procedència molt diferent, sense que el pensament ideològic els hagi de condicionar. En definitiva dels que pensa que cal treure profit del bon fer de les diferents sensibilitats ciutadanes i de les capacitats públiques i privades per millorar la ciutat i la qualitat de vida dels qui hi viuen, sense prejutjar d’antuvi la hipotètica vinculació electoral dels que ho promouen.

Gairebé tres dècades d’un govern municipal amb un mateix tarannà – descomptant els breus períodes convergents – segurament ha fet inevitable acabar forjant una maquinaria institucional tant gran i impersonal que de mica en mica s’ha anat allunyant de la iniciativa privada o del que anomenem societat civil. L’actual Ajuntament es tant poderós, tant auto – suficient i controla tants àmbits, que pot funcionar, com de fet ho fa, malgrat el que la societat privada organitzada faci o opini.

Que l’Ajuntament funcioni per si mateix, però, no garanteix que la ciutat prosperi com ens agradaria. Per sortir de la “ciutat avorrida” que ens descriu en Pius Canal, es necessita la complicitat de tots, dels polítics, dels funcionaris i, sobretot, dels ciutadans. Els primers, en solitari, poden fer que es posin els carrers cada dia, que s’encenguin i s’apaguin els llums o que, amb mes o menys encert, la ciutat estigui neta. Però per prosperar de veritat, per sortir del to ensopit en la que estem instal·lats, cal mes empenta i ambició,  cal unir esforços i fer costat a les idees de tothom.

Tants anys amb la mateixa dinàmica de tenir-ho tot sota control, de no fer soroll perquè res no canviï, ha acabat configurant un Ajuntament molt gran i omnipotent però massa tancat i blindat als projectes dels demés, massa recelós d’allò que no domina i atemorit de modificar els seus processos o protocols interns.

Potser si que, com diu en Pius Canal, ha arribat l’hora de fer “menys política i mes ciutat”… 

…..

Article publicat a la Revista del Vallès i després al meu antic bloc, en data 20-03-06

Casino: renuncies i lamentacions

Finalment sembla que el Casino ha aprovat un projecta que  s’executarà. Enrere hauran quedat totes aquelles propostes il·lusionadores que perseguien com a objectiu fonamental la recuperació, per els socis i per la ciutat, del seu emblemàtic teatre i s’haurà imposat la recerca dels resultats immediats d’una Junta que ha trobat, en l’ajuda lògicament interessada de l’empresari que gestiona el Bingo, el finançament necessari per poder començar les obres.

Des del respecte per les decisions democràtiques de l’assemblea de socis i del treball legítim de la Junta que presideix l’Emili Cot, permeteu-me que lamenti l’acord assolit. Granollers, una vegada mes, resoldrà un dels seus punts estratègics amb una solució poc ambiciosa i, el que es pitjor, hipotecant per molts anys altres possibles alternatives.

I aquesta lamentació es triple. Primer, per constatar que els actuals dirigents del Casino han primat en excés la solució als seus problemes del dia a dia, renunciant a la revisió global d’un edifici que amb mes de 125 anys necessita una millora evident. No cal dir, també, que la solució financera via la “hipoteca” que suposa ampliar el contracte del Bingo fins l’any 2024, es la sortida fàcil però el preu, en forma de renuncia a la recuperació anhelada de l’emblemàtic teatre, massa car.

La segona lamentació es de ciutat. Se’m podrà dir que el Casino es una entitat privada i sobirana per decidir el que vulgui, com així finalment ha estat, però penso que l’Ajuntament també hi te responsabilitats en tot el que ha passat, al menys per inhibició, no envà si des de la Casa Gran s’hagués apostat per la reforma integral de l’edifici, tal i com l’anterior Junta del Casino defensava, provablement hores d’ara podríem parlar d’una altre manera. Reconec que no se que ha passat al llarg d’aquest darrer any però sembla evident que la nostra Administració Local no s’ha volgut involucrar i s’ha mostrat poc sensible a la millora global i estratègica d’un espai central per la promoció lúdica, social i cultural de la ciutat.

I la tercera lamentació es per la decepció aplicable a tots aquells socis que ens hem anat apartant de l’entitat, per comoditat, per esgotament o, simplement, per oblit. Tots, entre els que m’hi incloc, també som responsables del que ara s’acabi fent.

Potser es massa tard per reconeix-ho i provablement aquestes paraules escrites no arribin enlloc, però deixeu-me que demani un últim esforç a l’Emili Cot, a la seva Junta, a l’alcalde Mayoral i al regidor de Cultura Francesc Sala per que reflexionin i valorin quin Casino volen per el segle 21.  Potser es massa tard i no serveixin de res aquestes lamentacions de darrera hora, però ens hauríem de resistir a les renuncies que ara se’ns proposen !.

…..

Article publicat a la Revista del Vallès i després al meu antic bloc, en data 19-02-06

Centres urbans competitius

El tancament de les darreres sales de cinema del nucli urbà de Granollers es la clara demostració de que les zones comercials i d’oci de les perifèries comporten greus perjudicis pel manteniment del model tradicional de les ciutats mediterrànies. Ens ho temíem quan s’advertia del perill que aquesta moda importada de les cultures anglosaxones podia ocasionar al comerç de proximitat i ara, quan només han passat deu anys, ja constatem que de moment i pel que fa a l’oci urbà, la perifèria s’ha cruspit quasi tota l’oferta de la ciutat.

No conec les raons per valorar la decisió empresarial que ha portat al tancament dels “Oscars” de la Plaça d’Amadeu Castellano, encara que tots  coincidirem  en que aquesta noticia no ens ha agafat per sorpresa doncs era coneguda la crisi d’espectadors que, des de l’entrada en funcionament dels altres cinemes del “Nord”, les sales del centre patien. Provablement tampoc sigui intel·ligent nedar contracorrent en la comprensió del fenomen sociològic i econòmic que fa que aquest model de la multi oferta a les afores de les ciutats arreli entre la gent, però els que seguim pensant que les ciutats han de tenir vida i que, en definitiva, no han de ser únicament nuclis residencials o dormitoris, ens ha de preocupar – i molt – que la tendència de futur dibuixi uns carrers i places buits de contingut humà mes enllà de les anades i vingudes dels habitatges o dels llocs de treball.

No m’agraden aquestes perspectives però penso que encara som a temps per canviar-les. Segurament no té lògica en un món tant globalitzat lluitar contra les evidències que també una part de la ciutadania – reconeguem-ho – accepta i defensa. Quedar-nos només en l’idea de que tota la culpa es dels que impulsen o permeten aquells nuclis perifèrics, sense reaccionar, no ens portaria enlloc. Cal enfocar aquest conflicte dels models urbans amb les mateixes eines i ambicions. Potser si ho fem així podran conviure els dos models sense que l’un eclipsi a l’altre. Cal treballar, per tant, perquè els centres urbans tinguin de tot per viure-hi, però també per gaudir de l’intercanvi cultural, comercial  i d’oci. Cal pensar en els centres de les ciutats com uns espais a protegir, a dignificar i a projectar per fer-los mes atractius. Cal competir.

A Granollers podríem començar per recolzar, sense fissures, projectes com els de Gran Centre i dubtar menys de la conveniència de l’illa de vianants. Podríem impulsar, d’una vegada i sense complexes, tot aquest espai central de la ciutat per fer-lo veritablement còmode i a la mida de les persones… Podríem promoure, entre d’altres possibles iniciatives,  la millora integral del Casino per transformar-lo definitivament en un centre obert a tothom i, en el camí, no ens hauríem d’oblidar que molt aviat l’As de Copes tancarà les seves portes, essent convenient facilitar-ne una alternativa… En definitiva seria bo, per tot plegat, insistir en les polítiques que promoguin i defensin totes aquelles activitats – públiques i privades – que puguin ajudar a mantenir el model de ciutat mediterrània que ens ha donat personalitat col·lectiva perquè, pensem-hi, només amb una oferta competitiva podrem mantenir o recuperar l’atractivitat dels nostres centres urbans !.

…..

Article publicat a la Revista del Vallès i després al meu antic bloc, en data 06-02-06

Salvem les nostres entitats

No sembla gaire saludable per el nostre mes proper mon associatiu que només un 20% de la població estigui adscrita a alguna entitat granollerina. No sé si aquestes dades son comparables a les d’altres indrets del nostre entorn geogràfic, però per una ciutat que compte amb mes de 130 entitats, els números no surten. Aquell 20% equival a unes 11.600 persones i, per tant per a cada una de les 130 entitats,  només 90 socis. Si pensem, a mes, que les directives de cada organització ja deuen estar formades per unes 10 persones cada una…, el problema es greu, no us sembla ? !!!

Granollers ha gaudit des de fa molt temps de grans organitzadors i promotors, gràcies als quals la nostra ciutat a brillat per d’amunt del normal per una localitat de les nostres característiques. Clubs esportius de gran prestigi o entitats culturals de llarga tradició han promocionat Granollers arreu i han facilitat als seus socis i afeccionats la possibilitat de gaudir d’espectacles de tota mena i de fruir de la relació social que la mateixa existència de les entitats els i oferia.  Es evident, per tant, que tenim molt que agrair a les nostres entranyables entitats i que cal reaccionar amb urgència per combatre la falta d’inanició que les pot portar a la seva desaparició.

Penso que des de l’Ajuntament i des de les mateixes entitats s’haurien d’impulsar dues vies de treball. La mes immediata es la de promoure el fet associatiu amb campanyes que sensibilitzessin a la població sobre aquesta situació i, la mes profunda i delicada, però entenc que imprescindible de cara a un futur proper, es la de promoure la fusió d’entitats  que treballen en la mateixa especialitat. Si aconseguíssim un increment general d’associats i una reducció d’entitats potser podríem obtenir una situació mes viable i els números començarien a sortir positius.

Ja se que la regla de tres que he fet al principi d’aquestes reflexions es pot rebatre dient que hi ha persones que estan associades a mes d’una entitat i que, per tant, els números no son tant baixos, però no ens vulguem enganyar. Tot i això, que es cert, les 11.600 persones interessades per els nostres clubs son molt poques per el gran número de clubs i associacions que disposem… O som massa pocs associats o son massa clubs… Cal, per tant, un S.O.S. a les nostres entitats !!!.

……

Article publicat a la Revista del Vallès i després en el meu antic bloc, en data 8-11-05

Els geranis del Gran Centre

En aquests dies que s’estan celebrant els 10 anys de vida de Gran Centre, moments idonis, per tant,  per recordar la feina feta i valorar els mèrits adquirits al llarg d’aquesta immillorable trajectòria tant exitosa, em ve a la memòria una de les primeres accions que va voler portar a terme la aleshores recent creada associació de comerciants i que no va acabar de concretar-se per topar amb un Ajuntament sorprès per una actitud “massa” constructiva i creativa, que ja en aquells incipients moments mostrava la gent de Gran Centre.

Ara, passats els primers 10 anys, ho podem recordar com una simple anècdota, però sens dubte es el just reflex de com van començar les coses i com, per bé, han anat evolucionant.

El cas es que els comerciants del carrer Anselm Clavé, amb el recolzament  de la Junta de Gran Centre, varen demanar a l’Ajuntament poder instal·lar als fanals noucentistes del seu tram de carrer uns geranis amb uns estris dissenyats especialment i costejats per els propis comerciants i amb el compromís de preocupar-se’n cadascun d’ells del seu manteniment de jardineria. Es a dir, la “carretera” es veuria engalanada per les plantes i, al d’amunt, sense cap cost per l’Ajuntament. Doncs bé, encara que us costi de creure, aquesta proposta no va ser acceptada per l’Ajuntament o, per ser mes exactes, no va arribar a resoldre’s mai perquè els diferents departaments afectats (Via Pública, Serveis i Urbanisme) van anar “passant-se la pilota” sense saber que dir a una iniciativa tant poc comú per aquells moments de la vida política i social de la nostre ciutat.

El temps ha fet evolucionar a tothom i, allò que va sobtar als tècnics i als polítics de la Casa Gran, (tant poc acostumats a rebre aportacions de la societat civil i encara menys d’un sector considerat exclusivament dins l’àmbit de l’economia privada) ara estic convençut es resoldria d’una altre manera… En el camí d’aquests 10 anys, però, Gran Centre ha demostrat que el comerç forma part del model cultural de les ciutats mediterrànies i que es pot reactivar la seva activitat econòmica amb perfecte complicitat amb la ciutat, amb el seu urbanisme, amb la seva cultura i en plena comunió amb la seva gent.

Aquelles absurdes reticències que van generar aquells innocents geranis avui fan riure, però han tingut que remoure’s molts estereotips i superar vells prejudicis, perquè avui  Gran Centre s’hagi guanyat la confiança de l’Administració i l’admiració de la ciutadania. Van caldre molts “geranis virtuals” per demostrar a tothom que amb creativitat, amb il·lusió, amb treball i amb molta generositat també es podia dirigir una associació formada per unes persones que sempre han anteposat la seva condició de ciutadans abans que la de comerciants.

Per cert, ara que les coses ja es veuen d’una altre manera, perquè que no es recupera aquella vella idea de posar geranis als carrers de Granollers ?… Seria una bona manera de celebrar aquests engrescadors 10 primers anys de Gran Centre, no creieu ?…

………

Article publicat a la Revista del Vallès i després en el meu antic bloc, en data 21-10-05

Mayoral: 500 dies, pocs canvis

Dotze anys compartint tasques de representació política, ja sigui des del treball conjunt en aquell període d’acord tripartit, com des de les opcions clarament diferenciades entre govern i oposició, son prou temps per conèixer – al menys des d’una òptica política – a les persones amb qui has conviscut en aquell mateix espai de servei públic i la distància que em comporta ara mateix el estar allunyat d’aquell àmbit d’actuació municipal fins i tot em desperta un sentiment de solidaritat i complicitat per tots aquells ex – companys que han continuat treballant per que la nostra ciutat millori dia a dia. Podria dir-se que sento per ells una espècie d’afinitat gremial que supera clarament les diferents maneres que podem arribar a tenir alhora d’exercir el govern municipal.

Es des d’aquesta doble vessant de les experiències compartides i de l’apressi personal per la llarga relació viscuda, que en el relleu de l’alcaldia entre Josep Pujadas i Josep Mayoral vaig pensar que era una bona decisió per tothom. Pujadas podria projectar la seva gestió política mes enllà de l’acció municipal sense el desgast personal acumulat després de tants anys, Mayoral podria aportar una manera mes dinàmica de dirigir les coses públiques i la Ciutat podria rebre un nou impuls si finalment es superava una etapa excessivament llarga, per mi esgotada, d’un mateix mandatari al capdavant del Consistori granollerí. Vaig pensar que, al menys al llarg de l’actual legislatura, l’entrada a l’Alcaldia d’en Josep Mayoral podria significar per la Ciutat un pas endavant per desencallar vells contenciosos i per reactivar determinats projectes molt necessaris pel desenvolupament del municipi. Ho creia així perquè, tot i les advertències de mes d’un de que en Mayoral no faria res mes que donar continuïtat a l’estil i obra d’en Pujadas i s’encallaria en una visió massa sectària de la política, pensava i recordava el Mayoral gestor, amb capacitat i agilitat a l’hora de prendre decisions i l’imaginava carregat d’il·lusions per liderar, per fi, l’empresa a la que durant tants anys havia servit des d’un segon nivell.

Els que han tractat de prop amb el nou Alcalde li reconeixen un talant mes enèrgic i mes decidit, però s’ha de dir que en la política dels fets i dels resultats sembla que seguim instal·lats en aquell mateix estil de fer política,  poc ambiciós i absolutament previsible, de treballar sense fer soroll per que res no canvi, però sense la creativitat i la gosadia necessària per projectar la ciutat i engrescar als que hi viuen. La redacció del nou Pla General, la gestió de la Fira de l’Ascensió o la recent decisió de renovar les zones blaves del centre de la ciutat amb l’ajornament de l’ampliació de voreres d’alguns carrers d’aquesta zona, son exemples clars d’aquella manera de fer tant poc dinàmica.

En canvi, en allò que s’ha mostrat mes incisiu, com es en el cas de la solució a la crisi de la Policlínica, hem descobert l’altre vessant que auguraven els seus detractors, el Mayoral intervencionista i massa decantat per la gestió pública en detriment de la privada.

Queden prop de dos anys per que s’esgoti aquest mandat municipal i personalment m’agradaria, perquè penso que la ciutat hi sortiria guanyant, descobrir un Josep Mayoral mes emprenedor, capaç de definir un estil propi, mes ambiciós, menys previsible, mes dialogant i, sobretot, mes obert a la col·laboració de la Societat Civil amb l’Administració. D’aquí 500 dies mes en podrem tornar a parlar…

………

Article publicat a la Revista del Vallès i després en el meu antic bloc, en data 19-07-05