Dilluns 17 de novembre el Conseller d’Educació, l’honorable Sr. Ernest Maragall i diversos alts càrrecs del seu departament, varen visitar l’Escola d’Educació Especial “Montserrat Montero”. Els varem acompanyar tots els membres del recent creat Consorci per la gestió del Centre, amb l’Alcalde Mayoral al capdevant, així com tot el personal docent i una representació de l’Ampa.
Mentre fèiem la reunió de presa de contacte i el recorregut posterior per les aules, diversos sentiments, alguns contradictòris, pugnaven entre els meus pensaments.
El primer, com a membre de la Fundació Privada Vallès Oriental que ha gestionat l’escola al llarg dels darrers 30 anys, el regust amarg de la injustícia. I es que es fa difícil contemplar com la major part dels mals que ha patit darrerament la institució per la manca de manteniment i d’inversions en un edifici envellit per l’ús, ara trobin l’ajuda decidida de l’administració que tant escadussera va resultar anys enrere. Es lògic que per nosaltres, que se’ns ha apartat de la gestió directe per aquests suposats dèficits, ara ens costi acceptar la nova realitat. Sempre pensarem que hagués estat mes just continuar amb el mateix model d’escola privada concertada amb el compromís – això si – d’un millor finançament per part de la Generalitat.
El segon, es la constatació de que la sortida pactada amb l’Ajuntament de Granollers en forma de constitució d’un Consorci en el que la Fundació s’hi troba en paritat, ha estat la solució menys dolenta al conflicte. Està clar que mantenir-nos en la direcció exclusiva del Centre contra bona part de pares, de la comunitat educativa i amb un finançament insuficient, era condemnar l’escola a un mal viure. D’altre banda excloure’ns totalment de la gestió tampoc hagués estat admissible, no envà la Fundació gestiona el continu vital dels nens i nenes mes enllà de l’escola i sembla lògic que tots junts treballem, també, en la seva educació i formació.
I el tercer, el de mes calor humà, l’admiració per la feina dels educadors i monitors de l’escola. I es que mentre el Conseller i l’Alcalde entraven i sortien de les aules, entre abraçades i petons als nens i nenes, uns professionals amb una grandíssima vocació cuidaven dels alumnes – en molts casos en solitari vista la complexitat de cada cas – amb una estimació i dedicació que està molt per sobre dels acords o desacords institucionals, de les inversions insuficients o dels diferents models de gestió escolar.
Aquest darrer sentiment, que sortosament es el que m’ha quedat mes present i fresc en la memòria, es el que em fa concloure que, mes enllà d’injustícies, de manques de finançament o de picabaralles institucionals, ens queda la gran tasca humana d’ajudar a l’educació i formació d’aquests nens i nenes que, siguem-ne conscients, ens necessiten a tots.
………
Post publicat en el meu Facebook en data 18-11-08
Bloc de Notes 