ANTONIO NOVOA I EL BÀSQUET DE GRANOLLERS

Per mi, parlar del bàsquet a Granollers es parlar de l’Antonio Novoa. La seva personalitat abassegadora i la seva intel·ligència innata van forjar la metamorfosi d’un club modest en un club que en pocs anys va compatir entre els més grans. La seva capacitat de lideratge va impulsar la creació de l’ACB, de la que va ser-ne el primer president, esdevenint, per tot plegat, una de les persones més influents en el món de l’esport dels anys 80 del segle passat.

Malgrat tot, el final trist i decebedor que va comportar la pèrdua de la llicència ACB de la que gaudia el Club Bàsquet Granollers va enterbolir el llegat de l’Antonio Novoa, fins el punt de quedar tapat tot allò positiu que va esser capaç de construir.

Sovint la societat som així de cruels i només amb el pas dels anys (segurament masses en el cas del bàsquet de Granollers) som capaços d’analitzar racionalment els clars i els obscurs de la trajectòria d’una persona, com hauria d’haver estat en el cas de l’Antonio Novoa. Perquè si l’Areslux o el Cacaolat van existir; si Granollers va gaudir del joc de jugadors tant brillants com Joan Creus, Essie Hollies, Javier Mendiburu, Herminio San Epifanio o Slab Jones (entre molts d’altres); si vàrem fruir d’aquelles victòries mítiques que a tots ens van fer vibrar fins assolir el tercer lloc de la lliga (només darrera dels clubs de futbol com el Barça i el Real Madrid) o si el Club Bàsquet Granollers és el propietari d’un pavelló com el de carrer Girona, que va omplir-se de gom a gom en tardes i nits de glòria; si tot això ho vàrem poder viure va ser, per d’amunt de tot, gràcies a aquella personalitat llesta i captivadora del’Antonio Novoa, i tot i que també va escriure episodis amb algunes ombres, les llums haurien d’il·luminar, sensdubte, el seu record.

La coincidència de la celebració, enguany, dels 90 anys d’història del bàsquet a Granollers podria ser una oportunitat única per recuperar la memòria col·lectiva de tots aquells anys extraordinaris que l’Antonio Novoa va protagonitzar en primera persona. Estic convençut de que entre tots podríem trobar el punt just per retornar la figura de l’Antonio Novoa al lloc que és mereix. D.E.P, president !

Article publicat a El 9Nou del dia 21/3/22

Números vermells

Dilluns passat aquest mateix diari titulava en portada que, “El Xiprer està en números vermells i reclama més ajuts als ajuntaments”. Més d’un, sobretot a la casa d’acollida del capdamunt del carrer Josep Umbert, va quedar neguitejat, acostumats com estem els amics i voluntaris d’aquella casa d’anar fent sense fer soroll i esperant, això si, que la providència i altres recursos més terrenals ens ajudin a cobrir les necessitats del dia a dia. El titular era cridaner, certament, però lamentablement es la realitat i cal que se sàpiga.

La Fundació El Xiprer, per raó de la funció social que porta a terme, no ha de tenir números sobrants, perquè és bo que tot el que recapta ho retorni a la societat amb forma d’ajudes a les persones i famílies que més ho necessiten, però d’aquí a acumular pèrdues un any si i un altre també, hauria de remoure consciències i entre tots, trobar-hi solucions.

Tanmateix els dèficits anuals provoquen que d’altres projectes socials, impulsats pels tècnics de la Fundació, no es puguin acabar d’executar mai i, d’entrada, limita la qualitat i quantitat dels lots alimentaris que les famílies necessitades venen a buscar cada tres setmanes.

El problema principal troba el seu origen directe en l’increment constant de persones que any rere any han d’acudir al Xiprer perquè no tenen suficients recursos per alimentar a les seves famílies, deixant al descobert la temuda cronificació de la pobresa que la nostra societat ha de saber resoldre perquè ja no es pot considerar un fet puntual o conjuntural.

En aquest context, les aportacions d’Amics d’El Xiprer, de Càritas, de les administracions públiques, les empreses i altres particulars són imprescindibles. Sort n’ha tingut la fundació de l’herència rebuda per part d’un particular, i transformada en els diners que suporten els números vermells denunciats pel Nou9 en la seva portada.

Però aquell titular també parlava de la reclamació de més ajuts als ajuntaments i l’argumentació d’aquesta reivindicació es tant irrefutable que fins i tot sap greu haver-la de reiterar públicament. No és demanar per demanar, El Xiprer no necessita subvencions que un any és donen i l’altre any ja ho veurem, El Xiprer necessita la co-responsabilització de la gestió del magatzem d’aliments per part dels ajuntaments de la nostra conurbació. Aquestes administracions locals són les que decideixen a quines i a quantes persones s’han de donar aliments. Així doncs, és del tot lògic, esperar que aquells qui concedeixen autoritzacions per rebre els ajuts, vetllin per quins ajuts s’acaben donant i, en cas de necessitat de recursos econòmics per poder prestar el servei amb dignitat, és preocupin perquè no falti de res. Creiem que no es del tot just deixar, únicament, a la Fundació, assumint aquesta responsabilitat i per aquest motiu ho expliquem sense neguit.

Som en temps de comtesses electorals i no esperem de les formacions polítiques cap resposta motivada per interessos immediats, ara bé, quedem emplaçats per després de les eleccions per buscar les solucions raonables que ens permetin seguir fent la nostra feina, sense fer soroll i concentrats en atendre el millor possible a les persones que necessiten suport.

…..

Article publicat a El 9 Nou en el mes d’abril de 2019

Només tres minuts d’atenció, gràcies !

Potser ja ets amic d’El Xiprer (si ho ets ens podries ajudar fent difusió d’aquest missatge) i si encara no ho ets, només et demano uns instants per que et pugui explicar algunes coses:

El Xiprer es una casa d’acollida, un menjador social, un banc d’aliments i, sobretot, un projecte que cuida de les persones més desafavorides.

Son més de 4.000 persones de Granollers, Les Franqueses, La Roca i Canovelles, que reben ajuts alimentaris i 150 persones que esmorzen o dinen cada dia al menjador social. També tenim pisos d’acollida per situacions de màxima urgència social i tots aquests serveis estan a cura de 150 voluntàries i voluntaris que aporten humanitat i sensibilitat a la relació entre uns i altres.

Però per poder seguir treballant per aquest munt de persones que ens necessiten, fan falta molts recursos, moltes donacions en forma d’aliments, però també molts diners per comprar tot allò que manca per poder oferir una dieta complementaria.

Amics d’El Xiprer va començar prop ja dels 10 anys amb el propòsit de que entre molts, aportant poc, aconseguíssim l’objectiu final. Es tractava de trobar 1.000 amics x 10€ x 12 mesos: 120.000€ cada any… i ja hi som a tocar perquè només ens falten 150 amics per fer el cim.

Que et sembla, t’hi apuntes?… anem a 1.000 i només ens faltes tu !

Gràcies pel teu temps i s’hi t’he convençut, segueix el link que trobaràs a continuació… amb 3 minuts i 10€ cada mes faràs molt, t’ho ben asseguro !

….

Post publicat al meu Facebook en data 09-03-19

Dues històries d’El Xiprer que animen el cor

No tot és política, per sort. Encara que no se’n parli massa, hi ha bona gent, que fa bones obres i et fa seguir mantenint la confiança en el ser humà. Això és el que he percebut aquest mati en una trobada amb els Amics d’El Xiprer.

Ens han explicat dues històries recents, tant entranyables i emotives, que tinc ganes de compartir-les amb tots vosaltres.

La primera va succeir just ahir. Com sabeu els recursos d’El Xiprer mai son suficients i fer front a una factura de 502 € per la reparació d’una màquina d’empaquetar és com un mal de queixal pels administradors de la Casa d’Acollida del capdamunt del carrer Josep Umbert. Doncs be, als pocs minuts d’ordenar la transferència d’aquell import i de lamentar les conseqüències negatives per poder complir amb els pressupostos de les despeses, repeteixo als pocs minuts, va trucar a la porta el representant d’una empresa de la comarca que va entregar 504€ que havien recollit per Nadal en un sopar solidari dels treballadors… pell de gallina, no?.

I l’altre historia (la que explica les fotos que il·lustren aquest post) és la d’un senyor, també del Vallès, que al llarg dels darrers 5 anys i un cop cada mes, portava al Xiprer totes les verdures que podia encabir dins del seu cotxe. Era la seva manera de col·laborar amb les necessitats d’aquell Casa i dels seus usuaris. Ens expliquen que el lligam emocional d’aquests anys va ser tant important i transcendent per aquell bon home que aquestes darreres setmanes, quan una malaltia l’està portant als darrers dies de la seva vida, va demanar a tots els seus amics que si l’anaven a veure per acomiadar-se li fessin entrega d’un donatiu econòmic per comprar el darrer carregament de verdures pel Xiprer i, dit i fet, abans d’ahir van arribar al Xiprer uns quants cotxes dels amics d’aquell senyor, plens a vessar de verdures… buf, preciós no us sembla ?.

…..

Post publicat al meu Facebook en data 27-01-18

Medalla de bronze al mèrit esportiu de la FEB a la granollerina Montse Serra

En motiu del premi que han atorgat a la Montse Serra em ve a la memòria un record que tinc ganes de compartir i que explica bastant be la personalitat i maneres de fer, sempre discretes però tremendament positives, de la Montse.

Corria l’any 1992, just ara fa 25 anys, la Montse ja treballava a l’Ajuntament de Granollers. Era molt jove, però ja va ser designada per formar part de l’equip que gestionava el protocol de la Subseu Olímpica de Granollers. La vaig conèixer en aquell moment i entorn, quan després de la moció de censura que és va viure a l’Ajuntament, i fruit del canvi de govern que és va produir, vaig ser designat Regidor de l’Alcaldia.

Per tots és conegut que aquell relleu va ser traumàtic, però la ciutat ens exigia mirar endavant sense ni un segon per cap lamentació. Només 30 dies després d’assumir aquella nova responsabilitat política arribava la torxa olímpica a Granollers i en 30 dies més començaria la competició dels XXV jocs olímpics.

En aquella situació, l’alcalde Serratusell va nomenar-me regidor comissionat per tots els temes relacionats amb la Subseu, amb la difícil responsabilitat de substituir, sense cap marge de temps, als responsables polítics que feia uns quants anys ja estaven desenvolupant aquella tasca. Era sens dubte una situació extraordinàriament delicada i que, comprensiblement, arribava en un moment que algú podria catalogar d’injusta pel fet de que els jocs és celebrarien amb un govern diferent d’aquell que hi havia estat treballant fins la mateixa vigília de començar la competició.

Així les coses, sense voler assumir protagonismes que tampoc mereixia, vaig tenir la gran sort de conèixer la Montse Serra que tot i ser conscients, tots dos, de que aquella nova situació política no la satisfeia en absolut, he de dir que en tot moment va fer tot el que va saber fer per ajudar-me a fer un aterratge d’emergència en tots els temes olímpics desconeguts per mi fins aquell moment i va ser clau per construir una convivència altament professional que ens va permetre a tots centrar-nos en lo més important i que no podia ser cap altra cosa que la Subseu granollerina estigués a l’alçada que s’esperava.

Han passat 25 anys d’aquells fets tant intensos i he seguit la trajectòria de la Montse. Mai més hem tingut l’oportunitat de treballar plegats, però sempre més ens ha quedat aquella complicitat tant especial i delicada que ens va tocar viure. Ho he notat en les moltes ocasions en que per una cosa o altre he tingut que contactar amb l’alcalde Mayoral (i abans amb Josep Pujadas) en les que sempre la Montse ha estat en el seu lloc, fent gal·la d’una professionalitat encomiable. Per aquesta manera de fer, tant d’ella, sempre discreta, però sempre construint en xarxa per la ciutat o per l’handbol, estic segur que finalment li han atorgat aquest reconeixement que a mi fins i tot em sembla que li arriba amb uns quants anys de retard.

….

Post publicat al meu Facebook en data 18-06-17

Presentació del llibre sobre la Història de la Mútua

Un dels projectes que des de la Junta de la Mútua s’han impulsat més decisivament aquests darrers anys ha estat el de la reafirmació del fet diferencial que significa confiar la salut a una entitat que presta els seus serveis des de la proximitat, oferint els millors serveis possibles, tenint molt present els orígens i sempre pensant i exercint la solidaritat i ajuda mútua entre els seus mutualistes.

Com molt be a titulat el president Jaume Bagés en la salutació que fa en el llibre, la Mútua és veritablement la història d’un arrelament a la ciutat, a la comarca i al país. L’any 1952 va néixer la Mútua Nostre Senyora del Carme fruit de les necessitats d’una època amb moltes mancances i gràcies a l’empenta d’uns autèntics entusiastes i visionaris que van posar els fonaments i van marcar una filosofia que encara avui la considerem molt present.

Han transcorregut 65 anys i la societat, la ciutat, la comarca i el país han evolucionat molt. Ja no patim aquelles mancances pròpies d’una postguerra, però la Mútua segueix creient en els seus valors, perquè la Mútua es deu exclusivament als seus socis; no persegueix interessos econòmics particulars i tots els seus beneficis els retorna en forma de millora de les instal·lacions i serveis, alhora que manté el seu compromís d’arrelament al territori en forma d’ajudes i subvencions a projectes culturals, socials o esportius.

Aquest fet diferencial es el que reivindica tot el projecte “Som Mútua”, a partir del qual van néixer diverses accions de caire social (Somriures que Curen; Dia de la Mútua; Galeria de Presidents) i, evidentment, l’edició del llibre que avui, finalment, veu la llum i és presenta en societat, i he de dir que, de nou, el fet diferencial – hem consta – ha estat present en tot el procés de preparació, redacció i edició ja que, ben aviat, vàrem notar l’entusiasme i bona predisposició de tots aquells que hi han col·laborat. Socis, antics treballadors, personal administratiu, metges o infermeres han fet aportacions des dels sentiments i estima a la que consideren la seva Mútua.

……

Vàrem pensar que a tota aquesta meravellosa història d’èxit, li mancava un bon relat. Teníem els fets, però ens faltava la prosa. Teníem la memòria, però temíem que amb el pas del temps la poguéssim perdre. Ens calia, en definitiva, un llibre que recollís amb tot detall el que han estat i significat aquests 65 anys de trajectòria de la Mútua.

I un cop vàrem tenir clar quin era l’objectiu i els motius que ens impulsaven a aconseguir-lo, calia escollir la persona que assumís aquesta tasca recopiladora i de redacció. La persona, en definitiva, que possés lletra a la bona música que entre tots havíem composat.

…….

I la persona en que vàrem pensar ben aviat va ser en Paco Monja, periodista i bon coneixedor de la realitat social de Granollers i Comarca.

En Paco, nascut a Fresneda de la Sierra (Burgos), fresnedino de corazón, te el cap i els peus, però, a Granollers i crec que, amb el pas dels anys, una bona part del seu gran cor burgalés també se sent avui dia granollerí.

Granollers, la vila oberta a la que ell tant s’ha referit en els seus articles i entrevistes periodístiques, el va acollir primer, el va adoptar després i ha acabat fent-se’l seu. Podríem dir que en Monja forma part del sky line de la nostra ciutat i la seva presència en tota mena d’actes i esdeveniments és obligada… Penseu que sense en Paco seria impensable que comencés un Ple Municipal !!!

Ell tenia que ser l’home escollit per la Mútua. No en podia ser cap altre:

De caràcter afable, ningú millor que ell per empatitzar amb totes les persones que podien aportar les seves vivències.
Bon professional, segur que sabria capbussar-se en la història i les hemeroteques per recopilar els fets principals d’aquesta història.
Expert coneixedor de Granollers i Comarca, pocs com ell entendrien la íntima relació de la Mútua i el seu entorn social i geogràfic.
I de prosa fàcil, seguríssim que sabria trobar el relat idoni perquè el llibre fos de lectura agradable i distesa.

Per tot plegat, per la seva amabilitat; per la seva qualitat professional; per la seva experiència i per la seva fluida redacció, en Paco tenia que escriure la història de la Mútua…

I, com després tindreu oportunitat de comprovar, no ens vàrem equivocar !

Moltes gràcies Paco per la teva bona feina i moltes gràcies també a tots els que hi heu col·laborat des de diferents àmbits. A tots els socis, antics treballadors, metges, infermeres, per les vivències que heu volgut compartir i una menció també especial a la Cati Palma i tot el seu equip d’H2O per ajudar-nos a definir i a donar forma a tot el projecte.

Sense uns i altres, aquest llibre no el tindríem avui entre les mans.

Moltes gràcies !!!

…..

Article per la presentació del Llibre de Paco Monja en data 16/03/17

Gràcies, Balonmano Granollers !!!

Soc d’una generació de granollerins en la que, encara no ser ben be perquè, semblava que tenies que escollir entre ser del Balonmano o del Basquet. L’Handbol de Granollers ja era molt conegut i havia assolit molts títols nacionals i internacionals quan el Bàsquet va irrompre amb molta força a finals de la dècada dels 70. I aquí a Granollers, erem tant peculiars, que semblava que ens fèiem competència entre clubs, ves quina burrada.

En el seu moment, quan va arribar aquell dia en que tenies que escollir, uns coneguts van acostar-me al club de bàsquet del que vaig quedar-ne ràpidament seduït. Eren els temps de somiar en la primera divisió, de l’arribada dels primers jugadors nord-americans, de l’Essie Hollis…

Per la seva part el Balonmano Granollers seguia al capdamunt de la divisió d’honor i quan un dia vaig anar a veure un dels seus partits, concretament contra l’Atletico de Madrid, un alt directiu del Balonmano va increpar-me a l’entrada al recinte tot dient-me “com podia ser que un directiu del bàsquet (aleshores jo era un jove de vint i pocs anys que just m’acabava d’estrenar a la Junta del CB Granollers) anés a veure un partit de balonmano ?”. He de dir, amb honor a la veritat, que al club de la cistella també havia sentit comentaris discriminatoris pels de “Can Gepes” com vulgarment se’ls anomenava.

Han passat molts anys i malauradament el Basquet de primera divisió va deixar d’existir a mitjans dels 90 i en canvi el Balonmano Granollers, tot i les dificultats econòmiques per les que també ha tingut que travessar, segueix molt viu, sent un exemple de treball en equip, abocat a la formació esportiva, amb valors i capaç de mantenir-se al capdamunt de les competicions en les que participa.

Gràcies al Balonmano vàrem tenir l’enorme satisfacció d’acollir uns Jocs Olímpics, un campionat del món masculí i ara sabem, des d’ahir, que el 2021 el mundial d’handbol femení és celebrarà també a casa nostra. Si a més sumem que cada any és celebra la Granollers Cup, competició internacional per l’handbol base amb milers de nois i noies vinguts de tots els continents, no ens queda altra cosa que dir ben alt i amb emoció: Gràcies Balonmano; gràcies a tots els directius (si, si, també a aquell que va increpar-me fa tants anys) per tots els esforços i il·lusions; gràcies a tots els entrenadors per saber transmetre la seva passió per aquest esport; gràcies als milers de jugadors i jugadores per portar amb tanta dignitat la samarreta del club; gràcies als representants polítics per estar al costat d’aquesta realitat; gràcies a les empreses per donar recolzament a aquest entranyable club i gràcies a una afició que, tot i ser petita – perquè som una ciutat petita – segueix donant força i raó de ser a tota aquesta xarxa d’energies i sentiments que ha permès situar Granollers al mapa de les ciutats compromeses amb l’esport i els seus valors.

…..

Post publicat al meu Facebook en data 29-01-17

Jaume De Vega: records infantils, records entrenyables

Sempre s’ha dit que els records de la infantesa tenen un impacte tant gran que perduren per sempre més en la memòria de les persones. I aquest és el cas que avui tinc ganes de compartir.

Quan era petit, quant tot allò que escoltava del pare era seguit amb verdadera passió, quedava embadalit amb totes les històries que m’explicava sobre el futbol i, molt especialment, sobre l’Esport Club Granollers, en una època mítica pel club de la nostra ciutat.

Recordo les proeses d’un equip modest, però que militava a la tercera divisió (comparable a la 2ª-B actual). Recordo algun dels noms dels seus jugadors, els Julián, Gallardo, Aguirre i, per sobre de tots, el petit extrem golejador, en Jaume De Vega. Podria dir que en Vega va ser el meu primer ídol infantil del món futbolístic.

Tant forts son els records de la infantesa que tot i el pas dels anys, per sempre més, quan veia en Vega, ja fos dins de l’oficina del Banc Popular; passejant amb la seva estimada Lina; compartint taula amb els seus amics a Can Grivé o, més tard, a la platja de Pals, per sempre més la memòria em retornava al camp del carrer Girona, i veia en Vega fent una jugada per l’extrem i em semblava escoltar la veu del meu pare animant-lo i celebrant els seus gols.

Avui hem enterrat en Jaume i, de nou, durant tota la cerimònia he recordat al ídol i he enyorat el meu pare.

Records infantils, records entranyables…

…..

Post publicat al meu Facebook en data 11-12-16

Fins quan ?

Aquest matí he sortit a caminar pel camí que envolta l’estació de tren de Granollers Centre, un camí que faig sovint en cotxe i que de tant vist no hi paro atenció, fins avui que al fer-lo a peu mi he aturat per destacar-ne la gravetat del magatzem de contenidors plens de productes químics, inflamables i ves a saber si fins i tot tòxics que estan aparcats a l’estació, a uns 100 metres dels habitatges del centre de la ciutat.

Aquesta denuncia que modestament faig avui no es nova, altres l’han fet abans, però els contenidors i el seu perill continuen prop de les vivendes de centenars de persones que hi viuen.

I he pensat, fins quan ?, fins quan haurem de tolerar aquesta barbaritat ?…

I he pensat que el mateix que em pasa a mi quan hi paso amb cotxe, que ni ho veig, es el que deu pasar a tots els que viuen a tocar dels contenidors i, el que es pitjor, a tots els nostres representants polítics que ja han assimilat la situació com si no ho veiessin.

I he pensat que ja n’hi ha prou. Obrim els ulls i la boca per veure i denunciar, fins l’extenuació si cal, aquesta situació. Revelem-nos contra aquest fet i demanem als nostres polítics, a TOTS, que facin pinya i reivindiquin, cada dia, cada instant, el trasllat d’aquest magatzem de mercaderies perilloses perquè mai més estiguin ubicades a tant poca distància de la gent !!!!

…..

Post publicat al meu Facebook en data 13.11.16

Comiat de la Mútua

Després de 14 anys, el proper dimecres 29 de juny acabarà la meva trajectòria a la Junta de la Mútua de Granollers. El convenciment personal de que els càrrecs de representació no han de perllongar-se en el temps per permetre la regeneració dels equips directius i la confluència de responsabilitats professionals particulars que impedeixen poder mantenir el grau de dedicació que la presidència exigeix, son les causes que m’han portat a decidir no presentar-me a la reelecció.

Clara Armengol, de VOTV, em va fer una entrevista pel programa “Busquem Respostes” en el que vàrem fer un repàs a la situació de la Mútua de Granollers i en general del mutualisme a Catalunya.

Als amics del Facebook que sigueu socis de la Mútua, us he de dir que ha estat un grandíssim honor poder representar aquesta entitat tant estimada. No ser si el meu pas per la Junta i presidència haurà estat encertat, el que si puc assegurar-vos és que he fet tot el que he pogut i/o he sabut.

I als amics que no formeu part de la Mútua de Granollers, dir-vos que la nostre és quelcom més que una asseguradora de serveis sanitaris. La Mútua és una entitat de primer nivell, amb tots els serveis de qualitat prestats en un mateix edifici, amb clínica pròpia, i tot això sense afany de lucre, revertint els seus beneficis a favor de la solidaritat interna (entre els socis) i externa (retornant part dels beneficis en múltiples col·laboracions ciutadanes i socials).

Som Mútua !

….

Post publicat al meu Facebook en data 24-06-16