Medalla de bronze al mèrit esportiu de la FEB a la granollerina Montse Serra

En motiu del premi que han atorgat a la Montse Serra em ve a la memòria un record que tinc ganes de compartir i que explica bastant be la personalitat i maneres de fer, sempre discretes però tremendament positives, de la Montse.

 Corria l’any 1992, just ara fa 25 anys, la Montse ja treballava a l’Ajuntament de Granollers. Era molt jove, però ja va ser designada per formar part de l’equip que gestionava el protocol de la Subseu Olímpica de Granollers. La vaig conèixer en aquell moment i entorn, quan després de la moció de censura que és va viure a l’Ajuntament, i fruit del canvi de govern que és va produir, vaig ser designat Regidor de l’Alcaldia.

 Per tots és conegut que aquell relleu va ser traumàtic, però la ciutat ens exigia mirar endavant sense ni un segon per cap lamentació. Només 30 dies després d’assumir aquella nova responsabilitat política arribava la torxa olímpica a Granollers i en 30 dies més començaria la competició dels XXV jocs olímpics.

 En aquella situació, l’alcalde Serratusell va nomenar-me regidor comissionat per tots els temes relacionats amb la Subseu, amb la difícil responsabilitat de substituir, sense cap marge de temps, als responsables polítics que feia uns quants anys ja estaven desenvolupant aquella tasca. Era sens dubte una situació extraordinàriament delicada i que, comprensiblement, arribava en un moment que algú podria catalogar d’injusta pel fet de que els jocs és celebrarien amb un govern diferent d’aquell que hi havia estat treballant fins la mateixa vigília de començar la competició.

 Així les coses, sense voler assumir protagonismes que tampoc mereixia, vaig tenir la gran sort de conèixer la Montse Serra que tot i ser conscients, tots dos, de que aquella nova situació política no la satisfeia en absolut, he de dir que en tot moment va fer tot el que va saber fer per ajudar-me a fer un aterratge d’emergència en tots els temes olímpics desconeguts per mi fins aquell moment i va ser clau per construir una convivència altament professional que ens va permetre a tots centrar-nos en lo més important i que no podia ser cap altra cosa que la Subseu granollerina estigués a l’alçada que s’esperava.

 Han passat 25 anys d’aquells fets tant intensos i he seguit la trajectòria de la Montse. Mai més hem tingut l’oportunitat de treballar plegats, però sempre més ens ha quedat aquella complicitat tant especial i delicada que ens va tocar viure. Ho he notat en les moltes ocasions en que per una cosa o altre he tingut que contactar amb l’alcalde Mayoral (i abans amb Josep Pujadas) en les que sempre la Montse ha estat en el seu lloc, fent gal·la d’una professionalitat encomiable. Per aquesta manera de fer, tant d’ella, sempre discreta, però sempre construint en xarxa per la ciutat o per l’handbol, estic segur que finalment li han atorgat aquest reconeixement que a mi fins i tot em sembla que li arriba amb uns quants anys de retard.

….

Post publicat al meu Facebook en data 18-06-17

Gràcies, Balonmano Granollers !!!

Soc d’una generació de granollerins en la que, encara no ser ben be perquè, semblava que tenies que escollir entre ser del Balonmano o del Basquet. L’Handbol de Granollers ja era molt conegut i havia assolit molts títols nacionals i internacionals quan el Bàsquet va irrompre amb molta força a finals de la dècada dels 70. I aquí a Granollers, erem tant peculiars, que semblava que ens fèiem competència entre clubs, ves quina burrada.

En el seu moment, quan va arribar aquell dia en que tenies que escollir, uns coneguts van acostar-me al club de bàsquet del que vaig quedar-ne ràpidament seduït. Eren els temps de somiar en la primera divisió, de l’arribada dels primers jugadors nord-americans, de l’Essie Hollis…

Per la seva part el Balonmano Granollers seguia al capdamunt de la divisió d’honor i quan un dia vaig anar a veure un dels seus partits, concretament contra l’Atletico de Madrid, un alt directiu del Balonmano va increpar-me a l’entrada al recinte tot dient-me “com podia ser que un directiu del bàsquet (aleshores jo era un jove de vint i pocs anys que just m’acabava d’estrenar a la Junta del CB Granollers) anés a veure un partit de balonmano ?”. He de dir, amb honor a la veritat, que al club de la cistella també havia sentit comentaris discriminatoris pels de “Can Gepes” com vulgarment se’ls anomenava.

Han passat molts anys i malauradament el Basquet de primera divisió va deixar d’existir a mitjans dels 90 i en canvi el Balonmano Granollers, tot i les dificultats econòmiques per les que també ha tingut que travessar, segueix molt viu, sent un exemple de treball en equip, abocat a la formació esportiva, amb valors i capaç de mantenir-se al capdamunt de les competicions en les que participa.

Gràcies al Balonmano vàrem tenir l’enorme satisfacció d’acollir uns Jocs Olímpics, un campionat del món masculí i ara sabem, des d’ahir, que el 2021 el mundial d’handbol femení és celebrarà també a casa nostra. Si a més sumem que cada any és celebra la Granollers Cup, competició internacional per l’handbol base amb milers de nois i noies vinguts de tots els continents, no ens queda altra cosa que dir ben alt i amb emoció: Gràcies Balonmano; gràcies a tots els directius (si, si, també a aquell que va increpar-me fa tants anys) per tots els esforços i il·lusions; gràcies a tots els entrenadors per saber transmetre la seva passió per aquest esport; gràcies als milers de jugadors i jugadores per portar amb tanta dignitat la samarreta del club; gràcies als representants polítics per estar al costat d’aquesta realitat; gràcies a les empreses per donar recolzament a aquest entranyable club i gràcies a una afició que, tot i ser petita – perquè som una ciutat petita – segueix donant força i raó de ser a tota aquesta xarxa d’energies i sentiments que ha permès situar Granollers al mapa de les ciutats compromeses amb l’esport i els seus valors.

…..

Post publicat al meu Facebook en data 29-01-17

Que li passa a Messi ?

No puc citar la font perquè el que us diré ho vaig sentir en un sopar en el que el convidat era un ferm opositor a l’actual Junta Directiva del FC Barcelona i va dir que s’expressava “of the record”. Es tracta d’una argumentació sorprenent que quan la vaig sentir vaig pensar que era exagerada i provablement inspirada més per les ganes de criticar als actuals dirigents que no per la realitat. El que passa, però, és que després d’aquell sopar, l’actitud desconcertant d’un Messi passiu, lent i apagat, m’ha fet pensar en que, potser si, tota aquella sospita no es tant esbojarrada…

La trama explicada està relacionada amb Qatar i la magnífica relació mercantil entre el Barça i la monarquia d’aquell país àrab.

Sembla ser, es va dir, que el Paris Saint Germain, propietat de la monarquia Quatarí, vol fitxar Messi per una fortuna, diners que la Junta del Barça aprofitaria per pagar bona part del nou estadi. Això, que no podem saber si es cert o no, es veu que circula per l’entorn de la família Messi, que, tot s’ha de dir, no vol marxar de Barcelona…

Rocambolesc?, segurament, però explicaria força be la situació desconcertant de l’ídol barcelonista… Com dirien els italians, “si no ne vero, e ben trobato”…

….

Post publicat al meu Facebook en data 17-04-14