Números vermells

Dilluns passat aquest mateix diari titulava en portada que, “El Xiprer està en números vermells i reclama més ajuts als ajuntaments”. Més d’un, sobretot a la casa d’acollida del capdamunt del carrer Josep Umbert, va quedar neguitejat, acostumats com estem els amics i voluntaris d’aquella casa d’anar fent sense fer soroll i esperant, això si, que la providència i altres recursos més terrenals ens ajudin a cobrir les necessitats del dia a dia. El titular era cridaner, certament, però lamentablement es la realitat i cal que se sàpiga.

La Fundació El Xiprer, per raó de la funció social que porta a terme, no ha de tenir números sobrants, perquè és bo que tot el que recapta ho retorni a la societat amb forma d’ajudes a les persones i famílies que més ho necessiten, però d’aquí a acumular pèrdues un any si i un altre també, hauria de remoure consciències i entre tots, trobar-hi solucions.

Tanmateix els dèficits anuals provoquen que d’altres projectes socials, impulsats pels tècnics de la Fundació, no es puguin acabar d’executar mai i, d’entrada, limita la qualitat i quantitat dels lots alimentaris que les famílies necessitades venen a buscar cada tres setmanes.

El problema principal troba el seu origen directe en l’increment constant de persones que any rere any han d’acudir al Xiprer perquè no tenen suficients recursos per alimentar a les seves famílies, deixant al descobert la temuda cronificació de la pobresa que la nostra societat ha de saber resoldre perquè ja no es pot considerar un fet puntual o conjuntural.

En aquest context, les aportacions d’Amics d’El Xiprer, de Càritas, de les administracions públiques, les empreses i altres particulars són imprescindibles. Sort n’ha tingut la fundació de l’herència rebuda per part d’un particular, i transformada en els diners que suporten els números vermells denunciats pel Nou9 en la seva portada.

Però aquell titular també parlava de la reclamació de més ajuts als ajuntaments i l’argumentació d’aquesta reivindicació es tant irrefutable que fins i tot sap greu haver-la de reiterar públicament. No és demanar per demanar, El Xiprer no necessita subvencions que un any és donen i l’altre any ja ho veurem, El Xiprer necessita la co-responsabilització de la gestió del magatzem d’aliments per part dels ajuntaments de la nostra conurbació.  Aquestes administracions locals són les que decideixen a quines i a quantes persones s’han de donar aliments. Així doncs, és del tot lògic, esperar que aquells qui concedeixen autoritzacions per rebre els ajuts, vetllin per quins ajuts s’acaben donant i, en cas de necessitat de recursos econòmics per poder prestar el servei amb dignitat, és preocupin perquè no falti de res. Creiem que no es del tot just deixar, únicament,  a la Fundació, assumint  aquesta responsabilitat  i per aquest motiu ho expliquem  sense neguit.

Som en temps de comtesses electorals i no esperem de les formacions polítiques cap resposta motivada per interessos immediats, ara bé, quedem emplaçats per després de les eleccions per buscar les solucions raonables que ens permetin seguir fent la nostra feina, sense fer soroll i concentrats en atendre el millor possible a les persones que necessiten suport.

…..

Article publicat a El 9 Nou en el mes d’abril de 2019

La presó maleïda

Començava el dimarts de la darrera Setmana Santa i tenia unes ganes boixes d’agafar els 5 dies de festa que s’apropaven per descansar i desconnectar de la feina i dels neguits propis dels temps que ens ha tocat viure. Necessitava un bon llibre que m’ajudes a la desconnexió i em transportés a un altre època. El cert és que feia temps, però, que no congeniava amb cap llibre i no aconseguia concentrar-me en la lectura que tant de be m’hagués fet, segurament per estar massa capficat en la realitat política i social de tots aquells mesos.

Així les coses i de bon matí em van portar un paquet de Correus, força voluminós per lo que és habitual del tràfec entre despatxos professionals. Encuriosit en que podria embolicar aquell paper gruixut i marronós, ni tant sols vaig fixar-me en el remitent. D’una revolada vaig esparracar l’embolcall i vet aquí que va aparèixer un llibre gruixut, de més de 700 pàgines i de tapa dura. De sobta vaig pensar, serà la novel·la que estic esperant des de fa tant temps que m’evadeixi del present tant feixuc en el que estic instal·lat?…

La sorpresa agradable va arribar quan al girar la coberta, en la primera plana, vaig poder llegir la dedicatòria de la persona que m’enviava aquell llibre. És tractava d’un company advocat, nascut a Sevilla, de llarga trajectòria professional a Madrid i actualment treballant a  València. La cosa no acabava en la concreció de qui era el remitent, sinó que el text de la dedicatòria ja apuntava en la bona direcció del que podria trobar en aquell voluminós llibre que m’acabava de regalar. Em deia el meu amic que “Leyendo esta novel·la, que trata de una época apasionante de la historia de Cataluña, me he acordado de ti. Como buen amante (al igual que yo) de esa tierra, seguro que disfrutarás conociendo más de su historia”. Y acabava dient i desitjant que “Al igual que sucedió entonces, estoy convencido que las turbulències que hoy vivimos la harán más fuerte”.

Aquelles paraules, especialment la darrera frase, vingudes d’una persona nascuda i resident a fora de Catalunya, em van emocionar, alhora que van despertar-me un interès majúscul per començar a llegir quan abans millor “La Terra Maleïda”, que és així com és diu l’obra de Juan Francisco Ferrándiz i editada per “Rosa dels Vents” el mateix mes de març del corrent 2018.

La coincidència dels dies de festa immediats em van permetre devorar una història extraordinària que relata de forma excepcional els anhels de prosperitat d’una terra oprimida pels nobles al servei del Rei de França i que ja en aquells remots temps del segle IX tenia voluntat de ser i de governar-se lliurement. Tal i com destacava l’amic que m’enviava el llibre, les comparacions amb els temps actuals van aparèixer des dels primers episodis, i tot i que les brutals turbulències que s’expliquen en la novel·la res tenen a veure amb les vivències del present segle XXI, no hi ha dubte que el paral·lelisme entre les dues èpoques és fa inevitable quan en una i l’altre s’evidencia la voluntat irrenunciable d’una terra que lluny de ser maleïda reivindica poder decidir el seu destí.

Poques setmanes després d’acabar la lectura sobre les peripècies del protagonista de la novel·la i encara impactat per la duresa dels fets històrics que tant be relata el seu autor, vaig tenir l’oportunitat de visitar a Jordi Turull a la presó d’Estremera i un dels efectes d’aquells colpidors 40 minuts va ser, camí ja de tornada, el pensar en que tenia que enviar-li aquell llibre perquè l’entretingués en les inacabables hores del seu injust confinament i, alhora, perquè l’ajudés a resistir tal i com ho aconsegueix fer l’heroi d’aquella història tant llunyana però, alhora, tant propera.

I dit i fet, vaig comprar un altre exemplar, li vaig escriure una carta d’acompanyament i tot junt vaig embolicar-ho dins d’un paquet amb aquell mateix tipus de paper gruixut i marronós, amb l’esperança de que ben aviat arribés a mans d’en Jordi, a aquella cel·la que resumeix tant be la manera de fer d’un estat que, fins que no és demostri el contrari, pretén resoldre els problemes polítics només amb el poder dels tribunals, negant el debat de les idees i fins i tot renunciant a convèncer dels avantatges de seguir units.

No van passar ni quinze dies quan vaig rebre resposta manuscrita d’ell en la que m’explica que incomprensiblement li van entregar la meva carta, però que el llibre havia quedat retingut. En les seves pròpies paraules el fet el tenia molt disgustat perquè tot plegat era “acollonant”, tant pel fet requisitori en si mateix, com perquè tres funcionaris li haguessin donat tres explicacions amb arguments diferents en cada cas.

Al cap de poc d’aquest arbitrari i trist episodi, més propi d’aquells temps en que és censuraven els llibres que no eren afins al règim governant, han traslladat al Jordi a una presó de Catalunya i no ser que haurà passat amb l’exemplar del llibre que tantes sospites deuria generar dins dels despatxos d’aquella presó madrilenya que sempre més recordarem per haver engarjolat la llibertat dels polítics catalans. És possible que al fer el trasllat entre els centres penitenciaris li hagin entregat junt amb les seves altres pertinences, no ho ser pas, però el sols fet de que el llibre fos retingut, ni que sigui durant tres o quatre setmanes, em provoca tal malestar que no volia guardar-me per mi sol aquesta història, senzilla però significativa, que va de com un bon llibre, inofensiu com tots els llibres, va arribar inesperadament a les meves mans en el moment en que més ho necessitava i  va acabar estavellant-se en el mur infranquejable de la injustícia i la incomprensió més absoluta.

Molt provablement arribarà un dia en que algú escriurà un relat sobre aquesta etapa present de la vida política i social de Catalunya, tal com a “La Terra Maleïda” és retraten aquells fets del segle IX, però en el cas que ens ocupa no m’estranyaria gens que l’autor l’hi acabés posant un títol que ben be podria ser el de “La Presó Maleïda”.

…….

Article publicat a El 9 Nou. Juliol 2018

Persona i Democràcia, les claus per un bon any nou

Acabem el 2017 havent descobert la cara més dura d’un Estat, l’Espanyol, incapaç de reaccionar amb propostes constructives i atractives que tinguin per objectiu desactivar el desafiament democràtic de bona part del poble de Catalunya que en cada consulta incrementa el suport per una nova república independent.

Acabem l’any havent descobert, també, un sistema judicial que és mostra implacable en la interpretació legislativa més restrictiva vers qualsevol moviment que superi el marc constitucional, malgrat aquest moviment pugui estar avalat per un amplíssim suport popular. El manteniment de la presó preventiva incondicional o l’exili d’uns polítics que han guanyat les eleccions del 21D sembla clarament involucionista.

Tanmateix acabem l’any havent-se corroborat que la societat catalana està dividida i, per tant, no està preparada per emprendre el camí de la independència. Els suports per assolir la República son insuficients ara per ara i voler-se entossudir en una via unilateral emparada en la majoria absoluta de diputats, sense la representació de la majoria absoluta dels vots, està condemnada a la negació internacional i a una nova repressió d’un Estat que, recordem-ho, no sap, ni vol, mostrar cap cara amable per revertir la situació.

I enmig d’aquest merder, la gent, els ciutadans que més enllà de participar massivament en les darreres consultes electorals o d’omplir carrers i places en les manifestacions de qualsevol signe que és convoquen per canalitzar tota mena d’anhels identitaris o reivindicatius, vol viure i necessita viure en un marc de pau, llibertat i prosperitat.

Que podem esperar doncs d’aquest nou any 2018 ?. Que podem esperar amb aquests antecedents tant enrocats i persistents ?.

Per mi, des d’una perspectiva volgudament optimista i embolcallada dels bons desitjos propis del Cap d’Any, vull pensar que la solució a tots aquests des encontres polítics, judicials i socials està en la revitalització del que significa la paraula “democràcia” i, sobretot, en l’aplicació dels seus valors de llibertat, igualtat, justícia, respecte, pluralisme, participació i tolerància. Si uns i altres redescobrim aquests conceptes fonamentals, acceptem les diferencies i, per damunt de tot, situem a la Persona en l’eix que mou la societat, per damunt de les organitzacions polítiques que democràticament ens governin, potser sabrem escriure un futur convivencial menys dramàtic i més tolerant.

Si som capaços d’acceptar amb maduresa els resultats del que vol la majoria, res hauria d’impedir que puguem conviure junts, amb independència dels orígens o dels pensaments ideològics que puguem tenir.

Persona i Democràcia, les claus per un bon any 2018 per tothom !

….

Post publicat al meu Facebook en data 31-12-17

Serenor

Podria escriure moltes coses. De fet tinc escrits uns quants articles al calaix i per descomptat que tinc moltes coses a dir, però he decidit, per higiene mental, aturar la meva activitat en el Facebook i en totes les xarxes socials. Reconec que estic vivint aquestes darreres setmanes de forma angoixada i sens dubte el bombardeig informatiu no m’ajuda gens a asserenar el meu estat d’ànim. Avui posaré punt i final a una etapa que espero tingui continuïtat quan m’hi vegi en cor, però abans de fer-ho tinc necessitat de deixar escrit que penso de tot plegat:

1. L’Estat s’equivoca greument negant l’evident malestar de bona part dels catalans que demanen des de poder decidir el seu futur (80%) fins la independència (48%). La renuncia a fer política per reconduir la situació o per seduir els catalans de les bondats de seguir units, és d’una negligència molt perillosa.

2. Les càrregues policials contra els votants del 1-O; la presó de Jordi Sanchez i Jordi Cuixart i l’aplicació contundent del art.155 pretenen anular, a qualsevol preu, el moviment sobiranista, obviant que amb aquestes accions potser l’aturaran per una temporada, però el sentiment resistent del sobiranisme no farà més que créixer.

3. La intervenció de les institucions catalanes, destituint el govern, reduint fins al ridícul les competències del Parlament i intervenint els Mossos, TV3 i Catalunya Radio, cas de produir-se, suposarà un gravíssim atac al autogovern i vulnerarà clarament la pròpia Constitució, de tal manera que tots els demòcrates, siguin o no independentistes, si han de sentir interpel·lats.

4. La DUI no pot ser mai la solució, per més que s’hagi construït un relat pacífic i multitudinari. Pretendre proclamar la República sense poder demostrar que la majoria absoluta de la població la vol, suposaria un dèficit democràtic inadmissible. Tenint en compte que no s’ha pogut canviar la legalitat espanyola perquè el referèndum pugui ser pactat, cal guanyar clarament en el terreny de la legitimitat i avui per avui seria bo reconèixer que la societat catalana està molt dividida.

5. Portar al límit les posicions d’uns (el 155) i els altres (la DUI) provocarà no solament la confrontació institucional i política, sinó que la convivència ciutadana pot veure’s molt afectada, sense oblidar les conseqüències econòmiques imprevisibles.

6. Per mi la sortida del conflicte, que no la solució definitiva, passa perquè el president Puigdemont convoqui immediatament unes noves eleccions que preservin la dignitat institucional, ajudin a rebaixar tensions acumulades i permetin que la ciutadania ratifiqui o desmenteixi, amb totes les garanties, els resultats del 1-O.

7. Entenc que algú pugui considerar aquesta convocatòria presidencial com una claudicació, però les altres sortides segur que serien encara més doloroses. El dilema està servit, però la gravetat del moment requereix un solució intel·ligent de llarga volada.

Fins ben aviat i que la serenor ens acompanyi !

…..

Post publicat al meu Facebook en data 22-10-17

Democràcia sota mínims

Formo part d’una generació que érem molt joves quan el franquisme agonitzava, però encara tenia forces per executar penes de mort, omplir les presons de presos polítics i prohibir la llibertat d’expressió.

Érem molt joves quan el dictador va morir i començàvem els estudis universitaris corrent davant dels grisos.

Érem molt joves i teníem presa i molta, molta Il·lusió, per aconseguir el tresor més preuat que els hi havia estat arrabassat als nostres pares i avis.

Érem molt joves quan volíem un país normal, assimilable als països del nostre entorn europeu.

Érem molt joves quan teníem idealitzada la paraula “democràcia”. Pensàvem que amb democràcia recuperaríem les llibertats, els partits polítics i una nova estructura estatal que respectaria les diferencies ideològiques, les diferents nacionalitats i les seves diferents llengües.

Érem molt joves quan creiem amb la imprescindible separació de poders i enyoràvem que la Justícia fos veritablement independent.

Han transcorregut més de 40 anys, hem deixat de ser joves, rondem els 60 i que tenim?: El país d’Europa amb més corrupció política; Ministres, policies i periodistes conxorxats per destruir adversaris polítics i un Estat capaç de presentar una querella que acavarà portant a judici a les persones que van possibilitar una consulta democràtica, pacífica i no vinculant.

Potser si, fa més de 40 anys vàrem aconseguir una Democràcia, vàrem recuperar llibertats i suposadament els poders de l’Estat es van separar. Durant dècades pensàvem que estàvem construint un país més modern, equiparable als dels nostres veïns europeus, però No, és evident que no ens n’hem sortit. És evident que després de tots aquests anys molts hem perdut la confiança en aquell Estat i en aquella Democràcia que va costar tants sacrificis i per la que vàrem dipositar tantes il·lusions. És evident que tenim una Democràcia sota mínims.

….

Post publicat al meu Facebook en data 29-06-16

La Justícia de proximitat, un dret bàsic en perill

Molts arguments demostren que la creació d’un únic jutjat provincial per resoldre les clàusules sòl és un disbarat. Sembla evident que un sol òrgan, amb un jutge en pràctiques, sense experiència, és col·lapsarà d’inici. Altres arguments reivindiquen el dret a la justícia de proximitat per a tothom, i assenyalen que justament els que hauran d’administrar la decisió, el TSJC i la Generalitat, s’han mostrat contraris a aquest pla del Consejo General del Poder Judicial.

Però més enllà d’aquests bons arguments, preocupa el que és deixa entreveure darrera d’aquesta decisió: la centralització o provincialització de la justícia i, de retruc, les conseqüències negatives que se’n poden derivar  pel model territorial que tant caracteritza el nostre país.

Catalunya té 42 comarques ben diverses, i algunes amb més població que moltes províncies espanyoles. Però malgrat les diferències, totes volen oferir als seus habitants les millors condicions de vida en igualtat als altres ciutadans de Catalunya o Espanya, sense oblidar que per fer-ho possible cal que els serveis públics vertebrin i enforteixin la seva estructura territorial.

Es podria dir que no n’hi ha per tant, que la mesura és excepcional i que té data de caducitat, però no podem ignorar que hi ha un corrent força arrelat dins la judicatura que quan pensa en la especialització i la unificació de criteris jurisdiccionals, busca la solució en la centralització dels òrgans judicials. I aquesta tendència, confirmada en els jutjats mercantils i apuntada en el projecte de nova Planta Judicial de Ruiz Gallardón, és una línia vermella que no s’hauria de traspassar mai més.

A la Justícia li convé que la gent la senti propera, igual que sent seva l’escola o l’hospital. Una justícia allunyada, superior i distant no és bona per a ningú i encara menys pels qui l’exerceixen des d’una vocació de servei de públic. Concentrar jutjats a les capitals de província i rebaixar el nivell dels jutjats comarcals és un clar signe d’allunyament, que farà veure la Justícia com un dret de difícil accés i incrementarà la percepció popular de que hi han ciutadans de primera o segona categoria segons el lloc de residència.

Cal unificar criteris i organitzar el servei amb autèntics especialistes, però no cal centralitzar jutjats. El problema no està en la dispersió dels òrgans judicials, sinó en la manca d’una organització ben estructurada que permeti una millor coordinació de tots els jutges. No pot ser que per assolir el nivell desitjat és vagi en detriment de la justícia de proximitat. No pot ser que per una major comoditat organitzativa, els ciutadans percebin que un servei públic tant essencial s’allunya de la seva quotidianitat territorial.

…..

Article publicat a La Vanguàrdia. Juny 2017

Penosa indefensió

Que una persona com en Francesc Payas estigui immersa en un procés penal per presumpta delicte de falsedat contra la Hisenda Pública ja es de per si una notícia que et remou els sentiments mes primaris al contemplar com persones, veïnes nostres, hagin pogut actuar sense escrúpols per implicar-lo i aprofitar-se de la seva bonhomia.

Però que el sistema judicial, que ens ha de donar garanties de posar les coses i les persones al seu lloc, porti tant de temps instruint un procediment sense adonar-se de a qui està jutjant, es alarmant…

Es podrà dir que la tramitació no s’ha acabat i que serà en l’acte del Judici Oral quan el Tribunal podrà exonerar de tota culpabilitat en Francesc, i es cert, però que des de l’any 2000 (fa 7 anys !) ningú hagi advertit les seves condicions personals i l’hagi mantingut com a presumpte responsable d’una trama d’enginyeria financera en una complicada trama internacional, et deixa perplexa. Sembla clar que els procediments i protocols per garantir el bon funcionament de la justícia, aquesta vegada, no han funcionat bé i que s’està deixant en indefensió a un autèntic indefens. Certament penós…

……

Post publicat al meu Facebook en data 24-07-07