El brutal crim dels joiers de Castelldefels ha posat de nou en el centre de la polèmica la suposada fragilitat del sistema judicial i penal espanyol. Preocupa, sens dubte, que un dels presumptes homicides ja hagués matat un altre joier uns quants anys abans, deixant en evidència tota l’organització penitenciaria, qüestionant-ne els programes de reinserció social i els sistemes de reducció de penes. Ara bé, tot i l’alarma que un fet tant abominable com aquest produeix en la població, no podem caure en la temptació de prejutjar tot el sistema públic que ha de vetllar per la justícia en el nostre país, no envà comportaments humans tant detestables com l’ocorregut a Castelldefels pot succeir fins i tot en la millor de les societats organitzades d’occident. Ni la millor llei, ni la mes eficaç policia, ni el millor centre penitenciari, podran evitar mai tots i cadascun dels comportaments delictius de que el ser humà pot ser capaç de protagonitzar. Dit això, que em sembla una evidencia, hem d’exigir que aquest Servei es doti, precisament, de tots els recursos i mitjans necessaris com si fos possible arribar a l’escenari perfecte on el crim deixés d’existir. En definitiva, hauríem de dotar-nos d’un sistema policial, judicial i penitenciari tant eficaç que davant d’un altre crim tant detestable com el de Castelldefels només jutgéssim l’acció malvada dels seus criminals i no a tot el sistema públic implicat.
Avui, malauradament, estem lluny d’aquest anhelat escenari, no envà totes les polítiques judicials i policials son encara, tot i els 25 anys de democràcia, les germanes pobres de l’administració espanyola. Només cal repassar, any rere any, els pressupostos de l’Estat per comprovar com els ministeris competents en la matèria son els que disposen de la pitjor dotació econòmica… Seria injust no reconèixer evidents millores tant pel que fa als nostres Jutjats, a les nostres casernes policials o als centres penitenciaris, però es evident que aquestes millores son clarament insuficients per una societat que evoluciona mes ràpidament que les lleis o els sistemes per prevenir, jutjar i corregir els comportaments il·legals.
No cal esperar, doncs, a alarmar-nos amb casos com el d’aquests innocents joiers, per altre banda difícilment evitables com ja he comentat anteriorment, només cal que analitzem l’estat de saturació de les presons (on els programes de reinserció son de difícil aplicació) o l’insuficient planta judicial (amb jutjats desbordats com els de Granollers en els que s’està reivindicant un nou edifici des de prop de 15 anys) o els mètodes de gestió totalment ineficaços en tota l’organització judicial espanyola (on estan els programes per motivar l’estabilitat laboral en els jutjats, per exemple ?) per adonar-nos que tenim un sistema públic clarament insuficient per prevenir i combatre el delicte o per recuperar per la societat als seus delinqüents.
En democràcia l’Estat de Dret només s’assoleix si el poder Judicial està en el mateix nivell de prioritat que el poder Legislatiu i l’Executiu. Si no dotem la Justícia de tots els mitjans i recursos per que sigui eficaç, aquesta justícia estarà en crisi i, amb ella, tot l’Estat de Dret… Avui per avui, tot i l’aclamat èxit de la transició espanyola, no ens podem enganyar: tenim un sistema judicial encara poc àgil i bastant arcaic. Des d’aquesta òptica crítica del sistema es evident que per el nostre Estat de Dret no ha acabat encara la transició…
…..
Article publicat a la Revista del Vallès i després en el meu antic bloc, en data 11-12-05
Bloc de Notes 