Frustraciones y desencuentros

Que en España tenemos un problema de encaje de las diferentes plurinacionalidades que la componen es un hecho evidente y sobre el cual muchas generaciones han topado sin saber encontrar una salida razonable que complazca a todos, pero este artículo no pretende dar lecciones a nadie sobre las razones políticas de tales desencuentros, sino ilustrar con un relato cuotidiano hechos que pueden explicar el porqué de estas realidades.

El Consejo de Procuradors de Catalunya y el Colegio de Procuradores de Barcelona impulsaron un estudio que fue llevado a cabo por la Universidad de Barcelona y la Cámara de Comercio, que calculó el impacto negativo que para la economía en general provoca una ejecución de sentencias tan lento como el que tenemos en nuestro país. Dicho estudio, totalmente innovador no sólo en España sino incluso para toda la Unión Europea, encontraba la fórmula de cálculo del perjuicio que la demora en la tramitación de los procesos judiciales ocasionaba al sistema económico, hasta el punto de concretar como podría afectar la mejora en términos del PIB y de altas en contratación laboral.

Hace un año celebramos en Barcelona un congreso para presentar dicho estudio y sobre el cual tuvieron la oportunidad de debatir sus conclusiones diferentes catedráticos, economistas, jueces, letrados de la administración y abogados. Solo hace falta acudir a las hemerotecas para constatar que aquel congreso cumplió ampliamente con las expectativas generadas.

La semilla quedó plantada, el proyecto presentado y solo hacía falta creer en él para difundir la situación y reivindicar las soluciones. Desde Catalunya destapamos el problema y cuantificamos sus consecuencias, pero todos éramos conscientes que para poder avanzar y para que todo ello cuajara en futuros proyectos de Ley, hacía falta explicar y proyectar nuestro estudio a la realidad judicial de toda España. Hacía falta, en definitiva, que nuestro Consejo General de Procuradores de España cogiera nuestro relevo y cubriera el último tramo de la carrera.

El estudio de la UB y la Cámara de Comercio estaba hecho y, al margen de que los resultados estuvieran centrados en el análisis de los datos extraídos de procesos judiciales tramitados en Catalunya, lo más difícil ya estaba hecho: la obtención de la fórmula estadística capaz de comparar las consecuencias negativas de un retraso excesivo en la gestión judicial. Por consiguiente, para poder extrapolar a toda España el análisis hecho en Catalunya, lo más fácil y consecuente hubiera sido contratar a las mismas personas que llevaron a cabo aquel estudio pionero, contratar en definitiva a los padres creadores de aquella fórmula de cálculo, y una vez recabados los datos necesarios sobre procesos tramitados en los juzgados del resto de España, poder extraer el resultado global del perjuicio que le supone para la economía española una tramitación excesivamente lenta de los procesos judiciales.

Pues bien, la historia acaba como acaban tantos desencuentros políticos que tanto afectan a nuestro quehacer diario: nuestro Consejo General, lejos de actuar con sentido común y adoptar como propio aquello que hicimos en Cataluña, ha decidido empezar de nuevo y contratar una nueva empresa para que empiece desde cero un nuevo estudio, ignorando por completo aquello que hicimos desde aquí con voluntad inequívoca para que sirviera para todos.

Una vez más la frustración aparece y el desencuentro se mantiene vivo.

……

PD: este articulo lo elaboré a finales de abril de 2019 con la intención de llamar la atención al nuevo desencuentro que en aquellos momentos vivíamos desde el Colegio de Procuradores de Barcelona y Consell con nuestro Consejo General, pero a petición de nuestro Decano, que mantenía todavía las esperanzas en hacer razonar al Consejo para que cambiaran de actitud, finalmente desistí de su publicación en un periódico de ámbito nacional…

Persona i Democràcia, les claus per un bon any nou

Acabem el 2017 havent descobert la cara més dura d’un Estat, l’Espanyol, incapaç de reaccionar amb propostes constructives i atractives que tinguin per objectiu desactivar el desafiament democràtic de bona part del poble de Catalunya que en cada consulta incrementa el suport per una nova república independent.

Acabem l’any havent descobert, també, un sistema judicial que és mostra implacable en la interpretació legislativa més restrictiva vers qualsevol moviment que superi el marc constitucional, malgrat aquest moviment pugui estar avalat per un amplíssim suport popular. El manteniment de la presó preventiva incondicional o l’exili d’uns polítics que han guanyat les eleccions del 21D sembla clarament involucionista.

Tanmateix acabem l’any havent-se corroborat que la societat catalana està dividida i, per tant, no està preparada per emprendre el camí de la independència. Els suports per assolir la República son insuficients ara per ara i voler-se entossudir en una via unilateral emparada en la majoria absoluta de diputats, sense la representació de la majoria absoluta dels vots, està condemnada a la negació internacional i a una nova repressió d’un Estat que, recordem-ho, no sap, ni vol, mostrar cap cara amable per revertir la situació.

I enmig d’aquest merder, la gent, els ciutadans que més enllà de participar massivament en les darreres consultes electorals o d’omplir carrers i places en les manifestacions de qualsevol signe que és convoquen per canalitzar tota mena d’anhels identitaris o reivindicatius, vol viure i necessita viure en un marc de pau, llibertat i prosperitat.

Que podem esperar doncs d’aquest nou any 2018 ?. Que podem esperar amb aquests antecedents tant enrocats i persistents ?.

Per mi, des d’una perspectiva volgudament optimista i embolcallada dels bons desitjos propis del Cap d’Any, vull pensar que la solució a tots aquests des encontres polítics, judicials i socials està en la revitalització del que significa la paraula “democràcia” i, sobretot, en l’aplicació dels seus valors de llibertat, igualtat, justícia, respecte, pluralisme, participació i tolerància. Si uns i altres redescobrim aquests conceptes fonamentals, acceptem les diferencies i, per damunt de tot, situem a la Persona en l’eix que mou la societat, per damunt de les organitzacions polítiques que democràticament ens governin, potser sabrem escriure un futur convivencial menys dramàtic i més tolerant.

Si som capaços d’acceptar amb maduresa els resultats del que vol la majoria, res hauria d’impedir que puguem conviure junts, amb independència dels orígens o dels pensaments ideològics que puguem tenir.

Persona i Democràcia, les claus per un bon any 2018 per tothom !

….

Post publicat al meu Facebook en data 31-12-17

Serenor

Podria escriure moltes coses. De fet tinc escrits uns quants articles al calaix i per descomptat que tinc moltes coses a dir, però he decidit, per higiene mental, aturar la meva activitat en el Facebook i en totes les xarxes socials. Reconec que estic vivint aquestes darreres setmanes de forma angoixada i sens dubte el bombardeig informatiu no m’ajuda gens a asserenar el meu estat d’ànim. Avui posaré punt i final a una etapa que espero tingui continuïtat quan m’hi vegi en cor, però abans de fer-ho tinc necessitat de deixar escrit que penso de tot plegat:

1. L’Estat s’equivoca greument negant l’evident malestar de bona part dels catalans que demanen des de poder decidir el seu futur (80%) fins la independència (48%). La renuncia a fer política per reconduir la situació o per seduir els catalans de les bondats de seguir units, és d’una negligència molt perillosa.

2. Les càrregues policials contra els votants del 1-O; la presó de Jordi Sanchez i Jordi Cuixart i l’aplicació contundent del art.155 pretenen anular, a qualsevol preu, el moviment sobiranista, obviant que amb aquestes accions potser l’aturaran per una temporada, però el sentiment resistent del sobiranisme no farà més que créixer.

3. La intervenció de les institucions catalanes, destituint el govern, reduint fins al ridícul les competències del Parlament i intervenint els Mossos, TV3 i Catalunya Radio, cas de produir-se, suposarà un gravíssim atac al autogovern i vulnerarà clarament la pròpia Constitució, de tal manera que tots els demòcrates, siguin o no independentistes, si han de sentir interpel·lats.

4. La DUI no pot ser mai la solució, per més que s’hagi construït un relat pacífic i multitudinari. Pretendre proclamar la República sense poder demostrar que la majoria absoluta de la població la vol, suposaria un dèficit democràtic inadmissible. Tenint en compte que no s’ha pogut canviar la legalitat espanyola perquè el referèndum pugui ser pactat, cal guanyar clarament en el terreny de la legitimitat i avui per avui seria bo reconèixer que la societat catalana està molt dividida.

5. Portar al límit les posicions d’uns (el 155) i els altres (la DUI) provocarà no solament la confrontació institucional i política, sinó que la convivència ciutadana pot veure’s molt afectada, sense oblidar les conseqüències econòmiques imprevisibles.

6. Per mi la sortida del conflicte, que no la solució definitiva, passa perquè el president Puigdemont convoqui immediatament unes noves eleccions que preservin la dignitat institucional, ajudin a rebaixar tensions acumulades i permetin que la ciutadania ratifiqui o desmenteixi, amb totes les garanties, els resultats del 1-O.

7. Entenc que algú pugui considerar aquesta convocatòria presidencial com una claudicació, però les altres sortides segur que serien encara més doloroses. El dilema està servit, però la gravetat del moment requereix un solució intel·ligent de llarga volada.

Fins ben aviat i que la serenor ens acompanyi !

…..

Post publicat al meu Facebook en data 22-10-17

Aturem-nos i pensem en els amics que no opinen com nosaltres !!!

Tinc amics que diuen prou, que és hora de proclamar la declaració unilateral d’independència, perquè no fer-ho seria reconèixer una derrota.

Tinc amics que, tot al contrari, justifiquen l’aplicació del art. 155 perquè diuen que el procés ha trencat la legalitat constitucional i per tant s’han d’assumir les conseqüències.

Tinc amics que sense parlar de legalitats, reivindiquen la legitimitat d’un poble que només vol decidir el seu futur.

Tinc amics que, per contra, sense parlar de legitimitats ni legalitats viuen molt malament que els fem decidir entre ser espanyol o català.

Tinc amics que accepten plenament el dret a decidir, reivindiquen poder-lo exercir i la seva posició és contrària a la independència.

Tinc amics que, per contra, no volen sentir a parlar del dret a decidir perquè entenen que és la manera de fracturar la societat.

En canvi no tinc cap amic que justifiqui la violència per resoldre els conflictes polítics, perquè ja no seria amic meu.

A tots, als més convençuts, als més reticents, als més sentimentals i als més vehements. Als que veuen la independència a tocar i als que demanen la intervenció del Estat. A tots els hi vull dir, us vull demanar, que aturem els instints més personals i pensem en els altres, en tots aquells que no opinen com nosaltres, perquè també son amics i potser estant patint.

Sota el meu punt de vista i pensant en tots ells i per tant en la necessària i imprescindible concòrdia per assegurar-nos una convivència en pau, ara ens convé, a tots, refredar els ànims i deixar un espai de temps perquè la política torni a recuperar el protagonisme i és recuperin ponts de diàleg per intentar trobar una sortida que pugui satisfer a la majoria de la població.

Si tirem pel dret, per més que puguem pensar que ens assisteix la raó i la legitimitat d’un referèndum que ens l’han intentat reprimir per la força, i per tant anem a per la DUI; o si per contra defensem la ràpida i contundent intervenció del Estat per restablir la legalitat constitucional, entrarem en un estadi totalment desconegut i perillosament inestable, perquè un camí i l’altre ens portaran al extrem del precipici.

Ja ser que el que dic no agradarà als que estan més convençuts de la seva inexpugnable posició, però jo tenia la necessitat d’expressar-me. No estic renunciant a res, perquè per mi el reconeixement del dret a decidir seguirà sent un objectiu fonamental, però també ho és el manteniment de la convivència i és que, per mi, una cosa sense l’altre deixa de tenir sentit.

….

Post publicat en el meu Facebook en data 04-10-17

Quina democràcia tenim i quina democràcia volem ?

Fa un parell de setmanes vàrem saber que Theresa May, la premier de la Gran Bretanya, havia convocat eleccions anticipades i el Parlament li va ratificar la decisió per una majoria aclaparadora. En algunes cròniques periodístiques que explicaven els fets és llegia que fins i tot l’oposició aprovava la convocatòria perquè cap força política anglesa es podia permetre donar la sensació de que li feia por consultar al poble sobre el futur del seu pais. Immediatament vaig recordar que David Cameron, l’anterior primer ministre, tampoc va dubtar en convocar els referèndums per la independència d’Escòcia o pel Brexit, perquè tampoc és podia permetre que ningú penses que tenia por de consultar a escocesos i anglesos quin tenia que ser el seu futur. En definitiva, en tots els casos, la democràcia en estat pur es va imposar a qualsevol altre interès partidista o estratègic, perquè tant May, com Cameron o com tots els parlamentaris del Regne Unit tenen molt clar que, per davant de les seves ideologies o postulats particulars, està el dret a decidir de les persones a qui serveixen. No tenen cap dubte de que el valor més preuat a preservar és conèixer la voluntat del seu poble, de la que en definitiva en depèn tot el sistema polític del que ells formen part.

No em va costar massa temps trobar les diferències entre aquelles actituds tant escrupolosament democràtiques i les maneres de fer dels partits polítics espanyols, tant radicalment contraris a que els catalans puguin expressar quin vol ser el seu futur.

I vaig pensar que aquest bloqueig, que apel·la a la Constitució perquè no es pugui conèixer la voluntat de la gent, és un gravíssim error que no aporta cap solució, manté oberta la polèmica i facilita que la desafecció entre Catalunya i Espanya continuï creixent.

No ser que en penseu, però per mi, si en democràcia un Estat vol mantenir la seva unitat territorial per sobre de qualsevol altre dret, sense ni voler convèncer dels avantatges d’aquesta unió a través d’un procés obert i participatiu, tot em fa pensar que la seva estructura política i legal s’aguanta en un sistema massa allunyat de les democràcies més antigues i solvents d’Europa.

….

Post publicat al meu Facebook en data 13-05-17

Democràcia sota mínims

Formo part d’una generació que érem molt joves quan el franquisme agonitzava, però encara tenia forces per executar penes de mort, omplir les presons de presos polítics i prohibir la llibertat d’expressió.

Érem molt joves quan el dictador va morir i començàvem els estudis universitaris corrent davant dels grisos.

Érem molt joves i teníem presa i molta, molta Il·lusió, per aconseguir el tresor més preuat que els hi havia estat arrabassat als nostres pares i avis.

Érem molt joves quan volíem un país normal, assimilable als països del nostre entorn europeu.

Érem molt joves quan teníem idealitzada la paraula “democràcia”. Pensàvem que amb democràcia recuperaríem les llibertats, els partits polítics i una nova estructura estatal que respectaria les diferencies ideològiques, les diferents nacionalitats i les seves diferents llengües.

Érem molt joves quan creiem amb la imprescindible separació de poders i enyoràvem que la Justícia fos veritablement independent.

Han transcorregut més de 40 anys, hem deixat de ser joves, rondem els 60 i que tenim?: El país d’Europa amb més corrupció política; Ministres, policies i periodistes conxorxats per destruir adversaris polítics i un Estat capaç de presentar una querella que acavarà portant a judici a les persones que van possibilitar una consulta democràtica, pacífica i no vinculant.

Potser si, fa més de 40 anys vàrem aconseguir una Democràcia, vàrem recuperar llibertats i suposadament els poders de l’Estat es van separar. Durant dècades pensàvem que estàvem construint un país més modern, equiparable als dels nostres veïns europeus, però No, és evident que no ens n’hem sortit. És evident que després de tots aquests anys molts hem perdut la confiança en aquell Estat i en aquella Democràcia que va costar tants sacrificis i per la que vàrem dipositar tantes il·lusions. És evident que tenim una Democràcia sota mínims.

….

Post publicat al meu Facebook en data 29-06-16

Passem pàgina però sense oblidar la resta del llibre !

Segurament el que diré pot semblar que es nedar contracorrent, però tot i així soc dels que penso que no tot es blanc o negre. Em preocupen aquests temps en els que es vol fer política sense política, temps en els que sembla que estigui mal vist negociar i dialogar. Lo del peix al cove o allò de fer el “Puta i la Ramoneta” s’ha denostat tant, que sembla que només valguin els principis ideològics sense posibilitat de matisos.

 Segurament se’n va fer un gra massa de les ambigüitats i avui dia la gent demana més claredat en els plantejaments d’uns i altres, però malgrat tot, negar tot allò de positiu que van aportar les tactiques posibilistes de CiU o del PSC, tampoc em sembla just.

 Per tot plegat, en el moment històric del trencament de la federació de Convergencia i Unió, del moment de posicionar-me sense fisures al costat del president Mas i del procés sobiranista, no puc oblidar-me de tot allò de bo que els companys i amics d’Unió han aportat a la federació i a la política catalana.

 Segurament era previsible aquest final vistes les importants diferencies que ens separen, però tot i així no puc deixar de reconèixer que l’enorme talent polític de persones com en Duran Lleida han fet un gran servei a Catalunya i ho dic des del coneixement de causa directe, doncs el Grup Parlamentari de CiU al Congres, liderat per en Duran, ha estat sempre al costat de molts col·lectius professionals i socials i gràcies a aquell esforç negociador que ara sembla que estigui mal vist, s’han aconseguit resoldre moltes situacions conflictives.

 Passem pàgina, segur, però fem-ho sense renegar de la resta del llibre !

…..

Post publicat al meu Facebook en data 18-06-15