Tinc amics que diuen prou, que és hora de proclamar la declaració unilateral d’independència, perquè no fer-ho seria reconèixer una derrota.
Tinc amics que, tot al contrari, justifiquen l’aplicació del art. 155 perquè diuen que el procés ha trencat la legalitat constitucional i per tant s’han d’assumir les conseqüències.
Tinc amics que sense parlar de legalitats, reivindiquen la legitimitat d’un poble que només vol decidir el seu futur.
Tinc amics que, per contra, sense parlar de legitimitats ni legalitats viuen molt malament que els fem decidir entre ser espanyol o català.
Tinc amics que accepten plenament el dret a decidir, reivindiquen poder-lo exercir i la seva posició és contrària a la independència.
Tinc amics que, per contra, no volen sentir a parlar del dret a decidir perquè entenen que és la manera de fracturar la societat.
En canvi no tinc cap amic que justifiqui la violència per resoldre els conflictes polítics, perquè ja no seria amic meu.
A tots, als més convençuts, als més reticents, als més sentimentals i als més vehements. Als que veuen la independència a tocar i als que demanen la intervenció del Estat. A tots els hi vull dir, us vull demanar, que aturem els instints més personals i pensem en els altres, en tots aquells que no opinen com nosaltres, perquè també son amics i potser estant patint.
Sota el meu punt de vista i pensant en tots ells i per tant en la necessària i imprescindible concòrdia per assegurar-nos una convivència en pau, ara ens convé, a tots, refredar els ànims i deixar un espai de temps perquè la política torni a recuperar el protagonisme i és recuperin ponts de diàleg per intentar trobar una sortida que pugui satisfer a la majoria de la població.
Si tirem pel dret, per més que puguem pensar que ens assisteix la raó i la legitimitat d’un referèndum que ens l’han intentat reprimir per la força, i per tant anem a per la DUI; o si per contra defensem la ràpida i contundent intervenció del Estat per restablir la legalitat constitucional, entrarem en un estadi totalment desconegut i perillosament inestable, perquè un camí i l’altre ens portaran al extrem del precipici.
Ja ser que el que dic no agradarà als que estan més convençuts de la seva inexpugnable posició, però jo tenia la necessitat d’expressar-me. No estic renunciant a res, perquè per mi el reconeixement del dret a decidir seguirà sent un objectiu fonamental, però també ho és el manteniment de la convivència i és que, per mi, una cosa sense l’altre deixa de tenir sentit.
….
Post publicat en el meu Facebook en data 04-10-17
Bloc de Notes 