En-Raonar per rebaixar tensions

El soroll ambiental no ajuda gens a que puguem enraonar i encara menys a que puguem entendre’ns. Les crides inflamades, els insults abrandats o els descrèdits generalitzats no faciliten el diàleg i compliquen la convivència i, malgrat tot, a Granollers un grup de persones plural, amb ideologies molt diverses, reivindica poder En-Raonar per construir democràcia i ho fan tot i ser conscients de ser titllats d’equidistants o, amb el més suau dels qualificatius, d’il·lusos.

 Doncs si, dec ser un d’aquests il·luminats que encara va pel món amb el lliri a la ma i que pensa que tot i el soroll que complica el diàleg, si som capaços d’escoltar, de pensar abans de parlar, de respectar les opinions dels diferents, si cerquem espais on posar en practica aquests senzills exercicis, la convivència en sortirà reforçada i la pluralitat d’ideologies la farà intel·lectualment més rica.

 Ara be, de cap manera em sento equidistant, com tampoc pretenc un consens forçat com a solució a les diferencies que puguem tenir. Si els acords son fruit del diàleg i majoritàriament son validats com la via de sortida dels conflictes, endavant, però si l’entesa arriba després de renúncies doloroses i no acaben essent referendades per la ciutadania, tard o d’hora les desavinences tornaran a reflotar el conflicte.

 Per mi, la proposta del col·lectiu En-Raonar és el camí, provablement el més llarg, però segurament és de les poques vies que situa a la Democràcia com a única garant de la convivència i posa el focus en els seus valors per preservar i enfortir els lligams entre els que puguin pensar diferent.

 És tracta, per tant, de prioritzar la Persona abans de la forma política en que decidim democràticament organitzar-nos, de tal manera que el ser o aspirar a ser una república independent, o una monarquia constitucional, no hauria de ser percebut com un drama pels qui no ho veuen igual. Sentir-se català o espanyol, o ambdues coses a la vegada, no hauria de ser inconvenient per poder conviure en plenitud entre els que se sentin diferents. Si reforcem els valors de la Democràcia, si promovem el diàleg respectuós i la tolerància ideològica, els sentiments, enlloc d’aixecar murs facilitaran la comprensió entre uns i altres.

 El col·lectiu En-Raonar no vol promoure cap solució política ni ocupar cap espai polític, encara que és obvi que no som apolítics, perquè tots tenim les nostres pròpies ideologies. Partim de sentiments molt diversos, però intentem que la passió no enterboleix-hi la raó. No pretenem que ningú deixi de defensar els seus posicionaments, però reivindiquem que es faci en positiu, sense anular al que no pensi igual. Considerem que per construir una societat democràticament avançada i madura, cal rebaixar tensions i que el soroll deixi pas a una conversa en-raonada. Que et sembla, hi participes?.

….

Article publicat a El 9Nou del Vallès Oriental, 21-12-18

La presó maleïda

Començava el dimarts de la darrera Setmana Santa i tenia unes ganes boixes d’agafar els 5 dies de festa que s’apropaven per descansar i desconnectar de la feina i dels neguits propis dels temps que ens ha tocat viure. Necessitava un bon llibre que m’ajudes a la desconnexió i em transportés a un altre època. El cert és que feia temps, però, que no congeniava amb cap llibre i no aconseguia concentrar-me en la lectura que tant de be m’hagués fet, segurament per estar massa capficat en la realitat política i social de tots aquells mesos.

Així les coses i de bon matí em van portar un paquet de Correus, força voluminós per lo que és habitual del tràfec entre despatxos professionals. Encuriosit en que podria embolicar aquell paper gruixut i marronós, ni tant sols vaig fixar-me en el remitent. D’una revolada vaig esparracar l’embolcall i vet aquí que va aparèixer un llibre gruixut, de més de 700 pàgines i de tapa dura. De sobta vaig pensar, serà la novel·la que estic esperant des de fa tant temps que m’evadeixi del present tant feixuc en el que estic instal·lat?…

La sorpresa agradable va arribar quan al girar la coberta, en la primera plana, vaig poder llegir la dedicatòria de la persona que m’enviava aquell llibre. És tractava d’un company advocat, nascut a Sevilla, de llarga trajectòria professional a Madrid i actualment treballant a  València. La cosa no acabava en la concreció de qui era el remitent, sinó que el text de la dedicatòria ja apuntava en la bona direcció del que podria trobar en aquell voluminós llibre que m’acabava de regalar. Em deia el meu amic que “Leyendo esta novel·la, que trata de una época apasionante de la historia de Cataluña, me he acordado de ti. Como buen amante (al igual que yo) de esa tierra, seguro que disfrutarás conociendo más de su historia”. Y acabava dient i desitjant que “Al igual que sucedió entonces, estoy convencido que las turbulències que hoy vivimos la harán más fuerte”.

Aquelles paraules, especialment la darrera frase, vingudes d’una persona nascuda i resident a fora de Catalunya, em van emocionar, alhora que van despertar-me un interès majúscul per començar a llegir quan abans millor “La Terra Maleïda”, que és així com és diu l’obra de Juan Francisco Ferrándiz i editada per “Rosa dels Vents” el mateix mes de març del corrent 2018.

La coincidència dels dies de festa immediats em van permetre devorar una història extraordinària que relata de forma excepcional els anhels de prosperitat d’una terra oprimida pels nobles al servei del Rei de França i que ja en aquells remots temps del segle IX tenia voluntat de ser i de governar-se lliurement. Tal i com destacava l’amic que m’enviava el llibre, les comparacions amb els temps actuals van aparèixer des dels primers episodis, i tot i que les brutals turbulències que s’expliquen en la novel·la res tenen a veure amb les vivències del present segle XXI, no hi ha dubte que el paral·lelisme entre les dues èpoques és fa inevitable quan en una i l’altre s’evidencia la voluntat irrenunciable d’una terra que lluny de ser maleïda reivindica poder decidir el seu destí.

Poques setmanes després d’acabar la lectura sobre les peripècies del protagonista de la novel·la i encara impactat per la duresa dels fets històrics que tant be relata el seu autor, vaig tenir l’oportunitat de visitar a Jordi Turull a la presó d’Estremera i un dels efectes d’aquells colpidors 40 minuts va ser, camí ja de tornada, el pensar en que tenia que enviar-li aquell llibre perquè l’entretingués en les inacabables hores del seu injust confinament i, alhora, perquè l’ajudés a resistir tal i com ho aconsegueix fer l’heroi d’aquella història tant llunyana però, alhora, tant propera.

I dit i fet, vaig comprar un altre exemplar, li vaig escriure una carta d’acompanyament i tot junt vaig embolicar-ho dins d’un paquet amb aquell mateix tipus de paper gruixut i marronós, amb l’esperança de que ben aviat arribés a mans d’en Jordi, a aquella cel·la que resumeix tant be la manera de fer d’un estat que, fins que no és demostri el contrari, pretén resoldre els problemes polítics només amb el poder dels tribunals, negant el debat de les idees i fins i tot renunciant a convèncer dels avantatges de seguir units.

No van passar ni quinze dies quan vaig rebre resposta manuscrita d’ell en la que m’explica que incomprensiblement li van entregar la meva carta, però que el llibre havia quedat retingut. En les seves pròpies paraules el fet el tenia molt disgustat perquè tot plegat era “acollonant”, tant pel fet requisitori en si mateix, com perquè tres funcionaris li haguessin donat tres explicacions amb arguments diferents en cada cas.

Al cap de poc d’aquest arbitrari i trist episodi, més propi d’aquells temps en que és censuraven els llibres que no eren afins al règim governant, han traslladat al Jordi a una presó de Catalunya i no ser que haurà passat amb l’exemplar del llibre que tantes sospites deuria generar dins dels despatxos d’aquella presó madrilenya que sempre més recordarem per haver engarjolat la llibertat dels polítics catalans. És possible que al fer el trasllat entre els centres penitenciaris li hagin entregat junt amb les seves altres pertinences, no ho ser pas, però el sols fet de que el llibre fos retingut, ni que sigui durant tres o quatre setmanes, em provoca tal malestar que no volia guardar-me per mi sol aquesta història, senzilla però significativa, que va de com un bon llibre, inofensiu com tots els llibres, va arribar inesperadament a les meves mans en el moment en que més ho necessitava i  va acabar estavellant-se en el mur infranquejable de la injustícia i la incomprensió més absoluta.

Molt provablement arribarà un dia en que algú escriurà un relat sobre aquesta etapa present de la vida política i social de Catalunya, tal com a “La Terra Maleïda” és retraten aquells fets del segle IX, però en el cas que ens ocupa no m’estranyaria gens que l’autor l’hi acabés posant un títol que ben be podria ser el de “La Presó Maleïda”.

…….

Article publicat a El 9 Nou. Juliol 2018

Persona i Democràcia, les claus per un bon any nou

Acabem el 2017 havent descobert la cara més dura d’un Estat, l’Espanyol, incapaç de reaccionar amb propostes constructives i atractives que tinguin per objectiu desactivar el desafiament democràtic de bona part del poble de Catalunya que en cada consulta incrementa el suport per una nova república independent.

Acabem l’any havent descobert, també, un sistema judicial que és mostra implacable en la interpretació legislativa més restrictiva vers qualsevol moviment que superi el marc constitucional, malgrat aquest moviment pugui estar avalat per un amplíssim suport popular. El manteniment de la presó preventiva incondicional o l’exili d’uns polítics que han guanyat les eleccions del 21D sembla clarament involucionista.

Tanmateix acabem l’any havent-se corroborat que la societat catalana està dividida i, per tant, no està preparada per emprendre el camí de la independència. Els suports per assolir la República son insuficients ara per ara i voler-se entossudir en una via unilateral emparada en la majoria absoluta de diputats, sense la representació de la majoria absoluta dels vots, està condemnada a la negació internacional i a una nova repressió d’un Estat que, recordem-ho, no sap, ni vol, mostrar cap cara amable per revertir la situació.

I enmig d’aquest merder, la gent, els ciutadans que més enllà de participar massivament en les darreres consultes electorals o d’omplir carrers i places en les manifestacions de qualsevol signe que és convoquen per canalitzar tota mena d’anhels identitaris o reivindicatius, vol viure i necessita viure en un marc de pau, llibertat i prosperitat.

Que podem esperar doncs d’aquest nou any 2018 ?. Que podem esperar amb aquests antecedents tant enrocats i persistents ?.

Per mi, des d’una perspectiva volgudament optimista i embolcallada dels bons desitjos propis del Cap d’Any, vull pensar que la solució a tots aquests des encontres polítics, judicials i socials està en la revitalització del que significa la paraula “democràcia” i, sobretot, en l’aplicació dels seus valors de llibertat, igualtat, justícia, respecte, pluralisme, participació i tolerància. Si uns i altres redescobrim aquests conceptes fonamentals, acceptem les diferencies i, per damunt de tot, situem a la Persona en l’eix que mou la societat, per damunt de les organitzacions polítiques que democràticament ens governin, potser sabrem escriure un futur convivencial menys dramàtic i més tolerant.

Si som capaços d’acceptar amb maduresa els resultats del que vol la majoria, res hauria d’impedir que puguem conviure junts, amb independència dels orígens o dels pensaments ideològics que puguem tenir.

Persona i Democràcia, les claus per un bon any 2018 per tothom !

….

Post publicat al meu Facebook en data 31-12-17

Serenor

Podria escriure moltes coses. De fet tinc escrits uns quants articles al calaix i per descomptat que tinc moltes coses a dir, però he decidit, per higiene mental, aturar la meva activitat en el Facebook i en totes les xarxes socials. Reconec que estic vivint aquestes darreres setmanes de forma angoixada i sens dubte el bombardeig informatiu no m’ajuda gens a asserenar el meu estat d’ànim. Avui posaré punt i final a una etapa que espero tingui continuïtat quan m’hi vegi en cor, però abans de fer-ho tinc necessitat de deixar escrit que penso de tot plegat:

1. L’Estat s’equivoca greument negant l’evident malestar de bona part dels catalans que demanen des de poder decidir el seu futur (80%) fins la independència (48%). La renuncia a fer política per reconduir la situació o per seduir els catalans de les bondats de seguir units, és d’una negligència molt perillosa.

2. Les càrregues policials contra els votants del 1-O; la presó de Jordi Sanchez i Jordi Cuixart i l’aplicació contundent del art.155 pretenen anular, a qualsevol preu, el moviment sobiranista, obviant que amb aquestes accions potser l’aturaran per una temporada, però el sentiment resistent del sobiranisme no farà més que créixer.

3. La intervenció de les institucions catalanes, destituint el govern, reduint fins al ridícul les competències del Parlament i intervenint els Mossos, TV3 i Catalunya Radio, cas de produir-se, suposarà un gravíssim atac al autogovern i vulnerarà clarament la pròpia Constitució, de tal manera que tots els demòcrates, siguin o no independentistes, si han de sentir interpel·lats.

4. La DUI no pot ser mai la solució, per més que s’hagi construït un relat pacífic i multitudinari. Pretendre proclamar la República sense poder demostrar que la majoria absoluta de la població la vol, suposaria un dèficit democràtic inadmissible. Tenint en compte que no s’ha pogut canviar la legalitat espanyola perquè el referèndum pugui ser pactat, cal guanyar clarament en el terreny de la legitimitat i avui per avui seria bo reconèixer que la societat catalana està molt dividida.

5. Portar al límit les posicions d’uns (el 155) i els altres (la DUI) provocarà no solament la confrontació institucional i política, sinó que la convivència ciutadana pot veure’s molt afectada, sense oblidar les conseqüències econòmiques imprevisibles.

6. Per mi la sortida del conflicte, que no la solució definitiva, passa perquè el president Puigdemont convoqui immediatament unes noves eleccions que preservin la dignitat institucional, ajudin a rebaixar tensions acumulades i permetin que la ciutadania ratifiqui o desmenteixi, amb totes les garanties, els resultats del 1-O.

7. Entenc que algú pugui considerar aquesta convocatòria presidencial com una claudicació, però les altres sortides segur que serien encara més doloroses. El dilema està servit, però la gravetat del moment requereix un solució intel·ligent de llarga volada.

Fins ben aviat i que la serenor ens acompanyi !

…..

Post publicat al meu Facebook en data 22-10-17

Aturem-nos i pensem en els amics que no opinen com nosaltres !!!

Tinc amics que diuen prou, que és hora de proclamar la declaració unilateral d’independència, perquè no fer-ho seria reconèixer una derrota.

Tinc amics que, tot al contrari, justifiquen l’aplicació del art. 155 perquè diuen que el procés ha trencat la legalitat constitucional i per tant s’han d’assumir les conseqüències.

Tinc amics que sense parlar de legalitats, reivindiquen la legitimitat d’un poble que només vol decidir el seu futur.

Tinc amics que, per contra, sense parlar de legitimitats ni legalitats viuen molt malament que els fem decidir entre ser espanyol o català.

Tinc amics que accepten plenament el dret a decidir, reivindiquen poder-lo exercir i la seva posició és contrària a la independència.

Tinc amics que, per contra, no volen sentir a parlar del dret a decidir perquè entenen que és la manera de fracturar la societat.

En canvi no tinc cap amic que justifiqui la violència per resoldre els conflictes polítics, perquè ja no seria amic meu.

A tots, als més convençuts, als més reticents, als més sentimentals i als més vehements. Als que veuen la independència a tocar i als que demanen la intervenció del Estat. A tots els hi vull dir, us vull demanar, que aturem els instints més personals i pensem en els altres, en tots aquells que no opinen com nosaltres, perquè també son amics i potser estant patint.

Sota el meu punt de vista i pensant en tots ells i per tant en la necessària i imprescindible concòrdia per assegurar-nos una convivència en pau, ara ens convé, a tots, refredar els ànims i deixar un espai de temps perquè la política torni a recuperar el protagonisme i és recuperin ponts de diàleg per intentar trobar una sortida que pugui satisfer a la majoria de la població.

Si tirem pel dret, per més que puguem pensar que ens assisteix la raó i la legitimitat d’un referèndum que ens l’han intentat reprimir per la força, i per tant anem a per la DUI; o si per contra defensem la ràpida i contundent intervenció del Estat per restablir la legalitat constitucional, entrarem en un estadi totalment desconegut i perillosament inestable, perquè un camí i l’altre ens portaran al extrem del precipici.

Ja ser que el que dic no agradarà als que estan més convençuts de la seva inexpugnable posició, però jo tenia la necessitat d’expressar-me. No estic renunciant a res, perquè per mi el reconeixement del dret a decidir seguirà sent un objectiu fonamental, però també ho és el manteniment de la convivència i és que, per mi, una cosa sense l’altre deixa de tenir sentit.

….

Post publicat en el meu Facebook en data 04-10-17

Les urnes no son el problema

Impedir una votació no pot ser mai una solució. I fer-ho interposant policies i guàrdies civils pot generar una trencament emocional difícilment reconciliable.

Segurament hi haurà qui em dirà que precisament els que fomenten aquesta votació son els que han generat el conflicte, però sigui com sigui el que em sembla una irresponsabilitat monumental es voler frenar amb les forces de seguretat un moviment ciutadà que, agradi o no, ja no és a les mans dels polítics poder-lo aturar.

Temps hi haurà a partir del dia 2 per valorar les garanties, els errors, les responsabilitats, les conseqüències o els anhels. Temps hi haurà per buscar solucions o seguir entossudits en que siguin els tribunals qui les imposin, però aquest diumenge s’ha de poder votar, ni que sigui amb un vot nul de protesta, perquè en democràcia les urnes no son mai el problema.

….

Post publicat en el meu Facebook en data 29-09-17

Quina democràcia tenim i quina democràcia volem ?

Fa un parell de setmanes vàrem saber que Theresa May, la premier de la Gran Bretanya, havia convocat eleccions anticipades i el Parlament li va ratificar la decisió per una majoria aclaparadora. En algunes cròniques periodístiques que explicaven els fets és llegia que fins i tot l’oposició aprovava la convocatòria perquè cap força política anglesa es podia permetre donar la sensació de que li feia por consultar al poble sobre el futur del seu pais. Immediatament vaig recordar que David Cameron, l’anterior primer ministre, tampoc va dubtar en convocar els referèndums per la independència d’Escòcia o pel Brexit, perquè tampoc és podia permetre que ningú penses que tenia por de consultar a escocesos i anglesos quin tenia que ser el seu futur. En definitiva, en tots els casos, la democràcia en estat pur es va imposar a qualsevol altre interès partidista o estratègic, perquè tant May, com Cameron o com tots els parlamentaris del Regne Unit tenen molt clar que, per davant de les seves ideologies o postulats particulars, està el dret a decidir de les persones a qui serveixen. No tenen cap dubte de que el valor més preuat a preservar és conèixer la voluntat del seu poble, de la que en definitiva en depèn tot el sistema polític del que ells formen part.

No em va costar massa temps trobar les diferències entre aquelles actituds tant escrupolosament democràtiques i les maneres de fer dels partits polítics espanyols, tant radicalment contraris a que els catalans puguin expressar quin vol ser el seu futur.

I vaig pensar que aquest bloqueig, que apel·la a la Constitució perquè no es pugui conèixer la voluntat de la gent, és un gravíssim error que no aporta cap solució, manté oberta la polèmica i facilita que la desafecció entre Catalunya i Espanya continuï creixent.

No ser que en penseu, però per mi, si en democràcia un Estat vol mantenir la seva unitat territorial per sobre de qualsevol altre dret, sense ni voler convèncer dels avantatges d’aquesta unió a través d’un procés obert i participatiu, tot em fa pensar que la seva estructura política i legal s’aguanta en un sistema massa allunyat de les democràcies més antigues i solvents d’Europa.

….

Post publicat al meu Facebook en data 13-05-17