Democràcia sota mínims

Formo part d’una generació que érem molt joves quan el franquisme agonitzava, però encara tenia forces per executar penes de mort, omplir les presons de presos polítics i prohibir la llibertat d’expressió.

Érem molt joves quan el dictador va morir i començàvem els estudis universitaris corrent davant dels grisos.

Érem molt joves i teníem presa i molta, molta Il·lusió, per aconseguir el tresor més preuat que els hi havia estat arrabassat als nostres pares i avis.

Érem molt joves quan volíem un país normal, assimilable als països del nostre entorn europeu.

Érem molt joves quan teníem idealitzada la paraula “democràcia”. Pensàvem que amb democràcia recuperaríem les llibertats, els partits polítics i una nova estructura estatal que respectaria les diferencies ideològiques, les diferents nacionalitats i les seves diferents llengües.

Érem molt joves quan creiem amb la imprescindible separació de poders i enyoràvem que la Justícia fos veritablement independent.

Han transcorregut més de 40 anys, hem deixat de ser joves, rondem els 60 i que tenim?: El país d’Europa amb més corrupció política; Ministres, policies i periodistes conxorxats per destruir adversaris polítics i un Estat capaç de presentar una querella que acavarà portant a judici a les persones que van possibilitar una consulta democràtica, pacífica i no vinculant.

Potser si, fa més de 40 anys vàrem aconseguir una Democràcia, vàrem recuperar llibertats i suposadament els poders de l’Estat es van separar. Durant dècades pensàvem que estàvem construint un país més modern, equiparable als dels nostres veïns europeus, però No, és evident que no ens n’hem sortit. És evident que després de tots aquests anys molts hem perdut la confiança en aquell Estat i en aquella Democràcia que va costar tants sacrificis i per la que vàrem dipositar tantes il·lusions. És evident que tenim una Democràcia sota mínims.

….

Post publicat al meu Facebook en data 29-06-16

Als guardians de les velles essències de la democràcia

Tinc amics que sempre s’han posicionat a l’esquerra, militants del PSC, del PSUC o d’IC. Amb alguns d’ells puc dir que seguim sent molt amics, amb els que hem compartit moltes vivències i amb els que tot i la discrepància politica hem sigut capaços de construir una convivència molt sana. Confesso que fins i tot fa molts anys, parlo dels anys 70 i 80, em van fer sentir que aquella esquerra, forjada en la lluita contra el franquisme, era la principal guardiana de les autèntiques essències de la democràcia.

Reconec que aquella esquerra va ser fonamental en els anys de la transició i especialment a Catalunya el seu paper integrador, sobretot en els ajuntaments, va permetre la normalització de l’ús del català i en general de tota la cultura catalana.

Avui, però, estic desconcertat perquè no puc entendre la posició d’aquesta esquerra que o be no admet directament el dret a decidir dels catalans o, si ho fa, la supedita a la modificació – si o si – de la Constitució.

On estan aquelles essències que guardaven ?, aquelles essències defensades pel mateix Felipe Gonzalez i Perez Rubalcaba (Suresnes, any 1974) que respectaven el dret a l’autodeterminació dels catalans ?

Perquè, puc entendre i respectar les opinions legítimes a favor del No a la independència de Catalunya; fins i tot puc entendre, que no compartir, que en campanya s’utilitzi la por per reforçar l’opció del No; entenc i comprenc perfectament la gent que defensa una tercera via, que segurament hagués resolt molts malsdecap, però em fa molt mal i em preocupa moltíssim que especialment aquella esquerra negui el dret a decidir quan aquest dret ha estat reivindicat de forma pacifica i exemplar per més de dos milions de persones.

Sovint escolto arguments del PSC, PSOE, IC o Podemos, quan segurament senten remordiments històrics, que aquest dret a decidir existeix, però que depèn inevitablement de que la Constitució espanyola pugui modificar-se, ja sigui per obrir-la a una Espanya federal (PSC-PSOE) o perquè s’autoritzi un referèndum (IC – Podemos). Però jo em pregunto i els hi pregunto: si després del 27S queda demostrat que els votants catalans han decidit per majoria absoluta a favor dels partits i coalicions que defensen la Independència, haurem de seguir depenent de la modificació d’una Constitució que sabem tots no es modificarà mai ?.

Si això pasa, que passarà, que diran aquells guardians de les essències democràtiques ?.

Com podrem, i com podran tolerar aquells vells amics demòcrates, que una amplíssima majoria dels catalans vulguin exercir per damunt de tot aquell dret a decidir i en canvi se’ls hi negui reiteradament ?. Com es podrà seguir gestionant aquest país sabent que una gran part de catalans (segurament per sobre dels 2 milions) no sent com a propi un Estat que no li reconeix el dret bàsic a l’autodeterminació ?.

 En tot aquest procés per la sobirania de Catalunya he trobat a faltar, i molt, la complicitat d’aquella esquerra amb la que tot i no compartir molts dels seus postulats, reconeixia en ella els valors més preuats de la democracia. Que diferent hagués estat tot si aquells vells amics haguessin obert el pot d’aquelles essències guardades i s’haguessin posicionat a favor del dret a decidir. Com m’hagués agradat debatre amb ells el Si, el No o la tercera via. Com m’hagués agradat constatar que aquella esquerra podia ser diferent a la dreta espanyola amb la que, ja se sabia, seria impossible arribar a cap acord.

….

Post publicat en el meu Facebook en data 06-09-15

Eleccions, sentiments i agraïments

Després dels resultats electorals és lògic llegir en el Facebook molts missatges de felicitació per tots aquells que han guanyat clarament als seus pobles. A Granollers hem de felicitar molt especialment a Josep Mayoral que, en contra de la tendència a la baixa de la seva formació política, ha revalidat la majoria absoluta, amb increment de vots i de percentatge. També he llegit molts missatges destacant, entre d’altres, els bons resultats dels alcaldes de Les Franqueses o La Garriga, que podran revalidar les seves alcaldies. Tanmateix he vist molts missatges destacant l’ascens d’ERC o l’entrada a molts municipis de les CUP o Ciutadans…

Però en aquest post vull expressar, des de l’enyorança dels temps en que jo també vaig presentar-me a les eleccions, els meus sentiments vers totes aquelles persones que han decidit formar part d’una candidatura, sigui quina sigui. A tots ells, agrair-los-hi la seva generositat i empenta per voler millorar la seva ciutat. Soc dels que penso que la política, diguin el que diguin, és una tasca imprescindible per la democràcia i son molts més, infinitament més, els que actuen amb honorabilitat, que aquells que han buscat un enriquiment personal.

….

Post publicat en el meu Facebook en data 25-05-15

Democràcia sense por

Vaig créixer políticament parlant fent costat a les tesis de Jordi Pujol, quan ens deia que per d’amunt de tot teniem que preservar la convivència de les diferents sensibilitats dels que vivíem i treballàvem a Catalunya. Eren temps de pactes, de construcció de l’Estat de les autonomies, temps en els que teniem encara esperances d’aconseguir un bon encaix de Catalunya dins d’un Estat que sabés entendre i respectar el fet diferencial de la nostre nació.

Hem de reconèixer, però, que tot aquell platejament, amb el pas dels anys, s’ha esgotat i sigui per accions o per omissions dels uns o dels altres, hem arribat a la segona dècada del segle XXI amb una societat catalana que, en gran part, ha dit prou a mantenir un statu quo que imposa un finançament clarament insuficient i que no reconeix adequadament la seva llengua i la seva cultura.

Així les coses, negar l’evidencia emparant-se amb la cuirassa de les lleis no és una bona solució. La Constitució ja sabem el que diu, però en democràcia el be més preuat, per d’amunt fins i tot de les lleis, és respectar la voluntat del poble. Milers i milers de catalans van sortir al carrer per demanar primer el dret a decidir i després la independència; totes les enquestes que en els darrers anys s’han fet a Catalunya han demostrat que una folgada majoria demana poder votar per decidir el seu futur polític i, per tant, no hi ha cap altre sortida acceptable que deixar que la gent pugui expressar lliurament la seva opinió.

Puc entendre que aquesta situacio posi a prova aquella convivència a la que Jordi Pujol sovint apel·lava; puc entendre que hi hagin persones a les que els hi costi d’assimilar, però prohibir la consulta que el president Mas va anunciar ahir, encara agreujaria més les relacions entre Catalunya i l’Estat espanyol.

Per tot plegat, a la pregunta que es pretén formular, dic Si a la democràcia i Si al dret a decidir i No a la intolerància i No a la política de la por.

….

Post publicat al meu Facebook en data 13-12-13

Independència i Convivència

La contundent resposta d’una bona part del poble català a la convocatòria de la manifestació de l’11 de setembre confirma que el camí de la independència per Catalunya s’ha iniciat. No se sap quan temps haurà de passar per arribar al final de trajecte, ni quants entrebancs s’hauran de superar, però sembla evident que el sentiment sobiranista ha calat molt fort en gran part de les dones i homes d’aquest país.

Les raons que avalen aquest posicionament son diverses. Des de les històriques i culturals a les més pragmàtiques i econòmiques. Tanmateix en els darrers anys ha ajudat molt a la causa independentista les pèssimes relacions amb l’Administració de l’Estat i la manipulació continuada i difamatòria de la caverna mediàtica espanyola, de tal manera que la tradicional mentalitat pactista de molts catalans ha evolucionat fins arribar al convenciment de que no hi ha res a fer, de que entendre’s amb Espanya és impossible, i de que el millor per Catalunya és emprendre el llarg i complicat viatge secessionista.

Segurament hauran de passar anys fins que ho veiem. Abans caldrà que una majoria encara més amplia de ciutadans s’acabi convencent d’emprendre aquest mateix camí; els partits polítics hauran de saber travar aliances entre ells i amb la societat civil organitzada; ens caldrà saber resistir i ser pacients i, tot això, sense perdre la cohesió interna, element clau per seguir essent un gran país. Sens dubte Espanya ens ho posarà molt difícil i la seva reacció política i social serà molt agre. La comunitat internacional, d’entrada, no ens ajudarà gens i farà costat a la diplomàcia espanyola. Una reacció i l’altre ja la podem donar per descomptada, però el més preocupant i que hauria de requerir una atenció més especial, serà salvaguardar la convivència interna del poble català.

El procés per aconseguir la independència molt probablement hagi iniciat un camí sense retorn; haurem d’aprendre a conviure durant molt temps amb la incomprensió i el menyspreu de tots aquells que no ens voldran reconèixer, mai, el dret a decidir i, mentrestant, des de les posicions sobiranistes caldrà trobar aliances internacionals i saber donar resposta a totes les problemàtiques legals i econòmiques que permetin la viabilitat d’un nou Estat d’Europa, però tant o més important serà saber cuidar amb molta cura i humilitat les relacions amb tots aquells catalans que encara no veuen factible o, senzillament, no estan d’acord amb la separació de l’Estat espanyol. Penso, per tant, que serà imprescindible, dins de les tasques a desenvolupar al llarg de tot aquest procés, emprendre una enorme tasca pedagògica, plural, oberta i participativa que expliqui molt be les raons sobiranistes, de tal manera que ningú pugui sentir-se exclòs per raons de la seva ideologia o procedència. S’ha d’evitar, com sigui, que el preu per aconseguir la independència sigui la fractura social. Quan arribi el dia esperat no tothom hi estarà d’acord, és evident, però com a mínim hauríem d’aspirar a que les persones que no creguin amb aquest mateix objectiu, l’acceptin amb tolerància i, sobretot, tinguin la tranquil·litat de que aquest nou Estat d’Europa que es dirà Catalunya, sabrà acollir-los sense diferencies.

…….

Article llegit a Ràdio Granollers en data 12/09/12

Sense democràcia no tenim futur

La majoria d’observadors polítics alerten de la baixa qualitat democràtica dels sistemes polítics europeus, mentre els ciutadans vivim cada cop més indignats per les falses promeses de tots aquells polítics mediocres que deuen pensar que tots som una colla d’ignorants.

No m’estranya, per tant, que la democràcia de la vella Europa estigui sota mínims, amb un president itàlia que no ha estat refrendat per les urnes i amb els governs de mig continent intervinguts, tutelats o vigilats per no se sap ben be qui… L’equació matemàtica sembla perfecte i alhora diabòlica: la mediocritat porta a les falsedats i aquestes a la intervenció i, conseqüentment, a la pèrdua de la sobirania popular.

I en aquestes estem quan ja se senten veus que albiren un president Rajoy amortitzat políticament – podríem dir que cremat per les seves descomunals falses promeses – mentre s’apunta una solució tipus Mario Monti per Espanya, amb la candidatura dirigida des de Bruseles a favor de Josep Piqué, que es qui ens hauria de treure de la crisi amb ma de ferro i sota els dictats dels Mercats, la Merkel i el Sum Sum Corda…

Potser és la solució, no ho ser, però del que no hi ha cap mena de dubte es de que, si això passa, serà la demostració evident de la incapacitat de la nostra classe política de deixar de mirar-se el melic i de buscar només els rendiments electorals immediats. Serà la demostració palpable de com la mediocritat ens haurà portat a la reuina econòmica però també a la pobresa democràtica, que no ser que és pitjor…

On estan els polítics estadistes capaços de forjar acords transversals que puguin facilitar, perquè no, governs d’unitat que ofereixin seguretat i confiança a dins i fora de les nostres fronteres ?.

Que no ho veuen que l’emergencia social (amb prop de 5 milions d’aturats) i les retallades en serveis bàsics com la sanitat i l’ensenyament estant arribant a límits insostenibles ? Que no s’adonen que estem abocats, sinó hi posen remei, a la intervenció i, llavors si, a la pèrdua de la dignitat democràtica ?.

Que més ens ha de passar per que a tota aquesta colla de mediocres i mentiders els hi caigui la cara de vergonya  i es posin d’acord per fer un front comú que salvaguardi la sobirania popular imprescindible per poder començar el camí de la recuperació?.

Que no saben que sense democràcia no tenim futur ? !!!.

…..

Article llegit a Ràdio Granollers el 15/7/12