La contundent resposta d’una bona part del poble català a la convocatòria de la manifestació de l’11 de setembre confirma que el camí de la independència per Catalunya s’ha iniciat. No se sap quan temps haurà de passar per arribar al final de trajecte, ni quants entrebancs s’hauran de superar, però sembla evident que el sentiment sobiranista ha calat molt fort en gran part de les dones i homes d’aquest país.
Les raons que avalen aquest posicionament son diverses. Des de les històriques i culturals a les més pragmàtiques i econòmiques. Tanmateix en els darrers anys ha ajudat molt a la causa independentista les pèssimes relacions amb l’Administració de l’Estat i la manipulació continuada i difamatòria de la caverna mediàtica espanyola, de tal manera que la tradicional mentalitat pactista de molts catalans ha evolucionat fins arribar al convenciment de que no hi ha res a fer, de que entendre’s amb Espanya és impossible, i de que el millor per Catalunya és emprendre el llarg i complicat viatge secessionista.
Segurament hauran de passar anys fins que ho veiem. Abans caldrà que una majoria encara més amplia de ciutadans s’acabi convencent d’emprendre aquest mateix camí; els partits polítics hauran de saber travar aliances entre ells i amb la societat civil organitzada; ens caldrà saber resistir i ser pacients i, tot això, sense perdre la cohesió interna, element clau per seguir essent un gran país. Sens dubte Espanya ens ho posarà molt difícil i la seva reacció política i social serà molt agre. La comunitat internacional, d’entrada, no ens ajudarà gens i farà costat a la diplomàcia espanyola. Una reacció i l’altre ja la podem donar per descomptada, però el més preocupant i que hauria de requerir una atenció més especial, serà salvaguardar la convivència interna del poble català.
El procés per aconseguir la independència molt probablement hagi iniciat un camí sense retorn; haurem d’aprendre a conviure durant molt temps amb la incomprensió i el menyspreu de tots aquells que no ens voldran reconèixer, mai, el dret a decidir i, mentrestant, des de les posicions sobiranistes caldrà trobar aliances internacionals i saber donar resposta a totes les problemàtiques legals i econòmiques que permetin la viabilitat d’un nou Estat d’Europa, però tant o més important serà saber cuidar amb molta cura i humilitat les relacions amb tots aquells catalans que encara no veuen factible o, senzillament, no estan d’acord amb la separació de l’Estat espanyol. Penso, per tant, que serà imprescindible, dins de les tasques a desenvolupar al llarg de tot aquest procés, emprendre una enorme tasca pedagògica, plural, oberta i participativa que expliqui molt be les raons sobiranistes, de tal manera que ningú pugui sentir-se exclòs per raons de la seva ideologia o procedència. S’ha d’evitar, com sigui, que el preu per aconseguir la independència sigui la fractura social. Quan arribi el dia esperat no tothom hi estarà d’acord, és evident, però com a mínim hauríem d’aspirar a que les persones que no creguin amb aquest mateix objectiu, l’acceptin amb tolerància i, sobretot, tinguin la tranquil·litat de que aquest nou Estat d’Europa que es dirà Catalunya, sabrà acollir-los sense diferencies.
…….
Article llegit a Ràdio Granollers en data 12/09/12
Bloc de Notes 