Vaig créixer políticament parlant fent costat a les tesis de Jordi Pujol, quan ens deia que per d’amunt de tot teniem que preservar la convivència de les diferents sensibilitats dels que vivíem i treballàvem a Catalunya. Eren temps de pactes, de construcció de l’Estat de les autonomies, temps en els que teniem encara esperances d’aconseguir un bon encaix de Catalunya dins d’un Estat que sabés entendre i respectar el fet diferencial de la nostre nació.
Hem de reconèixer, però, que tot aquell platejament, amb el pas dels anys, s’ha esgotat i sigui per accions o per omissions dels uns o dels altres, hem arribat a la segona dècada del segle XXI amb una societat catalana que, en gran part, ha dit prou a mantenir un statu quo que imposa un finançament clarament insuficient i que no reconeix adequadament la seva llengua i la seva cultura.
Així les coses, negar l’evidencia emparant-se amb la cuirassa de les lleis no és una bona solució. La Constitució ja sabem el que diu, però en democràcia el be més preuat, per d’amunt fins i tot de les lleis, és respectar la voluntat del poble. Milers i milers de catalans van sortir al carrer per demanar primer el dret a decidir i després la independència; totes les enquestes que en els darrers anys s’han fet a Catalunya han demostrat que una folgada majoria demana poder votar per decidir el seu futur polític i, per tant, no hi ha cap altre sortida acceptable que deixar que la gent pugui expressar lliurament la seva opinió.
Puc entendre que aquesta situacio posi a prova aquella convivència a la que Jordi Pujol sovint apel·lava; puc entendre que hi hagin persones a les que els hi costi d’assimilar, però prohibir la consulta que el president Mas va anunciar ahir, encara agreujaria més les relacions entre Catalunya i l’Estat espanyol.
Per tot plegat, a la pregunta que es pretén formular, dic Si a la democràcia i Si al dret a decidir i No a la intolerància i No a la política de la por.
….
Post publicat al meu Facebook en data 13-12-13
Bloc de Notes 