L’hora d’Artur Mas

El denominador comú present en l’acord que va permetre la redacció final de l’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya el 30 de setembre de l’any passat i present, també, en el recent acord entre el PSOE i CIU que ha permès desencallar les negociacions dels partits catalans i el govern espanyol i que facilitarà, finalment, l’aprovació d’un nou text estatutari que sigui admissible per la majoria, es diu Artur Mas. S’ha de reconèixer que la decisiva intervenció del lider nacionalista, en les dues negociacions, ha estat determinant, primer, per assolir un text ambiciós (el que va aprovar el Parlamament) que ha de significar l’objectiu a assolir en el futur polític a mig i llarg termini per la identitat, el finançament i l’autogovern català i, segon, per aconseguir un acord de mínims possibilista amb el govern de l’Estat que, tot i no omplir les aspiracions catalanes, permet una substancial millora en un entorn polític i mediàtic massa enterbolit i saturat.

La responsabilitat i la moderació demostrada per l’Artur Mas tot i formar part d’una formació política que, recordem-ho, està a l’oposició a Catalunya i que en el Congrés dels Diputats no juga cap paper determinant, ha estat clau per assolir ambdós acords. Provablement lo previsible i políticament correcte, si ens atenguéssim a les normes bàsiques de l’estratègia d’oposició, hagués estat provocar la caiguda del govern Maragall no aprovant el primer text estatutari, però la maduresa d’un polític amb clara vocació de govern va pesar mes que l’estratègia a curt termini.

De nou i davant la constatació de que el PSOE seria incapaç d’acceptar les peticions inicials catalanes, amb l’evidència absoluta de que el PSC no podria persuadir als seus companys perquè admetessin les pretensions per ells defensades, el mes fàcil i el que provablement hagués produït una rendibilitat electoral immediata, hagués estat deixar que la negociació fracassés per fer palès que el tàndem PSC-PSOE no funciona. Però enlloc d’actuar amb aquesta visió estratègica de curta volada, l’Artur Mas ha conduït sàviament el procés cap el terreny de lo possible però sense hipotecar el futur, sense renunciar a que en els propers anys, al menys en el terreny del finançament, puguem anar apropant-nos a les aspiracions previstes en el text que va aprovar el Parlament Català.

El President de Convergència i Unió ha demostrat en aquest transcendental moment històric que es el líder català mes influent, capaç de fer pujar el llistó de les reivindicacions catalanes en forma d’un text inicial que, tot i que no s’aprovarà, servirà de referent per les aspiracions nacionals de futur i que ha estat determinant per ser mes forts en les decisives negociacions amb l’Estat i capaç, també, de protagonitzar (assumint d’aquesta manera el rol del qui té la màxima responsabilitat catalana tot i no ser-ne el president) un acord final amb José Luis Rodriguez Zapatero, demostrant tenir un perfil estadista que, sens dubte, li assegura centralitat política i li pot obrir moltes portes en un  futur no massa llunyà. L’hora Mas s’apropa…

……..

Article publicat a la Revista del Vallès i després al meu antic bloc, en data 24-01-06

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s