Per un govern que governi

Just ara fa un any vaig començar aquesta columna quinzenal amb la ferma voluntat de fer critica positiva i constructiva del nostre entorn col·lectiu, alhora que demanava als qui em llegissin que no prejutgessin els meus comentaris simplement per els meus antecedents polítics. Imagino que haurà estat difícil no veure-hi en ells les tendències nacionalistes i lliberals que defenso, però tot i així espero que hi hagin vist, també, respecte i consideració per a tots aquells que no estan en la mateixa línia de pensament.

Aquests dies, però, coincidint amb els primers dos anys del govern tripartit català, no puc resistir-me de fer-ne una crítica directa i sense embuts. Serà difícil, doncs, mantenir enlairada la bandera del positivisme que he volgut defensar en tot aquest temps i, provablement, els que no hi estiguin d’acord pensaran que les meves opinions estan marcades d’antuvi, però es que els constants desencerts i situacions ridícules que ha generat el govern Maragall ha estat tan gran, que fins i tot els moderats no ens en podem quedar al marge.

Veritablement estem instal·lats en una mena de surrealisme polític presidit per una persona que qüestiona públicament el seu propi govern i que ni els seus companys socialistes li respecten les seves pròpies decisions, un govern en crisi total des de fa massa temps, format per tres partits en constant pugna per assolir protagonismes mediàtics i en continues contradiccions. Tenim un govern desorientat, desorientador i que no genera confiança, un govern vigilat des de les diferents direccions dels partits que el conformen, amb polítics amb mes poder i influència fora que dins, que el debiliten i el desautoritzen dia a dia amb manifestacions i declaracions de sentit contrari. I, finalment, tenim el govern mes pendent i depenen de Madrid com mai havia existit en tota la història de l’autogovern català. Vivim, en definitiva, dins d’una perplexitat política de tal envergadura que ni els mes anàrquics podrien superar.

La negociació final de l’Estatut va salvar – per uns dies – el prestigi polític del President però, ell sol, va tornar a debilitar-lo amb la fallida renovació del seu govern, evidenciant una vegada mes que la millor sortida per Catalunya es acabar amb aquest suplici, anticipant les eleccions els mes aviat possible. Només així es tindrà la possibilitat d’ordenar una situació tant negativa pels interessos de país. Només així podran acabar-se les desavinences, les contradiccions i les constants desautoritzacions que debiliten un govern realment surrealista que penso no ens convé. Només així  podrem tenir un nou govern que generi il·lusió i confiança i que no discuteixi tant i decideixi mes, un govern, en definitiva, que governi !.

…….

Article publicat a la Revista del Vallès i després en el meu antic bloc, en data 20-11-05

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s