Categoria: Esglesia

Matrimonis sense diferències

Reconec que aquest es un tema difícil de tractar, sobretot perquè dóna la sensació de que gran part de la societat encara té avui molts dubtes i prejudicis al respecta. Hem viscut molts anys marginant el col·lectiu de gais i lesbianes, dedicant-los tòpics injustos, discriminadors i burlescs i provablement el procés d’obertura de la societat favorable a l’assimilació i normalització d’una realitat tant pròpia dels nostres temps, encara no estava prou madur. El Govern Zapatero, però, ha volgut avançar-se a molts altres països socialment mes desenvolupats i ha impulsat la llei que permet el matrimoni entre dues persones del mateix sexe, provocant inevitablement  el debat en el que, poc o molt, tothom i ha dit la seva.

Políticament podríem qüestionar el moment o la oportunitat d’aquesta legalització controvertida i fins i tot podríem discutir sobre si etimològicament el mot matrimoni pot servir per la unió de dues persones que siguin del mateix sexe. També podríem afegir-nos a la polèmica amb arguments teològics i morals, però penso que per entendre la situació d’una forma planera i sincera, lluny de les discussions interessades, res millor que apropar-nos a la realitat que ens envolta…

Sense anar mes lluny aquesta setmana, un noi conegut des de petit per tota la família, s’ha casat amb un altre jove i allò que fa mesos va comportar una certa sorpresa, avui s’ha assumit sense problemes. A casa hem seguit amb interès tot el procés, des del nuviatge de la nova parella, passant per la relació amb les seves famílies i amics, fins la mateixa decisió, valenta, de voler contraure matrimoni i, he de dir, no hem observat cap distinció en comparació a la unió d’una parella heterosexual: la mateixa il·lusió per part de tots, els mateixos preparatius per celebrar una bona festa i el mateix respecta i admiració per els que van a prendre una decisió tant important. Puc assegurar que la proximitat ens ha portat la normalitat i ens ha fet obrir els ulls a una realitat i necessitat inqüestionable. Tothom, independentment de com faci ús del seu sexe, ha de tenir – com els deures que ningú discuteix – els mateixos drets i l’Estat, per tant, n’ha d’oferir cobertura sense cap mena de diferència.

Si la vida en parella de dues persones del mateix sexe es un fet evident, res ha d’impedir que aquestes parelles obtinguin els mateixos beneficis legals que les altres unions i, si es així, el dir-ne matrimoni quina importància té ?, on està la polèmica ?. Puc entendre que l’Església no ho vegi igual pel que fa als matrimonis canònics però no comparteixo la seva obstinada oposició als matrimonis civils en els que l’objectiu fonamental es la regulació de la vida de la parella davant el sistema legal que, repeteixo, ha de ser per tothom igual. Una altre qüestió es l’adopció de fills per part d’aquests nous matrimonis, però això mereix de ben segur un altre article d’opinió…

………

Article publicat a la Revista del Vallès i després en el meu antic bloc, en data 08-07-05

Fumata de colors

Fumata blanca o fumata negra… Quin serà el futur de l’Església Catòlica després de la mort de Joan Pau II ?. A partir del proper dilluns 18 d’abril el Col·legi Cardenalici es reunirà per escollir el Papa que haurà de dirigir aquesta Església en els propers anys, un pontífex que rebrà una herència contradictòria, indiferent, decebedora o extraordinària segons els criteris dels qui en facin l’anàlisi.

Per els que hem rebut una educació catòlica, ja sigui per tradició familiar o per formació escolar, però que per diferents raons no hem desenvolupat, ens sentim confusos i fins i tot contrariats. Formem part d’una generació que sense renunciar d’aquella formació i tot i sentint-se atreta per una part de l’Església que es capaç de servir als mes desfavorits, s’ha anat allunyant de la pràctica catòlica i ha contemplat, amb preocupació, com una gran majoria  de la societat seguia “creient” però deixava de banda la doctrina oficial de l’Església Catòlica. I, d’aquesta realitat, el Papa Joan Pau II n’ha estat, evidentment, un dels principals responsables.

Tot i que cal reconèixer-li una gran tasca política de relacions internacionals, de mediació i influència mundial en favor de la Pau, en contra de tota mena de règims dictatorials i en defensa dels drets humans, aquest Papa ha permès (per acció o per omissió) que la seva Església anés distanciant-se del món real. Temes com el tractament que el Vaticà encara dedica avui als homosexuals, als separats o divorciats , a l’ús de mesures anticonceptives (ni que sigui en països subdesenvolupats amb altíssims índexs de sida) o, la negativa de que les dones puguin celebrar missa, son per molta gent incomprensibles. Tampoc ha ajudat gens la demostració d’ostentació i riquesa de la ciutat vaticana o l’obscurantisme en que ha operat la cúria religiosa…

Es per això que en aquests dies de dol mediatic, de grans demostracions de fe, ens sentim una mica descol·locats. Es a dir, contemplem astorats que no sentim pel qui ha estat Cap de la que voldríem que seguis sent la nostra Església el mateix que demostren els centenars de milers de catòlics que s’han mobilitzat aquests dies. El recordarem amb respecte i li reconeixerem alguns mèrits ni que fos per la seva gran tenacitat i capacitat d’atracció que ha demostrat en els seus 26 anys de pontificat, però poca cosa mes. I, es clar, aquesta evident contradicció, pròpia d’aquells que no els hi agrada el que estan contemplant però que tampoc es troben entre els agnòstics o seguidors d’una altre religió, provoca un inevitable neguit…

Fumata blanca o fumata negra… Perquè no un nou Papa que faciliti una Església mes realista, mes propera i mes humana ?, un Papa que propugni un canvi estructural del Vaticà, sense la pompa de la púrpura cardenalícia i veritablement al servei dels mes desfavorits, que tracti amb igualtat a totes les persones sense distinció de cap mena i permeti el diàleg i debat teològic… Perquè no una fumata per la tolerància i amb les portes obertes a que tots els que ens n’hem anat apartant ens hi tornem a sentir atrets?… Per que no una fumata de colors ?…

……….

Article publicat a la Revista del Vallès i després en el meu antic bloc, en data 15-04-05