Números vermells

Dilluns passat aquest mateix diari titulava en portada que, “El Xiprer està en números vermells i reclama més ajuts als ajuntaments”. Més d’un, sobretot a la casa d’acollida del capdamunt del carrer Josep Umbert, va quedar neguitejat, acostumats com estem els amics i voluntaris d’aquella casa d’anar fent sense fer soroll i esperant, això si, que la providència i altres recursos més terrenals ens ajudin a cobrir les necessitats del dia a dia. El titular era cridaner, certament, però lamentablement es la realitat i cal que se sàpiga.

La Fundació El Xiprer, per raó de la funció social que porta a terme, no ha de tenir números sobrants, perquè és bo que tot el que recapta ho retorni a la societat amb forma d’ajudes a les persones i famílies que més ho necessiten, però d’aquí a acumular pèrdues un any si i un altre també, hauria de remoure consciències i entre tots, trobar-hi solucions.

Tanmateix els dèficits anuals provoquen que d’altres projectes socials, impulsats pels tècnics de la Fundació, no es puguin acabar d’executar mai i, d’entrada, limita la qualitat i quantitat dels lots alimentaris que les famílies necessitades venen a buscar cada tres setmanes.

El problema principal troba el seu origen directe en l’increment constant de persones que any rere any han d’acudir al Xiprer perquè no tenen suficients recursos per alimentar a les seves famílies, deixant al descobert la temuda cronificació de la pobresa que la nostra societat ha de saber resoldre perquè ja no es pot considerar un fet puntual o conjuntural.

En aquest context, les aportacions d’Amics d’El Xiprer, de Càritas, de les administracions públiques, les empreses i altres particulars són imprescindibles. Sort n’ha tingut la fundació de l’herència rebuda per part d’un particular, i transformada en els diners que suporten els números vermells denunciats pel Nou9 en la seva portada.

Però aquell titular també parlava de la reclamació de més ajuts als ajuntaments i l’argumentació d’aquesta reivindicació es tant irrefutable que fins i tot sap greu haver-la de reiterar públicament. No és demanar per demanar, El Xiprer no necessita subvencions que un any és donen i l’altre any ja ho veurem, El Xiprer necessita la co-responsabilització de la gestió del magatzem d’aliments per part dels ajuntaments de la nostra conurbació.  Aquestes administracions locals són les que decideixen a quines i a quantes persones s’han de donar aliments. Així doncs, és del tot lògic, esperar que aquells qui concedeixen autoritzacions per rebre els ajuts, vetllin per quins ajuts s’acaben donant i, en cas de necessitat de recursos econòmics per poder prestar el servei amb dignitat, és preocupin perquè no falti de res. Creiem que no es del tot just deixar, únicament,  a la Fundació, assumint  aquesta responsabilitat  i per aquest motiu ho expliquem  sense neguit.

Som en temps de comtesses electorals i no esperem de les formacions polítiques cap resposta motivada per interessos immediats, ara bé, quedem emplaçats per després de les eleccions per buscar les solucions raonables que ens permetin seguir fent la nostra feina, sense fer soroll i concentrats en atendre el millor possible a les persones que necessiten suport.

…..

Article publicat a El 9 Nou en el mes d’abril de 2019

Només tres minuts d’atenció, gràcies !

Potser ja ets amic d’El Xiprer (si ho ets ens podries ajudar fent difusió d’aquest missatge) i si encara no ho ets, només et demano uns instants per que et pugui explicar algunes coses:

 El Xiprer es una casa d’acollida, un menjador social, un banc d’aliments i, sobretot, un projecte que cuida de les persones més desafavorides.

 Son més de 4.000 persones de Granollers, Les Franqueses, La Roca i Canovelles, que reben ajuts alimentaris i 150 persones que esmorzen o dinen cada dia al menjador social. També tenim pisos d’acollida per situacions de màxima urgència social i tots aquests serveis estan a cura de 150 voluntàries i voluntaris que aporten humanitat i sensibilitat a la relació entre uns i altres.

 Però per poder seguir treballant per aquest munt de persones que ens necessiten, fan falta molts recursos, moltes donacions en forma d’aliments, però també molts diners per comprar tot allò que manca per poder oferir una dieta complementaria.

 Amics d’El Xiprer va començar prop ja dels 10 anys amb el propòsit de que entre molts, aportant poc, aconseguíssim l’objectiu final. Es tractava de trobar 1.000 amics x 10€ x 12 mesos: 120.000€ cada any… i ja hi som a tocar perquè només ens falten 150 amics per fer el cim.

 Que et sembla, t’hi apuntes?… anem a 1.000 i només ens faltes tu !

 Gràcies pel teu temps i s’hi t’he convençut, segueix el link que trobaràs a continuació… amb 3 minuts i 10€ cada mes faràs molt, t’ho ben asseguro !

….

Post publicat al meu Facebook en data 09-03-19

Dues històries d’El Xiprer que animen el cor

No tot és política, per sort. Encara que no se’n parli massa, hi ha bona gent, que fa bones obres i et fa seguir mantenint la confiança en el ser humà. Això és el que he percebut aquest mati en una trobada amb els Amics d’El Xiprer.

Ens han explicat dues històries recents, tant entranyables i emotives, que tinc ganes de compartir-les amb tots vosaltres.

La primera va succeir just ahir. Com sabeu els recursos d’El Xiprer mai son suficients i fer front a una factura de 502 € per la reparació d’una màquina d’empaquetar és com un mal de queixal pels administradors de la Casa d’Acollida del capdamunt del carrer Josep Umbert. Doncs be, als pocs minuts d’ordenar la transferència d’aquell import i de lamentar les conseqüències negatives per poder complir amb els pressupostos de les despeses, repeteixo als pocs minuts, va trucar a la porta el representant d’una empresa de la comarca que va entregar 504€ que havien recollit per Nadal en un sopar solidari dels treballadors… pell de gallina, no?.

I l’altre historia (la que explica les fotos que il·lustren aquest post) és la d’un senyor, també del Vallès, que al llarg dels darrers 5 anys i un cop cada mes, portava al Xiprer totes les verdures que podia encabir dins del seu cotxe. Era la seva manera de col·laborar amb les necessitats d’aquell Casa i dels seus usuaris. Ens expliquen que el lligam emocional d’aquests anys va ser tant important i transcendent per aquell bon home que aquestes darreres setmanes, quan una malaltia l’està portant als darrers dies de la seva vida, va demanar a tots els seus amics que si l’anaven a veure per acomiadar-se li fessin entrega d’un donatiu econòmic per comprar el darrer carregament de verdures pel Xiprer i, dit i fet, abans d’ahir van arribar al Xiprer uns quants cotxes dels amics d’aquell senyor, plens a vessar de verdures… buf, preciós no us sembla ?.

…..

Post publicat al meu Facebook en data 27-01-18

Sumant Junts

Aquest lema ha simbolitzat molt encertadament el 50è aniversari de la Fundació Vallès Oriental que ahir va cloure tot un seguit d’actes amb un brillant concert d’en Claudi Arimany.

50 anys sumant junts es l’història solidària d’un grup de pares i mares que van unir-se per crear la primera escola que va acollir a Granollers i el Vallès Oriental 6 nens i nenes amb discapacitat intel·lectual. Des d’aquell primer pas fins avui, creant complicitats i sumant junts, amb la ciutat de Granollers, amb els pares i mares que es van anar rellevant, amb les administracions i amb la participació dels professionals que han gestionat tot el procès, s’ha aconseguit la realitat d’una Fundació que acull a més de 400 persones, essent un dels referents a Catalunya en el camp de la discapacitació intel·lectual.

Això passava dissabte al vespre, però es que el divendres, la ciutat, com ho fa sempre, bategava amb un munt d’activitats amb el mateix denominador comú de “sumar junts”: a la Parròquia de St. Esteve, en un sopar a benefici de Caritas, desenes de persones, sumant juntes, es van trobar per solidaritat amb els més necessitats; Òmnium Cultural del Vallès Oriental, sumant junts, celebrava a la Sala Tarafa el seu certament anual de les lletres catalanes; començava la 4a. edició del Festival de cinema Fantastik de Granollers, un certamen que va agafant força gràcies a la iniciativa d’un grup de joves que, sumant junts, creuen en una ciutat culturalment viva, plural i diversa; i es presentava l’actuació que en Pep Bou farà pel col·lectiu “Entre Mares”, en una altre iniciativa d’un grup de mares que, sumant juntes, estant fent front al càncer infantil.

I tot plegat en una setmana en que la Federació de mutualitats de Catalunya va celebrar a la nostra ciutat unes jornades per compartir mètodes de gestió i valors solidaris de l’economia social.

En totes aquestes realitats, el sumar junts ha estat i segueix sent fonamental. Aquells pares i mares que fa 50 anys van unir-se per tirar endevant la primera escola per a discapacitats intel·lectuals en son l’exemple més evident de que anant junts es poden aconseguir totes les fites que volguem posar-nos per devant.

…..

Post publicat al meu Facebook en data 29-11-15

Gràcies a El 9 Nou i als seus lectors !

El premi Vallesà de l’any 2011 ha estat atorgat, de forma més que merescuda a la Carme Grau, d’Oncovallès.  Amics d’El Xiprer, a través de la meva persona, va ser-ne candidata i finalista i tot i no resultar-ne guanyadora ens sentim, francament, molt honorats tant de que el Jutjat ens escollís com, i molt especialment, per tot el suport rebut de tots aquells lectors que varen votar-nos.

Des d’aquestes línies volem posar de relleu l’excel·lent tasca que tant Oncovallès, com la resta de finalistes i candidats porten a terme en benefici de la ciutadania, la cultura i els valors solidaris que tant necessita la nostre societat.

Amics d’El Xiprer, en només aquests primers mesos d’existència (just ara celebrarem els dos anys de vida) ha pogut constatar l’enorme labor que la Mercè Riera i tot el seu equip de voluntaris, amb Càritas al capdavant, estan duent a terme en aquella Casa d’Acollida tant màgica; hem comprovat, malauradament, els estralls que aquesta maleïda i injustificable crisi està comportant a molts veïns, familiars i amics i, tanmateix hem rebut, amb gran satisfacció, la solidaritat i recolzament de centenars de granollerins i vallesans que han cregut en el projecte (avui estem a les portes dels 700 socis!!!).

Aquest és, per tant, el nostre premi diari, el veure com la societat, quan més problemes te, més reacciona; el rebre, de part de tota la gent voluntària d’El Xiprer, el seu missatge enriquidor de saber donar a canvi de res i la força que, sense que ells ho sàpiguen, transmet tota la gent que, dins del seu patiment, sap lluitar per subsistir.

El 9Nou, amb la organització d’aquest premi anual sap donar valor a tot aquest teixit associatiu tant característic de Catalunya i que tant necessari esdevé avui i a nosaltres, als Amics d’El Xiprer, que tant necessitem de la difusió per fer arribar el nostre missatge, ens ajuda molt amb iniciatives com aquesta.

Per tot plegat, per l’oportunitat d’explicar-nos una vegada més i per l’oportunitat de compartir amb els altres candidats i finalistes el model de societat activa i compromesa que tanta falta ens fa per intentar remuntar la crisi actual, MOLTES GRÀCIES !!!

…..

Article publicat a El 9 Nou en data 10/05/12

La màgia i providència d’El Xiprer

Quan fa prop de dos anys ens vàrem proposar ajudar a El Xiprer, la Mercè Riera ens va explicar situacions anecdòtiques que explicàvem com la providència, segons ella, o la màgia segons altres, sovint havien resolt les necessitats d’aquella casa d’acollida del cap d’amunt del carrer Josep Umbert. Sense anar més lluny ens va explicar que quan més necessitaven obrir-se a la societat granollerina per demanar més recolzament, i quan encara no ho havien demanat explícitament a ningú, ens hi vàrem presentar com si la providència ens hi hagués portat…

I es que fa falta molta ajuda, humana o espiritual, per poder suportar tota la càrrega de necessitats que envolten El Xiprer !.

En aquesta primera dècada del segle XXI els serveis socials que tradicionalment ajudaven als més marginats, s’han vist desbordats per una nova realitat desconeguda. Quan El Xiprer es va crear, aviat farà 15 anys, el menjador social obria cada dia per 7 persones, totes elles sense sostre, gent alcoholitzada i/o amb problemes de salut mental… avui dia, la pobresa avarca a un percentatge molt més gran i es situa en prop del 10% de la població… una pobresa generada per el propi sistema econòmic que ha situat a moltes famílies en una situació de perdre-ho tot, fins el punt de no poder ni tant sols alimentar-se.

Ja no estem parlant de situacions puntuals d’una persona que per problemes amb l’alcohol o les drogues ha perdut el control sobre la seva pròpia vida, estem parlant de famílies senceres que degut a perdre la feina el pare i la mare, no han pogut atendre el pagament de la hipoteca, perdent l’habitatge i arribant a final de mes sense recursos suficients per alimentar-se… Estem parlant de situacions molt properes que ens haurien de fer reflexionar a tots.

Així les coses, El Xiprer esdevé un verdader oasi per molta gent de la nostra ciutat i comarca, un lloc on gràcies a l’ajuda de molta gent, de la feina de molts voluntaris i de la força espiritual d’uns i la màgia dels altres, s’aconsegueix que dia a dia més de 1.800 famílies puguin alimentar-se amb dignitat, que més de 100 persones seguin a taula per esmorzar o dinar i que 12 famílies trobin un sostre on poder dormir. Un lloc on a més de poder donar totes aquestes ajudes materials per la subsistència de tanta gent, s’aconsegueix crear un caliu humà imprescindible per compartir amb dignitat els problemes, també anímics, que la crisi econòmica està generant.

I en aquest context tan difícil, amb unes taxes d’atur tant enormes i amb unes previsions de que la situació crítica s’estendrà encara uns quants anys més, Amics d’El Xiprer treballa per difondre la tasca humanitària que es desenvolupa a la casa d’acollida, fent una crida constant a la ciutadania per tal de que ens ajudin. Des del mes de Juny de l’any passat fins avui hem aconseguit connectar amb 600 amics que, cada mes, aporten 10€, de manera que a finals d’aquest any haurem aportat a El Xiprer prop de 60.000€, una xifra esperançadora però clarament insuficient per atendre a tantes necessitats.

Estem satisfets per la resposta ciutadana que ens ha acollit molt be en tant poc temps. Estem contents de la gran receptivitat que hem tingut amb tots els mitjans de comunicació, però, tot i així, hem de seguir alertant a la població de que els propers anys seguiran essent molt complicats i que molta gent seguirà patint les conseqüències de la pèrdua d’habitatges, l’atur i la finalització de les ajudes socials. Caldrà, més que mai, la solidaritat d’uns amb els altres, la solidaritat amb els més propers, amb els veïns, familiars, amics i gent de tota mena perquè, com dèiem, estem enmig d’una nova realitat desconeguda i a la que tots podem veure’ns-hi abocats.

Farà falta molta màgia i providència per cobrir totes les necessitats que ens venen al d’amunt i no podem mirar cap a un altre costat. No podem pensar, ara més que mai, en que les administracions ens ho solucionin. Ens hi hem d’arremangar tots, perquè si una comunitat vol mirar cap al futur amb esperança, ha de ser capaç de recuperar a tots aquells que ara ho estan passan malament !

……

Article publicat a El 9 Nou en dat 14/12/11

Ara més que mai

Estem immersos en una gran crisi, ja ho sabem. Contínuament estem llegint i sentint noticies sobre les baixades de les borses; l’increment de la taxa d’atur; les dificultats per finançar el deute de les administracions públiques; les fusions bancàries; les retallades pressupostàries i sovint ens hem indignat.

Altres vegades, ni tant sols ens indignem,  fem com si els problemes no  fossin nostres i mirem cap a un altre costat.

Ben segur que aquesta crisi té unes causes i uns culpables principals i és just que tractem d’esbrinar perquè i com hem de sortir-nos-en. La societat haurà d’aprendre per no tornar a caure en els mateixos errors, però, i mentre no aconseguim remuntar la situació, que hem de fer ?

Podem seguir indignats, però no podem mirar cap a un altre costat. Podem protestar, però no n’hi ha prou.

Cada dia hi ha més persones i famílies properes a nosaltres que pateixen problemes reals, problemes per poder tenir un sostre on viure i fins i tot aliments per subsistir, problemes que fa molts anys la nostra societat benestant no coneixia en la seva dimensió actual…

Des de l’associació Amics d’El Xiprer pensem que, tots junts, podem fer molt per millorar la situació i la dignitat dels milers de persones de la nostra comarca que pateixen directament els estralls d’una crisi que està durant massa. Pensem que la nostra comunitat pot millorar si entre tots ens ajudem… indignem-nos!, sí, però solidaritzem-nos amb els més necessitats.

Per intentar fer alguna cosa en aquesta direcció, us oferim la nostra organització per vehicular l’ajuda a El Xiprer, la Casa d’acolliment que en els seus prop de 15 anys d’existència ha demostrat abastament fer un gran servei humanitari i que ara, lamentablement, es troba desbordada per la gravetat de la situació.

Ara més que mai, El Xiprer necessita l’ajuda de tots nosaltres. No podem mirar cap a un altre costat, la crisi la tenim a tocar, la tenim al costat de casa, prop de persones que pateixen i que coneixem… Si cadascú de nosaltres contribuïm amb 10€ mensuals (una mica més del que costa una entrada de cinema) estarem ajudant a que més de 4.000 persones puguin alimentar-se durant tot un mes, o, entre d’altres accions, puguem continuar administrant 12 habitatges perquè gent sense sostre tinguin on viure.

No us sembla que els 10€ que aportem a El Xiprer són, també, una bona inversió per sortir de la crisi ?.

Ara més que mai, Ajuda’ns !

……

Article per el web dels Amics d’El Xiprer, en data 15/11/11

Recordant Joan Bretcha i Forns

Vaig tenir la sort de conèixer el Joan compromès amb la seva ciutat, Granollers; amb la seva comarca, el Vallès; amb el seu país, Catalunya…

Vaig tenir la sort de conèixer el Joan solidari amb les persones més necessitades; amb les realitats humanes més colpidores…

Vaig tenir la sort de conèixer el Joan responsable, treballador i rigorós en tots els projectes que assumia o impulsava…

Vaig tenir la sort de conèixer el Joan fidel i gran amic dels seus amics… però d’aquest aspecte hi han d’altres amics molt més acreditats que jo que segurament ens en parlaran…

Vaig tenir la sort, en definitiva, de conèixer el Joan en la plenitud creativa de la seva vida

Vàrem coincidir, per primer cop, i durant quatre anys, en una de les Juntes del Casino que presidia l’Emili Cot. En Joan volia millorar aquesta institució centenària granollerina, volia que fos una entitat més oberta a la ciutat i a la cultura… Avui, sens dubte, seria feliç amb les obres que si han fet…

Desprès d’aquells primers quatre anys, ja des de fora de la Junta, en Joan va seguir molt atent a tot el que passava en aquesta entitat… i no m’estic referint, només, a la organització dels concerts de Jazz…

Els anys del Casino van acabar de convèncer a en Joan que, des de les entitats, des de la societat civil, també es pot treballar per la ciutat i, amb ex companys d’aquella Junta, amb en Lluís Sitjes i l’Amadeu Barbany, conjuntament amb d’altres amics, vàrem formar un grup que el mateix Joan va batejar com a +Granollers. Es tractava, precisament, de promoure l’associacionisme, de recuperar la força de les entitats en un model de societat sovint massa individualista i excessivament dependent d’unes administracions públiques massa omnipresents…

Estant en ple debat sobre com incidir en aquest model de societat algú va dir que El Xiprer, clar exemple d’un projecte ciutadà impulsat per la societat civil, podia estar en perill per la insuficiència de recursos en un moment crític per el increment de necessitats que la greu crisi estava provocant… i, en aquesta decisió, en aquest dirigir els neguits d’aquell grup cap al capdamunt del carrer Josep Umbert, en Joan hi va tenir molt a veure…

Efectivament en Joan i el seu forn familiar, des que va obrir el menjador social d’El Xiprer, i d’això ja han passat més de 14 anys, hi va col·laborar servint-hi, cada dia, tot el pa que necessitaven… Amb aquests antecedents, heu d’entendre que en Joan corroborés immediatament la conveniència d’apropar-nos a El Xiprer per veure en que els podríem ajudar…

Recordo, com si fos ara, la posició serena i dialogant d’en Joan en totes i cada una de les reunions que vàrem fer fins constituir l’associació Amics d’El Xiprer… Aquell esmorzar per acabar de redactar els estatuts, a la que se’ns hi va presentar amb tot tipus de dolços del seu forn… O aquella altre reunió en la que ens va comunicar la decisió, compartida amb l’Elisenda, de que la seva esposa assumiria la secretaria de l’associació, donant solució – amb aquesta resposta exemplar de parella – a un dels principals entrebancs que patíem per acabar de tirar endavant el projecte solidari que teníem entre mans…

Recordo, com si fos ara mateix, els seus silencis, la seva prudència exquisida, aquella actitud tant seva de saber escoltar, per acabar, això si, donant una opinió sempre equilibrada, intel·ligent i, sobretot, constructiva. En Joan no era de trencar res, però sempre mirava endavant, mai enrere. Sempre en positiu !…

Al poc temps d’entrar en contacte amb la Mercè Riera i la Mercè Relats, i abans de crear l’associació, es va posar en funcionament un servei de tutors per ajudar les persones en el tràngol de veure’s en problemes econòmics per impagament d’hipoteques. Doncs be, en Joan va ser un d’aquells primers tutors, implicant-s’hi de tot cor. Els casos que ell va assumir, difícils com tots, es van caracteritzar per una comunió humana entre tutor i usuari molt i molt digna… Tant és així que, en la seva memòria, aquell servei de tutors l’hem acabat anomenant “Taula de Suport Joan Bretcha”…

Aquest és el testimoni que jo us puc aportar avui en record d’un home que ens ha deixat un llegat intangible molt gran i ple de valors que seria bo que entre tots intentéssim perpetuar…

En Joan va ser present en moltes entitats, en molts àmbits de la ciutat i de la comarca. En Joan va ser un home molt complert: treballador incansable, amb dues professions que estimava molt (la de forner i la de farmacèutic); pal de paller de la seva família; promotor d’amistats indissolubles; activista social de primera magnitud; cultural i esportivament en plena forma… un home que, permeteu-me el símil futbolístic, em recordava un d’aquells jugadors – mig campista, lluitador… tot terreny – que tots els entrenadors volen tenir al seu equip…

Vaig tenir la sort de conèixer aquest Joan, com us deia, compromès, solidari, responsable, fidel i creatiu…

Vaig tenir la sort de compartir amb ell moltes il·lusions i  molts projectes…

Només em queda fer el que ell tant alegrement cantava des del Tramvia Blanc … Joan, em trec el barret per tot el que has fet i ens has ensenyat… Moltes gràcies Joan !!!

………

Paraules dedicades en l’acte en record de Joan Bretxa celebrat un any després de la seva mort. Maig 2012

La solidaritat més propera

EL Xiprer, la casa d’acolliment de Càritas, l’entrenyable centre al cap d’amunt del carrer Josep Umbert, que distribueix aliments a més de 4.000 persones amb dificultats econòmiques, que serveix esmorzars i dinars a prop de 150 homes i dones que dia a dia necessiten suport material i anímic i que tutela 10 habitatges per famílies sense sostre, aquest darrer any ha vist incrementar molt i molt les persones que han tingut necessitat d’acudir-hi; gent nascuda a la ciutat, a la comarca o gent vinguda d’arreu i que la greu crisi econòmica ha atrapat tant de ple que no els deixa marge per sortir-se’n sols.

Si tenim en compte, a més, que aquesta situació ha estat precedida per un període que ja va començar a notar-se a finals del 2007, trobem que en molts casos la única ajuda que els queda – un cop esgotats tots els subsidis públics – es la solidaritat més propera, la d’El Xiprer. Per això a ningú se li pot escapar que prop de casa fan falta molts recursos per donar cobertura humanitària a aquesta altra realitat de la nostra societat de principis del segle XXI, una societat capaç de desenvolupar-se com mai, però també de crear bosses de pobresa urbana cada cop més grans.

Amics d’El Xiprer, associació creada mig any enrere, ha nascut per ajudar a aquesta casa d’acolliment. Vàrem entendre que la tasca emocionant que la Mercè Riera i els seus 140 voluntaris porten a terme necessitava del recolzament de la ciutat i així va sorgir la proposta dels 1.000 x 10. Pensàvem, i pensem, que aquest gran projecte solidari, en uns moments de grans dificultats, necessita de la complicitat de molta gent, perquè fent-ho entre tots és quan guanya més sentit la solidaritat. I la veritat és que, amb només aquest curt període temps, la resposta ciutadana ha estat extraordinària. Podem dir avui que la ciutat ha captat el missatge i ens ha fet costat.

A finals d’any serem prop de 500 socis que aportem 10€ cada mes; els mitjans de comunicació s’han bolcat amb el projecte donant cobertura informativa sempre que els hi hem demanat o inserint publicitat gratuïta quan els hi hem proposat; un munt de col·laboradors han prestat els seus serveis sense cost (comerciants, dissenyadors, publicitaris o impressors); i el Col·legi d’Advocats, la Societat Coral Amics de la Unió, l’Associació de Voluntaris de Lliçà de Vall i molt especialment La Mútua ens han aportat diners per assegurar que les ajudes dels ciutadans puguin arribar íntegrament a El Xiprer, sustentant d’aquesta manera les despeses organitzatives de l’associació… a totes i a tots, moltes gràcies per estar al nostre costat, i, sobretot, per ésser sensibles a aquesta realitat dramàtica tan i tan propera.

Tot i així, som només a mig camí, hem d’arribar a la fita dels 1000. Encara fan falta, per tant, 500 socis més que, amb els seus 10€ mensuals, ens aportin el recolzament humanitari necessari per seguir lluitant contra les conseqüències d’aquesta gravíssima crisi que, no ho oblidem, és al costat de casa i que, malauradament, durant el 2011 seguirà essent molt present.

En definitiva, la crida a la ciutadania és perquè, entre tots, aconseguim aportar a El Xiprer 120.000€ l’any, import imprescindible per assegurar que els aliments, esmorzars, dinars i habitatges puguin arribar a tots aquells que més ho necessiten. Ens hi ajudes?. És molt fàcil, truca al 93.879.12.92 o visita’ns al web www.amicsdelxiprer.cat !!!

…..

Article publicat a El 9 Nou. Desembre 2012

L’esperit Quincoces

Avui es commemora el 10è aniversari de la inauguració de la Residència i Centre de Dia “Valldoriolf” que gestiona des del seu inici la Fundació Privada Vallès Oriental. Un dia per recordar i agrair la feina feta al llarg d’aquests anys i un dia, també, en el que trobarem a faltar a un bon amic que se’ns dubte va estar al capdavant de les energies perquè fos possible la construcció d’aquest centre absolutament necessari per donar servei a les persones amb  discapacitat intel·lectual severa i profunda. M’estic referint, com ja ho haureu intuït només per la lectura del titular, d’en Xavier Quincoces.

I al recordar-lo, penso en la generació que va lluitar per que el col·lectiu de persones amb discapacitats intel·lectuals fossin tractades per la societat com individus amb els mateixos drets que els demés, en un entorn polític i econòmic molt diferent al actual, on els recursos públics eren insignificants. Penso en aquelles mares i pares que, sense parar-se a pensar en que podrien obtenir de les administracions, varen sortir de les seves cases per aconseguir el que fos per el bé del seus fills. I penso, també, en totes aquelles persones que, tot i no tenir cap familiar afectat, van sumar-se al projecte sense esperar-ne cap contrapartida…

Sortosament la democràcia ens ha portat un Estat del Benestar impensable només fa 25 anys i aquell esforç individual va trobar el just i necessari relleu en l’Administració.

Tot i així encara segueix essent fonamental el treball complementari de col·lectius i entitats com la Fundació Privada Vallès Oriental, no envà el servei als discapacitats encara es lluny d’assolir la normalitat… Segueix essent necessari que ens impliquem en trobar solucions. Encara que l’Administració tingui la obligació legal i moral d’igualar els drets de les persones, amb o sense disminucions, els particulars no podem rentar-nos-en les mans. Si en el seu moment en Xavier i molts altres pares  van assumir la responsabilitat  d’anar al davant i tibar per aconseguir el respecte i ajut de la societat, avui no hauríem de pensar que ja està tot fet. Seria bo que aquella manera de fer que cercava solucions sense qüestionar qui n’era el responsable, es mantingués activa.

Només així, amb la co-participació de l’Administració i de la societat civil, podrem resoldre qüestions pendents com el finançament insuficient de l’Escola Montserrat Montero i podrem seguir desenvolupant projectes imprescindibles com el suport d’atenció diurna, els centres residencials per a persones amb trastorns de conducta o el gran repte de futur, l’atenció a les persones en el seu procés d’envelliment… Es evident, per tant, que l’esperit Quincoces encara es necessari !!!.

……….

Article publicat a la Revista del Vallès i després en el meu anterior bloc, en 26-11-04