El candidat oficial de Convergència Democràtica de Catalunya per les properes eleccions municipals, el Doctor Pius Canal, en la seva primera entrevista publicada en l’edició de la setmana passada d’aquesta revista, reivindicava una nova manera de governar basada “mes en la ciutat i menys en la política”. Es una bona tarja de presentació, no en va en aquestes breus paraules es deixa interpretar tota una filosofia de gestió i tota una càrrega crítica i en profunditat contra aquella altre manera de fer política que ha governat la ciutat al llarg d’aquests darrers 25 anys. Sembla clar que el candidat nacionalista se sent mes a gust en el debat estrictament positiu i de ciutat que no pas en el debat de les estratègies partidistes. Segurament es dels que pensa que en el nivell mes proper, el de la política local, cal arribar al ciutadà sense filtres ni prejudicis de cap mena. Dels que pensa que a l’hora de “fer ciutat” poden torbar-se gent de procedència molt diferent, sense que el pensament ideològic els hagi de condicionar. En definitiva dels que pensa que cal treure profit del bon fer de les diferents sensibilitats ciutadanes i de les capacitats públiques i privades per millorar la ciutat i la qualitat de vida dels qui hi viuen, sense prejutjar d’antuvi la hipotètica vinculació electoral dels que ho promouen.
Gairebé tres dècades d’un govern municipal amb un mateix tarannà – descomptant els breus períodes convergents – segurament ha fet inevitable acabar forjant una maquinaria institucional tant gran i impersonal que de mica en mica s’ha anat allunyant de la iniciativa privada o del que anomenem societat civil. L’actual Ajuntament es tant poderós, tant auto – suficient i controla tants àmbits, que pot funcionar, com de fet ho fa, malgrat el que la societat privada organitzada faci o opini.
Que l’Ajuntament funcioni per si mateix, però, no garanteix que la ciutat prosperi com ens agradaria. Per sortir de la “ciutat avorrida” que ens descriu en Pius Canal, es necessita la complicitat de tots, dels polítics, dels funcionaris i, sobretot, dels ciutadans. Els primers, en solitari, poden fer que es posin els carrers cada dia, que s’encenguin i s’apaguin els llums o que, amb mes o menys encert, la ciutat estigui neta. Però per prosperar de veritat, per sortir del to ensopit en la que estem instal·lats, cal mes empenta i ambició, cal unir esforços i fer costat a les idees de tothom.
Tants anys amb la mateixa dinàmica de tenir-ho tot sota control, de no fer soroll perquè res no canviï, ha acabat configurant un Ajuntament molt gran i omnipotent però massa tancat i blindat als projectes dels demés, massa recelós d’allò que no domina i atemorit de modificar els seus processos o protocols interns.
Potser si que, com diu en Pius Canal, ha arribat l’hora de fer “menys política i mes ciutat”…
…..
Article publicat a la Revista del Vallès i després al meu antic bloc, en data 20-03-06
Bloc de Notes 