Trepitjar de peus a terra

A la majoria de les persones ens agrada trobar explicacions en tot allò que ens afecta. Ens preocupa entendre perquè passen les coses i quins objectius es persegueixen darrera d’una actuació determinada, hi estiguem o no d’acord. Ens agrada, en definitiva, conèixer el perquè de tot plegat, sobretot per intentar preveure com poden anar les coses en un futur. Això es el que he intentat esbrinar des de fa un parell d’anys en relació a tota l’estratègia que ha seguit en el decurs d’aquest període la direcció nacional d’Esquerra Republicana i he de dir que, fins fa poc, entenia que el seu pacte amb el PSC perseguia treure del poder a Convergència i Unió, malgrat la seva anunciada equidistància. Segurament la gent d’Esquerra pretén ocupar l’espai polític que una suposada desfeta de CiU deixaria lliura i tot i que des d’una òptica nacionalista ho haguem considerat gairebé com una traïció a la pàtria, es pot entendre perfectament la maniobra dins d’una dinàmica d’enginyeria política pura i dura.

El que no acabo de veure es on ens porta la seva actual posició en relació a la reforma de l’Estatut. Es pot comprendre el seu disgust al comprovar com l’Artur Mas es va avançar al pacte amb Zapatero abans que, de ben segur, ho hagués fet el mateix Carod Rovira, però un cop superat l’ensurt i la lògica decepció al veure’s menyspreats per aquell al qui fins la data havien recolzat, on ens condueix la seva obstinada contrarietat i el seu  hipotètic No a l’Estatut ?…

Perquè, mes enllà de qüestionar-los-hi la seva manca de coherència i discutir-los-hi (amb números a la mà i amb tota la documentació que vulguin) que l’acord de la “Moncloa” es millor que les propostes inicials que el govern tripartit va presentar en la fase negociadora del Parlament de Catalunya, cal preguntar-los-hi que s’aconsegueix votant en contra d’aquest Estatut ?… Com pot un Partit amb responsabilitats de govern i que aspira a desbancar definitivament a Convergència, que diu voler guanyar la capacitat d’influència en la centralitat política catalana, presentar-se a un referèndum i demanar el No, o l’abstenció, a un nou Estatut clarament millor que el que tenim i superior en moltes de les seves parts al que fins i tot el tripartit estava inicialment disposat a acceptar ?… Perquè, després d’un hipotètic rebuig majoritari de la ciutadania, que faríem, quin seria el següent pas dins la política catalana?…

No em preocupa si el govern tripartit esgotaria, o no, la legislatura (tot i que seria ben trist contemplar un govern enfrontat ni mes ni menys que en l’objectiu que els va aparentment unir), el que em provoca perplexitat es saber quina direcció prendria la política catalana si ens atenguéssim a les propostes dels estrategs republicans. Perquè, després de que la via per una nova reforma estatutària quedés aniquilada per uns quants anys, quin seria el nostre futur ?.

El procés estatutari arriba a la seva fi i potser ja ha arribat l’ hora de superar la política dels gestos i dels discursos estèrils per passar a ser conscients de les nostres possibilitats reals dins l’actual conjuntura política espanyola. Ens agradi o no, es hora de trepitjar de peus a terra i de tornar a les polítiques possibilistes i d’oblidar-nos, per ara, de les quimeres idealistes que avui per avui no ens poden portar enlloc…

……..

Article publicat a la Revista del Vallès i després en el meu antic bloc, en data 06-03-06