Salvem les nostres entitats

No sembla gaire saludable per el nostre mes proper mon associatiu que només un 20% de la població estigui adscrita a alguna entitat granollerina. No sé si aquestes dades son comparables a les d’altres indrets del nostre entorn geogràfic, però per una ciutat que compte amb mes de 130 entitats, els números no surten. Aquell 20% equival a unes 11.600 persones i, per tant per a cada una de les 130 entitats,  només 90 socis. Si pensem, a mes, que les directives de cada organització ja deuen estar formades per unes 10 persones cada una…, el problema es greu, no us sembla ? !!!

Granollers ha gaudit des de fa molt temps de grans organitzadors i promotors, gràcies als quals la nostra ciutat a brillat per d’amunt del normal per una localitat de les nostres característiques. Clubs esportius de gran prestigi o entitats culturals de llarga tradició han promocionat Granollers arreu i han facilitat als seus socis i afeccionats la possibilitat de gaudir d’espectacles de tota mena i de fruir de la relació social que la mateixa existència de les entitats els i oferia.  Es evident, per tant, que tenim molt que agrair a les nostres entranyables entitats i que cal reaccionar amb urgència per combatre la falta d’inanició que les pot portar a la seva desaparició.

Penso que des de l’Ajuntament i des de les mateixes entitats s’haurien d’impulsar dues vies de treball. La mes immediata es la de promoure el fet associatiu amb campanyes que sensibilitzessin a la població sobre aquesta situació i, la mes profunda i delicada, però entenc que imprescindible de cara a un futur proper, es la de promoure la fusió d’entitats  que treballen en la mateixa especialitat. Si aconseguíssim un increment general d’associats i una reducció d’entitats potser podríem obtenir una situació mes viable i els números començarien a sortir positius.

Ja se que la regla de tres que he fet al principi d’aquestes reflexions es pot rebatre dient que hi ha persones que estan associades a mes d’una entitat i que, per tant, els números no son tant baixos, però no ens vulguem enganyar. Tot i això, que es cert, les 11.600 persones interessades per els nostres clubs son molt poques per el gran número de clubs i associacions que disposem… O som massa pocs associats o son massa clubs… Cal, per tant, un S.O.S. a les nostres entitats !!!.

……

Article publicat a la Revista del Vallès i després en el meu antic bloc, en data 8-11-05

Els geranis del Gran Centre

En aquests dies que s’estan celebrant els 10 anys de vida de Gran Centre, moments idonis, per tant,  per recordar la feina feta i valorar els mèrits adquirits al llarg d’aquesta immillorable trajectòria tant exitosa, em ve a la memòria una de les primeres accions que va voler portar a terme la aleshores recent creada associació de comerciants i que no va acabar de concretar-se per topar amb un Ajuntament sorprès per una actitud “massa” constructiva i creativa, que ja en aquells incipients moments mostrava la gent de Gran Centre.

Ara, passats els primers 10 anys, ho podem recordar com una simple anècdota, però sens dubte es el just reflex de com van començar les coses i com, per bé, han anat evolucionant.

El cas es que els comerciants del carrer Anselm Clavé, amb el recolzament  de la Junta de Gran Centre, varen demanar a l’Ajuntament poder instal·lar als fanals noucentistes del seu tram de carrer uns geranis amb uns estris dissenyats especialment i costejats per els propis comerciants i amb el compromís de preocupar-se’n cadascun d’ells del seu manteniment de jardineria. Es a dir, la “carretera” es veuria engalanada per les plantes i, al d’amunt, sense cap cost per l’Ajuntament. Doncs bé, encara que us costi de creure, aquesta proposta no va ser acceptada per l’Ajuntament o, per ser mes exactes, no va arribar a resoldre’s mai perquè els diferents departaments afectats (Via Pública, Serveis i Urbanisme) van anar “passant-se la pilota” sense saber que dir a una iniciativa tant poc comú per aquells moments de la vida política i social de la nostre ciutat.

El temps ha fet evolucionar a tothom i, allò que va sobtar als tècnics i als polítics de la Casa Gran, (tant poc acostumats a rebre aportacions de la societat civil i encara menys d’un sector considerat exclusivament dins l’àmbit de l’economia privada) ara estic convençut es resoldria d’una altre manera… En el camí d’aquests 10 anys, però, Gran Centre ha demostrat que el comerç forma part del model cultural de les ciutats mediterrànies i que es pot reactivar la seva activitat econòmica amb perfecte complicitat amb la ciutat, amb el seu urbanisme, amb la seva cultura i en plena comunió amb la seva gent.

Aquelles absurdes reticències que van generar aquells innocents geranis avui fan riure, però han tingut que remoure’s molts estereotips i superar vells prejudicis, perquè avui  Gran Centre s’hagi guanyat la confiança de l’Administració i l’admiració de la ciutadania. Van caldre molts “geranis virtuals” per demostrar a tothom que amb creativitat, amb il·lusió, amb treball i amb molta generositat també es podia dirigir una associació formada per unes persones que sempre han anteposat la seva condició de ciutadans abans que la de comerciants.

Per cert, ara que les coses ja es veuen d’una altre manera, perquè que no es recupera aquella vella idea de posar geranis als carrers de Granollers ?… Seria una bona manera de celebrar aquests engrescadors 10 primers anys de Gran Centre, no creieu ?…

………

Article publicat a la Revista del Vallès i després en el meu antic bloc, en data 21-10-05

Mayoral: 500 dies, pocs canvis

Dotze anys compartint tasques de representació política, ja sigui des del treball conjunt en aquell període d’acord tripartit, com des de les opcions clarament diferenciades entre govern i oposició, son prou temps per conèixer – al menys des d’una òptica política – a les persones amb qui has conviscut en aquell mateix espai de servei públic i la distància que em comporta ara mateix el estar allunyat d’aquell àmbit d’actuació municipal fins i tot em desperta un sentiment de solidaritat i complicitat per tots aquells ex – companys que han continuat treballant per que la nostra ciutat millori dia a dia. Podria dir-se que sento per ells una espècie d’afinitat gremial que supera clarament les diferents maneres que podem arribar a tenir alhora d’exercir el govern municipal.

Es des d’aquesta doble vessant de les experiències compartides i de l’apressi personal per la llarga relació viscuda, que en el relleu de l’alcaldia entre Josep Pujadas i Josep Mayoral vaig pensar que era una bona decisió per tothom. Pujadas podria projectar la seva gestió política mes enllà de l’acció municipal sense el desgast personal acumulat després de tants anys, Mayoral podria aportar una manera mes dinàmica de dirigir les coses públiques i la Ciutat podria rebre un nou impuls si finalment es superava una etapa excessivament llarga, per mi esgotada, d’un mateix mandatari al capdavant del Consistori granollerí. Vaig pensar que, al menys al llarg de l’actual legislatura, l’entrada a l’Alcaldia d’en Josep Mayoral podria significar per la Ciutat un pas endavant per desencallar vells contenciosos i per reactivar determinats projectes molt necessaris pel desenvolupament del municipi. Ho creia així perquè, tot i les advertències de mes d’un de que en Mayoral no faria res mes que donar continuïtat a l’estil i obra d’en Pujadas i s’encallaria en una visió massa sectària de la política, pensava i recordava el Mayoral gestor, amb capacitat i agilitat a l’hora de prendre decisions i l’imaginava carregat d’il·lusions per liderar, per fi, l’empresa a la que durant tants anys havia servit des d’un segon nivell.

Els que han tractat de prop amb el nou Alcalde li reconeixen un talant mes enèrgic i mes decidit, però s’ha de dir que en la política dels fets i dels resultats sembla que seguim instal·lats en aquell mateix estil de fer política,  poc ambiciós i absolutament previsible, de treballar sense fer soroll per que res no canvi, però sense la creativitat i la gosadia necessària per projectar la ciutat i engrescar als que hi viuen. La redacció del nou Pla General, la gestió de la Fira de l’Ascensió o la recent decisió de renovar les zones blaves del centre de la ciutat amb l’ajornament de l’ampliació de voreres d’alguns carrers d’aquesta zona, son exemples clars d’aquella manera de fer tant poc dinàmica.

En canvi, en allò que s’ha mostrat mes incisiu, com es en el cas de la solució a la crisi de la Policlínica, hem descobert l’altre vessant que auguraven els seus detractors, el Mayoral intervencionista i massa decantat per la gestió pública en detriment de la privada.

Queden prop de dos anys per que s’esgoti aquest mandat municipal i personalment m’agradaria, perquè penso que la ciutat hi sortiria guanyant, descobrir un Josep Mayoral mes emprenedor, capaç de definir un estil propi, mes ambiciós, menys previsible, mes dialogant i, sobretot, mes obert a la col·laboració de la Societat Civil amb l’Administració. D’aquí 500 dies mes en podrem tornar a parlar…

………

Article publicat a la Revista del Vallès i després en el meu antic bloc, en data 19-07-05

Policlínica: les preses ens poden sortir molt cares

En aquestes alçades de la polèmica, segurament ja no es hora de valorar la resolució de la Generalitat que implica la no renovació del concert amb Policlínica del Vallès, tot i que la decisió condemna de forma tàcita el tancament d’ aquesta institució històrica granollerina.

Podríem debatre si ha estat una maniobra conseqüent d’un govern que creu mes en la sanitat pública que en la privada, també podríem analitzar si en la presa de posició s’han tingut en compte algunes deficiències del servei que provablement oferia la Policlínica o fins i tot podríem discutir si han pesat massa els antecedents i actituds d’alguns dels protagonistes en conflicte, però, com deia, segurament ja no es hora de fer-ho, doncs en aquests moments tot està dat i beneït… El cert es que l’Administració contractant té la facultat legitima de no renovar el concert si així ho estima convenient i la Policlínica, si pensa que s’han vulnerat els seus drets, haurà d’acudir a la Justícia per dilucidar-ho.

Com a ciutadans, però, hem d’exigir als polítics implicats que darrera de les decisions valorin les conseqüències. I es en aquest estadi de la qüestió on dona la sensació que els responsables de la resolució van tenir molt clar que la Policlínica els hi era un destorb però no van mesurar les connotacions d’un precipitat tancament, perquè no s’entén de cap manera que ara, a corre cuita, s’hagin de fer obres (que de ben segur valdran molts diners i estaran marcades per una perniciosa provisionalitat) per habilitar l’antic edifici de la Guardia Urbana i transformar-lo en unes dependències sanitàries que difícilment assoliran els nivells que la pròpia administració estableix per altres centres de similars característiques.

La mateixa precipitació s’observa en l’absorció i integració del planter de treballadors de la Policlínica a l’Hospital. Em temo que, fruit d’aquesta urgència, hauran prevalgut abans els plantejaments polítics per evitar una crisi laboral al carrer, que l’aplicació dels criteris tècnics que asseguressin la viabilitat, present i futura, de l’operació. No tinc tots els elements de judici per opinar sobre si el servei sanitari que finalment en resulti de tot aquest terrabastall quedarà assegurat pels ciutadans, però tot fa pensar que les preses mostrades en la gestió de la sortida a la crisi de la Policlínica, tant pel que fa a la provisionalitat de les obres, com per l’absorció dels treballadors, ens poden sortir molt cares i d’això si que n’hauran de donar compte els responsables d’aquesta decisió…

Algun dia haurem de saber perquè no es va optar per resoldre el problema des de dins de la Fundació de la Policlínica i així donar temps a cercar una transició menys traumàtica i menys costosa o, si aquesta via resultava inassolible, perquè no es dotava primer de tots els mitjans necessaris a l’Hospital per que pogués assumir l’increment del servei un cop tancada la Policlínica, sense necessitat de reformar a corre cuita unes instal·lacions que fins i tot per la Guardia Urbana ja eren obsoletes ?…

…….

Article publicat a la Revista del Vallès i després en el meu antic bloc, en data 19-06-05

Més que botiguers

El dia 5 de Juny de 1995, just ara ha fet 10 anys, es constituïa l’Associació de Comerciants Gran Centre de Granollers, amb la participació d’una cinquantena de botiguers que creien necessària la unió d’interessos per fer front, entre d’altres qüestions, al que en aquell moment es considerava una amenaça pel model de ciutat mediterrània, els centres comercials de perifèria. Aquell grup impulsor ben aviat va anar creixent fins apropar-se, avui, als 300 socis engrescats en un projecta que de llarg ha sobrepassat els objectius merament sectorials.

En el camí Gran Centre, que ha estat des de l’inici encapçalada per una Junta Directiva extraordinàriament activa i creativa, ha assolit els màxims guardons i reconeixements de nivell Català i Espanyol, alhora que s’ha erigit en el model a seguir per a moltes agrupacions de comerciants que han descobert en Gran Centre una manera d’entendre el comerç mes enllà d’una activitat estrictament econòmica.

I es que l’èxit assolit rau precisament en això, en ser ciutadans abans que comerciants… Per Gran Centre la ciutat es prioritat, en el ben entès que si el comerç i la ciutat caminen juntes, ambdues se’n beneficiaran. Aquests pioners del “comerç ciutadà” van copsar d’immediat que en les nostres ciutats, en les que la relació veïnal al carrer es bàsica i l’intercanvi cultural una necessitat, la presencia de les botigues ajudava a travar aquesta realitat, alhora que la prosperitat dels seus propis establiments depenia en gran mesura d’una ciutat cada cop mes ben desenvolupada. Per tant si es demanava a les administracions una defensa i promoció sense fissures d’aquest model de ciutat mediterrània, calia demostrar, per davant de tothom, que qui mes hi creia en aquest model eren els mateixos botiguers, tot esperant que els governs competents acabessin complint amb la seva part del tracte.

El problema es que tot i el gran reconeixement exterior i l’atracció que aquests èxits han significat per les grans marques que han volgut instal·lar-se a Granollers, Gran Centre ha tingut una resposta interior una mica decebedora, no ja per el gran públic que ha seguit amb molt interès les diferents activitats que s’han promogut, si no per la posició tèbia de l’Ajuntament, que tot i recolzar-la formalment no ha acabat de bolcar-se en la millora urbanística de la zona o en la gestió integral de l’Illa de Vianants, de la mateixa manera que ha fet mal la incomprensió d’una part dels comerciants que no han entès aquest missatge mes social que econòmic que l’Amadeu Barbany i el seu equip han difós amb tanta claredat i entusiasme…

Gran Centre es diferent i això, segur, la fa interessant i digne de tot el recolzament públic i privat que necessiti. Seria desitjable que en un futur immediat els nostres mandataris superessin les velles reticències observades i sabessin aprofitar el cabdal impressionant d’aquest grup de gent que està en continua ebullició i  predisposat a treballar per la ciutat, mentre que seria recomanable que ben aviat s’acostessin posicions per tal que tot el comerç granollerí caminés en la mateixa direcció.

…….

Article publicat a la Revista del Vallès i després en el meu antic bloc, en data 7-06-05

Fira fluixa, Festa pobre

Si es confirma que els Concessionaris d’automòbils de Granollers no assistiran a la Fira de l’Ascensió d’enguany, aquest entranyable certamen comercial del Vallès Oriental rebrà un cop molt dur per la seva viabilitat. Tot i que en els darrers anys la davallada constant dels expositors deixés entreveure la greu crisi de la nostra Fira, la constatació, ara, de que un sector tant important com l’automació digui prou, ens ratifica sense mes contemplacions que el model de l’Ascensió no serveix per l’inici del segle 21.

Els granollerins, que ens sentim cofois de la nostra història col·lectiva  ens costa acceptar que una cosa que ha funcionat molt bé deixi de fer-ho i, cal reconeixeu-ho, ens molesta que ens ho diguin. Tot i que portem anys adonant-nos que la Fira no va, anys comprovant que el seu principal objectiu de promoció del teixit industrial i comercial del Vallès ha deixat de donar resultats, anys essent conscients de que aquesta promoció només s’assoleix en fires monogràfiques d’abast nacional o internacional i anys comprovant que la nostra estimada Fira només cobreix les expectatives per els expositors de venda directa, portem tots aquests anys sense saber reaccionar i trobar les altres alternatives mes adients per la promoció econòmica de la nostra ciutat.

Si del que es tracta es de mantenir un espai per passejar, berenar i distreure la quitxalla al parc d’atraccions, fem-ho, per això l’Ascensió també es Festa, però no ens enganyem mes. Reconeguem que la Fira que tots enyorem no podrà repetir-se avui dia i acceptem que mes val que els esforços de l’Ajuntament, de la Cambra de Comerç, de la Unió Empresarial i de tots aquells que hi col·laboren s’orientin cap a noves formules de promoció.

Potser si des del primer moment en que es va parlar de constituir un organisme de gestió públic – privat s’hagués acceptat, sense pors ni prejudicis, que la Fira de l’Ascensió tal i com la coneixíem havia deixat de tenir sentit i, per tant, hagués quedat al marge d’aquell anhelat organisme,  avui provablement ja estaria en ple funcionament i potser apunt d’inaugurar algun esdeveniment mes idoni per la promoció de l’important teixit industrial i econòmic de la Comarca. Si fóssim capaços d’alliberar-nos de la càrrega que suposa la Fira d’avui, estic convençut que hi sortiríem guanyant perquè tots els agents interessats veurien viable, no com ara, la creació d’una nova institució projectada per ser veritablement útil.

Si deixem la Fira de l’Ascensió pel record satisfet de les generacions que la varen viure en plenitud i sabem passar pàgina a la història, podríem centrar-nos en una millor Festa. Si per contra ens obstinem en aguantar un model caduc i seguim perdent temps sense abordar, globalment, la promoció econòmica que mereix la nostra Comarca, ens quedarem amb una Fira fluixa i una Festa pobre…

………

Article publicat a la Revista del Vallès i després en el meu antic bloc, en data 16-03-05

Referèndum confús

Entenc lògica la reacció irada dels propietaris que veuen, una vegada mes, que se’ls barra la possibilitat de treure un rendiment a les seves finques, mes enllà d’una inviable continuïtat agrícola d’unes terres que, per la seva reduïda dimensió, no poden ser rentables per la pagesia que les treballa.

Entenc, també, els criteris de precaució urbanística que miren de preservar el poc sòl que li queda a la nostra ciutat per el creixement de futur, però no entenc l’obstinació de mantenir el caràcter totalment agrícola d’aquella zona quant, a més de no ser viable avui dia la seva explotació (per les raons apuntades anteriorment) no s’ha tingut cap escrúpol de modificar aquesta mateixa qualificació en d’altres múltiples operacions urbanístiques que s’han anat desenvolupant en els darrers anys, tant en el que fora l’antic terme municipal del poble de Palou, com en d’altres zones de Granollers.

Entenc, per tant, que les raons d’uns com la dels altres necessiten una aproximació. L’interès general que diu defensar el Govern de la ciutat està compost, també, per l’interès de la gent de Palou i seria bo, conseqüentment, que no ho oblidessin els nostres governants. Decidir d’esquena a aquesta realitat seria un gravíssim error.

D’altra banda i en el cas que ens ocupa, hem de recordar que  no estem parlant d’un col·lectiu veïnal o d’una agrupació de propietaris sense mes, si no d’una realitat geogràfica i humana amb història i idiosincràsia particular, no envà Palou va ser un municipi independent de Granollers fins l’any 1928 en que es va convenir la annexió. Aquest motiu, sumat a que durant molts anys després, la realitat del dia a dia a fet que la mateixa gent que viu en aquella zona hagi mantingut un esperit diferenciat al de la gran ciutat, mereix ser reconegut i, per tant, respectat. Si tenim en compte, també, que des de fa un any Palou compte amb el primer Consell de Poble de Granollers, organisme creat per l’Ajuntament per canalitzar la participació ciutadana d’aquell territori, convindrem que no seria raonable aprovar el nou Pla General sense tenir en compte cap de les reivindicacions d’aquell col·lectiu.

A tot això cal afegir que el recent posicionament de l’Associació de Veïns, sumant-se a la reivindicació de la dels Propietaris i, per tant, reforçant enormement el paper del Consell de Poble, provoca inevitablement una negociació mes oberta per part del Govern Municipal. De lo contrari el respecte institucional cap un organisme de participació com l’esmentat Consell de Poble i el reconeixement al fet diferencial i històric de Palou quedarien greument qüestionats.

Provablement un Palou totalment urbanitzable xocaria amb l’interès general que ha de preservar l’Ajuntament, però deixar-lo totalment agrícola obriria una crisi de confiança difícil de redreçar…

….

Article publicat a la Revista del Vallès i després al meu antic bloc, en data 28-02-05