El relat de la meva mare sobre aquell fatídic bombardeig de l’any 1938

Tal dia com avui de fa 78 anys Granollers va patir un dels pitjors atacs aeris de l’aviació feixista en plena Guerra Civil, fulminant la vida de 224 víctimes innocents. I en un dia com el d’avui he recordat a la meva estimada mare perquè ella, que va sobreviure a aquell atac, sempre més va guardar en la seva memòria aquells instants malèvols que sens dubte la van deixar marcada de per vida.

No ho he escrit mai, però ves per on avui tinc ganes de compartir un relat que en diferents moments li havia sentit explicar a tots aquells que li preguntaven per la seva joventut i per la tragèdia d’aquella guerra que mai hauria d’haver succeït. 

Aquell dimarts de la primavera de l’any 1938, a primera hora del matí,  la Manolita (és així com es deia la mare) era una jove encantadora i riallera de poc més de 15 anys que feia pràctiques a una perruqueria col·lectivitzada situada en aquell local de la Plaça Maluquer i Salvador on després de la guerra s’hi va situar el Cafè Comercial. Per la seva banda la seva Mare, la Teodora, va quedar-se a casa esperant a que el seu marit, l’avi Manel, tornés de recollir els pocs queviures que repartien en una de les cues de racionament de la carretera, al vell mig de la ciutat.

De repent i sense que les sirenes podessin advertir de la presència de l’aviació enemiga, va començar el bombardeig selectiu i agressiu contra totes les persones que en aquells moments es trobaven a les cues de racionament del centre i està clar, a la Manolita no li va donar temps a sortir per buscar el refugi antiaeri, de manera que va fer cas a l’encarregada de la perruqueria que va aconsellar-la que s’aixoplugués com bonament sabés a sota d’una escala d’aquell local. I així ho va fer, situant-se a l’esquena de la perruquera en cap de l’establiment, fins que les bombes van deixar de caure i els motors dels avions van deixar de sentir-se.

Sense dir-se res i en silenci, totes les senyores, perruqueres i aprenentes van sortir a fora i compungides van contemplar les destrosses entre crits d’auxili i molta, molta, por.

La meva mare, com un autòmat va corre cap a casa seva per veure si els seus pares estaven sans i estalvis i, com sempre havia explicat, aquell recorregut fins al capdavall del carrer Ricomà va ser el trajecte més dur i difícil de la seva vida, de tal manera que amb un nus al estómac i amb llàgrimes als ulls va arribar al petit pis on vivia i, per acabar-ho de rematar, no hi va trobar ni a la mare ni al pare. La primera perquè havia sortit a veure si trobava els seus i l’altre perquè va ser víctima dels estralls de part de la metralla que va sortir disparada d’una de les bombes.

Va tardar a localitzar-los. Van ser unes hores de molt patiment i de molta confusió fins que finalment va saber que el pare estava al hospital per les cures d’urgència i la mare, en localitzar-lo, ja li feia companyia.

La sort els hi va salvar la vida, però el que més em va impactar de la història de la Manolita, la jove aprenent de perruquera del capdavall del carrer Ricomà, es el que va succeir el primer dia en que es va recuperar la normalitat i va tornar a la perruqueria col·lectivitzada de la Plaça Maluquer per seguir l’aprenentatge del ofici que va acabar exercint més de 40 anys després… doncs be, resulta que l’encarregada, aquella bona dona que la va aconsellar  que es col·loqués al seu darrera, ajupides sota l’escala, al veure-la entrar al establiment li va dir… “mira nena que em vas fer l’altre dia mentre queien les bombes !”, tot ensenyant-li el darrera del seu ombro en el que es podia veure amb claredat la marca de les dents de la meva mare.

A mi aquest relat, tot i la simplicitat de la ferida i de la mossegada innocent , em va colpir sempre perquè vaig pensar en com haurien de ser aquells moments i amb quina enorme por es deurien viure, que ni la Manolita va donar-se compte de la mossegada que estava perpetrant, ni l’encarregada de la perruqueria va sentir cap dolor mentre se li clavaven les dents de la meva mare al seu ombro.

És una història sense importància i que va acabar be. Segurament alguns dels lectors tindran pares o avis que en van sortir molt més malparats, però no ser, avui tot recordant aquella luctuosa data i recordant a la meva estimada mare, he volgut compartir-la amb tots vosaltres.

….

Post publicat en el meu Facebook en data 31-05-16

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s