Quina democràcia tenim i quina democràcia volem ?

Fa un parell de setmanes vàrem saber que Theresa May, la premier de la Gran Bretanya, havia convocat eleccions anticipades i el Parlament li va ratificar la decisió per una majoria aclaparadora. En algunes cròniques periodístiques que explicaven els fets és llegia que fins i tot l’oposició aprovava la convocatòria perquè cap força política anglesa es podia permetre donar la sensació de que li feia por consultar al poble sobre el futur del seu pais. Immediatament vaig recordar que David Cameron, l’anterior primer ministre, tampoc va dubtar en convocar els referèndums per la independència d’Escòcia o pel Brexit, perquè tampoc és podia permetre que ningú penses que tenia por de consultar a escocesos i anglesos quin tenia que ser el seu futur. En definitiva, en tots els casos, la democràcia en estat pur es va imposar a qualsevol altre interès partidista o estratègic, perquè tant May, com Cameron o com tots els parlamentaris del Regne Unit tenen molt clar que, per davant de les seves ideologies o postulats particulars, està el dret a decidir de les persones a qui serveixen. No tenen cap dubte de que el valor més preuat a preservar és conèixer la voluntat del seu poble, de la que en definitiva en depèn tot el sistema polític del que ells formen part.

No em va costar massa temps trobar les diferències entre aquelles actituds tant escrupolosament democràtiques i les maneres de fer dels partits polítics espanyols, tant radicalment contraris a que els catalans puguin expressar quin vol ser el seu futur.

I vaig pensar que aquest bloqueig, que apel·la a la Constitució perquè no es pugui conèixer la voluntat de la gent, és un gravíssim error que no aporta cap solució, manté oberta la polèmica i facilita que la desafecció entre Catalunya i Espanya continuï creixent.

No ser que en penseu, però per mi, si en democràcia un Estat vol mantenir la seva unitat territorial per sobre de qualsevol altre dret, sense ni voler convèncer dels avantatges d’aquesta unió a través d’un procés obert i participatiu, tot em fa pensar que la seva estructura política i legal s’aguanta en un sistema massa allunyat de les democràcies més antigues i solvents d’Europa.

….

Post publicat al meu Facebook en data 13-05-17

Urnes

Com pot ser que un objecte tant inofensiu com aquest pugui generar tantes controvèrsies ?

Com pot ser que un objecte tant transparent com aquest pugui generar tantes interpretacions diferents ?

En democràcia, el dret més preuat de tots hauria de ser el poder dipositar dins d’aquest objecte inofensiu i transparent les nostres voluntats.

 Si us plau, no hi donem més voltes i anem a votar quan abans i després, això si, un cop conegut el resultat, acceptem-lo sigui quin sigui, perquè tant important ha de ser la defensa del dret individual a decidir com el respecte al que decideixi la majoria.

….

Post publicat al meu Facebook en data 05-05-17

Comiat de Carme Chacón

Veient, escoltant i llegint les sentides mostres de condol per la mort de Carme Chacón he pensat que potser si tot el que s’ha dit de positiu de la seva figura política i humana se li hagués dit a ella, en vida, potser el seu cor feble hagués resistit millor.

 No vull dir que tot el que s’ha dit aquests dies sobre la seva gran trajectòria vital sigui propi d’actituds hipòcrites, ja que estic segur que la immensa majoria dels comentaris han estat dits des de la sinceritat i l’estima, però m’emprenya molt constatar, una vegada més, com a la nostra societat li costa tant expressar en vida de les persones, les seves qualitats.

 Que diferent seria si les relacions humanes les guiéssim des de l’amabilitat i el reconeixement dels mèrits dels altres, tot i les profundes discrepàncies que poguéssim tenir. Potser si ho féssim així els cors patirien menys, no us sembla ?.

….

Post publicat en el meu Facebook en data 11-04-17

Sentencia del 9N: jo també em sento inhabilitat

Com a ciutadà que viu a Catalunya hem sento decebut de que és consideri il·legal una consulta de participació democràtica que ni tan sols tenia efectes vinculants.

Com a demòcrata hem sento molt contrariat de que no és reconegui el dret a decidir als ciutadans i ciutadanes de Catalunya, malgrat que la majoria dels seus representants en el Parlament així ho defensin i una gran majoria social ho demandi a través de processos electorals, enquestes i manifestacions diverses.

Com a jurista lamento moltíssim que s’hagi portat als Tribunals una problemàtica que només és política. Reconec que amb l’actual legislació era més que probable la sentencia que s’ha notificat avui, de tal manera que no hauríem de caure en jutjar l’actuació dels Tribunals, sinó en exigir als polítics dels partits estatals que assumeixin el repte democràtic que planteja Catalunya. En definitiva, si les actuals lleis no estan preparades per admetre aquests tipus de consultes o referèndums, cal seguir reivindicant que en democràcia la voluntat popular ha d’anar sempre per davant de les lleis i, conseqüentment, s’han de modificar les lleis perquè la voluntat popular sigui canalitzada legalment.

Com a persona que vaig participar lliurament en la consulta del 9N, em sento totalment identificat amb Artur Mas, Irene Rigau i Joana Ortega i em solidaritzo amb la seva indigna situació a la que han quedat abocats. Si ells queden inhabilitats, considero que tots aquells que vàrem votar en aquella jornada de participació democràtica hauríem de sentir-nos també inhabilitats, de tal manera que de forma massiva hauríem d’abstenir-nos de participar en aquells processos electorals que poguessin celebrar-se durant el període en que és mantingui la inhabilitació.

…..

Post publicat al meu Facebook en data 13-03-17

Justícia i Política. L’ou o la gallina?

Fa molts anys que el meu món professional està relacionat amb la justícia. Vaig estudiar Dret en plena transició i des de llavors he trepitjat dia si, dia també, els jutjats i tribunals de casa nostra. Puc dir que al llarg d’aquests més de 30 anys he conegut a molts jutges, secretaris i funcionaris i també puc dir que son gent normal, de carn i ossos, amb les seves personalitats i circumstàncies. És el mateix que segurament és podria dir dels metges, enginyers, economistes, empresaris, obrers de la construcció o de qualsevol altre col·lectiu professional.

Podria dir moltes coses del sistema judicial espanyol, que és poc àgil, lent o ineficient, però no puc dir que sigui injust. Crec en la imparcialitat dels jutges i per tant em sap greu quan es parla de que la justícia està polititzada. Les generalitzacions son molt perilloses i caldria ser molt més curosos alhora de llençar aquesta mena d’acusacions.

Segurament deuen haver jutges que en la seva manera d’aplicar les lleis es deixen influenciar per les seves conviccions particulars, però crec sincerament que la immensa majoria de jutges i magistrats apliquen les lleis, interpretant-les sense cap mena d’esbiaix polític.

El problema radica en el Poder Executiu i en el Poder Legislatiu que son els impulsors i redactors de les lleis que després han d’interpretar i aplicar els Jutges. Per tant, més enllà que dir que la justícia espanyola està polititzada, penso que s’hauria de dir que la política espanyola està interessada en judicialitzar allò que no es vol resoldre políticament.

Pretendre que els jutges resolguin un conflicte polític és terriblement negligent i, d’altre banda, culpabilitzar-los per haver aplicat una llei que no s’ajusta a unes determinades pretensions, és caure en una demagògia poc consistent.

I és que per mi el problema no està en els redactors de la sentencia del Tribunal Constitucional que va retallar l’Estatut de Catalunya, ni tampoc en que el Tribunal Superior de Justícia instrueixi una causa contra el president Mas i les conselleres Ortega i Rigau. Per mi el problema està en els polítics que van decidir portar aquests casos davant d’uns tribunals que no poden fer cap altre cosa que aplicar unes lleis que no estan preparades per resoldre conflictes que mai haurien de sortir de l’esfera política.

Històricament les lleis sempre han anat a remolc del que la societat demana. Així, mentre els sistemes democràtics saben adaptar-se més ràpidament a les realitats socials, els sistemes totalitaris no saben o no els interessa corre gaire en fer-ho. D’aquí que sigui tant preocupant contemplar que en l’actual crisi Catalunya / Espanya s’estigui tardant tant en escoltar la gent, amb l’argument perillós de deixar el conflicte a la responsabilitat d’uns jutges que inevitablement han d’aplicar unes lleis que, precisament, la societat demana siguin adaptades als nous temps… o sigui, que és primer, l’ou o la gallina ?

….

Post publicat en el meu Facebook en data 14-10-16

Democràcia sota mínims

Formo part d’una generació que érem molt joves quan el franquisme agonitzava, però encara tenia forces per executar penes de mort, omplir les presons de presos polítics i prohibir la llibertat d’expressió.

Érem molt joves quan el dictador va morir i començàvem els estudis universitaris corrent davant dels grisos.

Érem molt joves i teníem presa i molta, molta Il·lusió, per aconseguir el tresor més preuat que els hi havia estat arrabassat als nostres pares i avis.

Érem molt joves quan volíem un país normal, assimilable als països del nostre entorn europeu.

Érem molt joves quan teníem idealitzada la paraula “democràcia”. Pensàvem que amb democràcia recuperaríem les llibertats, els partits polítics i una nova estructura estatal que respectaria les diferencies ideològiques, les diferents nacionalitats i les seves diferents llengües.

Érem molt joves quan creiem amb la imprescindible separació de poders i enyoràvem que la Justícia fos veritablement independent.

Han transcorregut més de 40 anys, hem deixat de ser joves, rondem els 60 i que tenim?: El país d’Europa amb més corrupció política; Ministres, policies i periodistes conxorxats per destruir adversaris polítics i un Estat capaç de presentar una querella que acavarà portant a judici a les persones que van possibilitar una consulta democràtica, pacífica i no vinculant.

Potser si, fa més de 40 anys vàrem aconseguir una Democràcia, vàrem recuperar llibertats i suposadament els poders de l’Estat es van separar. Durant dècades pensàvem que estàvem construint un país més modern, equiparable als dels nostres veïns europeus, però No, és evident que no ens n’hem sortit. És evident que després de tots aquests anys molts hem perdut la confiança en aquell Estat i en aquella Democràcia que va costar tants sacrificis i per la que vàrem dipositar tantes il·lusions. És evident que tenim una Democràcia sota mínims.

….

Post publicat al meu Facebook en data 29-06-16

Pla de xoc o com començar malament

M’he quedat esparverat quan he llegit el Pla de Xoc que Junts pel Si ha presentat a la CUP per aconseguir la investidura del president Mas. No es que no estigui d’acord amb els propòsits dels 20 punts del Pla, sinó que la majoria son inassumibles per l’economia precària de la Generalitat. Per tant, comencem malament si del que es tracta es de fer un brindis al sol per satisfer als votants cupaires. Tanmateix, donar falses esperances a la gent que està patint els efectes devastadors de la crisi, es molt negatiu. Als ciutadans se’ls hauria de tractar com a sers intel·ligents als que no cal enganyar-los per aconseguir els seus vots.

Parlar d’un salari mínim interprofessional de 1.000€ mensual; aprovar la dació en pagament de les hipoteques; reduir a la meitat les llistes d’espera de les visites mèdiques o garantir el 100% de la dependència, es parlar en somnis. Que a tots ens agradaria poder-ho aconseguir està clar que si, però es totalment inviable avui per avui.

Comencem malament llençant falses expectatives que només generaran frustació. Comencem malament si pensem construir la Catalunya independent des de posicions demagògiques i populistes.

Perquè no comencem amb un Pla de Xoc basat en el rigor i el treball, aprovant messures realistes i que incentivin la creació de llocs de treball ?. Després, un cop l’economia ho permeti, només llavors, ens podrem permetre aplicar les messures que persegueixin un millor repartiment de la riquesa. Si comencem la casa per la teulada, potser aconseguirem tenir president ben aviat, però quin futur ens espera ?…

….

Post publicat al meu Facebook en data 05-12-15

No ens enganyem, si es vol prescindir de l’Artur Mas, es prescindeix de CDC

Reconec que no entenc que des de les formacions independentistes es veti a Artur Mas, quan ha estat el president de la Generalitat que més s’ha compromès i més ha arriscat per portar el procés sobiranista fins cotes inimaginables només fa 5 anys.

Entendria, en canvi, que la CUP mantingués que no pot pactar amb Junts pel Si, perquè incorpora 30 diputats convergents. Aquest posicionament seria més coherent i no concentraria el debat en una sola persona, la mateixa que precisament és més atacada per les forces polítiques i mediàtiques que defensen l’immobilisme del Estat espanyol.

Ho entendria, ho trobaria més coherent, però ens abocaria inevitablement a unes noves eleccions ja que Junts pel Si, sense CDC + la CUP no sumarien cap majoria.

Agradi o no a l’esquerra radical, el procés cap a la independència s’ha de construir de forma transversal, sumant-hi totes les opcions polítiques i, just en aquest moment, pretendre apartar als convergents, em sembla un error estratègic monumental.

Per tant, no ens enganyem, no es només Mas el que desagrada a la CUP, es Convergència Democràtica de Catalunya en la seva totalitat i això es tant com qüestionar no tan sols a una persona, per més important i significativa que pugui ser, sinó a tots els seus milers de militants, seguidors i votants, i això considero ja es més difícil d’acceptar, per no dir impossible.

No ens enganyem, si es vol prescindir de Mas, es prescindeix de CDC i llavors la suma és queda curta…

….

Post publicat al meu Facebook en data 02-10-15

De nou, el referèndum és la solució

Una vegada més ningú perd i tothom guanya. Una vegada més la miopia politica apareix com la principal aliada per amagar-se darrera d’uns arguments impropis d’una societat democràtica.

Que els vots favorables al Si (JxSi + CUP) no han superat el 50% és una evidencia, per tant l’objectiu de guanyar en vots no s’ha assolit. Cal reconèixer, per tant, que el resultat no legitima per poder tirar pel dret amb una DUI si l’Estat no hagués acceptat el resultat.

Però també és una evidencia que els partits que clarament defensaven el No (C’s + PP + PSC) tampoc han assolit la majoria absoluta. Voler sumar al seu posicionament inequívoc els vots de CSQP i Unió és aventurar-se molt, i més quan els seus principals líders no han acceptat situar-se en cap dels dos blocs.

Tanmateix, és una evidencia que avui tenim un parlament amb més diputats independentistes que mai havíem tingut, com també ho és que, tot i així, aquestes forces polítiques necessiten dialogar tant amb el govern del Estat com amb la Unió Europea i la Comunitat Internacional.

Aquestes eleccions han evidenciat que Catalunya és plural i que cal seguir treballant per la democracia i el respecte al dret a decidir. El resultat no ha estat prou clar, ni per concloure que l’independentisme ha guanyat la legitimitat per la secessió, ni perquè les forces unionistes considerin que l’independentisme ha perdut i, per tant, s’ha desactivat.

Des del meu punt de vista estem on estàvem, pendents de resoldre el conflicte a través d’un referèndum pactat i vinculant. Això sí, amb una diferencia rellevant, la societat ha volgut donar un mandat clar i contundent perquè la majoria absoluta del parlament treballi perquè aquest referèndum sigui una realitat.

Faria be el govern espanyol i les principals forces polítiques unionistes que acceptéssin el diàleg i afrontesin sense pors i amenaces un debat seré i constructiu que permeti que tothom pugui expressar-se amb llibertat. Només així posarem fi a aquest desencontre que ara mateix segueix sense solució.

….

Post publicat al meu Facebook en data 29-09-15

Falten poques hores perquè els indecisos deixin de ser-ho

Amics, arriba l’hora de la veritat, l’hora en que els matisos prenen forma definitiva i els grisos passen a ser negres o blancs. Som cridats a les urnes per decidir el futur de Catalunya en les eleccions més importants que mai hem viscut, l’hora en que els dubtes passin a ser certeses està al caure.

I en aquest moment tant transcendent i tant íntim, seria bo que fóssim capaços de recordar d’on venim i especialment de pensar cap on volem anar. Seria bo que recordéssim als nostres avantpassats, el que van fer per tots nosaltres i seria bo que penséssim en el país que ens agradaria que trobessin els nostres fills i nets quan nosaltres faltem.

Però sobretot, sobretot, seria bo que en aquest moment tant íntim i definitiu, fóssim capaços de decidir lliurament, sense fer cas a les amenaces, ni deixar-nos portar per la corrent majoritària que potser ens envolta. Votem el que votem, fem-ho en consciencia, que mai tinguem que penedir-nos de no haver estat valents i conseqüents amb els nostres pensaments.

….

Post publicat en el meu Facebook en data 26-09-15