En el túnel del temps

Ahir nit el pati del Casino de Granollers és va vestir de gala per celebrar el darrer acte del Centenari Amador Garrell Soto, el polifacètic artista granollerí que, entre moltes de les seves activitats, va brillar especialment com a músic de la Orquestra Selecció. Per tant, la millor manera de cloure l’Any Garrell tenia que ser amb música dels anys 40, 50 i 60, la música de tota una generació que trobava en el ball la diversió i evasió en una època molt gris i privada de llibertats.

Per aquesta solemne ocasió, la Big Band de Granollers (Bbg), amb la direcció de Martí Ventura i la participació d’altres 17 músics i 2 vocalistes, van oferir un extraordinari concert homenatge a aquella mítica orquestra que l’Amador Garrell, el mestre Ruera i en Lluís Pey van ser capaços de crear l’any 1944. I com sempre passa quan la música i la interpretació encaixen, només començar a sonar els acords de “Sweet Geòrgia Brown” i tancar-se el llums del pati de butaques i mentre escoltàvem les sensacionals composicions dels germans Gershwin, Col Porter o Woody Herman, la meva ment em va transportar als anys 40 i vaig veure davant dels meus ulls com els meus pares és coneixien precisament al pati del Casino i com tantes altres parelles de la seva quinta, és prometien amor etern sota l’embolcall inigualable d’aquella música americana que per ells deuria sonar a modernitat i esperança.

La meva ment va seguir fent de les seves i segurament producte del bon ritme de la Big Band, vaig recordar l’Amador Garrell i especialment el que m’explicava d’ell i la seva família el meu pare. De fet, ara que ho penso, a casa meva els Garrell sempre van ser l’exemple de la gent que no combregava amb el règim polític de l’època i per tant eren els nostres referents més propers del catalanisme d’esquerres que podia haver en aquells anys de repressió.

I encara estant en ple viatge en el temps, abstret per la màgia de la música i els records, vaig sentir com el meu mòbil vibrava dins la butxaca de la meva jaqueta i de cop vaig retornar al present perquè està clar que en aquells anys de l’Orquestra Selecció de mòbils no n’hi havien. Va ser un acte reflexa, d’aquests que ja no podem dominar i, burro de mi, la temptació de veure el que em comunicava aquest aparell del dimoni va trencar tota la mística del moment perquè la noticia que apareixia a la pantalla d’inici, del diari ARA, destacava el titular de l’edició de l’endemà: “Acusats de Sedició”.

Que ?, Com ?, que està passant vaig pensar. Potser m’he quedat atrapat dins del meu particular túnel del temps i resulta que fora del pati del Casino encara manca la llibertat d’expressió, de reunió i manifestació ?…

I així he passat la nit, donant voltes al llit, perplexa i descol·locat, entre músiques de la Big Band, el record dels Garrell i el temor per no tenir clar en quina època estic vivint.

…..

Post publicat en el meu Facebook en data 23-09-17

Manifestació Diada 2017

Any rere any acabo la Diada estupefacte quan sento les valoracions que en fa el govern del PP, perquè dubto que enlloc del món, enlloc, després de que centenars de milers de persones omplin carrers i places, és quedin impassibles.

Voler reduir l’impacte o el numero de les persones que s’han manifestat és ridícul; voler fer creure que la gent que ha sortit al carrer ha estat manipulada per quatre dirigents radicals, demostra una ceguesa pròpia dels ignorants.

En democràcia, quan la gent de forma tant massiva reivindica un canvi de marc legislatiu, o un canvi de statu quo, la política ha de saber estar a l’alçada, buscar i proposar solucions.

Parapetant-se darrera lleis i tribunals potser aturin momentàniament el procés, però no podran frenar sentiments i voluntats. Quin error més gran voler solucionar un conflicte polític imposant la legalitat, abans que voler convèncer en el terreny de les legitimitats !

…….

Post publicat al meu Facebook en data 11-09-17

Una manifestació, molts sentiments

Així ho he viscut i així ho he sentit. Llegirem molts titulars contradictoris i de nou tornarem a veure les interpretacions interessades d’uns i altres. Jo em quedo amb aquest cúmul de sentiments…

VALENTIA. El “no tinc por” ha estat la constant i el denominador comú de tots els manifestants.

AGRAÏMENT. Els aplaudiments sincers al pas de la capçalera de la manifestació, al pas dels mossos, de les altres forces de seguretat, dels serveis d’emergència i personal sanitari.

PAU. El crit unànime contra el terrorisme, a favor de la pau, però també contra el tràfic d’armes i contra la hipocresia de molts governants.

DIVERSITAT. Senyeres, estelades i banderes constitucionals desfilant en una mateixa manifestació, símbol claríssim de la societat plural que tenim.

TOLERÀNCIA. Just davant meu dos homes de la mateixa edat, separats per centímetres. L’un cridava “Viva el Rey” i l’altre ho feia dient “Fora el Borbó”. Ambdós sense mirar-se, cadascú a lo seu, però respectant-se la llibertat d’expressió.

CONVIVÈNCIA. He vist moltes pancartes contra la islamofòbia i també molts musulmans manifestant-se al costat de catòlics, cridant contra la violència.

CIVISME. Una vegada més els ciutadans han donat una lliçó de saber entendre els diferents espais i moments per expressar-se. S’han sentit crits reivindicatius, però també s’han viscut moments de gran emotivitat i de record per les víctimes.

Ha estat una manifestació molt especial, en uns moments polítics molt complicats, però tot i així Barcelona i Catalunya han demostrat, una vegada més, el seu civisme i la seva tolerància, però també la seva imparable i irrenunciable llibertat d’expressió. Potser algú no s’haurà sentit còmode i hagués preferit una manifestació amb un únic crit contra el terrorisme, però la societat te moltes coses a dir i quan te oportunitat les expressa amb llibertat. Així ho he viscut, així ho he sentit.

….

Post publicat al meu Facebook en data 26-08-17

Quina democràcia tenim i quina democràcia volem ?

Fa un parell de setmanes vàrem saber que Theresa May, la premier de la Gran Bretanya, havia convocat eleccions anticipades i el Parlament li va ratificar la decisió per una majoria aclaparadora. En algunes cròniques periodístiques que explicaven els fets és llegia que fins i tot l’oposició aprovava la convocatòria perquè cap força política anglesa es podia permetre donar la sensació de que li feia por consultar al poble sobre el futur del seu pais. Immediatament vaig recordar que David Cameron, l’anterior primer ministre, tampoc va dubtar en convocar els referèndums per la independència d’Escòcia o pel Brexit, perquè tampoc és podia permetre que ningú penses que tenia por de consultar a escocesos i anglesos quin tenia que ser el seu futur. En definitiva, en tots els casos, la democràcia en estat pur es va imposar a qualsevol altre interès partidista o estratègic, perquè tant May, com Cameron o com tots els parlamentaris del Regne Unit tenen molt clar que, per davant de les seves ideologies o postulats particulars, està el dret a decidir de les persones a qui serveixen. No tenen cap dubte de que el valor més preuat a preservar és conèixer la voluntat del seu poble, de la que en definitiva en depèn tot el sistema polític del que ells formen part.

No em va costar massa temps trobar les diferències entre aquelles actituds tant escrupolosament democràtiques i les maneres de fer dels partits polítics espanyols, tant radicalment contraris a que els catalans puguin expressar quin vol ser el seu futur.

I vaig pensar que aquest bloqueig, que apel·la a la Constitució perquè no es pugui conèixer la voluntat de la gent, és un gravíssim error que no aporta cap solució, manté oberta la polèmica i facilita que la desafecció entre Catalunya i Espanya continuï creixent.

No ser que en penseu, però per mi, si en democràcia un Estat vol mantenir la seva unitat territorial per sobre de qualsevol altre dret, sense ni voler convèncer dels avantatges d’aquesta unió a través d’un procés obert i participatiu, tot em fa pensar que la seva estructura política i legal s’aguanta en un sistema massa allunyat de les democràcies més antigues i solvents d’Europa.

….

Post publicat al meu Facebook en data 13-05-17

Urnes

Com pot ser que un objecte tant inofensiu com aquest pugui generar tantes controvèrsies ?

Com pot ser que un objecte tant transparent com aquest pugui generar tantes interpretacions diferents ?

En democràcia, el dret més preuat de tots hauria de ser el poder dipositar dins d’aquest objecte inofensiu i transparent les nostres voluntats.

 Si us plau, no hi donem més voltes i anem a votar quan abans i després, això si, un cop conegut el resultat, acceptem-lo sigui quin sigui, perquè tant important ha de ser la defensa del dret individual a decidir com el respecte al que decideixi la majoria.

….

Post publicat al meu Facebook en data 05-05-17

Comiat de Carme Chacón

Veient, escoltant i llegint les sentides mostres de condol per la mort de Carme Chacón he pensat que potser si tot el que s’ha dit de positiu de la seva figura política i humana se li hagués dit a ella, en vida, potser el seu cor feble hagués resistit millor.

 No vull dir que tot el que s’ha dit aquests dies sobre la seva gran trajectòria vital sigui propi d’actituds hipòcrites, ja que estic segur que la immensa majoria dels comentaris han estat dits des de la sinceritat i l’estima, però m’emprenya molt constatar, una vegada més, com a la nostra societat li costa tant expressar en vida de les persones, les seves qualitats.

 Que diferent seria si les relacions humanes les guiéssim des de l’amabilitat i el reconeixement dels mèrits dels altres, tot i les profundes discrepàncies que poguéssim tenir. Potser si ho féssim així els cors patirien menys, no us sembla ?.

….

Post publicat en el meu Facebook en data 11-04-17

Sentencia del 9N: jo també em sento inhabilitat

Com a ciutadà que viu a Catalunya hem sento decebut de que és consideri il·legal una consulta de participació democràtica que ni tan sols tenia efectes vinculants.

Com a demòcrata hem sento molt contrariat de que no és reconegui el dret a decidir als ciutadans i ciutadanes de Catalunya, malgrat que la majoria dels seus representants en el Parlament així ho defensin i una gran majoria social ho demandi a través de processos electorals, enquestes i manifestacions diverses.

Com a jurista lamento moltíssim que s’hagi portat als Tribunals una problemàtica que només és política. Reconec que amb l’actual legislació era més que probable la sentencia que s’ha notificat avui, de tal manera que no hauríem de caure en jutjar l’actuació dels Tribunals, sinó en exigir als polítics dels partits estatals que assumeixin el repte democràtic que planteja Catalunya. En definitiva, si les actuals lleis no estan preparades per admetre aquests tipus de consultes o referèndums, cal seguir reivindicant que en democràcia la voluntat popular ha d’anar sempre per davant de les lleis i, conseqüentment, s’han de modificar les lleis perquè la voluntat popular sigui canalitzada legalment.

Com a persona que vaig participar lliurament en la consulta del 9N, em sento totalment identificat amb Artur Mas, Irene Rigau i Joana Ortega i em solidaritzo amb la seva indigna situació a la que han quedat abocats. Si ells queden inhabilitats, considero que tots aquells que vàrem votar en aquella jornada de participació democràtica hauríem de sentir-nos també inhabilitats, de tal manera que de forma massiva hauríem d’abstenir-nos de participar en aquells processos electorals que poguessin celebrar-se durant el període en que és mantingui la inhabilitació.

…..

Post publicat al meu Facebook en data 13-03-17