Als guardians de les velles essències de la democràcia

Tinc amics que sempre s’han posicionat a l’esquerra, militants del PSC, del PSUC o d’IC. Amb alguns d’ells puc dir que seguim sent molt amics, amb els que hem compartit moltes vivències i amb els que tot i la discrepància politica hem sigut capaços de construir una convivència molt sana. Confesso que fins i tot fa molts anys, parlo dels anys 70 i 80, em van fer sentir que aquella esquerra, forjada en la lluita contra el franquisme, era la principal guardiana de les autèntiques essències de la democràcia.

Reconec que aquella esquerra va ser fonamental en els anys de la transició i especialment a Catalunya el seu paper integrador, sobretot en els ajuntaments, va permetre la normalització de l’ús del català i en general de tota la cultura catalana.

Avui, però, estic desconcertat perquè no puc entendre la posició d’aquesta esquerra que o be no admet directament el dret a decidir dels catalans o, si ho fa, la supedita a la modificació – si o si – de la Constitució.

On estan aquelles essències que guardaven ?, aquelles essències defensades pel mateix Felipe Gonzalez i Perez Rubalcaba (Suresnes, any 1974) que respectaven el dret a l’autodeterminació dels catalans ?

Perquè, puc entendre i respectar les opinions legítimes a favor del No a la independència de Catalunya; fins i tot puc entendre, que no compartir, que en campanya s’utilitzi la por per reforçar l’opció del No; entenc i comprenc perfectament la gent que defensa una tercera via, que segurament hagués resolt molts malsdecap, però em fa molt mal i em preocupa moltíssim que especialment aquella esquerra negui el dret a decidir quan aquest dret ha estat reivindicat de forma pacifica i exemplar per més de dos milions de persones.

Sovint escolto arguments del PSC, PSOE, IC o Podemos, quan segurament senten remordiments històrics, que aquest dret a decidir existeix, però que depèn inevitablement de que la Constitució espanyola pugui modificar-se, ja sigui per obrir-la a una Espanya federal (PSC-PSOE) o perquè s’autoritzi un referèndum (IC – Podemos). Però jo em pregunto i els hi pregunto: si després del 27S queda demostrat que els votants catalans han decidit per majoria absoluta a favor dels partits i coalicions que defensen la Independència, haurem de seguir depenent de la modificació d’una Constitució que sabem tots no es modificarà mai ?.

Si això pasa, que passarà, que diran aquells guardians de les essències democràtiques ?.

Com podrem, i com podran tolerar aquells vells amics demòcrates, que una amplíssima majoria dels catalans vulguin exercir per damunt de tot aquell dret a decidir i en canvi se’ls hi negui reiteradament ?. Com es podrà seguir gestionant aquest país sabent que una gran part de catalans (segurament per sobre dels 2 milions) no sent com a propi un Estat que no li reconeix el dret bàsic a l’autodeterminació ?.

 En tot aquest procés per la sobirania de Catalunya he trobat a faltar, i molt, la complicitat d’aquella esquerra amb la que tot i no compartir molts dels seus postulats, reconeixia en ella els valors més preuats de la democracia. Que diferent hagués estat tot si aquells vells amics haguessin obert el pot d’aquelles essències guardades i s’haguessin posicionat a favor del dret a decidir. Com m’hagués agradat debatre amb ells el Si, el No o la tercera via. Com m’hagués agradat constatar que aquella esquerra podia ser diferent a la dreta espanyola amb la que, ja se sabia, seria impossible arribar a cap acord.

….

Post publicat en el meu Facebook en data 06-09-15

Passem pàgina però sense oblidar la resta del llibre !

Segurament el que diré pot semblar que es nedar contracorrent, però tot i així soc dels que penso que no tot es blanc o negre. Em preocupen aquests temps en els que es vol fer política sense política, temps en els que sembla que estigui mal vist negociar i dialogar. Lo del peix al cove o allò de fer el “Puta i la Ramoneta” s’ha denostat tant, que sembla que només valguin els principis ideològics sense posibilitat de matisos.

 Segurament se’n va fer un gra massa de les ambigüitats i avui dia la gent demana més claredat en els plantejaments d’uns i altres, però malgrat tot, negar tot allò de positiu que van aportar les tactiques posibilistes de CiU o del PSC, tampoc em sembla just.

 Per tot plegat, en el moment històric del trencament de la federació de Convergencia i Unió, del moment de posicionar-me sense fisures al costat del president Mas i del procés sobiranista, no puc oblidar-me de tot allò de bo que els companys i amics d’Unió han aportat a la federació i a la política catalana.

 Segurament era previsible aquest final vistes les importants diferencies que ens separen, però tot i així no puc deixar de reconèixer que l’enorme talent polític de persones com en Duran Lleida han fet un gran servei a Catalunya i ho dic des del coneixement de causa directe, doncs el Grup Parlamentari de CiU al Congres, liderat per en Duran, ha estat sempre al costat de molts col·lectius professionals i socials i gràcies a aquell esforç negociador que ara sembla que estigui mal vist, s’han aconseguit resoldre moltes situacions conflictives.

 Passem pàgina, segur, però fem-ho sense renegar de la resta del llibre !

…..

Post publicat al meu Facebook en data 18-06-15

Eleccions, sentiments i agraïments

Després dels resultats electorals és lògic llegir en el Facebook molts missatges de felicitació per tots aquells que han guanyat clarament als seus pobles. A Granollers hem de felicitar molt especialment a Josep Mayoral que, en contra de la tendència a la baixa de la seva formació política, ha revalidat la majoria absoluta, amb increment de vots i de percentatge. També he llegit molts missatges destacant, entre d’altres, els bons resultats dels alcaldes de Les Franqueses o La Garriga, que podran revalidar les seves alcaldies. Tanmateix he vist molts missatges destacant l’ascens d’ERC o l’entrada a molts municipis de les CUP o Ciutadans…

Però en aquest post vull expressar, des de l’enyorança dels temps en que jo també vaig presentar-me a les eleccions, els meus sentiments vers totes aquelles persones que han decidit formar part d’una candidatura, sigui quina sigui. A tots ells, agrair-los-hi la seva generositat i empenta per voler millorar la seva ciutat. Soc dels que penso que la política, diguin el que diguin, és una tasca imprescindible per la democràcia i son molts més, infinitament més, els que actuen amb honorabilitat, que aquells que han buscat un enriquiment personal.

….

Post publicat en el meu Facebook en data 25-05-15

Democràcia sense por

Vaig créixer políticament parlant fent costat a les tesis de Jordi Pujol, quan ens deia que per d’amunt de tot teniem que preservar la convivència de les diferents sensibilitats dels que vivíem i treballàvem a Catalunya. Eren temps de pactes, de construcció de l’Estat de les autonomies, temps en els que teniem encara esperances d’aconseguir un bon encaix de Catalunya dins d’un Estat que sabés entendre i respectar el fet diferencial de la nostre nació.

Hem de reconèixer, però, que tot aquell platejament, amb el pas dels anys, s’ha esgotat i sigui per accions o per omissions dels uns o dels altres, hem arribat a la segona dècada del segle XXI amb una societat catalana que, en gran part, ha dit prou a mantenir un statu quo que imposa un finançament clarament insuficient i que no reconeix adequadament la seva llengua i la seva cultura.

Així les coses, negar l’evidencia emparant-se amb la cuirassa de les lleis no és una bona solució. La Constitució ja sabem el que diu, però en democràcia el be més preuat, per d’amunt fins i tot de les lleis, és respectar la voluntat del poble. Milers i milers de catalans van sortir al carrer per demanar primer el dret a decidir i després la independència; totes les enquestes que en els darrers anys s’han fet a Catalunya han demostrat que una folgada majoria demana poder votar per decidir el seu futur polític i, per tant, no hi ha cap altre sortida acceptable que deixar que la gent pugui expressar lliurament la seva opinió.

Puc entendre que aquesta situacio posi a prova aquella convivència a la que Jordi Pujol sovint apel·lava; puc entendre que hi hagin persones a les que els hi costi d’assimilar, però prohibir la consulta que el president Mas va anunciar ahir, encara agreujaria més les relacions entre Catalunya i l’Estat espanyol.

Per tot plegat, a la pregunta que es pretén formular, dic Si a la democràcia i Si al dret a decidir i No a la intolerància i No a la política de la por.

….

Post publicat al meu Facebook en data 13-12-13

Catalunya si que té sentit

Soc conscient de que el que escriure en aquesta nota no agradarà a tothom. Soc conscient que una part dels 454 amics del Facebook no están a favor, ni de bon tròs, amb el procès sobiranista de Catalunya. També imagino que a uns altres els agradaría un procés molt més accelerat que el que jo contemplo i, per tant, tampòc estarán d’acord amb el que escriuré… a tots, però, vull dir-vos que ens cal molta serenor per afrontar els propers temps. La Catalunya lliure que m’agradaria ajudar a construir hauria de substentar-se sobre la base de la tolerancia ideològica i del respecte per la procedencia de tots els que hi viuran, sense oblidar-nos que el nou Estat que anhelem, algun dia, formarà part de la Unió Europea on compartirem molts projectes amb tots els altres països veïns i amb els que mantindrem, amb tota seguretat, excelents llaços econòmics, comercials, socials i culturals.

 No ens ho possaran gens fácil, ja ho hem notat, i seguirà essent així molt de temps, però no per això hem de caure en les provocacions, ni provocar-ne nosaltres. Penso que els que vivim a Catalunya, compartim o no aquests anhels, hem de seguir essent un exemple de convivencia. Estic convençut de que si no ens movem del camí del civisme, allunyats de qualsevol tipus de violencia física o verbal, mostrarem al món que Catalunya si que té sentit !talunya lliure que m’agradaria ajudar a construir hauria de substentar-se sobre la base de la tolerancia ideològica i del respecte per la procedencia de tots els que hi viuran, sense oblidar-nos que el nou Estat que anhelem, algun dia, formarà part de la Unió Europea on compartirem molts projectes amb tots els altres països veïns i amb els que mantindrem, amb tota seguretat, excelents llaços econòmics, comercials, socials i culturals.
No ens ho possaran gens fácil, ja ho hem notat, i seguirà essent així molt de temps, però no per això hem de caure en les provocacions, ni provocar-ne nosaltres. Penso que els que vivim a Catalunya, compartim o no aquests anhels, hem de seguir essent un exemple de convivencia. Estic convençut de que si no ens movem del camí del civisme, allunyats de qualsevol tipus de violencia física o verbal, mostrarem al món que Catalunya si que té sentit !

….

Post publicat al meu Facebook en data 09-09-13

Independència i Convivència

La contundent resposta d’una bona part del poble català a la convocatòria de la manifestació de l’11 de setembre confirma que el camí de la independència per Catalunya s’ha iniciat. No se sap quan temps haurà de passar per arribar al final de trajecte, ni quants entrebancs s’hauran de superar, però sembla evident que el sentiment sobiranista ha calat molt fort en gran part de les dones i homes d’aquest país.

Les raons que avalen aquest posicionament son diverses. Des de les històriques i culturals a les més pragmàtiques i econòmiques. Tanmateix en els darrers anys ha ajudat molt a la causa independentista les pèssimes relacions amb l’Administració de l’Estat i la manipulació continuada i difamatòria de la caverna mediàtica espanyola, de tal manera que la tradicional mentalitat pactista de molts catalans ha evolucionat fins arribar al convenciment de que no hi ha res a fer, de que entendre’s amb Espanya és impossible, i de que el millor per Catalunya és emprendre el llarg i complicat viatge secessionista.

Segurament hauran de passar anys fins que ho veiem. Abans caldrà que una majoria encara més amplia de ciutadans s’acabi convencent d’emprendre aquest mateix camí; els partits polítics hauran de saber travar aliances entre ells i amb la societat civil organitzada; ens caldrà saber resistir i ser pacients i, tot això, sense perdre la cohesió interna, element clau per seguir essent un gran país. Sens dubte Espanya ens ho posarà molt difícil i la seva reacció política i social serà molt agre. La comunitat internacional, d’entrada, no ens ajudarà gens i farà costat a la diplomàcia espanyola. Una reacció i l’altre ja la podem donar per descomptada, però el més preocupant i que hauria de requerir una atenció més especial, serà salvaguardar la convivència interna del poble català.

El procés per aconseguir la independència molt probablement hagi iniciat un camí sense retorn; haurem d’aprendre a conviure durant molt temps amb la incomprensió i el menyspreu de tots aquells que no ens voldran reconèixer, mai, el dret a decidir i, mentrestant, des de les posicions sobiranistes caldrà trobar aliances internacionals i saber donar resposta a totes les problemàtiques legals i econòmiques que permetin la viabilitat d’un nou Estat d’Europa, però tant o més important serà saber cuidar amb molta cura i humilitat les relacions amb tots aquells catalans que encara no veuen factible o, senzillament, no estan d’acord amb la separació de l’Estat espanyol. Penso, per tant, que serà imprescindible, dins de les tasques a desenvolupar al llarg de tot aquest procés, emprendre una enorme tasca pedagògica, plural, oberta i participativa que expliqui molt be les raons sobiranistes, de tal manera que ningú pugui sentir-se exclòs per raons de la seva ideologia o procedència. S’ha d’evitar, com sigui, que el preu per aconseguir la independència sigui la fractura social. Quan arribi el dia esperat no tothom hi estarà d’acord, és evident, però com a mínim hauríem d’aspirar a que les persones que no creguin amb aquest mateix objectiu, l’acceptin amb tolerància i, sobretot, tinguin la tranquil·litat de que aquest nou Estat d’Europa que es dirà Catalunya, sabrà acollir-los sense diferencies.

…….

Article llegit a Ràdio Granollers en data 12/09/12

Sense democràcia no tenim futur

La majoria d’observadors polítics alerten de la baixa qualitat democràtica dels sistemes polítics europeus, mentre els ciutadans vivim cada cop més indignats per les falses promeses de tots aquells polítics mediocres que deuen pensar que tots som una colla d’ignorants.

No m’estranya, per tant, que la democràcia de la vella Europa estigui sota mínims, amb un president itàlia que no ha estat refrendat per les urnes i amb els governs de mig continent intervinguts, tutelats o vigilats per no se sap ben be qui… L’equació matemàtica sembla perfecte i alhora diabòlica: la mediocritat porta a les falsedats i aquestes a la intervenció i, conseqüentment, a la pèrdua de la sobirania popular.

I en aquestes estem quan ja se senten veus que albiren un president Rajoy amortitzat políticament – podríem dir que cremat per les seves descomunals falses promeses – mentre s’apunta una solució tipus Mario Monti per Espanya, amb la candidatura dirigida des de Bruseles a favor de Josep Piqué, que es qui ens hauria de treure de la crisi amb ma de ferro i sota els dictats dels Mercats, la Merkel i el Sum Sum Corda…

Potser és la solució, no ho ser, però del que no hi ha cap mena de dubte es de que, si això passa, serà la demostració evident de la incapacitat de la nostra classe política de deixar de mirar-se el melic i de buscar només els rendiments electorals immediats. Serà la demostració palpable de com la mediocritat ens haurà portat a la reuina econòmica però també a la pobresa democràtica, que no ser que és pitjor…

On estan els polítics estadistes capaços de forjar acords transversals que puguin facilitar, perquè no, governs d’unitat que ofereixin seguretat i confiança a dins i fora de les nostres fronteres ?.

Que no ho veuen que l’emergencia social (amb prop de 5 milions d’aturats) i les retallades en serveis bàsics com la sanitat i l’ensenyament estant arribant a límits insostenibles ? Que no s’adonen que estem abocats, sinó hi posen remei, a la intervenció i, llavors si, a la pèrdua de la dignitat democràtica ?.

Que més ens ha de passar per que a tota aquesta colla de mediocres i mentiders els hi caigui la cara de vergonya  i es posin d’acord per fer un front comú que salvaguardi la sobirania popular imprescindible per poder començar el camí de la recuperació?.

Que no saben que sense democràcia no tenim futur ? !!!.

…..

Article llegit a Ràdio Granollers el 15/7/12

Diguem prou!

Que més ens ha de passar com a ciutadans perquè diguem prou ?!… quines condicions més negatives ens hem de trobar perquè diguem prou ?!… quants aturats més hem de tenir perquè diguem prou ?!… quantes retallades més hem de patir perquè diguem prou?! …

I com a catalans, quantes discriminacions més hem de sofrir per dir prou ?!… quants incompliments més hem de suportar per també dir prou ?!…

Fa anys vaig viure en primera persona la política i sempre més n’he estat seguidor i me n’he sentit molt proper quant injusta i genèricament s’ha maltractat la classe política. Però també em revelo més quan veig la incapacitat política de canviar el guió de l’interès partidista que totes les formacions, més o menys, acaben aplicant…

I és que ara ens toca dir prou !…

Prou de mirar cap un altre costat quan les responsabilitats son properes, prou d’escapolir el bulto, prou d’acusar uns i altres…

Catalunya necessita un govern fort, que doni confiança a la població de que junts ens en podem sortir. Un govern que pugui trobar solucions amb la seguretat de que des de dins no se’l boicoteja al preu que sigui. Un govern que pugui negociar amb Madrid sabedor que darrera seu hi ha la més gran majoria possible de diputats i d’una amplia societat que li donen suport.

Si seguim desunits, els uns contra els altres, quan tenim temes de tanta gravetat sobre la taula, serà molt difícil que ens puguem sortir.

Potser peco d’anar amb el lliri a la ma i que penso amb utopies, però crec que ara no tenim més excuses i la situació és tant greu, tant, que no ens queda més remei que intentar un govern d’unitat o, si més no, un govern amb un ampli acord amb les principals forces polítiques catalanes.

No soc el primer que ho demano, ni segurament seré l’últim, però com a societat cal que ho diguem moltes, moltes, vegades… Només així, insistint, una i altre vegada, des de tots els sectors possibles, potser, ens faran cas.

Diguem prou als tacticismes i exigim acords que siguin veritablement útils per la societat !!!

……….

Article llegit a “Radio Granollers” en data 10-04-12

Nova Constitució ?. Yes, We Can !

Després de publicar l’anterior article en el Bloc, sobre la reflexió de que la Constitució comprimeix les aspiracions catalanes i que, per tant, es fa necessària una revisió a fons, he llegit altres articles i comentaris periodístics en sentit contrari, de personalitats molt mes enteses que jo, que m’han provocat la necessitat de publicar la continuació d’aquella primera reflexió.

En Miquel Roca i Junyent va escriure a La Vanguardia que millor no tocar la Constitució perquè, segons ell, en una nova edició, Catalunya hi sortiria perdent, mentre que els liders del PSOE i del PP, per la seva banda, coincidien en que la Carta Magna espanyola està be com està i que, per tant, de reformes ni parlar-ne.

El comentari d’en Roca es molt significatiu i alhora preocupant. Ho diu un dels redactors tel text constituent i una de les persones mes centrades, equilibrades i, sobretot, mes informades del país. Segurament te raó en advertir que l’actual conjuntura espanyola retallaria part dels avenços autonòmics i que, per tant, millor no fer soroll, no fos cas que en sortíssim mal parats…

I jo penso que amb aquest conformisme, segurament raonable, no avançarem mai. No ens estranyi, llavors, que ens retallin l’Estatut i el nou finançament acabi essent una conxorxa perquè, compte, si ens emprenyem massa podria ser pitjor !!!

I es clar, amb aquesta submissió realista, a Madrid es freguen les mans. No els calen gaires esforços per combatre la nostra acció doncs nosaltres mateixos ens desinflem i, això sí prudentment, retirem qualsevol plantejament reivindicatiu.

Com podrien canviar les coses si els diputats catalans fessin un front comú i la societat civil organitzada, amb les patronals i els sindicats al capdavant, es mostres valenta i des acomplexada, sense por a perdre contractes i privilegis. Com podrien canviar les coses si els catalans deixéssim de banda el seny del Sr. Roca i, tots junts, condicionéssim la política espanyola amb l’objectiu d’afrontar decididament la revisió constitucional !.

Segurament això no passarà mai… segurament seguirem veient com el PSC i el PP català mai de la vida votaran en contra dels seus companys estatals per por a perdre les carteres ministerials que tinguin negociades; segurament seguirem veient com els nacionalistes, sempre que la conjuntura els hi ho permeti, aniran a veure si poden omplir el cove de la negociació, mentre que els independentistes, com que la Constitució es la del país veí, no voldran implicar-s’hi per a res. Segurament sempre serà així, sempre serem prudents, assenyats i políticament partidistes interessats, però perquè no podem somniar i pensar que les coses podrien anar d’una altra manera.

Perquè no pensar en que Catalunya hi sortiria guanyant si anéssim plegats, si aparquéssim per uns anys les polítiques mercantilistes i – amb un govern d’unitat – féssim saber a la capital d’Espanya que sense resoldre definitivament l’encaix de Catalunya, els catalans no ajudarem a la governabilitat de l’Estat?. Perquè no deixem ben clar que els vots dels nostres diputats – junts – els son imprescindibles?…

Perquè no somniar en el nostre i particular “Yes, We Can “?!!!.

…..

Article publicat en el meu anterior bloc en data 08-12-08

Constitució per tota la vida ?, no gràcies !

Avui es commemoren els 30 anys de l’entrada en vigor de la Constitució Espanyola i fent una ullada ràpida al panorama polític de l’Estat es pot comprovar com els dos grans partits majoritaris se senten satisfets amb els rendiments de la carta magna. Fins i tot els del PP, hereus d’aquella Alianza Popular que la va votar sense entusiasme i dividida, ara la defensen com ho farien els seus mes actius creadors.

Els que no som propers ni als uns ni als altres ens sentim contrariats, no envà aquesta Constitució s’està mostrant insuficient per encaixar el desenvolupament de la realitat plurinacional i troba – sense anar mes lluny – grans dificultats per admetre un nou Estatut Català que ja va tenir que ser molt retallat perquè les Corts espanyoles li donessin llum verda.

Personalment, que tenia 20 anys quan la vàrem votar, li he de reconèixer grans avantatges. La Primera Llei va significar acabar definitivament amb les Leyes del Movimiento i encarar la Transició amb molta il·lusió. Havíem sortit al carrer per reivindicar la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’Autonomia i, amb la promulgació de la Constitució, això seria possible. Han estat 30 anys profitosos i cal admetre que amb la Carta Magna al capdavant, hem evolucionat molt. Ara be, com deia, molta gent que la vàrem votar esperançats, avui ens sentim contrariats i, per tant, insatisfets. En l’actualitat, aquella Constitució que va portar llibertats i estatuts, ens apreta i no ens deixa créixer amb naturalitat.

Si tal com sembla, el Tribunal Constitucional admet els recursos contra un nou Estatut que va ser aprovat per el Parlament de Catalunya, les Corts Espanyoles i finalment, i això es el mes important, referendat pel poble català, es farà evident que alguna cosa no funciona prou bé en el sistema constitucional espanyol.

Si la Constitució no pot admetre aquest nou text estatutari, caldrà exigir una nova Carta Magna. Si Espanya no sap entendre aquesta necessitat, la insatisfacció generalitzada ens portarà a rebutjar l’actual status quo. Hem viscut 30 anys de progrés i l’actual Constitució hi té molt a veure, ja ho he dit, però no per això l’hem de mantenir intocable. Les lleis han d’estar al servei del poble i no a l’inrevés !

……..

Article publicat en el meu antic bloc en data 06-12-08