Claredat

Abans d’ahir el president del Parlament presentava a Madrid la seva proposta per un “pacte de la claredat” que resolgui el conflicte politic català. En sintesis, Roger Torrent fixava en l’horitzó un necessari acord amb l’Estat sobre les condicions d’un futur referendum d’autodeterminació, apartant-se de la via unilateral. No va passar ni mitja hora, quan el ministre d’afers exteriors, Josep Borrell, va descartar rotundament aquesta proposta.

Ahir es va donar a conèixer el pacte del PSC amb JxCat per governar la Diputació de Barcelona, allunyant-se els post-convergents del reiterat anhel de molts independentistes de situar les 4 diputacions i els principals ajuntaments catalans, en l’orbita d’un suposat “interès de país”.

Aquest pacte a la Diputació, com el pacte a l’ajuntament de Sant Cugat, en aquell cas de signe contrari entre ERC i PSC, com tants d’altres pactes municipals en convinació de totes les sigles polítiques entre els independentistes, els comuns, els cupaires i els socialistes, sense que els preocupés el més mínim aquell suposat “pacte de país”, demostren que hem entrat en un nou escenari del campi qui pugui o de la realpolitik si ho volem dir més respectuosament.

De fet, si ens remuntem als dies posteriors a l’1 d’octubre del 2017, ja va quedar palès que el pacte de JxSi entre convergents i republicans tindria els dies comptats, sobretot perquè la gent d’ERC volia anar per lliure, de tal manera que en les eleccions convocades per Rajoy i el 155, el món independentista es va presentar dividit. És cert que després d’aquelles eleccions autonòmiques s’han mantingut les formes i tot i trontollar dia si i dia també, es va reeditar un pacte per governar la Generalitat entre JxCat i ERC. En qualsevol cas, s’ha fet prou evident, en molts episodis, en declaracions dissonants i estratègies diferents, que post-convergents i republicans no se suporten i només s’aguantan pels presos polítics.

Els pactes sorgits despres de les darreres eleccions municipals han fet sagnar la ferida de la discòrdia i ha remogut els fonaments de l’acció unitària que tant reclamen les associacions independentistes. I tot això perquè ?

Més enllà de discrepàncies personals o falta d’empatia entre els líders, vull pensar que l’origen de la trencadissa de la força unitària independentista està en la constatació de que el procés per la independencia de Catalunya ha estat derrotat per l’Estat amb totes lo es seves derivades judicials, policials, mediàtiques i econòmiques. Si ens posem a ser optimistes podem pensar que s’ha produït una evident derrota, però no l’enfonsament i que el barco de la llibertat tornarà a navegar quan les condicions li siguin més propícies. Però, tot i els auguris esperançadors que no es poden descartar mentre el 48% de la població estigui a favor de la independencia i el 80% del dret a decidir, ara mateix sembla que el Procés ha entrat en via morta.

Aixi les coses, no ens hauria d’extranyar que ERC aspiri a governar en solitari la Generalitat, presidir les diputacions o accedir a les alcaldies dels municipis més grans de Catalunya. Si els calen pactes amb els Comuns, la CUP i fins i tot amb el PSC, foragitant els post-convergents, endevant, tant li fa, perquè l’important es el resultat: ser la primera força política catalana… la independència ja no és la prioritat absoluta.

En l’àmbit polític del nacionalisme català, que abarca des del centre-dreta liberal al centre-esquerra socialdemòcrata, aquell espai que tant be va saber aglutinar Jordi Pujol i les seves politiques del peix al cove, també passen coses similars i els joves dirigents que volen seguir influint en la politica catalana, malgrat l’enrrocament heròic de Puigdemont i la seva òrbita, sembla que també aposten per guardar la carpeta independentista i implicar-se, de ple, en la governabilitat de les institucions, cercant aquells pactes que els permetin tocar poder, al preu que sigui i amb qui sigui. Així ha estat sempre la política i a Catalunya sembla que els vents idealistes deixen de bufar per tornar a una calma que provoca pactes incomprensibles per tots aquells que encara creuen en els anhels romàntics d’una Ítaca catalana.

Per tant, s’imposa un Pacte de Claredat, si, però primer entre els partits catalans. Prou ja d’embolicar la troca i d’inflar el globus sobiranista ara per ara inabastable. Si ERC i JxCat tenen clar que la independencia és molt llunyana i s’ha de prioritzar l’acció de govern, aplicant-hi les politiques que legítimament cada força consideri més viables, que ens ho diguin clarament i no es mantinguin falses expectatives per mobilitzar a una ciutadania de bona fe que no és mereix segons quins jocs politics certament desconcertants i contradictoris.

……

Article publicat a El 9Nou, el dia 12/07/19

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s