Persona i Democràcia, les claus per un bon any nou

Acabem el 2017 havent descobert la cara més dura d’un Estat, l’Espanyol, incapaç de reaccionar amb propostes constructives i atractives que tinguin per objectiu desactivar el desafiament democràtic de bona part del poble de Catalunya que en cada consulta incrementa el suport per una nova república independent.

Acabem l’any havent descobert, també, un sistema judicial que és mostra implacable en la interpretació legislativa més restrictiva vers qualsevol moviment que superi el marc constitucional, malgrat aquest moviment pugui estar avalat per un amplíssim suport popular. El manteniment de la presó preventiva incondicional o l’exili d’uns polítics que han guanyat les eleccions del 21D sembla clarament involucionista.

Tanmateix acabem l’any havent-se corroborat que la societat catalana està dividida i, per tant, no està preparada per emprendre el camí de la independència. Els suports per assolir la República son insuficients ara per ara i voler-se entossudir en una via unilateral emparada en la majoria absoluta de diputats, sense la representació de la majoria absoluta dels vots, està condemnada a la negació internacional i a una nova repressió d’un Estat que, recordem-ho, no sap, ni vol, mostrar cap cara amable per revertir la situació.

I enmig d’aquest merder, la gent, els ciutadans que més enllà de participar massivament en les darreres consultes electorals o d’omplir carrers i places en les manifestacions de qualsevol signe que és convoquen per canalitzar tota mena d’anhels identitaris o reivindicatius, vol viure i necessita viure en un marc de pau, llibertat i prosperitat.

Que podem esperar doncs d’aquest nou any 2018 ?. Que podem esperar amb aquests antecedents tant enrocats i persistents ?.

Per mi, des d’una perspectiva volgudament optimista i embolcallada dels bons desitjos propis del Cap d’Any, vull pensar que la solució a tots aquests des encontres polítics, judicials i socials està en la revitalització del que significa la paraula “democràcia” i, sobretot, en l’aplicació dels seus valors de llibertat, igualtat, justícia, respecte, pluralisme, participació i tolerància. Si uns i altres redescobrim aquests conceptes fonamentals, acceptem les diferencies i, per damunt de tot, situem a la Persona en l’eix que mou la societat, per damunt de les organitzacions polítiques que democràticament ens governin, potser sabrem escriure un futur convivencial menys dramàtic i més tolerant.

Si som capaços d’acceptar amb maduresa els resultats del que vol la majoria, res hauria d’impedir que puguem conviure junts, amb independència dels orígens o dels pensaments ideològics que puguem tenir.

Persona i Democràcia, les claus per un bon any 2018 per tothom !

….

Post publicat al meu Facebook en data 31-12-17

Serenor

Podria escriure moltes coses. De fet tinc escrits uns quants articles al calaix i per descomptat que tinc moltes coses a dir, però he decidit, per higiene mental, aturar la meva activitat en el Facebook i en totes les xarxes socials. Reconec que estic vivint aquestes darreres setmanes de forma angoixada i sens dubte el bombardeig informatiu no m’ajuda gens a asserenar el meu estat d’ànim. Avui posaré punt i final a una etapa que espero tingui continuïtat quan m’hi vegi en cor, però abans de fer-ho tinc necessitat de deixar escrit que penso de tot plegat:

1. L’Estat s’equivoca greument negant l’evident malestar de bona part dels catalans que demanen des de poder decidir el seu futur (80%) fins la independència (48%). La renuncia a fer política per reconduir la situació o per seduir els catalans de les bondats de seguir units, és d’una negligència molt perillosa.

2. Les càrregues policials contra els votants del 1-O; la presó de Jordi Sanchez i Jordi Cuixart i l’aplicació contundent del art.155 pretenen anular, a qualsevol preu, el moviment sobiranista, obviant que amb aquestes accions potser l’aturaran per una temporada, però el sentiment resistent del sobiranisme no farà més que créixer.

3. La intervenció de les institucions catalanes, destituint el govern, reduint fins al ridícul les competències del Parlament i intervenint els Mossos, TV3 i Catalunya Radio, cas de produir-se, suposarà un gravíssim atac al autogovern i vulnerarà clarament la pròpia Constitució, de tal manera que tots els demòcrates, siguin o no independentistes, si han de sentir interpel·lats.

4. La DUI no pot ser mai la solució, per més que s’hagi construït un relat pacífic i multitudinari. Pretendre proclamar la República sense poder demostrar que la majoria absoluta de la població la vol, suposaria un dèficit democràtic inadmissible. Tenint en compte que no s’ha pogut canviar la legalitat espanyola perquè el referèndum pugui ser pactat, cal guanyar clarament en el terreny de la legitimitat i avui per avui seria bo reconèixer que la societat catalana està molt dividida.

5. Portar al límit les posicions d’uns (el 155) i els altres (la DUI) provocarà no solament la confrontació institucional i política, sinó que la convivència ciutadana pot veure’s molt afectada, sense oblidar les conseqüències econòmiques imprevisibles.

6. Per mi la sortida del conflicte, que no la solució definitiva, passa perquè el president Puigdemont convoqui immediatament unes noves eleccions que preservin la dignitat institucional, ajudin a rebaixar tensions acumulades i permetin que la ciutadania ratifiqui o desmenteixi, amb totes les garanties, els resultats del 1-O.

7. Entenc que algú pugui considerar aquesta convocatòria presidencial com una claudicació, però les altres sortides segur que serien encara més doloroses. El dilema està servit, però la gravetat del moment requereix un solució intel·ligent de llarga volada.

Fins ben aviat i que la serenor ens acompanyi !

…..

Post publicat al meu Facebook en data 22-10-17

Conferència: L’ORGANITZACIÓ DE L’OFICINA JUDICIAL, RELACIONS INTERADMINISTRATIVES I MODERNITZACIÓ DE L’ADMINISTRACIÓ DE JUSTÍCIA

Pot semblar una mica pretensiós que un professional col·laborador de l’Administració de Justícia, però extern al cap i a la fi de la seva organització, parli, precisament, del funcionament d’una Oficina que no és la seva o, encara més difícil, de com re-organitzar-la.

Espero, per tant, que ningú s’ofengui per posar-me en casa aliena. M’agradaria, en definitiva, que les meves aportacions siguin enteses, sempre, en positiu.

…………….

Be doncs, un cop assimilada quina tenia que ser la meva intervenció, vaig tenir clar que no podia centrar-me exclusivament en la Oficina Judicial, doncs perquè aquesta millori en el seu funcionament, calia abordar altres aspectes. I és que per tenir una Oficina Judicial més eficient, cal millorar els RRHH; els Recursos Materials; Re-formular la Planta Judicial; Redefinir el marc competencial i, especialment, Clarificar l’estructura de comendament , extrem que el considero cabdal com després explicaré.

……………

Així doncs, començo

……………

L’actual sistema judicial és clarament ineficaç i ineficient (no descobreixo res dient això, ja ho ser, però no vull deixar l’oportunitat d’expressar-ho obertament i amb llum i taquígrafs). Necessita clarament millorar per poder ser una eina útil al servei d’un Estat de Dret modern, just, transparent i resolutiu.

Tots els estudis coneguts sobre l’eficàcia de la Justícia espanyola o catalana donen uns resultats molt deficients que ens situen molt lluny dels primers llocs del rànquing dels millors Estats. Tots sabem que tenir una justícia lenta, es tenir una justícia de baixa qualitat i d’aquí a posar en perill la credibilitat de l’Estat de Dret hi ha una fina línia que malauradament en alguns aspectes es pot considerar que l’hem traspassat àmpliament.

Un sistema judicial que no fa complir amb eficàcia les seves sentencies és un sistema poc creïble i emet un missatge molt negatiu a la societat: incompleix que no et passarà res… ; els inversors tenen dubtes en apostar per un país que no és seriós en fer complir els compromisos adquirits; el sistema econòmic se’n ressent i de retruc, en la micro-economia dels particulars,  els seus crèdits al consum és veuen encarits perquè els seus interessos han d’incorporar inevitablement la taxa d’un retorn lent i difícil.

Per tant, quines serien les principals causes d’aquests mals resultats ?.

  • És cosa de les lleis processals ?… Segurament en alguns aspectes podríem aspirar a tenir una legislació més clara i més fluïda, però no crec que els mals vinguin, principalment, de les Lleis.
  • És un problema de manca de recursos?… Segurament en falten, però també és just  reconèixer que en les darreres tres dècades s’han obert molts nous jutjats, s’han informatitzat les oficines judicials i en canvi no tenim la sensació d’haver millorat en eficàcia.

Els principals problemes, cal reconèixer-ho, venen per una Organització sense cap ni peus… i no em refereixo, exclusivament, a una Organització deficient de l’Oficina Judicial.

Per tant, com els hi deia, més enllà de parlar de l’Oficina Judicial en sí mateixa, cal afrontar el debat en clau de la revisió de TOT el Sistema Judicial, ja que molts dels problemes de l’Oficina Judicial son conseqüència directa d’un Sistema que no ha sabut adaptar-se a les característiques d’una societat que demanda que la Justícia sigui més un Servei Públic i no tant un Poder.

Tenim, en definitiva, una Organització:

  1. Mal dimensionada, inestable i excessivament compartimentada.
  2. Saturada.
  3. Sense un organigrama definit i amb confusió competencial.

….

  1. Una Organització mal dimensionada, inestable i excessivament compartimentada

Tots els ciutadans han de tenir dret al mateix nivell de justícia, amb indiferència del lloc on resideixin: és inexplicable que tinguem partits judicials de primera, de segona, de tercera o de quarta categoria. (A Catalunya la rati és la d’1 jutge per cada 100.000 habitants, mentre que hi ha partits judicials, com el de Granollers, que la rati només és de 6’5 jutges per cada 100.000 habitants. Tampoc aguanta cap comparació que hi hagin més fiuncionaris en el planter d’un jutjat d’Instància de les capitals de provincia, que en el planter d’un jutjat d’inferior categoria, quan, per acabar-ho d’adobar, en el segón és tramiten més expedients que en el primer… ).

Cal incentivar l’estabilitat del personal: s’ha de revisar la Planta Judicial, en funció de la rati per núm. d’habitants i empreses i per tant caldrà augmentar el número d’orgues judicials i dotar-los dels mateixos RRHH, amb les mateixes retribucions econòmiques sense fer diferències en funció de categories que son inexistents en la pràctica.

Cal unificar criteris… estic d’acord amb la idea de la creació dels Jutjats de Instancia Provincial, que permeti la unificació de criteris per tota la província (s’han d’acabar els “regnes de Taifes” i la típica patrimonialització d’aquell mal anomenat “meu jutjat”).

Tanmateix l’adscripció al lloc de treball del Jutjat Provincial hauria de permetre la mobilitat dels funcionaris dins del mateix Partit Judicial, per tal de compensar baixes i vacants…

En canvi, no puc estar d’acord en aquell projecte del ministre Ruiz Gallardón que pretenia la supressió de molts partits judicial ja que això suposaria un greu atac a la tutela judicial efectiva i a la necessària justícia de proximitat. La anhelada unificació de criteris no pot estar renyida, en l’era de les intercomunicacions, amb que els diferents jutges i magistrats estiguin ben coordinats, sense la necessitat de que treballin en el mateix edifici o ciutat…

Per cert, tampoc puc estar d’acord en l’actual projecte del CGPJ i el Ministeri  que preveu crear Jutjats Provincials per centralitzar totes les demandes de les Clàusules Sol. És a dir, una mesura que es va anunciar per facilitar als ciutadans la canalització de les seves reclamacions i, en canvi, se’ls pensa obligar a fer grans desplaçaments (Berga – Barcelona; Vielha – Lleida; Puigcerdà – Girona; Les Cases d’Alcanar – Tarragona) per poder defensar els seus drets… on s’és vist !… que no veuen que això és un clar retrocés en els drets ciutadans que reclamen una tutela judicial efectiva i de proximitat ?.

A més, que ho justifica ?… la complexitat de les reclamacions, quan tots sabem que la resolució d’aquests conflictes seran per aplicació d’uns criteris gairebé administratius, reiteratius i repetitius?…

I si és per una qüestió de número d’expedients judicials, que no saben que el volum de les possibles demandes quedarien compensades per la baixada actual de l’entrada de nous expedients, precisament perquè les reclamacions hipotecaries i bancaries han acabat el seu cicle econòmic i totes les reclamacions per “preferents” o per “swaps”  s’han esgotat?.

Crec que cal re-capacitar, frenar aquest projecte i exigir al Govern de l’Estat que el que toca fer és incrementar la Planta Judicial o reforçar l’existent i no pas seguir fent més gran les  diferències entre territoris i entre els drets dels ciutadans d’aquest diferents territoris !

  • Tenim una Organització Saturada.

Seria convenient des-judicialitzar bona part dels conflictes de la societat que no cal que és resolguin en un Jutjat.

Cal incentivar la mediació i estudiar en profunditat algunes mesures que podrien alleugerir la càrrega de treball dels Jutjats.

El procediment monitori (50% dels expedients que entren en un Jutjat d’Instància), que no deixa de ser un simple requeriment de pagament, podria gestionar-se per altres operadors jurídics i acudir al Jutjat un cop s’ha intentat la recuperació del deute i no s’ha obtingut l’èxit esperat.

I és aquí, en la part de reduir feina de les oficines judicials, on els procuradors podem ajudar molt. La llei ja ens ha concedit capacitat de certificació i podem assumir actes de comunicació … pensem que si s’aprofundeix en aquesta línia la sobresaturació de les oficines judicials veurien una clara millora i es guanyaria en l’eficàcia i eficiència que tots pretenem.

(Més endavant presentaré alguna proposta en aquesta línia…)

  • Tenim una Organització sense un organigrama definit i amb confusió competencial.

Evidentment s’ha de respectar la Independència Judicial, però una cosa és la indiscutible independència dels criteris i decisions jurisdiccionals, i una altre cosa és l’organització del Servei en sí, que, entenc, hauria de dependre d’una única Administració. L’actual esquema organitzatiu (CGPJ – Ministerio – Generalitat) és un autèntic desgavell, que no superaria cap test d’idoneïtat de cap auditoria de gestió.

Des de Catalunya hauríem de seguir reivindicant la creació del Consell Català de la Justícia i els Lletrats de l’Administració haurien de dependre de la Generalitat. Tanmateix temes com la Planta Judicial, la Justícia Gratuïta o les Taxes Judicials també haurien de ser de competència plena de la Generalitat.

Sense abordar aquesta qüestió del marc competencial és molt difícil millorar l’Oficina Judicial, tot i que la seva organització sigui una competència transferida a la Generalitat perquè, no ens enganyem, si no és transfereix la capacitat de comandament sobre l’Oficina, serà molt difícil poder-la re-organitzar amb eficàcia.

A les oficines judicials, com en qualsevol centre de treball, ha de quedar clar qui mana i han de quedar molt ben definides les funcions de tots els que en formen part. Sense aclarir aquesta greu mancança actual, és molt difícil avançar → com va dir el Secretari General del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, l’Adrià Comella, en unes altres jornades a les que també vaig participar i compartir taula de debat: “Sense governança no es pot funcionar”.

…………….

I a aquestes alçades de la meva intervenció provablement es preguntaran … i de la Nova Oficina Judicial que en penso?, no ha solucionat cap de les deficiències exposades ?… de res han servit ?…

Doncs francament, si volen en el torn del debat en podem parlar, porto informes dels Delegats de Cornellà, El Prat i Sant Boi i podem entrar al detall d’alguns aspectes, però vostès saben, com jo, que el camí no ha estat gens fàcil i que les reticències als canvis han estat molt i molt grans. No estan funcionant gens be i les altres experiències que coneixem de tot l’Estat tampoc son satisfactòries.

Com he estat exposant al llarg de la meva intervenció, la manca d’un clar comandament ha portat a que no tothom hagi remat en la mateixa direcció. No tots els operadors han cregut en el nou projecte i, per tot plegat, les Noves Oficines Judicials mostren tenir excessius problemes de funcionament.

D’altra banda alguns dels criteris organitzatius emprats en la nova organització son, des del punt de vista dels procuradors, molt discutibles ja que estan comportant molt poca agilitat, com ara els mostradors que impedeixen l’accés a les oficines i que forcen a la connectivitat amb els funcionaris a través del telèfon quan et trobes a pocs metres del interlocutor…

Cal, des del meu punt de vista, començar de zero i revisar en profunditat TOT el sistema judicial que, com he dit, supera abastament  la Oficina Judicial en si mateixa. Si ens quedem en el simple anàlisi de les competències que la LOPJ va transferir a les Comunitats Autònomes, obtindrem una visió incompleta i ens quedaríem en la epidermis del problema. Podríem fins i tot aprofundir en la regulació actual de les NOJ  i afegir encara més disposicions organitzatives, però si no revisem en profunditat la cadena de comandament de tot el sistema, tornarem a equivocar-nos.

Sense la complicitat i implicació dels Jutges i dels Lletrats de l’Administració no és pot aconseguir que l’Oficina Judicial funcioni i perquè aquests s’impliquin en aquesta imprescindible acció, cal que tots dos formin part del mateix organigrama i depenguin d’una única Administració.

……………….

I en tot aquest panorama de despropòsits, quin paper han jugat i han de seguir jugant les noves tecnologies. Com s’hauria de seguir desenvolupant la modernització de la justícia ?

Penso, sincerament, que s’ha avançat molt i s’han invertit molts recursos, però sovint tinc la sensació de que s’ha treballat sense la complicitat necessària. Podria dir-se que s’ha pres la decisió política; que els tècnics informàtics han desenvolupat el software;  però és com si tot el projecte hagués seguit un camí aliè a TOT el sistema, en el que precisament els usuaris d’aquest sistema no hi creuen.

El paper segueix fent-se servir en gran quantitat en els jutjats – tot i que les demandes i els escrits hi arriben electrònicament – perquè se segueixen configurant els expedients físics amb simples impressions dels documents telemàtics rebuts, o per les fotocòpies que els propis procuradors aporten seguin les “recomanacions” dels pròpis funcionaris. Sento tenir que dir que el protocol dictat pel Secretari de Govern al respecte, en molts jutjats no s’aplica i, per tant, tota la feina que hem de fer els procuradors obligatòriament presentant les demandes i els escrits per la TTA no serveix de res…

Tanmateix penso que s’ha volgut corre massa i les diferents estructures informàtiques que sustenten tot el sistema (presentació d’escrits i demandes; signatura electrònica; etc…) necessiten clarament millorar en fiabilitat ja que massa sovint hi han interrupcions en el servei, en plè horari laboral, que provoquen molts problemes en el dia a dia de tots els  procuradors. I per acabar, tampoc puc deixar de dir, que per nosaltres no te cap sentit mantenir el sistema híbrid de presentació d’escrits en tots aquells jutjats que no tenen encara el programa de gestió e.Justícia.cat, doncs amb aquest sistema hem de presentar per la doble via (telemàtica i física) els escrits, doblant la feina sense que es noti cap retorn d’agilitat en la tramitació.

Proposta:

  • Elaboració d’un Pla Estratègic sobre la Organització de TOT el Sistema Judicial i, en un dels seus apartats, de l’Oficina Judicial.

Un Pla que analitzi l’actual situació; els seus punts forts i els seus punts febles; i que afronti un debat entre les administracions, els operadors jurídics i els tècnics especialistes en organització empresarial.

Un Pla per trobar solucions i definir les línies estratègiques a seguir.

Hauria d’afrontar-se, això si, un debat serè, però un debat obert, creatiu, agosarat, sense apriorismes, corporativismes ni privilegis de cap mena.

Un debat pensant, exclusivament, en el be comú i en la millora del Servei Públic en majúscules.

  • Algunes línies que podria desenvolupar el Pla Estratègic:
    • Clarificació de la governança.

L’organigrama hauria de tenir una línia única de comandament: CC.AA. (Generalitat) → Consell de Justícia → Província →  Partit Judicial →  Oficines Judicials.

I, per suposat, TOT el personal  (des del Jutge fins l’Auxili Judicial) haurien de quedar englobats dins del mateix organigrama general i únic.

Com he dit abans, no parlo de criteris jurisdiccionals, que haurien de restar independents, però en canvi, pel que fa als criteris organitzatius s’hauria de clarificar una estructura jeràrquica que superi l’actual situació de manca de govern (podria posar molts exemples en que el mateix Secretari de Govern és veu incapaç de fer complir els protocols  entre els seus Lletrats de l’Administració…)

  • Re-definició de les funcions.

En la mateixa línia de reforçament de la governança, és imprescindible deixar clares les responsabilitats de tots els que intervenen en la tramitació del procediment. Actualment, sembla que ningú assumeix-hi amb plenitud quines son les seves responsabilitats, de tal manera que l’expedient es converteix en quelcom “impersonal” que va passant d’unes mans a altres, perdent agilitat a cada pas.

No puc passar per alt expressar que la reforma del 2003 i la posterior de la LEC, mitjançant la Llei 12/2009 de reforma de legislació processal per la implementació de la NOJ no va deixar clares les competències entre Jutges i Lletrats de l’Administració i d’aquí han vingut molts dels problemes actuals, alhora que convindria donar compliment a la Sentencia del TC de 17/3/16 per resoldre la clara contradicció que comporta el fet de que les resolucions dels Secretaris, tot i no tenir funcions jurisdiccionals, no puguin ser revisades pels Jutges.

  • Transparència.

Hauríem de tendir a disposar d’una Organització que superi i és sotmeti a auditories de gestió, controls i inspeccions portades a terme per auditors independents. Recentment hem conegut la iniciativa – molt lloable – del Departament, que pretén controlar i inspeccionar al personal, però molt em temo que si aquest control no és veritablement extern i independent, acabarà no sent efectiu…

  • Sobre les Oficines Judicials:
    • Oficines de tramitació comunes: Les oficines judicials haurien de superar l’àmbit competencial del Jutjat i passar a ser Oficines de Tramitació dels Serveis Comuns.
    • Valoració sobre resultats: El treball dels integrants d’aquestes Oficines hauria d’estar orientat a resultats, contemplant incentius en funció de la càrrega de treball i els temps de resposta judicial.
    • Els Lletrats de l’Administració serien els directors d’aquestes Oficines Comunes.
    • Aquestes grans Oficines es podrien estructurar per Seccions que tindrien un responsable que formaria part del equip de direcció de l’Oficina, en coordinació amb el LAJ director.
    • Aquests responsables de Seccions podrien tenir la categoria de Lletrats de l’Administració o altres funcionaris Llicenciats en Dret.
    • Pel que fa als Jutges:
      • Cal ampliar el número de jutges, sense adscripció a cap Jutjat.
      • Especialització segons matèries.
      • Alguns Lletrats de l’Administració podrien adquirir la condició de Jutges, adjudicant-los competències en algunes matèries (execucions; monitoris; divorcis de mutu acord; verbals) de les que quedarien alliberats els altres Jutges

……………..

  • I en la línia de fer més propostes de detall i tal i com us avançava anteriorment, permeteu-me que aprofiti aquest debat, per explicar un dels principals projectes de la Procura Catalana, fruit del Pla Estratègic que estem desenvolupant:

Va sobre els Procuradors i l’Execució de Sentencies:

  • Explicar la situació actual d’una execució lamentable… només es recobra un 16% del total reclamat…
  • Els retards en la tramitació son en molts casos inacceptables..
  • Explicar les conseqüències negatives per l’economia en general…
  • Explicar el model al que aspira la Procura Catalana: noves funcions al estil Huissier de Justice: Sota la tutela i control del Lletrat de l’Administració, el Procurador aspira a poder assolir noves funcions que facilitin una millor agilitat en tot el procés…
    • Accés al Punt Neutre Judicial per localització de domicilis i bens
    • Assegurament dels sous, pensions i comptes corrents; Agilització de les anotacions d’embargament).

…………..

I per acabar, una doble reflexió sobre tot el que estem tractant aquesta tarda:

Per poder progressar i afrontar amb èxit tant les millores estructurals com les competencials i organitzatives ens cal:

  1. Un gran Pacte entre les principals formacions polítiques i els operadors jurídics capaç de superar una organització ancorada en el passat, que necessita modernitzar-se, democratitzar-se, fer-se transparent i orientar-se cap a l’obtenció de resultats eficients.
  2.  Cal traslladar a l’opinió pública que la Justícia és cosa de tots i ens afecta a tots. Sovint tenim la idea de que la Justícia és cosa dels professionals de la Justícia i se li presta molt poc interès (recordem els debats o programes electorals…). Penso que els polítics s’han de sentir reforçats i segurs en poder millorar clarament les partides pressupostàries de Justícia.

_______________________

Ramon Daví Navarro

Vice-degà

Col. Procuradors Barcelona

………

Ponència defensada en un Debat organitzat pel Cercle d’Estudis Jurídics de la Generalitat de Catalunya, en data 03/03/17

Sentencia del 9N: jo també em sento inhabilitat

Com a ciutadà que viu a Catalunya hem sento decebut de que és consideri il·legal una consulta de participació democràtica que ni tan sols tenia efectes vinculants.

Com a demòcrata hem sento molt contrariat de que no és reconegui el dret a decidir als ciutadans i ciutadanes de Catalunya, malgrat que la majoria dels seus representants en el Parlament així ho defensin i una gran majoria social ho demandi a través de processos electorals, enquestes i manifestacions diverses.

Com a jurista lamento moltíssim que s’hagi portat als Tribunals una problemàtica que només és política. Reconec que amb l’actual legislació era més que probable la sentencia que s’ha notificat avui, de tal manera que no hauríem de caure en jutjar l’actuació dels Tribunals, sinó en exigir als polítics dels partits estatals que assumeixin el repte democràtic que planteja Catalunya. En definitiva, si les actuals lleis no estan preparades per admetre aquests tipus de consultes o referèndums, cal seguir reivindicant que en democràcia la voluntat popular ha d’anar sempre per davant de les lleis i, conseqüentment, s’han de modificar les lleis perquè la voluntat popular sigui canalitzada legalment.

Com a persona que vaig participar lliurament en la consulta del 9N, em sento totalment identificat amb Artur Mas, Irene Rigau i Joana Ortega i em solidaritzo amb la seva indigna situació a la que han quedat abocats. Si ells queden inhabilitats, considero que tots aquells que vàrem votar en aquella jornada de participació democràtica hauríem de sentir-nos també inhabilitats, de tal manera que de forma massiva hauríem d’abstenir-nos de participar en aquells processos electorals que poguessin celebrar-se durant el període en que és mantingui la inhabilitació.

…..

Post publicat al meu Facebook en data 13-03-17

Justícia i Política. L’ou o la gallina?

Fa molts anys que el meu món professional està relacionat amb la justícia. Vaig estudiar Dret en plena transició i des de llavors he trepitjat dia si, dia també, els jutjats i tribunals de casa nostra. Puc dir que al llarg d’aquests més de 30 anys he conegut a molts jutges, secretaris i funcionaris i també puc dir que son gent normal, de carn i ossos, amb les seves personalitats i circumstàncies. És el mateix que segurament és podria dir dels metges, enginyers, economistes, empresaris, obrers de la construcció o de qualsevol altre col·lectiu professional.

Podria dir moltes coses del sistema judicial espanyol, que és poc àgil, lent o ineficient, però no puc dir que sigui injust. Crec en la imparcialitat dels jutges i per tant em sap greu quan es parla de que la justícia està polititzada. Les generalitzacions son molt perilloses i caldria ser molt més curosos alhora de llençar aquesta mena d’acusacions.

Segurament deuen haver jutges que en la seva manera d’aplicar les lleis es deixen influenciar per les seves conviccions particulars, però crec sincerament que la immensa majoria de jutges i magistrats apliquen les lleis, interpretant-les sense cap mena d’esbiaix polític.

El problema radica en el Poder Executiu i en el Poder Legislatiu que son els impulsors i redactors de les lleis que després han d’interpretar i aplicar els Jutges. Per tant, més enllà que dir que la justícia espanyola està polititzada, penso que s’hauria de dir que la política espanyola està interessada en judicialitzar allò que no es vol resoldre políticament.

Pretendre que els jutges resolguin un conflicte polític és terriblement negligent i, d’altre banda, culpabilitzar-los per haver aplicat una llei que no s’ajusta a unes determinades pretensions, és caure en una demagògia poc consistent.

I és que per mi el problema no està en els redactors de la sentencia del Tribunal Constitucional que va retallar l’Estatut de Catalunya, ni tampoc en que el Tribunal Superior de Justícia instrueixi una causa contra el president Mas i les conselleres Ortega i Rigau. Per mi el problema està en els polítics que van decidir portar aquests casos davant d’uns tribunals que no poden fer cap altre cosa que aplicar unes lleis que no estan preparades per resoldre conflictes que mai haurien de sortir de l’esfera política.

Històricament les lleis sempre han anat a remolc del que la societat demana. Així, mentre els sistemes democràtics saben adaptar-se més ràpidament a les realitats socials, els sistemes totalitaris no saben o no els interessa corre gaire en fer-ho. D’aquí que sigui tant preocupant contemplar que en l’actual crisi Catalunya / Espanya s’estigui tardant tant en escoltar la gent, amb l’argument perillós de deixar el conflicte a la responsabilitat d’uns jutges que inevitablement han d’aplicar unes lleis que, precisament, la societat demana siguin adaptades als nous temps… o sigui, que és primer, l’ou o la gallina ?

….

Post publicat en el meu Facebook en data 14-10-16

La Justícia de proximitat, un dret bàsic en perill

Molts arguments demostren que la creació d’un únic jutjat provincial per resoldre les clàusules sòl és un disbarat. Sembla evident que un sol òrgan, amb un jutge en pràctiques, sense experiència, és col·lapsarà d’inici. Altres arguments reivindiquen el dret a la justícia de proximitat per a tothom, i assenyalen que justament els que hauran d’administrar la decisió, el TSJC i la Generalitat, s’han mostrat contraris a aquest pla del Consejo General del Poder Judicial.

Però més enllà d’aquests bons arguments, preocupa el que és deixa entreveure darrera d’aquesta decisió: la centralització o provincialització de la justícia i, de retruc, les conseqüències negatives que se’n poden derivar  pel model territorial que tant caracteritza el nostre país.

Catalunya té 42 comarques ben diverses, i algunes amb més població que moltes províncies espanyoles. Però malgrat les diferències, totes volen oferir als seus habitants les millors condicions de vida en igualtat als altres ciutadans de Catalunya o Espanya, sense oblidar que per fer-ho possible cal que els serveis públics vertebrin i enforteixin la seva estructura territorial.

Es podria dir que no n’hi ha per tant, que la mesura és excepcional i que té data de caducitat, però no podem ignorar que hi ha un corrent força arrelat dins la judicatura que quan pensa en la especialització i la unificació de criteris jurisdiccionals, busca la solució en la centralització dels òrgans judicials. I aquesta tendència, confirmada en els jutjats mercantils i apuntada en el projecte de nova Planta Judicial de Ruiz Gallardón, és una línia vermella que no s’hauria de traspassar mai més.

A la Justícia li convé que la gent la senti propera, igual que sent seva l’escola o l’hospital. Una justícia allunyada, superior i distant no és bona per a ningú i encara menys pels qui l’exerceixen des d’una vocació de servei de públic. Concentrar jutjats a les capitals de província i rebaixar el nivell dels jutjats comarcals és un clar signe d’allunyament, que farà veure la Justícia com un dret de difícil accés i incrementarà la percepció popular de que hi han ciutadans de primera o segona categoria segons el lloc de residència.

Cal unificar criteris i organitzar el servei amb autèntics especialistes, però no cal centralitzar jutjats. El problema no està en la dispersió dels òrgans judicials, sinó en la manca d’una organització ben estructurada que permeti una millor coordinació de tots els jutges. No pot ser que per assolir el nivell desitjat és vagi en detriment de la justícia de proximitat. No pot ser que per una major comoditat organitzativa, els ciutadans percebin que un servei públic tant essencial s’allunya de la seva quotidianitat territorial.

…..

Article publicat a La Vanguàrdia. Juny 2017

Ciutat Morta, crítica viva

Si després de tots els judicis veiéssim el vídeo amb els arguments d’una sola de les parts, tothom dubtaria de les sentencies.

Perdoneu-me, ser que aquest argument va contracorrent, però penso sincerament que és un perill posar en dubte tot un sistema judicial després de visionar un vídeo que ha estat molt ben elaborat però que sens dubte ho ha estat fet prenent clarament partit per una de les parts.

Que ens generi dubtes un procés judicial i que ens repugnin els maltractaments de les policies ho puc entendre, però que un documental de 120 minuts mereixi més credibilitat que la feina d’infinitat d’hores i hores de jutges, fiscals, forenses, advocats i procuradors, em sembla d’una frivolitat i d’una demagògia molt perillosa.

Entenc que es pretengui reobrir el cas i que es segueixi insistint i pressionant per tal de que el suposat testimoni o autor dels fets aparegui, però considero molt perillós que la ciutadania jutgi els fets només per la visió d’un documental de part i, per contra, es deixi entreveure la sospita per sobre de tot el sistema judicial.

…..

Post publicat en el meu Facebook en data 24-01-15

Nous jutjats, mals endèmics

Avui, divendres 21 de novembre, s’ha presentat el projecte dels futurs Jutjats de Mollet i, he de dir, m’ha impactat molt positivament, com també va passar-me en el seu dia amb el projecte de Granollers.

L’un i l’altre significaran una millora indispensable per el bon funcionament de la justícia a la nostra comarca. Espais mes grans, mes ben distribuïts, millors equipaments tècnics. Uns palaus de justícia, en definitiva, mes oberts i propers, que els ciutadans podran percebre com uns edificis moderns i accessibles.

Fins aquí, res a dir, la Generalitat està portant a terme un ambiciós i necessari programa de construcció de nous equipaments públics per que l’Estat de Dret superi una transició que, en aquest important àmbit democràtic, encara no s’ha acabat. Però no tota la solució als malts endèmics dels nostres jutjats passen per resoldre problemes infraestructurals. Calen, també, mesures en el camp de la organització i dels recursos humans.

Si només fem edificis però no motivem que el personal que hi treballa vulgui establir-s’hi molt temps, seguirem tenint els greus problemes que patim en l’actualitat, això si dins d’un embolcall mes bonic, però els problemes seguiran sent-hi presents.

Granollers i Mollet, com li passa a Sabadell, Terrassa, Badalona i en general a tota l’àrea metropolitana de Barcelona, pateixen una saturació d’expedients fruit d’un increment molt gran en la seva demografia i d’una mala planificació de la planta judicial i, per contra, el personal que hi treballa gaudeix d’una retribució inferior a la que perceben altres funcionaris, amb menys feina, de Barcelona o de les demés capitals de província. Les conseqüències – podeu imaginar-les – son nefastes: un constant moviment o “fuga” de personal que només aporta mes dèficits en la gestió i en la tramitació dels expedients processals.

Necessitem millors instal·lacions, es evident, però també necessitem una política decidida que elimini situacions discriminatòries i afavoreixi – amb incentius de tota mena – que el personal vulgui mantenir-se en els nostres Jutjats. Només així es podrà aprofitar l’enorme inversió que s’està portant a terme amb la construcció d’aquests nous edificis…

……

Post publicat al meu Facebook en data 21-11-08

Una nova oportunitat per la Justícia que no es pot perdre

Fa molt poques setmanes que el Consejo General del Poder Judicial, la màxima institució espanyola sobre la justícia, va renovar la totalitat dels seus membres després d’uns quants anys de bloqueig per culpa de la pugna política entre els dos grans partits PSOE i PP i, per tant, per culpa de la falta d’entesa entre uns membres excessivament polititzats.

Ahir vaig tenir la oportunitat de compartir taula amb Ramon Camp, advocat de Mataró i nou membre del CGPJ a proposta de CiU. En la tertúlia, en la que hi van participar altres advocats i procuradors , van quedar molt clares les funcions i reptes d’aquest Consejo i a tots els assistents ens va semblar que la gran majoria de projectes no tenen cap vesant política. La Justícia espanyola, com tants i tants àmbits, té problemes organitzatius, legislatius, de personal o de recursos econòmics. Problemes, en definitiva, que mereixen mes solucions de gestió que no d’anàlisi i picabaralla política.

De ben segur que aquests nous membres, com en Ramon Camp, trobaran alguna “patata calenta” que els farà posicionar políticament, però el 90% de la seva feina radica en resoldre problemes que poc tenen a veure en les lluites partidistes. Llavors, si tant clar es això, si tots sabem quines son les mancances d’un sistema judicial arcaic, perquè costa tant en aquest país dirigir la màxima institució de la justícia espanyola ?

Molt en temo que sota la cortina de fum del bloqueig polític, fins ara el que hi ha hagut es un transfons corporativista que ha fet que les diferents associacions professionals de jutges o secretaris han estat els que vertaderament no han permès avançar per por a perdre els privilegis d’uns o altres. Només així ho puc entendre.

En Ramon Camp, que no es Jutge ni Secretari judicial, té al davant un repte molt engrescador i alhora poc polític. Ell es un bon negociador i prové de la mes bona tradició pactista catalana, capaç de bellugar-se perfectament entre els dos grans partits espanyols, però serà suficient per fer entendre als altres membres corporatius de que la justícia necessita arremangar-se, deixar-se estar d’enfrontaments estèrils i aplicar tot el sentit comú del món per modernitzar el sistema?

Haurien de saber, com deia en Ramon Camp, que tenen al davant una nova oportunitat que no es pot perdre…

…….

Post publicat en el meu Facebook en data 14-11-08

Anàlisi de la Nova Oficina Judicial

La presentació el passat dimecres 27 de febrer dels objectius que es pretenen des de l’Administració amb la Nova Oficina Judicial m’ha despertat una sèrie de reflexions que m’agradaria compartir amb la voluntat de generar debat i cercar els camins mes adients per reorientar el futur de la Procura.

Va quedar palès que potser ara el projecte de la Nova Oficina Judicial genera dubtes, sobretot pel que fa a la fase d’implantació ( inèrcies, vicis i disfuncions actuals; necessitat de canvis legislatius; problemes en l’adaptació dels edificis judicials, etc) però va quedar molt clara la decisió política d’avançar amb tots els mitjans i recursos que calguin perquè la  Nova Oficina Judicial acabi modificant, i molt, els mètodes de treball i, sobretot, la manera amb que els ciutadans i els seus representants i defensors (procuradors i advocats) es comuniquin amb l’administració de justícia.

S’ha començat amb el nou sistema de notificacions telemàtiques (Lex Net) que acabarà significant que totes les resolucions judicials es comuniquin a través d’internet. Durant un temps això comportarà problemes d’adaptació – sobretot per part dels funcionaris – però no tardarem gaire temps en que tot acabi anant per aquesta via. Imagino que no serà molt complicat que tots els exhorts, oficis i comunicacions amb altres organismes públics també acabin fent-se de forma virtual, de manera que el tràfic de paper quedarà molt reduït.

Amb els nous mètodes telemàtics tampoc tardarem gaire temps en poder presentar els escrits i demandes a través d’aquesta via. Es a dir, a la comunicació Jutjats> Procuradors, que ja hem començat a conèixer per les notificacions, s’obrirà la via inversa Procuradors> Jutjats.  Es evident, per tant, que la manera de relacionar-nos amb l’administració de justícia està apunt de canviar radicalment.

Tanmateix, amb la Nova Oficina Judicial, els mètodes de treball dins dels Jutjats també significaran uns canvis molt profunds. Ens van anunciar la implantació d’un nou i mes potent programa informàtic de gestió processal i els canvis organitzatius que suposen la creació de serveis comuns que harmonitzaran i simplificaran el treball dels funcionaris. Tot plegat amb la voluntat (reiterada per el Director General) de que quan tots els canvis s’hagin implantat, l’accés dels professionals a les oficines judicials haurà de quedar molt limitada en tant en quan es preveu que la millora en la gestió processal no farà tant necessària la nostra funció mitjancera actual.

Davant les expectatives de futur que es preveuen veig clarament dos escenaris:

a)    A curt i mig termini:

Sembla clar que totes les propostes que pretén impulsar l’administració necessitaran d’un gran període d’adaptació. Cal que s’aprovin les modificacions legals pertinents per adaptar les noves funcions de Jutges, Secretaris i Funcionaris a la Nova Oficina Judicial i cal que les dinàmiques anquilosades de segles i segles de treballar d’una determinada manera, puguin canviar amb els nos mètodes que la tecnologia ofereix a principis del segle XXI.

En aquest període, a mes, a l’administració li calen interlocutors que puguin adaptar-se fàcilment als canvis i que els hi generin suficients garanties de seguretat. Sembla clar, com ja ha quedat demostrat amb la implantació de Lex Net, que qui millor sap adaptar-se i dona suficient seguretat al sistema es el Col·legi de Procuradors. El nostre col·lectiu es relativament petit i, per tant, de fàcil comunicació i adaptació doncs, en definitiva, tots els procuradors cerquem els mateixos objectius a diferència d’altres operadors jurídics que, ja sigui per quantitat de membres com per diferencies en la manera d’exercir la professió, s’ofereixen a l’administració com uns interlocutors menys eficaços.

No tinc cap dubte que en tot aquest període en que la Lex Net acabarà imposant-se a totes les jurisdiccions i que la via inversa de presentació d’escrits i demandes comenci a funcionar, la garantia i seguretat del Col·legi de Procuradors ens assegura un paper clau en tot l’èxit d’aquests nous mètodes modernitzadors de la justícia. Podríem dir, per acabar aquest punt, que en aquesta fase inicial el col·lectiu de Procuradors serà una eina útil i imprescindible.

b)   A llarg termini:

Si tenim en compte que les principals funcions pràctiques del procurador, mes enllà de les que li assignen les lleis per la representació processal, han estat durant segles la recepció i tramitació de notificacions i la mediació davant dels mateixos tribunals per agilitar els tràmits processals i, si tenim en compte, per tant, que ambdues funcions quedaran radicalment modificades amb la implantació dels nous mètodes per la modernització de la justícia, es evident que cal que ens preparem per adaptar-nos i, el que es mes important, per demanar noves competències donat que, de quedar-nos aturats entenc que en el futur la nostra funció pot quedar clarament en entredit…

Ja se que si fem una lectura positiva de tot el projecta innovador podem quedar-nos en el que apuntava en l’apartat anterior. Els Col·legis de Procuradors garanteixen una seguretat a l’administració i això ens ha de tranquil·litzar, però crec que veure-ho així es enganyar-nos, doncs la nostra funció en el procés ha de ser necessària per nosaltres mateixos i no per l’existència dels Col·legis, no envà quan s’hagi comprovat i tot el mon entengui que els nous sistemes telemàtics funcionen, qui pot assegurar-nos que el mateix que fan els nostres col·legis no ho acabin fent altres col·lectius ?…   Penso que els Procuradors podem fer un darrer gran servei a l’administració col·laborant amb la implantació de tots aquests nous sistemes però precisament el mateix èxit  d’aquests nous sistemes poden acabar apartant-nos de la gestió processal …

Penso que davant d’aquests negres auguris cal que la professió reaccioni i es prepari per afrontar un futur, ni millor ni pitjor, però si diferent. Els procuradors hem d’entendre que mai com ara les administracions estan conscienciades en voler millorar la justícia i la dotaran dels recursos que calguin perquè així sigui. No ho resoldran tot, per suposat, però amb les noves eines informàtiques i telemàtiques es evident que la nostra funció de comunicació i gestió quedarà en gran manera modificada i, per tant, la nostra funció fins ara imprescindible quedarà greument en contradicció. Obrim els ulls i preparem-nos perquè quan això arribi, que arribarà, la Procura hagi pogut reorientar les seves funcions.

Penso que s’imposa la unitat de tots, dels joves i els no tant joves, dels despatxos grans i dels petits, de les juntes actuals i dels degans del passat. Ens cal actuar plegats, sense fissures, per esdevenir davant l’administració un col·lectiu potent i que sap el que vol.

Hauríem de saber aprofitar aquest període del curt i mig termini, en el que ja hem vist que els som imprescindibles per assegurar l’èxit de la implantació dels nous sistemes, per fer-nos valdre i reivindicar un nou paper del procurador en aquesta Nova Oficina Judicial.

Ha arribat l’hora de que la labor oficiosa de col·laboració que històricament hem estat fent en els jutjats es vegi recompensada en forma legal i se’ns atorguin altres competències, com ara en l’execució, al estil dels Hussiers de Justice francesos.

Estem davant d’un moment històric que hem de saber aprofitar: si l’Oficina Judicial a la que tant units ens trobem es modifica, nosaltres hem de participar en aquesta modificació integrant-nos-hi com sigui, però evitant quedar-nos-en al marge…

Ja està bé, que en tràmit d’urgència, ens preocupi i pretenguem superar la barrera física i operativa dels mostradors que s’han dissenyat per les noves oficines judicials, però l’objectiu dels col·legis de procuradors hauria de ser molt mes ambiciós i anar molt mes enllà.

Estaria be que es prioritzés des del nostre Col·legi i es traslladés amb totes les forces possibles al Consejo General de Procuradores de España la necessitat de que des de la Procura s’impulsi un canvi legislatiu que garanteixi la presencia del Procurador en la Nova Oficina Judicial amb mes funcions i facultats. Necessitem moure’ns, sense complexos, dins l’entramat polític i judicial per traslladar la voluntat del nostre col·lectiu i reivindicar les avantatges que per l’eficàcia del Sistema poden oferir els milers de professionals lliberals que, sense cost directe per a l’administració, tenen la formació i experiència suficient com per que no es perdi l’oportunitat de que es compti amb tots ells. 

…..

Article no publicat. Escrit en data 01-03-08