Honor compartit

Divendres vaig viure un gran dia, d’aquells que recordaré tota la vida. La consellera de justícia @estercapella, en un acte solemne celebrat al Palau de la Generalitat, va entregar-me la medalla d’honor per serveis excepcionals a la Justícia. Tot un orgull, a més, compartir l’acte i reconeixements amb operadors jurídics de la talla de Carles Mundó (Premi Justícia 2018) o Magda Oranich entre d’altres.

Davant de tanta emoció i recordant la ja llarga trajectòria professional en l’exercici de la procura, tinc molt clar que si algun mèrit m’ha fet mereixedor d’aquesta medalla ha estat el resultat d’una feina en comú amb les meves companyes i companys de les Juntes de Govern del Col·legi de Procuradors de Barcelona i del Consell de Col·legis de Catalunya, amb els qui vull compartir tot l’honor rebut.

….

Post publicat al meu Facebook en data 13-01-19

En-Raonar per rebaixar tensions

El soroll ambiental no ajuda gens a que puguem enraonar i encara menys a que puguem entendre’ns. Les crides inflamades, els insults abrandats o els descrèdits generalitzats no faciliten el diàleg i compliquen la convivència i, malgrat tot, a Granollers un grup de persones plural, amb ideologies molt diverses, reivindica poder En-Raonar per construir democràcia i ho fan tot i ser conscients de ser titllats d’equidistants o, amb el més suau dels qualificatius, d’il·lusos.

 Doncs si, dec ser un d’aquests il·luminats que encara va pel món amb el lliri a la ma i que pensa que tot i el soroll que complica el diàleg, si som capaços d’escoltar, de pensar abans de parlar, de respectar les opinions dels diferents, si cerquem espais on posar en practica aquests senzills exercicis, la convivència en sortirà reforçada i la pluralitat d’ideologies la farà intel·lectualment més rica.

 Ara be, de cap manera em sento equidistant, com tampoc pretenc un consens forçat com a solució a les diferencies que puguem tenir. Si els acords son fruit del diàleg i majoritàriament son validats com la via de sortida dels conflictes, endavant, però si l’entesa arriba després de renúncies doloroses i no acaben essent referendades per la ciutadania, tard o d’hora les desavinences tornaran a reflotar el conflicte.

 Per mi, la proposta del col·lectiu En-Raonar és el camí, provablement el més llarg, però segurament és de les poques vies que situa a la Democràcia com a única garant de la convivència i posa el focus en els seus valors per preservar i enfortir els lligams entre els que puguin pensar diferent.

 És tracta, per tant, de prioritzar la Persona abans de la forma política en que decidim democràticament organitzar-nos, de tal manera que el ser o aspirar a ser una república independent, o una monarquia constitucional, no hauria de ser percebut com un drama pels qui no ho veuen igual. Sentir-se català o espanyol, o ambdues coses a la vegada, no hauria de ser inconvenient per poder conviure en plenitud entre els que se sentin diferents. Si reforcem els valors de la Democràcia, si promovem el diàleg respectuós i la tolerància ideològica, els sentiments, enlloc d’aixecar murs facilitaran la comprensió entre uns i altres.

 El col·lectiu En-Raonar no vol promoure cap solució política ni ocupar cap espai polític, encara que és obvi que no som apolítics, perquè tots tenim les nostres pròpies ideologies. Partim de sentiments molt diversos, però intentem que la passió no enterboleix-hi la raó. No pretenem que ningú deixi de defensar els seus posicionaments, però reivindiquem que es faci en positiu, sense anular al que no pensi igual. Considerem que per construir una societat democràticament avançada i madura, cal rebaixar tensions i que el soroll deixi pas a una conversa en-raonada. Que et sembla, hi participes?.

….

Article publicat a El 9Nou del Vallès Oriental, 21-12-18

La presó maleïda

Començava el dimarts de la darrera Setmana Santa i tenia unes ganes boixes d’agafar els 5 dies de festa que s’apropaven per descansar i desconnectar de la feina i dels neguits propis dels temps que ens ha tocat viure. Necessitava un bon llibre que m’ajudes a la desconnexió i em transportés a un altre època. El cert és que feia temps, però, que no congeniava amb cap llibre i no aconseguia concentrar-me en la lectura que tant de be m’hagués fet, segurament per estar massa capficat en la realitat política i social de tots aquells mesos.

Així les coses i de bon matí em van portar un paquet de Correus, força voluminós per lo que és habitual del tràfec entre despatxos professionals. Encuriosit en que podria embolicar aquell paper gruixut i marronós, ni tant sols vaig fixar-me en el remitent. D’una revolada vaig esparracar l’embolcall i vet aquí que va aparèixer un llibre gruixut, de més de 700 pàgines i de tapa dura. De sobta vaig pensar, serà la novel·la que estic esperant des de fa tant temps que m’evadeixi del present tant feixuc en el que estic instal·lat?…

La sorpresa agradable va arribar quan al girar la coberta, en la primera plana, vaig poder llegir la dedicatòria de la persona que m’enviava aquell llibre. És tractava d’un company advocat, nascut a Sevilla, de llarga trajectòria professional a Madrid i actualment treballant a  València. La cosa no acabava en la concreció de qui era el remitent, sinó que el text de la dedicatòria ja apuntava en la bona direcció del que podria trobar en aquell voluminós llibre que m’acabava de regalar. Em deia el meu amic que “Leyendo esta novel·la, que trata de una época apasionante de la historia de Cataluña, me he acordado de ti. Como buen amante (al igual que yo) de esa tierra, seguro que disfrutarás conociendo más de su historia”. Y acabava dient i desitjant que “Al igual que sucedió entonces, estoy convencido que las turbulències que hoy vivimos la harán más fuerte”.

Aquelles paraules, especialment la darrera frase, vingudes d’una persona nascuda i resident a fora de Catalunya, em van emocionar, alhora que van despertar-me un interès majúscul per començar a llegir quan abans millor “La Terra Maleïda”, que és així com és diu l’obra de Juan Francisco Ferrándiz i editada per “Rosa dels Vents” el mateix mes de març del corrent 2018.

La coincidència dels dies de festa immediats em van permetre devorar una història extraordinària que relata de forma excepcional els anhels de prosperitat d’una terra oprimida pels nobles al servei del Rei de França i que ja en aquells remots temps del segle IX tenia voluntat de ser i de governar-se lliurement. Tal i com destacava l’amic que m’enviava el llibre, les comparacions amb els temps actuals van aparèixer des dels primers episodis, i tot i que les brutals turbulències que s’expliquen en la novel·la res tenen a veure amb les vivències del present segle XXI, no hi ha dubte que el paral·lelisme entre les dues èpoques és fa inevitable quan en una i l’altre s’evidencia la voluntat irrenunciable d’una terra que lluny de ser maleïda reivindica poder decidir el seu destí.

Poques setmanes després d’acabar la lectura sobre les peripècies del protagonista de la novel·la i encara impactat per la duresa dels fets històrics que tant be relata el seu autor, vaig tenir l’oportunitat de visitar a Jordi Turull a la presó d’Estremera i un dels efectes d’aquells colpidors 40 minuts va ser, camí ja de tornada, el pensar en que tenia que enviar-li aquell llibre perquè l’entretingués en les inacabables hores del seu injust confinament i, alhora, perquè l’ajudés a resistir tal i com ho aconsegueix fer l’heroi d’aquella història tant llunyana però, alhora, tant propera.

I dit i fet, vaig comprar un altre exemplar, li vaig escriure una carta d’acompanyament i tot junt vaig embolicar-ho dins d’un paquet amb aquell mateix tipus de paper gruixut i marronós, amb l’esperança de que ben aviat arribés a mans d’en Jordi, a aquella cel·la que resumeix tant be la manera de fer d’un estat que, fins que no és demostri el contrari, pretén resoldre els problemes polítics només amb el poder dels tribunals, negant el debat de les idees i fins i tot renunciant a convèncer dels avantatges de seguir units.

No van passar ni quinze dies quan vaig rebre resposta manuscrita d’ell en la que m’explica que incomprensiblement li van entregar la meva carta, però que el llibre havia quedat retingut. En les seves pròpies paraules el fet el tenia molt disgustat perquè tot plegat era “acollonant”, tant pel fet requisitori en si mateix, com perquè tres funcionaris li haguessin donat tres explicacions amb arguments diferents en cada cas.

Al cap de poc d’aquest arbitrari i trist episodi, més propi d’aquells temps en que és censuraven els llibres que no eren afins al règim governant, han traslladat al Jordi a una presó de Catalunya i no ser que haurà passat amb l’exemplar del llibre que tantes sospites deuria generar dins dels despatxos d’aquella presó madrilenya que sempre més recordarem per haver engarjolat la llibertat dels polítics catalans. És possible que al fer el trasllat entre els centres penitenciaris li hagin entregat junt amb les seves altres pertinences, no ho ser pas, però el sols fet de que el llibre fos retingut, ni que sigui durant tres o quatre setmanes, em provoca tal malestar que no volia guardar-me per mi sol aquesta història, senzilla però significativa, que va de com un bon llibre, inofensiu com tots els llibres, va arribar inesperadament a les meves mans en el moment en que més ho necessitava i  va acabar estavellant-se en el mur infranquejable de la injustícia i la incomprensió més absoluta.

Molt provablement arribarà un dia en que algú escriurà un relat sobre aquesta etapa present de la vida política i social de Catalunya, tal com a “La Terra Maleïda” és retraten aquells fets del segle IX, però en el cas que ens ocupa no m’estranyaria gens que l’autor l’hi acabés posant un títol que ben be podria ser el de “La Presó Maleïda”.

…….

Article publicat a El 9 Nou. Juliol 2018

Dues històries d’El Xiprer que animen el cor

No tot és política, per sort. Encara que no se’n parli massa, hi ha bona gent, que fa bones obres i et fa seguir mantenint la confiança en el ser humà. Això és el que he percebut aquest mati en una trobada amb els Amics d’El Xiprer.

Ens han explicat dues històries recents, tant entranyables i emotives, que tinc ganes de compartir-les amb tots vosaltres.

La primera va succeir just ahir. Com sabeu els recursos d’El Xiprer mai son suficients i fer front a una factura de 502 € per la reparació d’una màquina d’empaquetar és com un mal de queixal pels administradors de la Casa d’Acollida del capdamunt del carrer Josep Umbert. Doncs be, als pocs minuts d’ordenar la transferència d’aquell import i de lamentar les conseqüències negatives per poder complir amb els pressupostos de les despeses, repeteixo als pocs minuts, va trucar a la porta el representant d’una empresa de la comarca que va entregar 504€ que havien recollit per Nadal en un sopar solidari dels treballadors… pell de gallina, no?.

I l’altre historia (la que explica les fotos que il·lustren aquest post) és la d’un senyor, també del Vallès, que al llarg dels darrers 5 anys i un cop cada mes, portava al Xiprer totes les verdures que podia encabir dins del seu cotxe. Era la seva manera de col·laborar amb les necessitats d’aquell Casa i dels seus usuaris. Ens expliquen que el lligam emocional d’aquests anys va ser tant important i transcendent per aquell bon home que aquestes darreres setmanes, quan una malaltia l’està portant als darrers dies de la seva vida, va demanar a tots els seus amics que si l’anaven a veure per acomiadar-se li fessin entrega d’un donatiu econòmic per comprar el darrer carregament de verdures pel Xiprer i, dit i fet, abans d’ahir van arribar al Xiprer uns quants cotxes dels amics d’aquell senyor, plens a vessar de verdures… buf, preciós no us sembla ?.

…..

Post publicat al meu Facebook en data 27-01-18

Perjuicio para todos, culpa compartida

Por primera vez un reciente estudio de la Cámara de Comercio de Barcelona y la UB ha cuantificado el impacto negativo que para la economía en general acarrea la ineficiencia del sistema judicial de ejecución de sentencias. Los resultados analizados son demoledores y ponen negro sobre blanco la realidad a la que nos enfrentamos, día a día, los operadores jurídicos que trabajamos en este sector judicial.

Que la justicia española es lenta es un axioma lamentablemente consolidado desde tiempos inmemoriales y ahora, gracias a este impecable estudio, sabemos que, además, esta lentitud comporta graves perjuicios económicos para una economía a la que no ayuda en absoluto que tantos millones de euros estén apalancados en legajos judiciales durante más de 600 días y que tras este larguísimo camino sólo se recupere un 22% de lo ejecutado.

¿Pero toda la culpa de este endémico desaguisado es sólo de la organización judicial, de sus farragosas leyes y de la insuficiencia de medios técnicos y humanos?. Lo más fácil es pensar que estos hechos son definitivos para la consecución de estos pésimos resultados, puesto que es innegable que el sistema falla en sí mismo, pero aun mejorando en recursos y reformando el cuerpo legislativo, muy probablemente seguiríamos obteniendo unos resultados alejados de los que se consiguen en países con sistemas judiciales más ágiles, pero especialmente y sobre todo, con sociedades poco dadas al incumplimiento de sus reglas comunitarias.

Y en eso radica, desde mi punto de vista, el principal handicap para conseguir mejorar las ratios de recuperación de las deudas porque falta, ante todo, un mayor rigor en el cumplimiento personal de las obligaciones y que la misma sociedad censure, sin ambigüedades, los comportamientos de aquellos que incumplen sus compromisos legales. Si a ello le sumamos el error monumental al que incurren a menudo muchos líderes políticos y de opinión respecto a pensar que exigiendo el cumplimiento del pago de las deudas se defienden los intereses de los más poderosos, ya tenemos el caldo de cultivo propicio para la demagogia y, como no, para que acabe saliendo muy barato incumplir con las obligaciones.

Por consiguiente, necesitamos un cambio radical de sistema, pero también será necesario un cambio cultural en profundidad. Para lo primero será precisa la firme voluntad de los poderes Ejecutivo, Legislativo y Judicial, pero para lo segundo será imprescindible explicar muy bien a la ciudadanía que el incumplimiento de las obligaciones atenta al interés general y nos acaba empobreciendo. Empecemos por lo más obvio, por aquello que sabemos que puede y debe reformularse y quizás con ello la sociedad recibirá un mensaje contundente y disuasorio que ahuyente determinadas conductas que nos acaban perjudicando a todos.

….

Article publicat a La Vanguardia. Gener 2018

Persona i Democràcia, les claus per un bon any nou

Acabem el 2017 havent descobert la cara més dura d’un Estat, l’Espanyol, incapaç de reaccionar amb propostes constructives i atractives que tinguin per objectiu desactivar el desafiament democràtic de bona part del poble de Catalunya que en cada consulta incrementa el suport per una nova república independent.

Acabem l’any havent descobert, també, un sistema judicial que és mostra implacable en la interpretació legislativa més restrictiva vers qualsevol moviment que superi el marc constitucional, malgrat aquest moviment pugui estar avalat per un amplíssim suport popular. El manteniment de la presó preventiva incondicional o l’exili d’uns polítics que han guanyat les eleccions del 21D sembla clarament involucionista.

Tanmateix acabem l’any havent-se corroborat que la societat catalana està dividida i, per tant, no està preparada per emprendre el camí de la independència. Els suports per assolir la República son insuficients ara per ara i voler-se entossudir en una via unilateral emparada en la majoria absoluta de diputats, sense la representació de la majoria absoluta dels vots, està condemnada a la negació internacional i a una nova repressió d’un Estat que, recordem-ho, no sap, ni vol, mostrar cap cara amable per revertir la situació.

I enmig d’aquest merder, la gent, els ciutadans que més enllà de participar massivament en les darreres consultes electorals o d’omplir carrers i places en les manifestacions de qualsevol signe que és convoquen per canalitzar tota mena d’anhels identitaris o reivindicatius, vol viure i necessita viure en un marc de pau, llibertat i prosperitat.

Que podem esperar doncs d’aquest nou any 2018 ?. Que podem esperar amb aquests antecedents tant enrocats i persistents ?.

Per mi, des d’una perspectiva volgudament optimista i embolcallada dels bons desitjos propis del Cap d’Any, vull pensar que la solució a tots aquests des encontres polítics, judicials i socials està en la revitalització del que significa la paraula “democràcia” i, sobretot, en l’aplicació dels seus valors de llibertat, igualtat, justícia, respecte, pluralisme, participació i tolerància. Si uns i altres redescobrim aquests conceptes fonamentals, acceptem les diferencies i, per damunt de tot, situem a la Persona en l’eix que mou la societat, per damunt de les organitzacions polítiques que democràticament ens governin, potser sabrem escriure un futur convivencial menys dramàtic i més tolerant.

Si som capaços d’acceptar amb maduresa els resultats del que vol la majoria, res hauria d’impedir que puguem conviure junts, amb independència dels orígens o dels pensaments ideològics que puguem tenir.

Persona i Democràcia, les claus per un bon any 2018 per tothom !

….

Post publicat al meu Facebook en data 31-12-17

Serenor

Podria escriure moltes coses. De fet tinc escrits uns quants articles al calaix i per descomptat que tinc moltes coses a dir, però he decidit, per higiene mental, aturar la meva activitat en el Facebook i en totes les xarxes socials. Reconec que estic vivint aquestes darreres setmanes de forma angoixada i sens dubte el bombardeig informatiu no m’ajuda gens a asserenar el meu estat d’ànim. Avui posaré punt i final a una etapa que espero tingui continuïtat quan m’hi vegi en cor, però abans de fer-ho tinc necessitat de deixar escrit que penso de tot plegat:

1. L’Estat s’equivoca greument negant l’evident malestar de bona part dels catalans que demanen des de poder decidir el seu futur (80%) fins la independència (48%). La renuncia a fer política per reconduir la situació o per seduir els catalans de les bondats de seguir units, és d’una negligència molt perillosa.

2. Les càrregues policials contra els votants del 1-O; la presó de Jordi Sanchez i Jordi Cuixart i l’aplicació contundent del art.155 pretenen anular, a qualsevol preu, el moviment sobiranista, obviant que amb aquestes accions potser l’aturaran per una temporada, però el sentiment resistent del sobiranisme no farà més que créixer.

3. La intervenció de les institucions catalanes, destituint el govern, reduint fins al ridícul les competències del Parlament i intervenint els Mossos, TV3 i Catalunya Radio, cas de produir-se, suposarà un gravíssim atac al autogovern i vulnerarà clarament la pròpia Constitució, de tal manera que tots els demòcrates, siguin o no independentistes, si han de sentir interpel·lats.

4. La DUI no pot ser mai la solució, per més que s’hagi construït un relat pacífic i multitudinari. Pretendre proclamar la República sense poder demostrar que la majoria absoluta de la població la vol, suposaria un dèficit democràtic inadmissible. Tenint en compte que no s’ha pogut canviar la legalitat espanyola perquè el referèndum pugui ser pactat, cal guanyar clarament en el terreny de la legitimitat i avui per avui seria bo reconèixer que la societat catalana està molt dividida.

5. Portar al límit les posicions d’uns (el 155) i els altres (la DUI) provocarà no solament la confrontació institucional i política, sinó que la convivència ciutadana pot veure’s molt afectada, sense oblidar les conseqüències econòmiques imprevisibles.

6. Per mi la sortida del conflicte, que no la solució definitiva, passa perquè el president Puigdemont convoqui immediatament unes noves eleccions que preservin la dignitat institucional, ajudin a rebaixar tensions acumulades i permetin que la ciutadania ratifiqui o desmenteixi, amb totes les garanties, els resultats del 1-O.

7. Entenc que algú pugui considerar aquesta convocatòria presidencial com una claudicació, però les altres sortides segur que serien encara més doloroses. El dilema està servit, però la gravetat del moment requereix un solució intel·ligent de llarga volada.

Fins ben aviat i que la serenor ens acompanyi !

…..

Post publicat al meu Facebook en data 22-10-17