Claredat

Abans d’ahir el president del Parlament presentava a Madrid la seva proposta per un “pacte de la claredat” que resolgui el conflicte politic català. En sintesis, Roger Torrent fixava en l’horitzó un necessari acord amb l’Estat sobre les condicions d’un futur referendum d’autodeterminació, apartant-se de la via unilateral. No va passar ni mitja hora, quan el ministre d’afers exteriors, Josep Borrell, va descartar rotundament aquesta proposta.

Ahir es va donar a conèixer el pacte del PSC amb JxCat per governar la Diputació de Barcelona, allunyant-se els post-convergents del reiterat anhel de molts independentistes de situar les 4 diputacions i els principals ajuntaments catalans, en l’orbita d’un suposat “interès de país”.

Aquest pacte a la Diputació, com el pacte a l’ajuntament de Sant Cugat, en aquell cas de signe contrari entre ERC i PSC, com tants d’altres pactes municipals en convinació de totes les sigles polítiques entre els independentistes, els comuns, els cupaires i els socialistes, sense que els preocupés el més mínim aquell suposat “pacte de país”, demostren que hem entrat en un nou escenari del campi qui pugui o de la realpolitik si ho volem dir més respectuosament.

De fet, si ens remuntem als dies posteriors a l’1 d’octubre del 2017, ja va quedar palès que el pacte de JxSi entre convergents i republicans tindria els dies comptats, sobretot perquè la gent d’ERC volia anar per lliure, de tal manera que en les eleccions convocades per Rajoy i el 155, el món independentista es va presentar dividit. És cert que després d’aquelles eleccions autonòmiques s’han mantingut les formes i tot i trontollar dia si i dia també, es va reeditar un pacte per governar la Generalitat entre JxCat i ERC. En qualsevol cas, s’ha fet prou evident, en molts episodis, en declaracions dissonants i estratègies diferents, que post-convergents i republicans no se suporten i només s’aguantan pels presos polítics.

Els pactes sorgits despres de les darreres eleccions municipals han fet sagnar la ferida de la discòrdia i ha remogut els fonaments de l’acció unitària que tant reclamen les associacions independentistes. I tot això perquè ?

Més enllà de discrepàncies personals o falta d’empatia entre els líders, vull pensar que l’origen de la trencadissa de la força unitària independentista està en la constatació de que el procés per la independencia de Catalunya ha estat derrotat per l’Estat amb totes lo es seves derivades judicials, policials, mediàtiques i econòmiques. Si ens posem a ser optimistes podem pensar que s’ha produït una evident derrota, però no l’enfonsament i que el barco de la llibertat tornarà a navegar quan les condicions li siguin més propícies. Però, tot i els auguris esperançadors que no es poden descartar mentre el 48% de la població estigui a favor de la independencia i el 80% del dret a decidir, ara mateix sembla que el Procés ha entrat en via morta.

Aixi les coses, no ens hauria d’extranyar que ERC aspiri a governar en solitari la Generalitat, presidir les diputacions o accedir a les alcaldies dels municipis més grans de Catalunya. Si els calen pactes amb els Comuns, la CUP i fins i tot amb el PSC, foragitant els post-convergents, endevant, tant li fa, perquè l’important es el resultat: ser la primera força política catalana… la independència ja no és la prioritat absoluta.

En l’àmbit polític del nacionalisme català, que abarca des del centre-dreta liberal al centre-esquerra socialdemòcrata, aquell espai que tant be va saber aglutinar Jordi Pujol i les seves politiques del peix al cove, també passen coses similars i els joves dirigents que volen seguir influint en la politica catalana, malgrat l’enrrocament heròic de Puigdemont i la seva òrbita, sembla que també aposten per guardar la carpeta independentista i implicar-se, de ple, en la governabilitat de les institucions, cercant aquells pactes que els permetin tocar poder, al preu que sigui i amb qui sigui. Així ha estat sempre la política i a Catalunya sembla que els vents idealistes deixen de bufar per tornar a una calma que provoca pactes incomprensibles per tots aquells que encara creuen en els anhels romàntics d’una Ítaca catalana.

Per tant, s’imposa un Pacte de Claredat, si, però primer entre els partits catalans. Prou ja d’embolicar la troca i d’inflar el globus sobiranista ara per ara inabastable. Si ERC i JxCat tenen clar que la independencia és molt llunyana i s’ha de prioritzar l’acció de govern, aplicant-hi les politiques que legítimament cada força consideri més viables, que ens ho diguin clarament i no es mantinguin falses expectatives per mobilitzar a una ciutadania de bona fe que no és mereix segons quins jocs politics certament desconcertants i contradictoris.

……

Article publicat a El 9Nou, el dia 12/07/19

Punto y final. Agradecimiento, frustración y esperanza.

Con la celebración ayer noche de la séptima edición de los Premios Procura del Colegio de Procuradores de Barcelona concluyó la trayectoria de la Junta de gobierno liderada por Ignacio Lopez Chocarro y de la que he tenido el honor de ser su Vicedecano. Han sido 8 años muy complejos en todos los sentidos. Nuestro mandato ha coincidido con una de las peores crisis económicas conocidas; nuestros juzgados se han visto superados por un alud de litigios consecuencia de dicha crisis; hemos tenido que adaptarnos, y en cierto modo liderar des de la procura, a la irrupción de las nuevas tecnologías en la justicia y nos ha tocado combatir en diversos momentos la amenaza de la desregulación de nuestra profesión.

Ayer cerramos una etapa muy intensa, en la que hemos depositado muchos esfuerzos e ilusiones. Nada ha sido fácil, pero en el camino hemos encontrado muchos compañeros que nos ayudaron a desarrollar el primer Plan Estratégico que revisó en profundidad los puntos fuertes y débiles de la procura, completando un extenso trabajo que diseñó claramente los principales retos que deberíamos superar en el futuro.

Promovimos, también, la relación indisoluble entre Economía y Justicia, aportando datos alarmantes que deberían remover nuestro sistema judicial para conseguir una ejecución civil más eficaz y, entre otros muchos proyectos, pusimos en marcha el primer Centro de Estudios de la Procura, para facilitar la formación continua de nuestros colegiados.

Hemos mantenido una leal y fiel colaboración con las administraciones de justicia, con los colegios de abogados, de notarios, registradores y graduados sociales y lo hemos hecho siempre desde la voluntad de servicio y en sentido positivo. No siempre lo habremos conseguido, pero sin duda lo hemos intentado.

Aun sin quererlo, en el momento de poner el punto y final a toda esta trayectoria, en mi subconsciente aparece un balance en el que por supuesto destaca un activo repleto de buenos recuerdos. Estoy pensando en el reconocimiento infinito hacia Ignacio Lopez, el decano que nos ha enseñado a trabajar desde el rigor, exigencia y dignidad; no puedo olvidar, tampoco, al resto de compañeros de las Juntas de Gobierno, Consejo Autonómico y Consejo General, con los que hemos formado equipos para defender y proyectar a nuestra profesión; me viene a la memoria, como no, el enorme trabajo leal y profesional de todo el personal del Colegio y también repica en mi subconsciente mi más sentido agradecimiento hacia todas aquellas autoridades políticas y judiciales con las que hemos compartido muchos de nuestros anhelos y con los que hemos podido sortear más de un obstáculo.

Pero en el pasivo del balance también aparece, y no lo puedo remediar, un sentimiento de profunda frustración por topar ante una cruda realidad que me dice que, a pesar de tantos esfuerzos, proyectos e ilusiones, en gran parte seguimos estando donde estábamos, con un sistema judicial atascado, poco ágil e ineficaz y con una profesión injusta y permanentemente amenazada. Seguimos necesitando y esto ya va siendo endémico, un Pacto de Estado que favorezca una revisión en profundidad de todo el sistema judicial, en la que participen todos los operadores jurídicos desde la lealtad institucional, sin apriorismos y con voluntad de construir definitivamente una Justicia que tenga mucho más de Servicio que de Poder.

Confío que los compañeros que ahora cogerán nuestro relevo, gracias a las energías renovadas con las que asumirán sus nuevos cargos, sabrán conducirnos a un futuro en el que siempre podrán contar conmigo, porque nada me haría más ilusión que poder alejar de mi tozudo subconsciente esta frustración que desde tiempos inmemoriales ha invadido al mundo judicial e, indiscutiblemente, a nuestra querida profesión.

…..

Article publicat a Linkedin en data 18/05/19

Números vermells

Dilluns passat aquest mateix diari titulava en portada que, “El Xiprer està en números vermells i reclama més ajuts als ajuntaments”. Més d’un, sobretot a la casa d’acollida del capdamunt del carrer Josep Umbert, va quedar neguitejat, acostumats com estem els amics i voluntaris d’aquella casa d’anar fent sense fer soroll i esperant, això si, que la providència i altres recursos més terrenals ens ajudin a cobrir les necessitats del dia a dia. El titular era cridaner, certament, però lamentablement es la realitat i cal que se sàpiga.

La Fundació El Xiprer, per raó de la funció social que porta a terme, no ha de tenir números sobrants, perquè és bo que tot el que recapta ho retorni a la societat amb forma d’ajudes a les persones i famílies que més ho necessiten, però d’aquí a acumular pèrdues un any si i un altre també, hauria de remoure consciències i entre tots, trobar-hi solucions.

Tanmateix els dèficits anuals provoquen que d’altres projectes socials, impulsats pels tècnics de la Fundació, no es puguin acabar d’executar mai i, d’entrada, limita la qualitat i quantitat dels lots alimentaris que les famílies necessitades venen a buscar cada tres setmanes.

El problema principal troba el seu origen directe en l’increment constant de persones que any rere any han d’acudir al Xiprer perquè no tenen suficients recursos per alimentar a les seves famílies, deixant al descobert la temuda cronificació de la pobresa que la nostra societat ha de saber resoldre perquè ja no es pot considerar un fet puntual o conjuntural.

En aquest context, les aportacions d’Amics d’El Xiprer, de Càritas, de les administracions públiques, les empreses i altres particulars són imprescindibles. Sort n’ha tingut la fundació de l’herència rebuda per part d’un particular, i transformada en els diners que suporten els números vermells denunciats pel Nou9 en la seva portada.

Però aquell titular també parlava de la reclamació de més ajuts als ajuntaments i l’argumentació d’aquesta reivindicació es tant irrefutable que fins i tot sap greu haver-la de reiterar públicament. No és demanar per demanar, El Xiprer no necessita subvencions que un any és donen i l’altre any ja ho veurem, El Xiprer necessita la co-responsabilització de la gestió del magatzem d’aliments per part dels ajuntaments de la nostra conurbació.  Aquestes administracions locals són les que decideixen a quines i a quantes persones s’han de donar aliments. Així doncs, és del tot lògic, esperar que aquells qui concedeixen autoritzacions per rebre els ajuts, vetllin per quins ajuts s’acaben donant i, en cas de necessitat de recursos econòmics per poder prestar el servei amb dignitat, és preocupin perquè no falti de res. Creiem que no es del tot just deixar, únicament,  a la Fundació, assumint  aquesta responsabilitat  i per aquest motiu ho expliquem  sense neguit.

Som en temps de comtesses electorals i no esperem de les formacions polítiques cap resposta motivada per interessos immediats, ara bé, quedem emplaçats per després de les eleccions per buscar les solucions raonables que ens permetin seguir fent la nostra feina, sense fer soroll i concentrats en atendre el millor possible a les persones que necessiten suport.

…..

Article publicat a El 9 Nou en el mes d’abril de 2019

Només tres minuts d’atenció, gràcies !

Potser ja ets amic d’El Xiprer (si ho ets ens podries ajudar fent difusió d’aquest missatge) i si encara no ho ets, només et demano uns instants per que et pugui explicar algunes coses:

 El Xiprer es una casa d’acollida, un menjador social, un banc d’aliments i, sobretot, un projecte que cuida de les persones més desafavorides.

 Son més de 4.000 persones de Granollers, Les Franqueses, La Roca i Canovelles, que reben ajuts alimentaris i 150 persones que esmorzen o dinen cada dia al menjador social. També tenim pisos d’acollida per situacions de màxima urgència social i tots aquests serveis estan a cura de 150 voluntàries i voluntaris que aporten humanitat i sensibilitat a la relació entre uns i altres.

 Però per poder seguir treballant per aquest munt de persones que ens necessiten, fan falta molts recursos, moltes donacions en forma d’aliments, però també molts diners per comprar tot allò que manca per poder oferir una dieta complementaria.

 Amics d’El Xiprer va començar prop ja dels 10 anys amb el propòsit de que entre molts, aportant poc, aconseguíssim l’objectiu final. Es tractava de trobar 1.000 amics x 10€ x 12 mesos: 120.000€ cada any… i ja hi som a tocar perquè només ens falten 150 amics per fer el cim.

 Que et sembla, t’hi apuntes?… anem a 1.000 i només ens faltes tu !

 Gràcies pel teu temps i s’hi t’he convençut, segueix el link que trobaràs a continuació… amb 3 minuts i 10€ cada mes faràs molt, t’ho ben asseguro !

….

Post publicat al meu Facebook en data 09-03-19

De la Pía, les Muses i el rock de Ca la Sila

Corrien els anys 70, no recordo exactament l’any, però érem molt joves. Ens agradava la música i seguíem amb entusiasme els grups de rock anglesos i americans i el que era més espavilat formava o participava en algun grup de musica local. Aquest va ser el cas dels BRAMAN, un conjunt granollerí integrat per 4 amics que, no ser si tots anaven a l’Escola Pia com jo, però al menys a 2 els coneixia de tants anys de compartir patis i pupitres.

Recordo que un dissabte al vespre vàrem ser convocats a un dels seus primers concerts en directe, al que abans era el local de Ca la Sila (posteriorment HH o As de Copes). El bolo no va defraudar a ningú, tot al contrari, el so poderós dels Braman ens va atrapar ben aviat gràcies a la potent i virtuosa guitarra d’en Joan Díaz, líder natural del grup. L’acompanyava en Joan Sánchez amb una bona bateria enèrgica, en Manel Pavon a la guitarra rítmica i veu i un altre company que per més que busco en la memòria no trobo el seu nom.

La seva música buscava les mateixes arrels dels Pink Floyd, Deep Purple o Rolling Stones, entre d’altres. Ho feien bé i els amics de Can Culapi els admiràvem, n’érem els seus fans.

D’aquell mític concert recordo com si fos ara, que ben a prop del escenari i a primeríssima fila, s’hi trobava la Dolors Alamà, la millor amiga i “musa” d’en Joan Díaz. La Dolors, amb d’altres amigues, eren conegudes, de la nostra quinta i anaven a les Monges, el cole femení on tots els de la Pía érem temptats a acostar-nos-hi.

Han passat més de 40 anys d’aquell dia i just ahir els Braman van tornar a pujar al escenari. Han canviat moltes coses, com ara el local (a Ca la Sila avui s’hi troba un centre mèdic); han incorporat teclats vibrants de la ma del Dr. Blanch o el baixista i mestre Pep Flix, mentre la bona música persisteix ben viva entre aquells vells rockers que segueixen rendint culte als Santana, Guilmour, Waters, Knopfler o Jagger.

 Entre el públic, molts coneguts i a primeríssima fila, exercint de musa, la Dolors, la millor amiga d’en Joan.

…..

Post publicat al meu Facebook en data 27-01-19

Honor compartit

Divendres vaig viure un gran dia, d’aquells que recordaré tota la vida. La consellera de justícia @estercapella, en un acte solemne celebrat al Palau de la Generalitat, va entregar-me la medalla d’honor per serveis excepcionals a la Justícia. Tot un orgull, a més, compartir l’acte i reconeixements amb operadors jurídics de la talla de Carles Mundó (Premi Justícia 2018) o Magda Oranich entre d’altres.

Davant de tanta emoció i recordant la ja llarga trajectòria professional en l’exercici de la procura, tinc molt clar que si algun mèrit m’ha fet mereixedor d’aquesta medalla ha estat el resultat d’una feina en comú amb les meves companyes i companys de les Juntes de Govern del Col·legi de Procuradors de Barcelona i del Consell de Col·legis de Catalunya, amb els qui vull compartir tot l’honor rebut.

….

Post publicat al meu Facebook en data 13-01-19

En-Raonar per rebaixar tensions

El soroll ambiental no ajuda gens a que puguem enraonar i encara menys a que puguem entendre’ns. Les crides inflamades, els insults abrandats o els descrèdits generalitzats no faciliten el diàleg i compliquen la convivència i, malgrat tot, a Granollers un grup de persones plural, amb ideologies molt diverses, reivindica poder En-Raonar per construir democràcia i ho fan tot i ser conscients de ser titllats d’equidistants o, amb el més suau dels qualificatius, d’il·lusos.

 Doncs si, dec ser un d’aquests il·luminats que encara va pel món amb el lliri a la ma i que pensa que tot i el soroll que complica el diàleg, si som capaços d’escoltar, de pensar abans de parlar, de respectar les opinions dels diferents, si cerquem espais on posar en practica aquests senzills exercicis, la convivència en sortirà reforçada i la pluralitat d’ideologies la farà intel·lectualment més rica.

 Ara be, de cap manera em sento equidistant, com tampoc pretenc un consens forçat com a solució a les diferencies que puguem tenir. Si els acords son fruit del diàleg i majoritàriament son validats com la via de sortida dels conflictes, endavant, però si l’entesa arriba després de renúncies doloroses i no acaben essent referendades per la ciutadania, tard o d’hora les desavinences tornaran a reflotar el conflicte.

 Per mi, la proposta del col·lectiu En-Raonar és el camí, provablement el més llarg, però segurament és de les poques vies que situa a la Democràcia com a única garant de la convivència i posa el focus en els seus valors per preservar i enfortir els lligams entre els que puguin pensar diferent.

 És tracta, per tant, de prioritzar la Persona abans de la forma política en que decidim democràticament organitzar-nos, de tal manera que el ser o aspirar a ser una república independent, o una monarquia constitucional, no hauria de ser percebut com un drama pels qui no ho veuen igual. Sentir-se català o espanyol, o ambdues coses a la vegada, no hauria de ser inconvenient per poder conviure en plenitud entre els que se sentin diferents. Si reforcem els valors de la Democràcia, si promovem el diàleg respectuós i la tolerància ideològica, els sentiments, enlloc d’aixecar murs facilitaran la comprensió entre uns i altres.

 El col·lectiu En-Raonar no vol promoure cap solució política ni ocupar cap espai polític, encara que és obvi que no som apolítics, perquè tots tenim les nostres pròpies ideologies. Partim de sentiments molt diversos, però intentem que la passió no enterboleix-hi la raó. No pretenem que ningú deixi de defensar els seus posicionaments, però reivindiquem que es faci en positiu, sense anular al que no pensi igual. Considerem que per construir una societat democràticament avançada i madura, cal rebaixar tensions i que el soroll deixi pas a una conversa en-raonada. Que et sembla, hi participes?.

….

Article publicat a El 9Nou del Vallès Oriental, 21-12-18

La presó maleïda

Començava el dimarts de la darrera Setmana Santa i tenia unes ganes boixes d’agafar els 5 dies de festa que s’apropaven per descansar i desconnectar de la feina i dels neguits propis dels temps que ens ha tocat viure. Necessitava un bon llibre que m’ajudes a la desconnexió i em transportés a un altre època. El cert és que feia temps, però, que no congeniava amb cap llibre i no aconseguia concentrar-me en la lectura que tant de be m’hagués fet, segurament per estar massa capficat en la realitat política i social de tots aquells mesos.

Així les coses i de bon matí em van portar un paquet de Correus, força voluminós per lo que és habitual del tràfec entre despatxos professionals. Encuriosit en que podria embolicar aquell paper gruixut i marronós, ni tant sols vaig fixar-me en el remitent. D’una revolada vaig esparracar l’embolcall i vet aquí que va aparèixer un llibre gruixut, de més de 700 pàgines i de tapa dura. De sobta vaig pensar, serà la novel·la que estic esperant des de fa tant temps que m’evadeixi del present tant feixuc en el que estic instal·lat?…

La sorpresa agradable va arribar quan al girar la coberta, en la primera plana, vaig poder llegir la dedicatòria de la persona que m’enviava aquell llibre. És tractava d’un company advocat, nascut a Sevilla, de llarga trajectòria professional a Madrid i actualment treballant a  València. La cosa no acabava en la concreció de qui era el remitent, sinó que el text de la dedicatòria ja apuntava en la bona direcció del que podria trobar en aquell voluminós llibre que m’acabava de regalar. Em deia el meu amic que “Leyendo esta novel·la, que trata de una época apasionante de la historia de Cataluña, me he acordado de ti. Como buen amante (al igual que yo) de esa tierra, seguro que disfrutarás conociendo más de su historia”. Y acabava dient i desitjant que “Al igual que sucedió entonces, estoy convencido que las turbulències que hoy vivimos la harán más fuerte”.

Aquelles paraules, especialment la darrera frase, vingudes d’una persona nascuda i resident a fora de Catalunya, em van emocionar, alhora que van despertar-me un interès majúscul per començar a llegir quan abans millor “La Terra Maleïda”, que és així com és diu l’obra de Juan Francisco Ferrándiz i editada per “Rosa dels Vents” el mateix mes de març del corrent 2018.

La coincidència dels dies de festa immediats em van permetre devorar una història extraordinària que relata de forma excepcional els anhels de prosperitat d’una terra oprimida pels nobles al servei del Rei de França i que ja en aquells remots temps del segle IX tenia voluntat de ser i de governar-se lliurement. Tal i com destacava l’amic que m’enviava el llibre, les comparacions amb els temps actuals van aparèixer des dels primers episodis, i tot i que les brutals turbulències que s’expliquen en la novel·la res tenen a veure amb les vivències del present segle XXI, no hi ha dubte que el paral·lelisme entre les dues èpoques és fa inevitable quan en una i l’altre s’evidencia la voluntat irrenunciable d’una terra que lluny de ser maleïda reivindica poder decidir el seu destí.

Poques setmanes després d’acabar la lectura sobre les peripècies del protagonista de la novel·la i encara impactat per la duresa dels fets històrics que tant be relata el seu autor, vaig tenir l’oportunitat de visitar a Jordi Turull a la presó d’Estremera i un dels efectes d’aquells colpidors 40 minuts va ser, camí ja de tornada, el pensar en que tenia que enviar-li aquell llibre perquè l’entretingués en les inacabables hores del seu injust confinament i, alhora, perquè l’ajudés a resistir tal i com ho aconsegueix fer l’heroi d’aquella història tant llunyana però, alhora, tant propera.

I dit i fet, vaig comprar un altre exemplar, li vaig escriure una carta d’acompanyament i tot junt vaig embolicar-ho dins d’un paquet amb aquell mateix tipus de paper gruixut i marronós, amb l’esperança de que ben aviat arribés a mans d’en Jordi, a aquella cel·la que resumeix tant be la manera de fer d’un estat que, fins que no és demostri el contrari, pretén resoldre els problemes polítics només amb el poder dels tribunals, negant el debat de les idees i fins i tot renunciant a convèncer dels avantatges de seguir units.

No van passar ni quinze dies quan vaig rebre resposta manuscrita d’ell en la que m’explica que incomprensiblement li van entregar la meva carta, però que el llibre havia quedat retingut. En les seves pròpies paraules el fet el tenia molt disgustat perquè tot plegat era “acollonant”, tant pel fet requisitori en si mateix, com perquè tres funcionaris li haguessin donat tres explicacions amb arguments diferents en cada cas.

Al cap de poc d’aquest arbitrari i trist episodi, més propi d’aquells temps en que és censuraven els llibres que no eren afins al règim governant, han traslladat al Jordi a una presó de Catalunya i no ser que haurà passat amb l’exemplar del llibre que tantes sospites deuria generar dins dels despatxos d’aquella presó madrilenya que sempre més recordarem per haver engarjolat la llibertat dels polítics catalans. És possible que al fer el trasllat entre els centres penitenciaris li hagin entregat junt amb les seves altres pertinences, no ho ser pas, però el sols fet de que el llibre fos retingut, ni que sigui durant tres o quatre setmanes, em provoca tal malestar que no volia guardar-me per mi sol aquesta història, senzilla però significativa, que va de com un bon llibre, inofensiu com tots els llibres, va arribar inesperadament a les meves mans en el moment en que més ho necessitava i  va acabar estavellant-se en el mur infranquejable de la injustícia i la incomprensió més absoluta.

Molt provablement arribarà un dia en que algú escriurà un relat sobre aquesta etapa present de la vida política i social de Catalunya, tal com a “La Terra Maleïda” és retraten aquells fets del segle IX, però en el cas que ens ocupa no m’estranyaria gens que l’autor l’hi acabés posant un títol que ben be podria ser el de “La Presó Maleïda”.

…….

Article publicat a El 9 Nou. Juliol 2018

Dues històries d’El Xiprer que animen el cor

No tot és política, per sort. Encara que no se’n parli massa, hi ha bona gent, que fa bones obres i et fa seguir mantenint la confiança en el ser humà. Això és el que he percebut aquest mati en una trobada amb els Amics d’El Xiprer.

Ens han explicat dues històries recents, tant entranyables i emotives, que tinc ganes de compartir-les amb tots vosaltres.

La primera va succeir just ahir. Com sabeu els recursos d’El Xiprer mai son suficients i fer front a una factura de 502 € per la reparació d’una màquina d’empaquetar és com un mal de queixal pels administradors de la Casa d’Acollida del capdamunt del carrer Josep Umbert. Doncs be, als pocs minuts d’ordenar la transferència d’aquell import i de lamentar les conseqüències negatives per poder complir amb els pressupostos de les despeses, repeteixo als pocs minuts, va trucar a la porta el representant d’una empresa de la comarca que va entregar 504€ que havien recollit per Nadal en un sopar solidari dels treballadors… pell de gallina, no?.

I l’altre historia (la que explica les fotos que il·lustren aquest post) és la d’un senyor, també del Vallès, que al llarg dels darrers 5 anys i un cop cada mes, portava al Xiprer totes les verdures que podia encabir dins del seu cotxe. Era la seva manera de col·laborar amb les necessitats d’aquell Casa i dels seus usuaris. Ens expliquen que el lligam emocional d’aquests anys va ser tant important i transcendent per aquell bon home que aquestes darreres setmanes, quan una malaltia l’està portant als darrers dies de la seva vida, va demanar a tots els seus amics que si l’anaven a veure per acomiadar-se li fessin entrega d’un donatiu econòmic per comprar el darrer carregament de verdures pel Xiprer i, dit i fet, abans d’ahir van arribar al Xiprer uns quants cotxes dels amics d’aquell senyor, plens a vessar de verdures… buf, preciós no us sembla ?.

…..

Post publicat al meu Facebook en data 27-01-18

Perjuicio para todos, culpa compartida

Por primera vez un reciente estudio de la Cámara de Comercio de Barcelona y la UB ha cuantificado el impacto negativo que para la economía en general acarrea la ineficiencia del sistema judicial de ejecución de sentencias. Los resultados analizados son demoledores y ponen negro sobre blanco la realidad a la que nos enfrentamos, día a día, los operadores jurídicos que trabajamos en este sector judicial.

Que la justicia española es lenta es un axioma lamentablemente consolidado desde tiempos inmemoriales y ahora, gracias a este impecable estudio, sabemos que, además, esta lentitud comporta graves perjuicios económicos para una economía a la que no ayuda en absoluto que tantos millones de euros estén apalancados en legajos judiciales durante más de 600 días y que tras este larguísimo camino sólo se recupere un 22% de lo ejecutado.

¿Pero toda la culpa de este endémico desaguisado es sólo de la organización judicial, de sus farragosas leyes y de la insuficiencia de medios técnicos y humanos?. Lo más fácil es pensar que estos hechos son definitivos para la consecución de estos pésimos resultados, puesto que es innegable que el sistema falla en sí mismo, pero aun mejorando en recursos y reformando el cuerpo legislativo, muy probablemente seguiríamos obteniendo unos resultados alejados de los que se consiguen en países con sistemas judiciales más ágiles, pero especialmente y sobre todo, con sociedades poco dadas al incumplimiento de sus reglas comunitarias.

Y en eso radica, desde mi punto de vista, el principal handicap para conseguir mejorar las ratios de recuperación de las deudas porque falta, ante todo, un mayor rigor en el cumplimiento personal de las obligaciones y que la misma sociedad censure, sin ambigüedades, los comportamientos de aquellos que incumplen sus compromisos legales. Si a ello le sumamos el error monumental al que incurren a menudo muchos líderes políticos y de opinión respecto a pensar que exigiendo el cumplimiento del pago de las deudas se defienden los intereses de los más poderosos, ya tenemos el caldo de cultivo propicio para la demagogia y, como no, para que acabe saliendo muy barato incumplir con las obligaciones.

Por consiguiente, necesitamos un cambio radical de sistema, pero también será necesario un cambio cultural en profundidad. Para lo primero será precisa la firme voluntad de los poderes Ejecutivo, Legislativo y Judicial, pero para lo segundo será imprescindible explicar muy bien a la ciudadanía que el incumplimiento de las obligaciones atenta al interés general y nos acaba empobreciendo. Empecemos por lo más obvio, por aquello que sabemos que puede y debe reformularse y quizás con ello la sociedad recibirá un mensaje contundente y disuasorio que ahuyente determinadas conductas que nos acaban perjudicando a todos.

….

Article publicat a La Vanguardia. Gener 2018