Allargar més el braç que la màniga

L’eslògan de la recent acabada Fira de l’Ascensió, “hi ha de tot”, m’ha fet recordar aquelles botigues típiques de molts pobles petits, sobretot d’estiueig, que intenten tenir tots els productes possibles, per variats i estranys que puguin semblar,  i que reben el sobrenom popular de “Corte Inglés”. No els preocupa la qualitat, només la quantitat… També m’ha fet pensar en els establiments que des de fa mes d’una dècada s’han anat multiplicant arreu, els “Todo a 100” , en els que, novament, la diversitat prima per d’amunt de la especialitat…

Doncs bé a Granollers, pel que fa a la Fira i lamentablement i per extensió a bona part de la política de promoció cultural, esportiva i social, el “hi ha de tot” sembla ser el primer objectiu dels nostres programadors, enlloc de cercar la singularitat que col·loqui Granollers, de nou, entre les ciutats capdavanteres de Catalunya.

Voler estar a tot arreu, organitzar de tot i a sobre amb pocs mitjans econòmics, comporta el que tenim, “de tot”, però molt poques coses que destaquin i que provoquin l’efecte desitjat, o sia la promoció de la nostra ciutat mes enllà de la pròpia comarca.

No voldria semblar nostàlgic però des que l’handbol ja no guanya títols, el bàsquet  no està a l’ACB i la Fira no es la que era, només ens queda la Festa Major, la Mitja Marató i poca cosa mes… Això si, molts festivals musicals, moltes festes de barri, molta programació de tot tipus i molta bona voluntat, però qualitat, allò que desperta l’interès d’una societat cada cop mes exigent i que fa que els mitjans de comunicació nacionals en facin seguiment, molt poca.

No ens hauria de costar tant reconèixer les deficiències d’alguns esdeveniments que amb el temps han anat perdent interès i ser valents de reformar-los o fins i tot clausurar-los per concentrar esforços i recursos en allò que veritablement pugui ser específic i singular. Perseguir la quantitat, el “hi ha de tot”, ens mantindrà en una mediocritat perniciosa i avorrida.

Hauríem d’apostar, de veritat, per que l’Handbol tornés a lluitar entre els grans, perquè el Comerç i el Centre s’oferissin com la millor oferta d’oci de ciutat possible, perquè un dels Festivals Culturals assolís la categoria dels grans esdeveniments de la Catalunya musical o teatral i, tanmateix, perquè una Mostra de promoció econòmica recuperés la dignitat pròpia d’una de les comarques mes industrials del nostre país.

Fa molts anys un conegut granollerí va sentenciar que “Granollers tenia paladar de ric però butxaca de pobre” i sembla ben bé que avui encara sigui vigent aquella dita, no envà preferir “tenir de tot”, però amb pocs mitjans, es propi d’aquells que volen “allargar mes el braç que la màniga” i això, penso, no pot ser bo de cap manera… 

……..

Article publicat a la Revista del Vallès i després al meu antic bloc, en data 13-05-05