Els darrers 30 anys de democràcia i modernització del país han comportat una millora molt important en el camp de les llibertats i del nivell de vida de la nostra societat. Les diferents administracions, Estatal, Autonòmica i Local han assumit un paper protagonista determinant en tota aquesta transformació de tal manera que de mica en mica i de forma gairebé imperceptible el moviment de la societat civil, tant imprescindible en d’altres moments de la història del nostre país, ha anat cedint espais a la forta empenta del sector públic.
De ben segur que en molts aspectes aquest canvi de rols era del tot inevitable i podríem dir que fins i tot desitjable, no envà correspon a les administracions i no a les entitats privades fer-se càrrec dels ajuts socials i de les cobertures universals de la sanitat o l’ensenyament, per posar uns exemples ben entenedors. Tanmateix, l’ordre i justícia en el sistema fiscal ha aportat a les arques públiques unes sumes tant importants de diners que, en bona lògica, s’havien de revertir a la població en forma de serveis que en d’altres temps assumien solidàriament moltes entitats del camp associatiu.
Fins aquí res que no estigués previst. El que ens preocupa es que l’èxit del mateix sistema públic acabi anul·lant l’iniciativa privada per que aquesta pugui arribar a ser irrellevant i això, pensem, no seria gens positiu per la idiosincràsia del nostre país.
Veiem, amb neguit, com les persones som cada cop mes individualistes i menys solidaries i descarreguem tota les nostres responsabilitats socials en l’administració… (com en tot, existeixen honroses excepcions que en els darrers anys han reeixit contra tot pronòstic, com son els casos de El Xiprer, Gran Centre o Blancs i Blaus). Només 30 anys enrere els pares i mares dels nens discapacitats de la comarca varen ser capaços, per la seva iniciativa, de crear i gestionar una escola que ha estat model a seguir per tot Catalunya i avui, els pares de la generació actual, han preferit que sigui l’administració qui se’n faci càrrec… Fa 60 anys un grup de granollerins van ser capaços de constituir una societat com La Mútua del Carme i al llarg d’aquests anys han aconseguit mantenir-la independent econòmicament i assolir un nivell de qualitat reconeguda arreu però, creieu que avui dia la societat actual fora capaç de crear una entitat similar ?…
D’altra banda moltes de les entitats associatives que segueixen actives necessiten per sobreviure els ajuts públics en forma de subvencions, de tal manera que podríem dir que bona part d’aquesta iniciativa privada també està condicionada per la forta presència de les administracions.
Ens trobem, per tant, en aquests inicis del segle 21, amb un panorama certament preocupant per el que fa a la subsistència de la societat civil organitzada que tant ha fet per definir la manera de ser de Catalunya.
En un altre àmbit, el cada cop mes evident divorci entre els ciutadans i el sistema polític, fa que molta gent que podria fer aportacions individuals a la gestió de la col·lectivitat de mica en mica se’n desentengui, deixant en mans dels aparells dels partits tota la responsabilitat en la gestió pública.
En conclusió, si les entitats privades i el mon associatiu cada cop es menys influent i assumeix menys participació en la gestió col·lectiva i els ciutadans, de forma individual, cada cop s’allunyen mes de la implicació en els afers de ciutat i país, acabarem deixant que les administracions ho acabin gestionant tot i això, sense voler dir que hagi de ser pitjor, de ben segur que serà diferent i ens igualarà a totes les ciutats, perdent-se els trets identificadors de cada comunitat…
Pensem que les ciutats, en el nostre cas Granollers, ha de saber preservar el seu teixit associatiu potent i dinàmic, que sigui capaç de desenvolupar els seus projectes amb l’empenta independent dels seus socis i d’articular i vertebrar un discurs propi, sense partidismes polítics i alhora diferent – si convé – del que pugui pensar o decidir l’administració
…..
Article no publicat. Escrit en data 19-10-08
Bloc de Notes 