Avui es commemora el 10è aniversari de la inauguració de la Residència i Centre de Dia “Valldoriolf” que gestiona des del seu inici la Fundació Privada Vallès Oriental. Un dia per recordar i agrair la feina feta al llarg d’aquests anys i un dia, també, en el que trobarem a faltar a un bon amic que se’ns dubte va estar al capdavant de les energies perquè fos possible la construcció d’aquest centre absolutament necessari per donar servei a les persones amb discapacitat intel·lectual severa i profunda. M’estic referint, com ja ho haureu intuït només per la lectura del titular, d’en Xavier Quincoces.
I al recordar-lo, penso en la generació que va lluitar per que el col·lectiu de persones amb discapacitats intel·lectuals fossin tractades per la societat com individus amb els mateixos drets que els demés, en un entorn polític i econòmic molt diferent al actual, on els recursos públics eren insignificants. Penso en aquelles mares i pares que, sense parar-se a pensar en que podrien obtenir de les administracions, varen sortir de les seves cases per aconseguir el que fos per el bé del seus fills. I penso, també, en totes aquelles persones que, tot i no tenir cap familiar afectat, van sumar-se al projecte sense esperar-ne cap contrapartida…
Sortosament la democràcia ens ha portat un Estat del Benestar impensable només fa 25 anys i aquell esforç individual va trobar el just i necessari relleu en l’Administració.
Tot i així encara segueix essent fonamental el treball complementari de col·lectius i entitats com la Fundació Privada Vallès Oriental, no envà el servei als discapacitats encara es lluny d’assolir la normalitat… Segueix essent necessari que ens impliquem en trobar solucions. Encara que l’Administració tingui la obligació legal i moral d’igualar els drets de les persones, amb o sense disminucions, els particulars no podem rentar-nos-en les mans. Si en el seu moment en Xavier i molts altres pares van assumir la responsabilitat d’anar al davant i tibar per aconseguir el respecte i ajut de la societat, avui no hauríem de pensar que ja està tot fet. Seria bo que aquella manera de fer que cercava solucions sense qüestionar qui n’era el responsable, es mantingués activa.
Només així, amb la co-participació de l’Administració i de la societat civil, podrem resoldre qüestions pendents com el finançament insuficient de l’Escola Montserrat Montero i podrem seguir desenvolupant projectes imprescindibles com el suport d’atenció diurna, els centres residencials per a persones amb trastorns de conducta o el gran repte de futur, l’atenció a les persones en el seu procés d’envelliment… Es evident, per tant, que l’esperit Quincoces encara es necessari !!!.
……….
Article publicat a la Revista del Vallès i després en el meu anterior bloc, en 26-11-04
Bloc de Notes 