Escriure per plaer

Prop dels 5 mesos d’abandonament del bloc, torno a obrir-lo amb renovades ganes de penjar-hi, de tant en tant, tot allò que em vingui de gust i sobre aquells temes d’actualitat que em sembli oportú referir-m’hi. El que sigui, però només per el plaer d’escriure.

He de reconèixer que vaig cometre un error al inici del bloc, en els mesos d’octubre, novembre i desembre de l’any passat. Vaig caure en la “tirania” de les audiències, obsessionat en escriure, dia si dia no, per anar pujant en el rànquing dels blogs catalans. Comprovar, cada dia, quantes persones havien visitat el bloc i llegir-ne els comentaris s’havia transformat en una necessitat. Tot, menys el plaer d’escriure… absurd.

Aquest mon de la blogosfera va seduir-me, ho reconec. Des de la comoditat del ordinador personal, assentat tranquil·lament a casa, poder publicar en portals atractius tot allò que et preocupa, al instant, suposa una revolució comunicativa de gran magnitud. El que ja no m’agrada tant son els comptadors de visites i els rànquings. La competitivitat en un espai per l’oci no te sentit. Calia recuperar el plaer d’escriure per escriure, sense anar mes lluny…

I en aquestes em trobo ara. Retorno al “debat a bat” per deixar escrit els neguits que em fan pensar. No pretenc ni crear escola ni cercar seguidors. Només vull ordenar idees i plasmar opinió sobre els temes d’actualitat que em provoquen una motivació especial a la crítica positiva o negativa.

Tinc ganes d’escriure sobre la situació del Hospital de Granollers (darrerament he tingut que acompanyar a la meva mare, diverses vegades, a urgències i, certament, allò es un caos indigne d’una societat desenvolupada com la nostre). També tinc ganes d’escriure sobre la imminent obertura del nou edifici judicial de Granollers; l’ampliació de la illa de vianants; el quart cinturó o ronda del Vallès o, evidentment, el govern tripartit i el final de la negociació sobre el finançament de les comunitats autònomes, la sentència del Estatut i les eleccions europees.

Temes, neguits, inquietuds i propostes. De tot però només per el plaer d’escriure.

………

Article publicat en el meu anterior bloc en data 01-05-09

Cap de setmana per oblidar

Novembre, matí de diumenge assolellat i fresc. Carrers tranquils i ganes de llegir el diari.

Passant les pàgines de La Vanguardia me’n adono però, que aquest marc idíl·lic d’un bon final de setmana res te a veure amb el que passa al món de la política i de la economia. De sobte, ni la lectura plàcida ni la bona música que sona de fons poden extraurem de la realitat que m’ envolta.

A les ja de per sí “males” notícies de les pàgines d’economia, m’entrebanco una i altre vegada, fins enrabiar-me, amb la notícia de la trobada del G-20 a Washington amb la presència de Zapatero, perquè, com ens poden enganyar tant?!. Els uns perquè saben molt bé que només busquen la foto per escenificar que els preocupa la crisi mundial però cap d’ells ha reconegut la seva complicitat en el seguit d’actuacions especuladores que ens han portat fins a la debacle actual. I, l’altre, en Zapatero, perquè només li ha preocupat sortir a la mateixa foto per regar el jardí socialista, sabedor que internacionalment la insistència espanyola per assistir a la reunió ha ratllat el ridícul.

L’altre enrabiada me l’emporto al fer l’anàlisi de la trobada de divendres entre en Duran i en Montilla, perquè, ja em dirà el Sr. Josep Lluís que farem ara?. O, millor dit, que farà ara ell?. Quin es l’objectiu de l’apropament d’UDC al PSC ?. No puc entendre que, davant d’una mes que provable retallada estatutària, el partit democristià català s’apunti a la reacció moderada que necessita Montilla. Primer, perquè li ofereix al president del tripartit una taula de salvació i, segon, perquè situa a CDC i a l’Artur Mas fora de la centralitat. On vol anar a parar el Sr. Duran ?

I ja per acabar-ho d’adobar, la tercera enrabiada me l’emporto al llegir l’editorial i l’ampli reportatge panegíric que La Vanguardia dedica a la Ministra Chacon.

En fi, el que deia al començar, un cap de setmana per oblidar…

…..

Post publicat al meu Facebook en data 16-11-08

Anàlisi de la Nova Oficina Judicial

La presentació el passat dimecres 27 de febrer dels objectius que es pretenen des de l’Administració amb la Nova Oficina Judicial m’ha despertat una sèrie de reflexions que m’agradaria compartir amb la voluntat de generar debat i cercar els camins mes adients per reorientar el futur de la Procura.

Va quedar palès que potser ara el projecte de la Nova Oficina Judicial genera dubtes, sobretot pel que fa a la fase d’implantació ( inèrcies, vicis i disfuncions actuals; necessitat de canvis legislatius; problemes en l’adaptació dels edificis judicials, etc) però va quedar molt clara la decisió política d’avançar amb tots els mitjans i recursos que calguin perquè la Nova Oficina Judicial acabi modificant, i molt, els mètodes de treball i, sobretot, la manera amb que els ciutadans i els seus representants i defensors (procuradors i advocats) es comuniquin amb l’administració de justícia.

S’ha començat amb el nou sistema de notificacions telemàtiques (Lex Net) que acabarà significant que totes les resolucions judicials es comuniquin a través d’internet. Durant un temps això comportarà problemes d’adaptació – sobretot per part dels funcionaris – però no tardarem gaire temps en que tot acabi anant per aquesta via. Imagino que no serà molt complicat que tots els exhorts, oficis i comunicacions amb altres organismes públics també acabin fent-se de forma virtual, de manera que el tràfic de paper quedarà molt reduït.

Amb els nous mètodes telemàtics tampoc tardarem gaire temps en poder presentar els escrits i demandes a través d’aquesta via. Es a dir, a la comunicació Jutjats> Procuradors, que ja hem començat a conèixer per les notificacions, s’obrirà la via inversa Procuradors> Jutjats. Es evident, per tant, que la manera de relacionar-nos amb l’administració de justícia està apunt de canviar radicalment.

Tanmateix, amb la Nova Oficina Judicial, els mètodes de treball dins dels Jutjats també significaran uns canvis molt profunds. Ens van anunciar la implantació d’un nou i mes potent programa informàtic de gestió processal i els canvis organitzatius que suposen la creació de serveis comuns que harmonitzaran i simplificaran el treball dels funcionaris. Tot plegat amb la voluntat (reiterada per el Director General) de que quan tots els canvis s’hagin implantat, l’accés dels professionals a les oficines judicials haurà de quedar molt limitada en tant en quan es preveu que la millora en la gestió processal no farà tant necessària la nostra funció mitjancera actual.

Davant les expectatives de futur que es preveuen veig clarament dos escenaris:

a) A curt i mig termini:

Sembla clar que totes les propostes que pretén impulsar l’administració necessitaran d’un gran període d’adaptació. Cal que s’aprovin les modificacions legals pertinents per adaptar les noves funcions de Jutges, Secretaris i Funcionaris a la Nova Oficina Judicial i cal que les dinàmiques anquilosades de segles i segles de treballar d’una determinada manera, puguin canviar amb els nos mètodes que la tecnologia ofereix a principis del segle XXI.

En aquest període, a mes, a l’administració li calen interlocutors que puguin adaptar-se fàcilment als canvis i que els hi generin suficients garanties de seguretat. Sembla clar, com ja ha quedat demostrat amb la implantació de Lex Net, que qui millor sap adaptar-se i dona suficient seguretat al sistema es el Col·legi de Procuradors. El nostre col·lectiu es relativament petit i, per tant, de fàcil comunicació i adaptació doncs, en definitiva, tots els procuradors cerquem els mateixos objectius a diferència d’altres operadors jurídics que, ja sigui per quantitat de membres com per diferencies en la manera d’exercir la professió, s’ofereixen a l’administració com uns interlocutors menys eficaços.

No tinc cap dubte que en tot aquest període en que la Lex Net acabarà imposant-se a totes les jurisdiccions i que la via inversa de presentació d’escrits i demandes comenci a funcionar, la garantia i seguretat del Col·legi de Procuradors ens assegura un paper clau en tot l’èxit d’aquests nous mètodes modernitzadors de la justícia. Podríem dir, per acabar aquest punt, que en aquesta fase inicial el col·lectiu de Procuradors serà una eina útil i imprescindible.

b) A llarg termini:

Si tenim en compte que les principals funcions pràctiques del procurador, mes enllà de les que li assignen les lleis per la representació processal, han estat durant segles la recepció i tramitació de notificacions i la mediació davant dels mateixos tribunals per agilitar els tràmits processals i, si tenim en compte, per tant, que ambdues funcions quedaran radicalment modificades amb la implantació dels nous mètodes per la modernització de la justícia, es evident que cal que ens preparem per adaptar-nos i, el que es mes important, per demanar noves competències donat que, de quedar-nos aturats entenc que en el futur la nostra funció pot quedar clarament en entredit…

Ja se que si fem una lectura positiva de tot el projecta innovador podem quedar-nos en el que apuntava en l’apartat anterior. Els Col·legis de Procuradors garanteixen una seguretat a l’administració i això ens ha de tranquil·litzar, però crec que veure-ho així es enganyar-nos, doncs la nostra funció en el procés ha de ser necessària per nosaltres mateixos i no per l’existència dels Col·legis, no envà quan s’hagi comprovat i tot el mon entengui que els nous sistemes telemàtics funcionen, qui pot assegurar-nos que el mateix que fan els nostres col·legis no ho acabin fent altres col·lectius ?… Penso que els Procuradors podem fer un darrer gran servei a l’administració col·laborant amb la implantació de tots aquests nous sistemes però precisament el mateix èxit d’aquests nous sistemes poden acabar apartant-nos de la gestió processal …

Penso que davant d’aquests negres auguris cal que la professió reaccioni i es prepari per afrontar un futur, ni millor ni pitjor, però si diferent. Els procuradors hem d’entendre que mai com ara les administracions estan conscienciades en voler millorar la justícia i la dotaran dels recursos que calguin perquè així sigui. No ho resoldran tot, per suposat, però amb les noves eines informàtiques i telemàtiques es evident que la nostra funció de comunicació i gestió quedarà en gran manera modificada i, per tant, la nostra funció fins ara imprescindible quedarà greument en contradicció. Obrim els ulls i preparem-nos perquè quan això arribi, que arribarà, la Procura hagi pogut reorientar les seves funcions.

Penso que s’imposa la unitat de tots, dels joves i els no tant joves, dels despatxos grans i dels petits, de les juntes actuals i dels degans del passat. Ens cal actuar plegats, sense fissures, per esdevenir davant l’administració un col·lectiu potent i que sap el que vol.

Hauríem de saber aprofitar aquest període del curt i mig termini, en el que ja hem vist que els som imprescindibles per assegurar l’èxit de la implantació dels nous sistemes, per fer-nos valdre i reivindicar un nou paper del procurador en aquesta Nova Oficina Judicial.

Ha arribat l’hora de que la labor oficiosa de col·laboració que històricament hem estat fent en els jutjats es vegi recompensada en forma legal i se’ns atorguin altres competències, com ara en l’execució, al estil dels Hussiers de Justice francesos.

Estem davant d’un moment històric que hem de saber aprofitar: si l’Oficina Judicial a la que tant units ens trobem es modifica, nosaltres hem de participar en aquesta modificació integrant-nos-hi com sigui, però evitant quedar-nos-en al marge…

Ja està bé, que en tràmit d’urgència, ens preocupi i pretenguem superar la barrera física i operativa dels mostradors que s’han dissenyat per les noves oficines judicials, però l’objectiu dels col·legis de procuradors hauria de ser molt mes ambiciós i anar molt mes enllà.

Estaria be que es prioritzés des del nostre Col·legi i es traslladés amb totes les forces possibles al Consejo General de Procuradores de España la necessitat de que des de la Procura s’impulsi un canvi legislatiu que garanteixi la presencia del Procurador en la Nova Oficina Judicial amb mes funcions i facultats. Necessitem moure’ns, sense complexos, dins l’entramat polític i judicial per traslladar la voluntat del nostre col·lectiu i reivindicar les avantatges que per l’eficàcia del Sistema poden oferir els milers de professionals lliberals que, sense cost directe per a l’administració, tenen la formació i experiència suficient com per que no es perdi l’oportunitat de que es compti amb tots ells.

…..

Article no publicat. Escrit en data 01-03-08

L’esperit Quincoces

Avui es commemora el 10è aniversari de la inauguració de la Residència i Centre de Dia “Valldoriolf” que gestiona des del seu inici la Fundació Privada Vallès Oriental. Un dia per recordar i agrair la feina feta al llarg d’aquests anys i un dia, també, en el que trobarem a faltar a un bon amic que se’ns dubte va estar al capdavant de les energies perquè fos possible la construcció d’aquest centre absolutament necessari per donar servei a les persones amb discapacitat intel·lectual severa i profunda. M’estic referint, com ja ho haureu intuït només per la lectura del titular, d’en Xavier Quincoces.

I al recordar-lo, penso en la generació que va lluitar per que el col·lectiu de persones amb discapacitats intel·lectuals fossin tractades per la societat com individus amb els mateixos drets que els demés, en un entorn polític i econòmic molt diferent al actual, on els recursos públics eren insignificants. Penso en aquelles mares i pares que, sense parar-se a pensar en que podrien obtenir de les administracions, varen sortir de les seves cases per aconseguir el que fos per el bé del seus fills. I penso, també, en totes aquelles persones que, tot i no tenir cap familiar afectat, van sumar-se al projecte sense esperar-ne cap contrapartida…

Sortosament la democràcia ens ha portat un Estat del Benestar impensable només fa 25 anys i aquell esforç individual va trobar el just i necessari relleu en l’Administració.

Tot i així encara segueix essent fonamental el treball complementari de col·lectius i entitats com la Fundació Privada Vallès Oriental, no envà el servei als discapacitats encara es lluny d’assolir la normalitat… Segueix essent necessari que ens impliquem en trobar solucions. Encara que l’Administració tingui la obligació legal i moral d’igualar els drets de les persones, amb o sense disminucions, els particulars no podem rentar-nos-en les mans. Si en el seu moment en Xavier i molts altres pares van assumir la responsabilitat d’anar al davant i tibar per aconseguir el respecte i ajut de la societat, avui no hauríem de pensar que ja està tot fet. Seria bo que aquella manera de fer que cercava solucions sense qüestionar qui n’era el responsable, es mantingués activa.

Només així, amb la co-participació de l’Administració i de la societat civil, podrem resoldre qüestions pendents com el finançament insuficient de l’Escola Montserrat Montero i podrem seguir desenvolupant projectes imprescindibles com el suport d’atenció diurna, els centres residencials per a persones amb trastorns de conducta o el gran repte de futur, l’atenció a les persones en el seu procés d’envelliment… Es evident, per tant, que l’esperit Quincoces encara es necessari !!!.

……….

Article publicat a la Revista del Vallès i després en el meu anterior bloc, en 26-11-04

En positiu

La Revista del Vallès m’ha convidat a compartir una part del seu espai d’opinió per expressar-hi – de moment cada quinze dies – les inquietuds, il·lusions, pensaments i reflexions que vulgui. I, d’entrada, he de reconèixer que el repte em motiva però no deixa de capficar-me, no envà escriure de tot en un espai tant petit no ha de ser fàcil i intentar-ho fer, amés, amb gràcia i que generi algun interès, segur que encara es mes complicat.

M’agradaria que els meus comentaris es llegissin sense etiquetar-los per endavant, sense pensar que persegueixen un determinat benefici partidista. M’agradaria que es valoressin com les opinions d’un simple ciutadà i això, creieu-me, no es cap obvietat. He viscut experiències que em fan pensar que malauradament la nostra societat tendeix a classificar-nos, a col·locar-nos en un o altre sector i malpensant de que les coses es fan, sempre, per cercar un determinat profit.

M’agradaria que la gent entengués que pot ser compatible aprendre de totes les ideologies respectuoses amb els drets humans, sense que això impliqui la renuncia als teus propis ideals. I es que ningú té la raó absoluta i fruit del diàleg i l’intercanvi de pensaments poden sorgir les millors accions.

A Granollers, com a tot arreu, segur que trobarem actius de totes les procedències, persones i col·lectius que construeixen la Ciutat i seria bo que volguéssim veure-hi allò de positiu que de ben segur incorporen els seus respectius projectes. No podem apropar-nos-hi o allunyar-nos-hi només perquè ens sembla que son dels nostres o dels altres.

Amb aquesta aspiració de que els que em llegeixin ho facin amb tolerància, sense prejudicis, i amb el ferm propòsit de expressar-me en positiu, de bon rotllo com dirien els meus fills, pensant sempre en construir, en aportar elements al debat per avançar i no pas per destruir, m’agradaria donar la meva opinió – repeteixo ciutadana – en temes tant interessants com la necessària i urgent construcció del Quart Cinturó d’Abrera fins a Granollers; la complexa lluita de drets en el tema de l’ocupació de Can Calet; la defensa decidida de l’Illa de Vianants o el reconeixement entusiasta de la feina feta per Gran Centre en l’inici de l’any en que celebraran el seu 10è aniversari… D’aquí quinze dies m’agradaria ens tornéssim a trobar en aquest racó de la revista. Us hi espero…

….

Article publicat a la Revista del Vallès i després en el meu antic bloc, en data 12-11-04