Respecte per Catalunya

Polèmica, crispació, demagògia, ignorància ?… francament no se per on començar l’article sobre l’aprovació del nou Estatut de Catalunya i les reaccions que ha suscitat. S’han dit tantes barbaritats, s’han escrit ja tantes opinions, que se’m fa difícil afegir algun comentari mes que no sigui reiteratiu. Tot i així, estem davant d’un tema de tanta importància pel nostre futur col·lectiu que per tots aquells que intentem dir la nostra a través dels mitjans de comunicació es quasi una obligació deixar clar que en pensem de tot plegat…

Dins de la mes estricta normalitat democràtica, en compliment del que estableixen les lleis, Catalunya – per mitjà dels seus representants polítics – ha iniciat el camí per reformar un Estatut que, després de 25 anys de fer un bon servei, ha quedat caduc i superat abastament per les necessitats d’una societat diferent a la de 1980. Després d’un intents i llarg debat, els nostres parlamentaris han consensuat un nou text certament ambiciós però votat per quasi bé tothom, des de les posicions mes nacionalistes fins les constitucionalistes i des de l’esquerra fins el centre, amb una evidència clara de que el redactat final es fruit d’una voluntat il·lusionada de millorar l’autogovern i el finançament en un nou marc de relacions amb l’Estat.

Ara, seguint amb la mes estricta normalitat democràtica, es en el Congrés dels Diputats de Madrid on s’ha de debatre la proposta catalana. Serà llavors quan veurem com responen finalment els uns i els altres i si els representants catalans mantenen la seva unitat d’acció. Hauria d’entendre’s amb la mateixa normalitat que des de Catalunya es plantegi una reforma ambiciosa pensant amb l’horitzó d’una generació com que provablement des de l’Estat es contempli la modificació com un canvi massa difícil per l’actual estructura autonòmica. Uns i altres han d’afrontar la negociació amb serenor i, repeteixo, amb normalitat democràtica.

Preocupa i molt, però, l’enrenou mediàtic i polític que ja s’ha generat abans de que les sessions parlamentaries hagin començat, evidenciant-se una vegada mes que Catalunya segueix essent un problema per Espanya. Sembla que estiguem ancorats en el passat, que de res hagi servit la modernització del país o la gran aportació catalana a l’estabilitat democràtica… Es trist contemplar com una bona part d’Espanya segueix recelant agrament de les legitimes aspiracions polítiques de Catalunya, sense importar-li gens ni mica que la immensa majoria del poble català demani mes autogovern i millor finançament.

De seguir per la direcció que estan agafant les declaracions prèvies serà molt difícil evitar els perjudicis per la convivència doncs, fins i tot  pensant en el millor dels escenaris possibles i si al final s’acaba consensuant un nou text, les difamacions i la catalonofóbia que ja s’ha generat sense cap escrúpol, poden deixar ferides difícils de tancar. Catalunya mereix respecte i Espanya necessita serenor

…….

Article publicat a la Revista del Vallès i després al meu antic bloc, en data 10-10-05