Salvem les nostres entitats

No sembla gaire saludable per el nostre mes proper mon associatiu que només un 20% de la població estigui adscrita a alguna entitat granollerina. No sé si aquestes dades son comparables a les d’altres indrets del nostre entorn geogràfic, però per una ciutat que compte amb mes de 130 entitats, els números no surten. Aquell 20% equival a unes 11.600 persones i, per tant per a cada una de les 130 entitats, només 90 socis. Si pensem, a mes, que les directives de cada organització ja deuen estar formades per unes 10 persones cada una…, el problema es greu, no us sembla ? !!!

Granollers ha gaudit des de fa molt temps de grans organitzadors i promotors, gràcies als quals la nostra ciutat a brillat per d’amunt del normal per una localitat de les nostres característiques. Clubs esportius de gran prestigi o entitats culturals de llarga tradició han promocionat Granollers arreu i han facilitat als seus socis i afeccionats la possibilitat de gaudir d’espectacles de tota mena i de fruir de la relació social que la mateixa existència de les entitats els i oferia. Es evident, per tant, que tenim molt que agrair a les nostres entranyables entitats i que cal reaccionar amb urgència per combatre la falta d’inanició que les pot portar a la seva desaparició.

Penso que des de l’Ajuntament i des de les mateixes entitats s’haurien d’impulsar dues vies de treball. La mes immediata es la de promoure el fet associatiu amb campanyes que sensibilitzessin a la població sobre aquesta situació i, la mes profunda i delicada, però entenc que imprescindible de cara a un futur proper, es la de promoure la fusió d’entitats que treballen en la mateixa especialitat. Si aconseguíssim un increment general d’associats i una reducció d’entitats potser podríem obtenir una situació mes viable i els números començarien a sortir positius.

Ja se que la regla de tres que he fet al principi d’aquestes reflexions es pot rebatre dient que hi ha persones que estan associades a mes d’una entitat i que, per tant, els números no son tant baixos, però no ens vulguem enganyar. Tot i això, que es cert, les 11.600 persones interessades per els nostres clubs son molt poques per el gran número de clubs i associacions que disposem… O som massa pocs associats o son massa clubs… Cal, per tant, un S.O.S. a les nostres entitats !!!.

……

Article publicat a la Revista del Vallès i després en el meu antic bloc, en data 8-11-05

Els geranis del Gran Centre

En aquests dies que s’estan celebrant els 10 anys de vida de Gran Centre, moments idonis, per tant, per recordar la feina feta i valorar els mèrits adquirits al llarg d’aquesta immillorable trajectòria tant exitosa, em ve a la memòria una de les primeres accions que va voler portar a terme la aleshores recent creada associació de comerciants i que no va acabar de concretar-se per topar amb un Ajuntament sorprès per una actitud “massa” constructiva i creativa, que ja en aquells incipients moments mostrava la gent de Gran Centre.

Ara, passats els primers 10 anys, ho podem recordar com una simple anècdota, però sens dubte es el just reflex de com van començar les coses i com, per bé, han anat evolucionant.

El cas es que els comerciants del carrer Anselm Clavé, amb el recolzament de la Junta de Gran Centre, varen demanar a l’Ajuntament poder instal·lar als fanals noucentistes del seu tram de carrer uns geranis amb uns estris dissenyats especialment i costejats per els propis comerciants i amb el compromís de preocupar-se’n cadascun d’ells del seu manteniment de jardineria. Es a dir, la “carretera” es veuria engalanada per les plantes i, al d’amunt, sense cap cost per l’Ajuntament. Doncs bé, encara que us costi de creure, aquesta proposta no va ser acceptada per l’Ajuntament o, per ser mes exactes, no va arribar a resoldre’s mai perquè els diferents departaments afectats (Via Pública, Serveis i Urbanisme) van anar “passant-se la pilota” sense saber que dir a una iniciativa tant poc comú per aquells moments de la vida política i social de la nostre ciutat.

El temps ha fet evolucionar a tothom i, allò que va sobtar als tècnics i als polítics de la Casa Gran, (tant poc acostumats a rebre aportacions de la societat civil i encara menys d’un sector considerat exclusivament dins l’àmbit de l’economia privada) ara estic convençut es resoldria d’una altre manera… En el camí d’aquests 10 anys, però, Gran Centre ha demostrat que el comerç forma part del model cultural de les ciutats mediterrànies i que es pot reactivar la seva activitat econòmica amb perfecte complicitat amb la ciutat, amb el seu urbanisme, amb la seva cultura i en plena comunió amb la seva gent.

Aquelles absurdes reticències que van generar aquells innocents geranis avui fan riure, però han tingut que remoure’s molts estereotips i superar vells prejudicis, perquè avui Gran Centre s’hagi guanyat la confiança de l’Administració i l’admiració de la ciutadania. Van caldre molts “geranis virtuals” per demostrar a tothom que amb creativitat, amb il·lusió, amb treball i amb molta generositat també es podia dirigir una associació formada per unes persones que sempre han anteposat la seva condició de ciutadans abans que la de comerciants.

Per cert, ara que les coses ja es veuen d’una altre manera, perquè que no es recupera aquella vella idea de posar geranis als carrers de Granollers ?… Seria una bona manera de celebrar aquests engrescadors 10 primers anys de Gran Centre, no creieu ?…

………

Article publicat a la Revista del Vallès i després en el meu antic bloc, en data 21-10-05

Incivisme encobert

La nostra societat i conseqüentment el sistema polític i judicial que li dona cobertura, protegeix tant i tant a l’individu, a la seva llibertat i als seus drets que moltes vegades deixa en un segon terme el foment de la convivència pacífica i el respecte al bé comú i, el que es mes greu, criminalitza abans les actuacions de policies i administracions públiques en la seva tasca de prevenció i repressió, que les actituds delictives que precisament han generat el conflicte. Sovint sembla que la nostra societat encobreix amb el seu silenci, i per tant les exculpa, actituds altament incíviques, essent-li molt mes senzill carregar contra la manera com s’ha gestionat una determinada crisi que entrar a l’anàlisi de l’arrel del problema i així no tenir que reconèixer que en l’àmbit moral de l’individu s’han perdut molts valors convivencials.

No vull dir amb això que no hem de seguir perseverant en la defensa dels drets i les llibertats de la persona, ni que hem d’imposar un Estat Policial, però seria bo que els mitjans de comunicació, els partits polítics i tots aquells que lideren opinió critiquessin durament i sense reserves totes les actituds delictives i no veiessin en elles, només, l’oportunitat de la confrontació amb els que tenen la responsabilitat de preveure i resoldre les crisis.

Si no ho fem així seguirem afavorint els comportaments incívics que queden emparats sota la cobertura d’una societat que gira l’esquena a la realitat i mira de reüll a tot allò que entra dins l’esfera dels valors individuals, no fos cas que, per intentar corregir-los, se la titllés de carca i retrògrada.

Indubtablement hem d’exigir als poders establerts mes mitjans per protegir el bé comú i reivindicar una millor celeritat policial i judicial en resoldre els conflictes, alhora que hauríem de procurar-nos un sistema educatiu que donés prioritat als valors cívics, però per d’amunt de qualsevol petició externa seria convenient que analitzéssim personalment i amb rigor els comportaments incívics, fóssim molt mes crítics amb totes les actituds que provoquen distorsions ciutadanes i, sobretot, no ens abstinguéssim de les que neixen i creixen al nostre entorn…

No es tracta de ser conservador, carca o retrògrada, ni de criticar l’Estat del Benestar del que gaudim. A aquesta societat benestant de primers del segle 21 li ha costat masses esforços i patiments assolir el que tenim i per tant no hem de fer marxa enrere el mes mínim, però d’aquí a ésser massa condescendents amb les actituds incíviques d’una petita – però sorollosa – part de la societat ni ha d’haver un munt. Si per contra comencem per fer pedagogia des de tots els àmbits informatius del que estar bé o malament, i no tapem una malifeta amb la crítica als poders per que no la van preveure o van tardar massa en resoldre-la, potser els que no es comporten com a vertaders i dignes ciutadans començaran a quedar en evidència i, poc a poc, aconseguirem reduir aquesta xacra que posa en perill la convivència pacífica i en llibertat a la que tant dret hi tenim tots…

………

Article publicat a la Revista del Vallès i després en el meu antic bloc, en data 8-09-05

Policlínica: les preses ens poden sortir molt cares

En aquestes alçades de la polèmica, segurament ja no es hora de valorar la resolució de la Generalitat que implica la no renovació del concert amb Policlínica del Vallès, tot i que la decisió condemna de forma tàcita el tancament d’ aquesta institució històrica granollerina.

Podríem debatre si ha estat una maniobra conseqüent d’un govern que creu mes en la sanitat pública que en la privada, també podríem analitzar si en la presa de posició s’han tingut en compte algunes deficiències del servei que provablement oferia la Policlínica o fins i tot podríem discutir si han pesat massa els antecedents i actituds d’alguns dels protagonistes en conflicte, però, com deia, segurament ja no es hora de fer-ho, doncs en aquests moments tot està dat i beneït… El cert es que l’Administració contractant té la facultat legitima de no renovar el concert si així ho estima convenient i la Policlínica, si pensa que s’han vulnerat els seus drets, haurà d’acudir a la Justícia per dilucidar-ho.

Com a ciutadans, però, hem d’exigir als polítics implicats que darrera de les decisions valorin les conseqüències. I es en aquest estadi de la qüestió on dona la sensació que els responsables de la resolució van tenir molt clar que la Policlínica els hi era un destorb però no van mesurar les connotacions d’un precipitat tancament, perquè no s’entén de cap manera que ara, a corre cuita, s’hagin de fer obres (que de ben segur valdran molts diners i estaran marcades per una perniciosa provisionalitat) per habilitar l’antic edifici de la Guardia Urbana i transformar-lo en unes dependències sanitàries que difícilment assoliran els nivells que la pròpia administració estableix per altres centres de similars característiques.

La mateixa precipitació s’observa en l’absorció i integració del planter de treballadors de la Policlínica a l’Hospital. Em temo que, fruit d’aquesta urgència, hauran prevalgut abans els plantejaments polítics per evitar una crisi laboral al carrer, que l’aplicació dels criteris tècnics que asseguressin la viabilitat, present i futura, de l’operació. No tinc tots els elements de judici per opinar sobre si el servei sanitari que finalment en resulti de tot aquest terrabastall quedarà assegurat pels ciutadans, però tot fa pensar que les preses mostrades en la gestió de la sortida a la crisi de la Policlínica, tant pel que fa a la provisionalitat de les obres, com per l’absorció dels treballadors, ens poden sortir molt cares i d’això si que n’hauran de donar compte els responsables d’aquesta decisió…

Algun dia haurem de saber perquè no es va optar per resoldre el problema des de dins de la Fundació de la Policlínica i així donar temps a cercar una transició menys traumàtica i menys costosa o, si aquesta via resultava inassolible, perquè no es dotava primer de tots els mitjans necessaris a l’Hospital per que pogués assumir l’increment del servei un cop tancada la Policlínica, sense necessitat de reformar a corre cuita unes instal·lacions que fins i tot per la Guardia Urbana ja eren obsoletes ?…

…….

Article publicat a la Revista del Vallès i després en el meu antic bloc, en data 19-06-05

Més que botiguers

El dia 5 de Juny de 1995, just ara ha fet 10 anys, es constituïa l’Associació de Comerciants Gran Centre de Granollers, amb la participació d’una cinquantena de botiguers que creien necessària la unió d’interessos per fer front, entre d’altres qüestions, al que en aquell moment es considerava una amenaça pel model de ciutat mediterrània, els centres comercials de perifèria. Aquell grup impulsor ben aviat va anar creixent fins apropar-se, avui, als 300 socis engrescats en un projecta que de llarg ha sobrepassat els objectius merament sectorials.

En el camí Gran Centre, que ha estat des de l’inici encapçalada per una Junta Directiva extraordinàriament activa i creativa, ha assolit els màxims guardons i reconeixements de nivell Català i Espanyol, alhora que s’ha erigit en el model a seguir per a moltes agrupacions de comerciants que han descobert en Gran Centre una manera d’entendre el comerç mes enllà d’una activitat estrictament econòmica.

I es que l’èxit assolit rau precisament en això, en ser ciutadans abans que comerciants… Per Gran Centre la ciutat es prioritat, en el ben entès que si el comerç i la ciutat caminen juntes, ambdues se’n beneficiaran. Aquests pioners del “comerç ciutadà” van copsar d’immediat que en les nostres ciutats, en les que la relació veïnal al carrer es bàsica i l’intercanvi cultural una necessitat, la presencia de les botigues ajudava a travar aquesta realitat, alhora que la prosperitat dels seus propis establiments depenia en gran mesura d’una ciutat cada cop mes ben desenvolupada. Per tant si es demanava a les administracions una defensa i promoció sense fissures d’aquest model de ciutat mediterrània, calia demostrar, per davant de tothom, que qui mes hi creia en aquest model eren els mateixos botiguers, tot esperant que els governs competents acabessin complint amb la seva part del tracte.

El problema es que tot i el gran reconeixement exterior i l’atracció que aquests èxits han significat per les grans marques que han volgut instal·lar-se a Granollers, Gran Centre ha tingut una resposta interior una mica decebedora, no ja per el gran públic que ha seguit amb molt interès les diferents activitats que s’han promogut, si no per la posició tèbia de l’Ajuntament, que tot i recolzar-la formalment no ha acabat de bolcar-se en la millora urbanística de la zona o en la gestió integral de l’Illa de Vianants, de la mateixa manera que ha fet mal la incomprensió d’una part dels comerciants que no han entès aquest missatge mes social que econòmic que l’Amadeu Barbany i el seu equip han difós amb tanta claredat i entusiasme…

Gran Centre es diferent i això, segur, la fa interessant i digne de tot el recolzament públic i privat que necessiti. Seria desitjable que en un futur immediat els nostres mandataris superessin les velles reticències observades i sabessin aprofitar el cabdal impressionant d’aquest grup de gent que està en continua ebullició i predisposat a treballar per la ciutat, mentre que seria recomanable que ben aviat s’acostessin posicions per tal que tot el comerç granollerí caminés en la mateixa direcció.

…….

Article publicat a la Revista del Vallès i després en el meu antic bloc, en data 7-06-05

Allargar més el braç que la màniga

L’eslògan de la recent acabada Fira de l’Ascensió, “hi ha de tot”, m’ha fet recordar aquelles botigues típiques de molts pobles petits, sobretot d’estiueig, que intenten tenir tots els productes possibles, per variats i estranys que puguin semblar, i que reben el sobrenom popular de “Corte Inglés”. No els preocupa la qualitat, només la quantitat… També m’ha fet pensar en els establiments que des de fa mes d’una dècada s’han anat multiplicant arreu, els “Todo a 100” , en els que, novament, la diversitat prima per d’amunt de la especialitat…

Doncs bé a Granollers, pel que fa a la Fira i lamentablement i per extensió a bona part de la política de promoció cultural, esportiva i social, el “hi ha de tot” sembla ser el primer objectiu dels nostres programadors, enlloc de cercar la singularitat que col·loqui Granollers, de nou, entre les ciutats capdavanteres de Catalunya.

Voler estar a tot arreu, organitzar de tot i a sobre amb pocs mitjans econòmics, comporta el que tenim, “de tot”, però molt poques coses que destaquin i que provoquin l’efecte desitjat, o sia la promoció de la nostra ciutat mes enllà de la pròpia comarca.

No voldria semblar nostàlgic però des que l’handbol ja no guanya títols, el bàsquet no està a l’ACB i la Fira no es la que era, només ens queda la Festa Major, la Mitja Marató i poca cosa mes… Això si, molts festivals musicals, moltes festes de barri, molta programació de tot tipus i molta bona voluntat, però qualitat, allò que desperta l’interès d’una societat cada cop mes exigent i que fa que els mitjans de comunicació nacionals en facin seguiment, molt poca.

No ens hauria de costar tant reconèixer les deficiències d’alguns esdeveniments que amb el temps han anat perdent interès i ser valents de reformar-los o fins i tot clausurar-los per concentrar esforços i recursos en allò que veritablement pugui ser específic i singular. Perseguir la quantitat, el “hi ha de tot”, ens mantindrà en una mediocritat perniciosa i avorrida.

Hauríem d’apostar, de veritat, per que l’Handbol tornés a lluitar entre els grans, perquè el Comerç i el Centre s’oferissin com la millor oferta d’oci de ciutat possible, perquè un dels Festivals Culturals assolís la categoria dels grans esdeveniments de la Catalunya musical o teatral i, tanmateix, perquè una Mostra de promoció econòmica recuperés la dignitat pròpia d’una de les comarques mes industrials del nostre país.

Fa molts anys un conegut granollerí va sentenciar que “Granollers tenia paladar de ric però butxaca de pobre” i sembla ben bé que avui encara sigui vigent aquella dita, no envà preferir “tenir de tot”, però amb pocs mitjans, es propi d’aquells que volen “allargar mes el braç que la màniga” i això, penso, no pot ser bo de cap manera…

……..

Article publicat a la Revista del Vallès i després al meu antic bloc, en data 13-05-05

Fira fluixa, Festa pobre

Si es confirma que els Concessionaris d’automòbils de Granollers no assistiran a la Fira de l’Ascensió d’enguany, aquest entranyable certamen comercial del Vallès Oriental rebrà un cop molt dur per la seva viabilitat. Tot i que en els darrers anys la davallada constant dels expositors deixés entreveure la greu crisi de la nostra Fira, la constatació, ara, de que un sector tant important com l’automació digui prou, ens ratifica sense mes contemplacions que el model de l’Ascensió no serveix per l’inici del segle 21.

Els granollerins, que ens sentim cofois de la nostra història col·lectiva ens costa acceptar que una cosa que ha funcionat molt bé deixi de fer-ho i, cal reconeixeu-ho, ens molesta que ens ho diguin. Tot i que portem anys adonant-nos que la Fira no va, anys comprovant que el seu principal objectiu de promoció del teixit industrial i comercial del Vallès ha deixat de donar resultats, anys essent conscients de que aquesta promoció només s’assoleix en fires monogràfiques d’abast nacional o internacional i anys comprovant que la nostra estimada Fira només cobreix les expectatives per els expositors de venda directa, portem tots aquests anys sense saber reaccionar i trobar les altres alternatives mes adients per la promoció econòmica de la nostra ciutat.

Si del que es tracta es de mantenir un espai per passejar, berenar i distreure la quitxalla al parc d’atraccions, fem-ho, per això l’Ascensió també es Festa, però no ens enganyem mes. Reconeguem que la Fira que tots enyorem no podrà repetir-se avui dia i acceptem que mes val que els esforços de l’Ajuntament, de la Cambra de Comerç, de la Unió Empresarial i de tots aquells que hi col·laboren s’orientin cap a noves formules de promoció.

Potser si des del primer moment en que es va parlar de constituir un organisme de gestió públic – privat s’hagués acceptat, sense pors ni prejudicis, que la Fira de l’Ascensió tal i com la coneixíem havia deixat de tenir sentit i, per tant, hagués quedat al marge d’aquell anhelat organisme, avui provablement ja estaria en ple funcionament i potser apunt d’inaugurar algun esdeveniment mes idoni per la promoció de l’important teixit industrial i econòmic de la Comarca. Si fóssim capaços d’alliberar-nos de la càrrega que suposa la Fira d’avui, estic convençut que hi sortiríem guanyant perquè tots els agents interessats veurien viable, no com ara, la creació d’una nova institució projectada per ser veritablement útil.

Si deixem la Fira de l’Ascensió pel record satisfet de les generacions que la varen viure en plenitud i sabem passar pàgina a la història, podríem centrar-nos en una millor Festa. Si per contra ens obstinem en aguantar un model caduc i seguim perdent temps sense abordar, globalment, la promoció econòmica que mereix la nostra Comarca, ens quedarem amb una Fira fluixa i una Festa pobre…

………

Article publicat a la Revista del Vallès i després en el meu antic bloc, en data 16-03-05

Donar les gràcies

Fa pocs dies la Lina Cassasses va presentar el seu llibre (Ones a l’aigua) sobre les perruqueres antigues de Granollers en un acte ple de sentiments i records que va servir per homenatjar a tota una generació de Senyores que en els anys difícils de la postguerra van tenir la valentia de tirar endavant els seus petits negocis. El treball de la Lina ens va permetre reviure una època en que les perruqueries esdevenien petits espais de relació i esbarjo social en un temps en que les dones gaudien de molt poca llibertat personal. Podríem ben ve dir que aquells establiments exercien d’autèntics centres cívics de cada barri.

La festa va posar de relleu, també, que no hauria de ser tant difícil retre homenatge a aquelles persones senzilles però que per diverses raons han ajudat (amb majúscules) a fer ciutat. Sovint es fàcil reconèixer els mèrits dels artistes o científics de reconeguda trajectòria, però rarament les institucions o els col·lectius recorden el tarannà humil, però necessari, de les persones que només perquè han envellit deixen de tenir el protagonisme, que provablement en la seva plenitud professional o social, varen arribar a tenir. Les ciutats es construeixen de petites aportacions també. Si només recordem als grans pintors, músics, metges o polítics, estem oblidant la major part de la història que ens ha precedit.

Les perruqueres, gràcies a la generosa tasca d’un persona a títol individual, han pogut veure reconeguda la seva gran tasca professional i varen sentir molt a prop l’agraïment dels ciutadans que van acompanyar-les aquella nit. Se les veia felices i satisfetes i això, en persones que volten els 80 anys, per si mateix, ja es d’agrair.

Per totes aquestes reflexions, en acabar l’acte mes d’un va comentar que no hauria de costar tant donar les gràcies… La Lina, en solitari, va aconseguir emocionar a totes aquelles senyores i tots vàrem coincidir en que moltes persones en la seva vellesa mereixerien que la comunitat els hi reconegués, també amb actes senzills com aquell, la feina feta en favor de la ciutat.

Penseu-hi un moment… Quanta gent, que coneixeu, del món de l’esport, de les associacions veïnals, dels diferents oficis, de les empreses, els sindicats o de la justícia han ajudat, i molt, a donar caràcter a la nostre ciutat, i provablement no han rebut mai el reconeixement i agraïment dels seus conciutadans ?… Ara que el nostre Ajuntament ha unificat els guardons oficials, potser també seria hora de preveure algun tipus d’acte que servis per això, per explicar a tothom, però sobretot a les noves generacions, que alguns dels seus veïns de mes edat, amb modèstia, també van fer Ciutat. Si ho fessim potser no seria tant difícil donar les gràcies…

…..

Article publicat en el meu anterior bloc en data 28-12-04

Perilla el Jazz a Granollers ?

Mentre escoltava la presentació del darrer treball “Pas del Temps” de Martí Ventura Trio (per cert excel·lent) em vaig adonar de l’expressió trista i abatuda d’en Lluís Sitjes i d’en Joan Bretxa. Tot i l’interès que de ben segur tenien per els músics que ocupaven l’escenari, les seves mirades restaven perdudes. Vivien el darrer concert del 21è Cicle de Jazz del Casino…

I es que el passat divendres 17 de desembre, en Joan i en Lluís van cloure una tasca continuada de vuit anys organitzant, en nom del Casino, la major part del jazz que s’ha escoltat a Granollers en tot aquest temps. Han estat mes de 275 actuacions musicals (amb la participació de prop de 1.500 músics) gràcies a la programació il·lusionada i desinteressada d’uns bons afeccionats que han aconseguit situar Granollers com una de les places “jazzístiques” mes acreditades de Catalunya, recuperant el reconegut prestigi d’aquell antic Jazz Club que va tenir la seva màxima expressió mig segle enrera. Han estat molts vespres de bona música, de trobada d’amics i de difusió d’un gènere que té molts seguidors i, encara mes important, molts interpretes vallesans.

La renovació de la Junta Directiva del Casino que s’ha produït aquesta mateixa setmana i que ha comportat que 10 dels 16 antics membres de la Junta no continuïn per diferencies de criteri amb el seu president, ha fet que en aquests moments l’organització i programació del Jazz a la nostre ciutat perilli.

Seria decebedor que per causa d’aquest relleu, una entitat com el Casino, que en els darrers anys s’ha caracteritzat per l’obertura a la Ciutat amb una oferta de qualitat, retrocedís en els seus objectius de promoció cultural. Com també seria decebedor que Granollers desaprofités la vàlua de persones expertes, amb empenta i il·lusió com en Lluís Sitjes i en Joan Bretxa.

El Jazz i Granollers han mantingut des de fa moltes dècades una bona relació i seria desitjable que malgrat el desencís actual, aquests bons afeccionats que tant estimen la música trobessin les ganes i el recolzament necessari per seguir programant bon jazz. Si l’Ajuntament n’és especialment sensible i s’aconsegueix la continuïtat de les ajudes dels actuals patrocinadors, només caldrà cercar la sala per fer-ne els concerts. Si no pot ser al Casino, que seria lo desitjable, que sigui en un altre lloc…

Lo important es que sintonies tant bones com les d’en Martí Ventura puguin tornar-nos a emocionar…

…..

Article publicat en el meu antic bloc, en data 20-12-04

Per un Centre de qualitat i sense complexes

Les lluminàries dels carrers i places, els guarniments dels aparadors i l’ambient que ja es viu a la zona de vianants ens fa adonar que som a prop de les festes nadalenques. Granollers, ciutat comercial per excel·lència, llueix la seva millor cara i s’ofereix a veïns i visitants com una vila veritablement atractiva, plena de suggeriments i mostrant la seva capitalitat comarcal en plenitud. Pocs signes d’identitat trobaríem tant clars com aquest per exemplificar la centralitat vallesana que tant ens motiva i, per contra, seria difícil trobar un altre cas d’indefinició política tant evident com ho es, precisament, la renovació i potenciació de l’espai físic on es desenvolupa la major part d’aquest fet comercial, o sia, el Centre de la ciutat.

Fins el dia 7 de gener el Centre funcionarà molt bé: l’Illa de Vianants complirà amb escreix la seva funció d’espai de trobada i esbarjo social mentre que l’esforç dels comerciants en adornar la zona dissimularà les moltes mancances urbanístiques del propi àmbit. Podem assegurar, per tant, que un cop s’apaguin les lluminàries nadalenques seguirem trobant-nos amb aquelles jardineres de la plaça Maluquer i Salvador absolutament selvàtiques, els panots bellugadissos del carrer Sant Roc o, encara que sembli inversemblant, el debat obert sobre si es o no convenient per la ciutat l’ampliació de la Illa de Vianants.

Granollers necessita, per ser capital, un Centre potent, que no vol dir que l’hagi de tenir en contraposició dels demés barris de la ciutat. El Centre es el barri de tots i ningú ha de veure en això cap fet predominant en detriment dels demés; o es que els veïns de la Font Verda, o de Can Gili o de Can Bassa no ens passegem pel Centre gaudint-ne com els que mes ?… De sempre els diferents governs municipals han viscut amb preocupació la manera de com afrontar les millores necessàries en el Centre sense aixecar falses polèmiques en els barris, derivant aquesta constant feblesa en una insuficient inversió per la renovació i potenciació de la zona. Només així s’explica el retard en l’ampliació de la zona per vianants, la baixa qualitat de les obres que si han portat a terme en els darrers anys o el deficitari manteniment del mobiliari urbà.

Seria bo que es deixessin enrera vells prejudicis. Seria bo que no es dubtés mes de l’ampliació de la zona de vianants, o de la urbanització de la Plaça de la Corona, o de la renovació dels paviments i aceres amb materials de qualitat. Seria bo que es fes un bon manteniment (les jardineres que abans esmentava ho agrairien) y , perquè no, seria bo impulsar la gestió de tot aquest àmbit amb la col·laboració de les Associacions Ciutadanes interessades…

No us sembla que si volem seguir essent Capital ens cal un Centre de qualitat i sense complexos ?!!!.

…..

Article publicat a la Revista del Vallès en data 10-12-04