Ahir vaig acabar el dia en un sopar que prometia molt. Els amics del Fòrum Tagamanent, que celebràvem la seva 25è trobada política, van convidar a dos personatges de màxima actualitat: en Joan Carretero (ERC) i en Quico Homs (CDC). 

El sopar, que normalment aplega a 20 persones, ahir en va moure mes de 80 i es que la curiositat i/o anhel de saber com estan les relacions entre ambdós partits nacionalistes o, encara mes, el “morbo” de comprovar en primera persona si la Casa Gran dels convergents està festejant a la corrent crítica Reagrupament.Cat, eren ingredients prou atractius per una trobada que es va allargar mes enllà de la una de la matinada.

Ambdós protagonistes van descriure un panorama molt poc il·lusionador per la pàtria catalana i, lluny de mostrar clarament quines eren les seves opcions d’entesa, van moure’s en un terreny diplomàtic i poc compromès.

L’un i l’altre, en canvi, van ser mes explícits en parlar del passat o dels errors de tots plegats. En la diagnosi de la situació actual van coincidir, però en allò que s’esperava mes de la nit – l’enfoc del futur – van estar tant curosos en no descobrir cap carta compromesa que mes d’un se’n va a anar a dormir poc engrescat.

Segurament ni era el marc idoni per escenificar-ho, ni els dos convidats tenen tota la informació ni la lliure disposició per decidir enteses que propiciïn futurs governs nacionalistes per la Generalitat, però ens hagués agradat comprovar una mica mes de sintonia en aquesta direcció.

Per el que es va constatar ahir al vespre, en Carretero encara no ha trobat el seu espai polític després de que les tesis del seu grup crític no acabessin de quallar dins d’ERC i en Francesc Homs, gran defensor de la Casa Gran, tampoc va saber-nos explicar cap a quina direcció vol obrir-se aquesta casa que pretén ser comuna per tots els nacionalistes catalans. 

A mi em va semblar observar masa tàctica i poca Pàtria.

……

Post en el meu antic bloc en data 22-11-08

Obama ha guanyat les eleccions americanes. El canvi s’ha imposat i el “Yes We Can” ha triomfat. Com ha triomfat, i molt, la seva campanya transversal que l’ha portat a defensar les polítiques en favor de la potenciació dels Estats Units per sobre de la dicotomia entre l’Amèrica conservadora i lliberal, o de la Amèrica blanca i negre…

I aquests vens de canvi i de centralitat, que tant ha bufat Obama, vents que defugen la confrontació de models i promouen la defensa del be comú, penso que ens han de fer reflexionar en tot el que ens afecta en el nostre entorn mes immediat, Catalunya.

Nosaltres “també podem” superar la vella divisió maniquea de la Catalunya de dretes i la d’esquerres. “També podem” superar la inútil confrontació entre la Catalunya dels immigrants i la dels nadius, o la dels catalanoparlants i els castellanoparlants. Com va dir en el seu moment el president Macià “ni dretes, ni esquerres, Catalunya”…

Els vens de canvi d’Obama han d’arribar a Europa i sobretot al nostre petit país perquè nosaltres “també podem” sumar esforços, dels uns i dels altres, els de dretes i els d’esquerres, els d’aquí i els nou vinguts, els de parla catalana i els de parla castellana, tots junts, i defensar el que ens correspon com a nació i defensar les màximes cotes de prosperitat.

Davant dels negres auguris d’una sentencia que retalli l’Estatut aprovat en referèndum per el poble de Catalunya i davant d’unes mes que provables propostes deshonestes en matèria de finançament, hem de dir ben clar i ben fort – responent per damunt de divisions estèrils i partidistes – nosaltres, SI, també, PODEM !

……

Post publicat al meu Facebook en data 05-11-08

El denominador comú present en l’acord que va permetre la redacció final de l’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya el 30 de setembre de l’any passat i present, també, en el recent acord entre el PSOE i CIU que ha permès desencallar les negociacions dels partits catalans i el govern espanyol i que facilitarà, finalment, l’aprovació d’un nou text estatutari que sigui admissible per la majoria, es diu Artur Mas. S’ha de reconèixer que la decisiva intervenció del lider nacionalista, en les dues negociacions, ha estat determinant, primer, per assolir un text ambiciós (el que va aprovar el Parlamament) que ha de significar l’objectiu a assolir en el futur polític a mig i llarg termini per la identitat, el finançament i l’autogovern català i, segon, per aconseguir un acord de mínims possibilista amb el govern de l’Estat que, tot i no omplir les aspiracions catalanes, permet una substancial millora en un entorn polític i mediàtic massa enterbolit i saturat.

La responsabilitat i la moderació demostrada per l’Artur Mas tot i formar part d’una formació política que, recordem-ho, està a l’oposició a Catalunya i que en el Congrés dels Diputats no juga cap paper determinant, ha estat clau per assolir ambdós acords. Provablement lo previsible i políticament correcte, si ens atenguéssim a les normes bàsiques de l’estratègia d’oposició, hagués estat provocar la caiguda del govern Maragall no aprovant el primer text estatutari, però la maduresa d’un polític amb clara vocació de govern va pesar mes que l’estratègia a curt termini.

De nou i davant la constatació de que el PSOE seria incapaç d’acceptar les peticions inicials catalanes, amb l’evidència absoluta de que el PSC no podria persuadir als seus companys perquè admetessin les pretensions per ells defensades, el mes fàcil i el que provablement hagués produït una rendibilitat electoral immediata, hagués estat deixar que la negociació fracassés per fer palès que el tàndem PSC-PSOE no funciona. Però enlloc d’actuar amb aquesta visió estratègica de curta volada, l’Artur Mas ha conduït sàviament el procés cap el terreny de lo possible però sense hipotecar el futur, sense renunciar a que en els propers anys, al menys en el terreny del finançament, puguem anar apropant-nos a les aspiracions previstes en el text que va aprovar el Parlament Català.

El President de Convergència i Unió ha demostrat en aquest transcendental moment històric que es el líder català mes influent, capaç de fer pujar el llistó de les reivindicacions catalanes en forma d’un text inicial que, tot i que no s’aprovarà, servirà de referent per les aspiracions nacionals de futur i que ha estat determinant per ser mes forts en les decisives negociacions amb l’Estat i capaç, també, de protagonitzar (assumint d’aquesta manera el rol del qui té la màxima responsabilitat catalana tot i no ser-ne el president) un acord final amb José Luis Rodriguez Zapatero, demostrant tenir un perfil estadista que, sens dubte, li assegura centralitat política i li pot obrir moltes portes en un  futur no massa llunyà. L’hora Mas s’apropa…

……..

Article publicat a la Revista del Vallès i després al meu antic bloc, en data 24-01-06

Just ara fa un any vaig començar aquesta columna quinzenal amb la ferma voluntat de fer critica positiva i constructiva del nostre entorn col·lectiu, alhora que demanava als qui em llegissin que no prejutgessin els meus comentaris simplement per els meus antecedents polítics. Imagino que haurà estat difícil no veure-hi en ells les tendències nacionalistes i lliberals que defenso, però tot i així espero que hi hagin vist, també, respecte i consideració per a tots aquells que no estan en la mateixa línia de pensament.

Aquests dies, però, coincidint amb els primers dos anys del govern tripartit català, no puc resistir-me de fer-ne una crítica directa i sense embuts. Serà difícil, doncs, mantenir enlairada la bandera del positivisme que he volgut defensar en tot aquest temps i, provablement, els que no hi estiguin d’acord pensaran que les meves opinions estan marcades d’antuvi, però es que els constants desencerts i situacions ridícules que ha generat el govern Maragall ha estat tan gran, que fins i tot els moderats no ens en podem quedar al marge.

Veritablement estem instal·lats en una mena de surrealisme polític presidit per una persona que qüestiona públicament el seu propi govern i que ni els seus companys socialistes li respecten les seves pròpies decisions, un govern en crisi total des de fa massa temps, format per tres partits en constant pugna per assolir protagonismes mediàtics i en continues contradiccions. Tenim un govern desorientat, desorientador i que no genera confiança, un govern vigilat des de les diferents direccions dels partits que el conformen, amb polítics amb mes poder i influència fora que dins, que el debiliten i el desautoritzen dia a dia amb manifestacions i declaracions de sentit contrari. I, finalment, tenim el govern mes pendent i depenen de Madrid com mai havia existit en tota la història de l’autogovern català. Vivim, en definitiva, dins d’una perplexitat política de tal envergadura que ni els mes anàrquics podrien superar.

La negociació final de l’Estatut va salvar – per uns dies – el prestigi polític del President però, ell sol, va tornar a debilitar-lo amb la fallida renovació del seu govern, evidenciant una vegada mes que la millor sortida per Catalunya es acabar amb aquest suplici, anticipant les eleccions els mes aviat possible. Només així es tindrà la possibilitat d’ordenar una situació tant negativa pels interessos de país. Només així podran acabar-se les desavinences, les contradiccions i les constants desautoritzacions que debiliten un govern realment surrealista que penso no ens convé. Només així  podrem tenir un nou govern que generi il·lusió i confiança i que no discuteixi tant i decideixi mes, un govern, en definitiva, que governi !.

…….

Article publicat a la Revista del Vallès i després en el meu antic bloc, en data 20-11-05

A l’entorn del debat sobre el nou Estatut, tots hem llegit o sentit opinions que coincideixen en destacar el paper cabdal que tindrà en tot el procés l’entesa entre el PSOE i el PSC. Zapatero va prometre, però, que allò que aprovés el Parlament Català seria acceptat a Madrid i, en canvi, vists els antecedents i la manera en que els diputats del PSC queden absorbits en allò que interessa als diputats del PSOE, sembla clar que no s’avançarà en el debat Estatutari si abans no existeix acord entre ells o, malauradament, si els de la “central” no accepten la proposta dels de la “sucursal”.

Ja sé que aquesta acusació de sucursalisme no agrada gens als socialistes catalans, però les proves al respecte son contundents des de fa molt temps. Tots recordem situacions absolutament contradictòries quan el PSC al Parlament de Catalunya ha votat “blanc” i els diputats del mateix partit, a Madrid, han votat “negre”. Encara tenim fresc a la memòria les continues desautoritzacions de les que ha estat objecte el President Maragall per part del president i els ministres espanyols en el poc temps de vida del govern tripartit català i els conseqüents canvis de timó que s’han constatat per no perjudicar el projecte comú del socialisme espanyol que sempre, sempre, està per d’amunt del projecte que de ben segur també deu tenir el socialisme català.

Aquesta visió crítica, que des de la perspectiva nacionalista temem, pot semblar excessivament pessimista per aquella gent que o no te el mateix sentiment nacional o senzillament no els preocupen les picabaralles sobre competències autonòmiques, balances fiscals o drets identitaris si no  els toca de prop i es per aquesta raó de proximitat que vull comentar el darrer episodi de sucursalisme polític viscut en la sessió del dia 10 de maig en la Comissió de Justícia del Congrés dels Diputats de Madrid:

Aquell dia, CiU va proposar la creació de 7 jutjats de la nova jurisdicció mercantil, un d’ells per Granollers. Cal explicar que aquests nous jutjats, que dirimeixen els procediments que abans anomenàvem suspensions de pagaments i fallides, actualment només estan situats a les capitals de província en una clara centralització dels serveis públics. Doncs bé, tot i que des de la mateixa proclamació de la Llei que els hi va donar contingut, els Col·legis professionals, les Cambres de Comerç, els Sindicats, els Ajuntaments i, davant de tots, la mateixa Generalitat van reivindicar la opció de que a Catalunya s’ampliés la planta judicial per donar sortida a la realitat industrial i econòmica de bona part del territori i així aconseguir que els Jutjats Mercantils podessin situar-se també a Granollers, el PSOE (amb la participació inclosa dels diputats del PSC) va votar en contra d’una proposta que els socialistes catalans  haguessin acceptat de bon grat…

Podem imaginar les raons d’estratègia política del PSOE que potser no li interessava que prosperés una moció de l’oposició o fins i tot que no entengués les necessitats jurídiques d’un territori industrialitzat molt diferent a la resta de l’Estat, però no podem comprendre la claudicació del PSC en plantejaments que beneficien Catalunya i que, en altres fòrums, defensaria de ben segur. Si el sucursalisme s’esbrina tant fàcilment en una qüestió menor, quin Estatut podem esperar ?…

……..

Article publicat a la Revista del Vallès i després en el meu antic bloc, en data 23-05-05

Sovint s’acusa als polítics de confondre a la població segons els interessos conjunturals i les necessitats partidistes i molt freqüentment observem que l’ús de missatges demagogs serveixen per despistar el veritable interès general que mai s’hauria de perdre de vista…

Dispenseu-me aquest inici amb un comentari tant agre – i per alguns poc “positiu” – però el cert es que ja fa dies que em ronda l’article d’avui i, un dia pel referèndum Europeu, un altre per la polèmica de l’urbanisme de Palou, o en la darrera edició per la crisi de la Fira de l’Ascensió, l’he anat deixant de banda, però ja fa temps que tinc el pap ple de comprovar l’enorme hipocresia amb que s’està tractant el tema del Quart Cinturó.

Resulta que molts d’aquells polítics que han sortit al carrer animant la reacció ciutadana en contra d’aquesta infrastructura vital pel desenvolupament del nostre territori, desplegant la bandera ecològica i emparant-se amb arguments idíl·lics però molt poc creïbles, son els mateixos que des dels seus despatxos de direcció política en els Ajuntaments d’aquesta mateixa zona, han impulsat el creixement (potser poc sostingut ?) dels seus municipis, doblant en alguns casos la població residencial i multiplicant els polígons industrials, convertint el mateix territori, que amb l’oposició al Quart Cinturó pretenen preservar, en un espai altament densificat i amb unes comunicacions absolutament insuficients i constrenyedores.

Es aquí on la doble moral i la hipocresia a que feia menció anteriorment prenen forma doncs per aconseguir mes ingressos municipals no han tingut cap escrúpol en permetre la construcció de noves urbanitzacions de tota mena, aprofitant el moviment migratori del Barcelonès cap al Vallès Occidental i Oriental i acceptant, implícitament, la vinguda massiva de nous veïns i empreses. En aquest cas l’argumentari de la sostenibilitat i la defensa del medi ambient no es necessari aplicar-lo… Per contra quan una altre administració o partit polític impulsa una infrastructura com la del Quart Cinturó, llavors si, totes les pors ecològiques treuen cap.

Es pot entendre la preocupació per un territori que dècada a dècada ha anat transformant-se i perdent la forma natural en ares del desenvolupament econòmic propi d’una societat industrial, però potser les lamentacions de bona part dels polítics de l’esquerra catalana arriben massa tard, oblidant que som on som, també, per les seves pròpies decisions. Ara, com a mínim, sembla fer us d’una doble moral el promoure que vinguin a residir  molta mes gent i empreses a les nostres comarques i després tancar els ulls i barrar el pas a les infrastructures necessàries per fer viable aquest important creixement. Negar l’evidència si que pot fer insostenible viure i treballar a les nostres comarques…

………

Article publicat a la Revista del Vallès i després en el meu anterior bloc, en data 1-03-05