Democràcia sota mínims

Formo part d’una generació que érem molt joves quan el franquisme agonitzava, però encara tenia forces per executar penes de mort, omplir les presons de presos polítics i prohibir la llibertat d’expressió.

Érem molt joves quan el dictador va morir i començàvem els estudis universitaris corrent davant dels grisos.

Érem molt joves i teníem presa i molta, molta Il·lusió, per aconseguir el tresor més preuat que els hi havia estat arrabassat als nostres pares i avis.

Érem molt joves quan volíem un país normal, assimilable als països del nostre entorn europeu.

Érem molt joves quan teníem idealitzada la paraula “democràcia”. Pensàvem que amb democràcia recuperaríem les llibertats, els partits polítics i una nova estructura estatal que respectaria les diferencies ideològiques, les diferents nacionalitats i les seves diferents llengües.

Érem molt joves quan creiem amb la imprescindible separació de poders i enyoràvem que la Justícia fos veritablement independent.

Han transcorregut més de 40 anys, hem deixat de ser joves, rondem els 60 i que tenim?: El país d’Europa amb més corrupció política; Ministres, policies i periodistes conxorxats per destruir adversaris polítics i un Estat capaç de presentar una querella que acavarà portant a judici a les persones que van possibilitar una consulta democràtica, pacífica i no vinculant.

Potser si, fa més de 40 anys vàrem aconseguir una Democràcia, vàrem recuperar llibertats i suposadament els poders de l’Estat es van separar. Durant dècades pensàvem que estàvem construint un país més modern, equiparable als dels nostres veïns europeus, però No, és evident que no ens n’hem sortit. És evident que després de tots aquests anys molts hem perdut la confiança en aquell Estat i en aquella Democràcia que va costar tants sacrificis i per la que vàrem dipositar tantes il·lusions. És evident que tenim una Democràcia sota mínims.

….

Post publicat al meu Facebook en data 29-06-16

Pla de xoc o com començar malament

M’he quedat esparverat quan he llegit el Pla de Xoc que Junts pel Si ha presentat a la CUP per aconseguir la investidura del president Mas. No es que no estigui d’acord amb els propòsits dels 20 punts del Pla, sinó que la majoria son inassumibles per l’economia precària de la Generalitat. Per tant, comencem malament si del que es tracta es de fer un brindis al sol per satisfer als votants cupaires. Tanmateix, donar falses esperances a la gent que està patint els efectes devastadors de la crisi, es molt negatiu. Als ciutadans se’ls hauria de tractar com a sers intel·ligents als que no cal enganyar-los per aconseguir els seus vots.

Parlar d’un salari mínim interprofessional de 1.000€ mensual; aprovar la dació en pagament de les hipoteques; reduir a la meitat les llistes d’espera de les visites mèdiques o garantir el 100% de la dependència, es parlar en somnis. Que a tots ens agradaria poder-ho aconseguir està clar que si, però es totalment inviable avui per avui.

Comencem malament llençant falses expectatives que només generaran frustació. Comencem malament si pensem construir la Catalunya independent des de posicions demagògiques i populistes.

Perquè no comencem amb un Pla de Xoc basat en el rigor i el treball, aprovant messures realistes i que incentivin la creació de llocs de treball ?. Després, un cop l’economia ho permeti, només llavors, ens podrem permetre aplicar les messures que persegueixin un millor repartiment de la riquesa. Si comencem la casa per la teulada, potser aconseguirem tenir president ben aviat, però quin futur ens espera ?…

….

Post publicat al meu Facebook en data 05-12-15

No ens enganyem, si es vol prescindir de l’Artur Mas, es prescindeix de CDC

Reconec que no entenc que des de les formacions independentistes es veti a Artur Mas, quan ha estat el president de la Generalitat que més s’ha compromès i més ha arriscat per portar el procés sobiranista fins cotes inimaginables només fa 5 anys.

Entendria, en canvi, que la CUP mantingués que no pot pactar amb Junts pel Si, perquè incorpora 30 diputats convergents. Aquest posicionament seria més coherent i no concentraria el debat en una sola persona, la mateixa que precisament és més atacada per les forces polítiques i mediàtiques que defensen l’immobilisme del Estat espanyol.

Ho entendria, ho trobaria més coherent, però ens abocaria inevitablement a unes noves eleccions ja que Junts pel Si, sense CDC + la CUP no sumarien cap majoria.

Agradi o no a l’esquerra radical, el procés cap a la independència s’ha de construir de forma transversal, sumant-hi totes les opcions polítiques i, just en aquest moment, pretendre apartar als convergents, em sembla un error estratègic monumental.

Per tant, no ens enganyem, no es només Mas el que desagrada a la CUP, es Convergència Democràtica de Catalunya en la seva totalitat i això es tant com qüestionar no tan sols a una persona, per més important i significativa que pugui ser, sinó a tots els seus milers de militants, seguidors i votants, i això considero ja es més difícil d’acceptar, per no dir impossible.

No ens enganyem, si es vol prescindir de Mas, es prescindeix de CDC i llavors la suma és queda curta…

….

Post publicat al meu Facebook en data 02-10-15

De nou, el referèndum és la solució

Una vegada més ningú perd i tothom guanya. Una vegada més la miopia politica apareix com la principal aliada per amagar-se darrera d’uns arguments impropis d’una societat democràtica.

Que els vots favorables al Si (JxSi + CUP) no han superat el 50% és una evidencia, per tant l’objectiu de guanyar en vots no s’ha assolit. Cal reconèixer, per tant, que el resultat no legitima per poder tirar pel dret amb una DUI si l’Estat no hagués acceptat el resultat.

Però també és una evidencia que els partits que clarament defensaven el No (C’s + PP + PSC) tampoc han assolit la majoria absoluta. Voler sumar al seu posicionament inequívoc els vots de CSQP i Unió és aventurar-se molt, i més quan els seus principals líders no han acceptat situar-se en cap dels dos blocs.

Tanmateix, és una evidencia que avui tenim un parlament amb més diputats independentistes que mai havíem tingut, com també ho és que, tot i així, aquestes forces polítiques necessiten dialogar tant amb el govern del Estat com amb la Unió Europea i la Comunitat Internacional.

Aquestes eleccions han evidenciat que Catalunya és plural i que cal seguir treballant per la democracia i el respecte al dret a decidir. El resultat no ha estat prou clar, ni per concloure que l’independentisme ha guanyat la legitimitat per la secessió, ni perquè les forces unionistes considerin que l’independentisme ha perdut i, per tant, s’ha desactivat.

Des del meu punt de vista estem on estàvem, pendents de resoldre el conflicte a través d’un referèndum pactat i vinculant. Això sí, amb una diferencia rellevant, la societat ha volgut donar un mandat clar i contundent perquè la majoria absoluta del parlament treballi perquè aquest referèndum sigui una realitat.

Faria be el govern espanyol i les principals forces polítiques unionistes que acceptéssin el diàleg i afrontesin sense pors i amenaces un debat seré i constructiu que permeti que tothom pugui expressar-se amb llibertat. Només així posarem fi a aquest desencontre que ara mateix segueix sense solució.

….

Post publicat al meu Facebook en data 29-09-15

Falten poques hores perquè els indecisos deixin de ser-ho

Amics, arriba l’hora de la veritat, l’hora en que els matisos prenen forma definitiva i els grisos passen a ser negres o blancs. Som cridats a les urnes per decidir el futur de Catalunya en les eleccions més importants que mai hem viscut, l’hora en que els dubtes passin a ser certeses està al caure.

I en aquest moment tant transcendent i tant íntim, seria bo que fóssim capaços de recordar d’on venim i especialment de pensar cap on volem anar. Seria bo que recordéssim als nostres avantpassats, el que van fer per tots nosaltres i seria bo que penséssim en el país que ens agradaria que trobessin els nostres fills i nets quan nosaltres faltem.

Però sobretot, sobretot, seria bo que en aquest moment tant íntim i definitiu, fóssim capaços de decidir lliurament, sense fer cas a les amenaces, ni deixar-nos portar per la corrent majoritària que potser ens envolta. Votem el que votem, fem-ho en consciencia, que mai tinguem que penedir-nos de no haver estat valents i conseqüents amb els nostres pensaments.

….

Post publicat en el meu Facebook en data 26-09-15

Passem pàgina però sense oblidar la resta del llibre !

Segurament el que diré pot semblar que es nedar contracorrent, però tot i així soc dels que penso que no tot es blanc o negre. Em preocupen aquests temps en els que es vol fer política sense política, temps en els que sembla que estigui mal vist negociar i dialogar. Lo del peix al cove o allò de fer el “Puta i la Ramoneta” s’ha denostat tant, que sembla que només valguin els principis ideològics sense posibilitat de matisos.

Segurament se’n va fer un gra massa de les ambigüitats i avui dia la gent demana més claredat en els plantejaments d’uns i altres, però malgrat tot, negar tot allò de positiu que van aportar les tactiques posibilistes de CiU o del PSC, tampoc em sembla just.

Per tot plegat, en el moment històric del trencament de la federació de Convergencia i Unió, del moment de posicionar-me sense fisures al costat del president Mas i del procés sobiranista, no puc oblidar-me de tot allò de bo que els companys i amics d’Unió han aportat a la federació i a la política catalana.

Segurament era previsible aquest final vistes les importants diferencies que ens separen, però tot i així no puc deixar de reconèixer que l’enorme talent polític de persones com en Duran Lleida han fet un gran servei a Catalunya i ho dic des del coneixement de causa directe, doncs el Grup Parlamentari de CiU al Congres, liderat per en Duran, ha estat sempre al costat de molts col·lectius professionals i socials i gràcies a aquell esforç negociador que ara sembla que estigui mal vist, s’han aconseguit resoldre moltes situacions conflictives.

Passem pàgina, segur, però fem-ho sense renegar de la resta del llibre !

…..

Post publicat al meu Facebook en data 18-06-15

Democràcia sense por

Vaig créixer políticament parlant fent costat a les tesis de Jordi Pujol, quan ens deia que per d’amunt de tot teniem que preservar la convivència de les diferents sensibilitats dels que vivíem i treballàvem a Catalunya. Eren temps de pactes, de construcció de l’Estat de les autonomies, temps en els que teniem encara esperances d’aconseguir un bon encaix de Catalunya dins d’un Estat que sabés entendre i respectar el fet diferencial de la nostre nació.

Hem de reconèixer, però, que tot aquell platejament, amb el pas dels anys, s’ha esgotat i sigui per accions o per omissions dels uns o dels altres, hem arribat a la segona dècada del segle XXI amb una societat catalana que, en gran part, ha dit prou a mantenir un statu quo que imposa un finançament clarament insuficient i que no reconeix adequadament la seva llengua i la seva cultura.

Així les coses, negar l’evidencia emparant-se amb la cuirassa de les lleis no és una bona solució. La Constitució ja sabem el que diu, però en democràcia el be més preuat, per d’amunt fins i tot de les lleis, és respectar la voluntat del poble. Milers i milers de catalans van sortir al carrer per demanar primer el dret a decidir i després la independència; totes les enquestes que en els darrers anys s’han fet a Catalunya han demostrat que una folgada majoria demana poder votar per decidir el seu futur polític i, per tant, no hi ha cap altre sortida acceptable que deixar que la gent pugui expressar lliurament la seva opinió.

Puc entendre que aquesta situacio posi a prova aquella convivència a la que Jordi Pujol sovint apel·lava; puc entendre que hi hagin persones a les que els hi costi d’assimilar, però prohibir la consulta que el president Mas va anunciar ahir, encara agreujaria més les relacions entre Catalunya i l’Estat espanyol.

Per tot plegat, a la pregunta que es pretén formular, dic Si a la democràcia i Si al dret a decidir i No a la intolerància i No a la política de la por.

….

Post publicat al meu Facebook en data 13-12-13

Catalunya si que té sentit

Soc conscient de que el que escriure en aquesta nota no agradarà a tothom. Soc conscient que una part dels 454 amics del Facebook no están a favor, ni de bon tròs, amb el procès sobiranista de Catalunya. També imagino que a uns altres els agradaría un procés molt més accelerat que el que jo contemplo i, per tant, tampòc estarán d’acord amb el que escriuré… a tots, però, vull dir-vos que ens cal molta serenor per afrontar els propers temps. La Catalunya lliure que m’agradaria ajudar a construir hauria de substentar-se sobre la base de la tolerancia ideològica i del respecte per la procedencia de tots els que hi viuran, sense oblidar-nos que el nou Estat que anhelem, algun dia, formarà part de la Unió Europea on compartirem molts projectes amb tots els altres països veïns i amb els que mantindrem, amb tota seguretat, excelents llaços econòmics, comercials, socials i culturals.

No ens ho possaran gens fácil, ja ho hem notat, i seguirà essent així molt de temps, però no per això hem de caure en les provocacions, ni provocar-ne nosaltres. Penso que els que vivim a Catalunya, compartim o no aquests anhels, hem de seguir essent un exemple de convivencia. Estic convençut de que si no ens movem del camí del civisme, allunyats de qualsevol tipus de violencia física o verbal, mostrarem al món que Catalunya si que té sentit !talunya lliure que m’agradaria ajudar a construir hauria de substentar-se sobre la base de la tolerancia ideològica i del respecte per la procedencia de tots els que hi viuran, sense oblidar-nos que el nou Estat que anhelem, algun dia, formarà part de la Unió Europea on compartirem molts projectes amb tots els altres països veïns i amb els que mantindrem, amb tota seguretat, excelents llaços econòmics, comercials, socials i culturals.
No ens ho possaran gens fácil, ja ho hem notat, i seguirà essent així molt de temps, però no per això hem de caure en les provocacions, ni provocar-ne nosaltres. Penso que els que vivim a Catalunya, compartim o no aquests anhels, hem de seguir essent un exemple de convivencia. Estic convençut de que si no ens movem del camí del civisme, allunyats de qualsevol tipus de violencia física o verbal, mostrarem al món que Catalunya si que té sentit !

….

Post publicat al meu Facebook en data 09-09-13

Independència i Convivència

La contundent resposta d’una bona part del poble català a la convocatòria de la manifestació de l’11 de setembre confirma que el camí de la independència per Catalunya s’ha iniciat. No se sap quan temps haurà de passar per arribar al final de trajecte, ni quants entrebancs s’hauran de superar, però sembla evident que el sentiment sobiranista ha calat molt fort en gran part de les dones i homes d’aquest país.

Les raons que avalen aquest posicionament son diverses. Des de les històriques i culturals a les més pragmàtiques i econòmiques. Tanmateix en els darrers anys ha ajudat molt a la causa independentista les pèssimes relacions amb l’Administració de l’Estat i la manipulació continuada i difamatòria de la caverna mediàtica espanyola, de tal manera que la tradicional mentalitat pactista de molts catalans ha evolucionat fins arribar al convenciment de que no hi ha res a fer, de que entendre’s amb Espanya és impossible, i de que el millor per Catalunya és emprendre el llarg i complicat viatge secessionista.

Segurament hauran de passar anys fins que ho veiem. Abans caldrà que una majoria encara més amplia de ciutadans s’acabi convencent d’emprendre aquest mateix camí; els partits polítics hauran de saber travar aliances entre ells i amb la societat civil organitzada; ens caldrà saber resistir i ser pacients i, tot això, sense perdre la cohesió interna, element clau per seguir essent un gran país. Sens dubte Espanya ens ho posarà molt difícil i la seva reacció política i social serà molt agre. La comunitat internacional, d’entrada, no ens ajudarà gens i farà costat a la diplomàcia espanyola. Una reacció i l’altre ja la podem donar per descomptada, però el més preocupant i que hauria de requerir una atenció més especial, serà salvaguardar la convivència interna del poble català.

El procés per aconseguir la independència molt probablement hagi iniciat un camí sense retorn; haurem d’aprendre a conviure durant molt temps amb la incomprensió i el menyspreu de tots aquells que no ens voldran reconèixer, mai, el dret a decidir i, mentrestant, des de les posicions sobiranistes caldrà trobar aliances internacionals i saber donar resposta a totes les problemàtiques legals i econòmiques que permetin la viabilitat d’un nou Estat d’Europa, però tant o més important serà saber cuidar amb molta cura i humilitat les relacions amb tots aquells catalans que encara no veuen factible o, senzillament, no estan d’acord amb la separació de l’Estat espanyol. Penso, per tant, que serà imprescindible, dins de les tasques a desenvolupar al llarg de tot aquest procés, emprendre una enorme tasca pedagògica, plural, oberta i participativa que expliqui molt be les raons sobiranistes, de tal manera que ningú pugui sentir-se exclòs per raons de la seva ideologia o procedència. S’ha d’evitar, com sigui, que el preu per aconseguir la independència sigui la fractura social. Quan arribi el dia esperat no tothom hi estarà d’acord, és evident, però com a mínim hauríem d’aspirar a que les persones que no creguin amb aquest mateix objectiu, l’acceptin amb tolerància i, sobretot, tinguin la tranquil·litat de que aquest nou Estat d’Europa que es dirà Catalunya, sabrà acollir-los sense diferencies.

…….

Article llegit a Ràdio Granollers en data 12/09/12

Diguem prou!

Que més ens ha de passar com a ciutadans perquè diguem prou ?!… quines condicions més negatives ens hem de trobar perquè diguem prou ?!… quants aturats més hem de tenir perquè diguem prou ?!… quantes retallades més hem de patir perquè diguem prou?! …

I com a catalans, quantes discriminacions més hem de sofrir per dir prou ?!… quants incompliments més hem de suportar per també dir prou ?!…

Fa anys vaig viure en primera persona la política i sempre més n’he estat seguidor i me n’he sentit molt proper quant injusta i genèricament s’ha maltractat la classe política. Però també em revelo més quan veig la incapacitat política de canviar el guió de l’interès partidista que totes les formacions, més o menys, acaben aplicant…

I és que ara ens toca dir prou !…

Prou de mirar cap un altre costat quan les responsabilitats son properes, prou d’escapolir el bulto, prou d’acusar uns i altres…

Catalunya necessita un govern fort, que doni confiança a la població de que junts ens en podem sortir. Un govern que pugui trobar solucions amb la seguretat de que des de dins no se’l boicoteja al preu que sigui. Un govern que pugui negociar amb Madrid sabedor que darrera seu hi ha la més gran majoria possible de diputats i d’una amplia societat que li donen suport.

Si seguim desunits, els uns contra els altres, quan tenim temes de tanta gravetat sobre la taula, serà molt difícil que ens puguem sortir.

Potser peco d’anar amb el lliri a la ma i que penso amb utopies, però crec que ara no tenim més excuses i la situació és tant greu, tant, que no ens queda més remei que intentar un govern d’unitat o, si més no, un govern amb un ampli acord amb les principals forces polítiques catalanes.

No soc el primer que ho demano, ni segurament seré l’últim, però com a societat cal que ho diguem moltes, moltes, vegades… Només així, insistint, una i altre vegada, des de tots els sectors possibles, potser, ens faran cas.

Diguem prou als tacticismes i exigim acords que siguin veritablement útils per la societat !!!

……….

Article llegit a “Radio Granollers” en data 10-04-12