Serenor

Podria escriure moltes coses. De fet tinc escrits uns quants articles al calaix i per descomptat que tinc moltes coses a dir, però he decidit, per higiene mental, aturar la meva activitat en el Facebook i en totes les xarxes socials. Reconec que estic vivint aquestes darreres setmanes de forma angoixada i sens dubte el bombardeig informatiu no m’ajuda gens a asserenar el meu estat d’ànim. Avui posaré punt i final a una etapa que espero tingui continuïtat quan m’hi vegi en cor, però abans de fer-ho tinc necessitat de deixar escrit que penso de tot plegat:

1. L’Estat s’equivoca greument negant l’evident malestar de bona part dels catalans que demanen des de poder decidir el seu futur (80%) fins la independència (48%). La renuncia a fer política per reconduir la situació o per seduir els catalans de les bondats de seguir units, és d’una negligència molt perillosa.

2. Les càrregues policials contra els votants del 1-O; la presó de Jordi Sanchez i Jordi Cuixart i l’aplicació contundent del art.155 pretenen anular, a qualsevol preu, el moviment sobiranista, obviant que amb aquestes accions potser l’aturaran per una temporada, però el sentiment resistent del sobiranisme no farà més que créixer.

3. La intervenció de les institucions catalanes, destituint el govern, reduint fins al ridícul les competències del Parlament i intervenint els Mossos, TV3 i Catalunya Radio, cas de produir-se, suposarà un gravíssim atac al autogovern i vulnerarà clarament la pròpia Constitució, de tal manera que tots els demòcrates, siguin o no independentistes, si han de sentir interpel·lats.

4. La DUI no pot ser mai la solució, per més que s’hagi construït un relat pacífic i multitudinari. Pretendre proclamar la República sense poder demostrar que la majoria absoluta de la població la vol, suposaria un dèficit democràtic inadmissible. Tenint en compte que no s’ha pogut canviar la legalitat espanyola perquè el referèndum pugui ser pactat, cal guanyar clarament en el terreny de la legitimitat i avui per avui seria bo reconèixer que la societat catalana està molt dividida.

5. Portar al límit les posicions d’uns (el 155) i els altres (la DUI) provocarà no solament la confrontació institucional i política, sinó que la convivència ciutadana pot veure’s molt afectada, sense oblidar les conseqüències econòmiques imprevisibles.

6. Per mi la sortida del conflicte, que no la solució definitiva, passa perquè el president Puigdemont convoqui immediatament unes noves eleccions que preservin la dignitat institucional, ajudin a rebaixar tensions acumulades i permetin que la ciutadania ratifiqui o desmenteixi, amb totes les garanties, els resultats del 1-O.

7. Entenc que algú pugui considerar aquesta convocatòria presidencial com una claudicació, però les altres sortides segur que serien encara més doloroses. El dilema està servit, però la gravetat del moment requereix un solució intel·ligent de llarga volada.

Fins ben aviat i que la serenor ens acompanyi !

…..

Post publicat al meu Facebook en data 22-10-17

Aturem-nos i pensem en els amics que no opinen com nosaltres !!!

Tinc amics que diuen prou, que és hora de proclamar la declaració unilateral d’independència, perquè no fer-ho seria reconèixer una derrota.

Tinc amics que, tot al contrari, justifiquen l’aplicació del art. 155 perquè diuen que el procés ha trencat la legalitat constitucional i per tant s’han d’assumir les conseqüències.

Tinc amics que sense parlar de legalitats, reivindiquen la legitimitat d’un poble que només vol decidir el seu futur.

Tinc amics que, per contra, sense parlar de legitimitats ni legalitats viuen molt malament que els fem decidir entre ser espanyol o català.

Tinc amics que accepten plenament el dret a decidir, reivindiquen poder-lo exercir i la seva posició és contrària a la independència.

Tinc amics que, per contra, no volen sentir a parlar del dret a decidir perquè entenen que és la manera de fracturar la societat.

En canvi no tinc cap amic que justifiqui la violència per resoldre els conflictes polítics, perquè ja no seria amic meu.

A tots, als més convençuts, als més reticents, als més sentimentals i als més vehements. Als que veuen la independència a tocar i als que demanen la intervenció del Estat. A tots els hi vull dir, us vull demanar, que aturem els instints més personals i pensem en els altres, en tots aquells que no opinen com nosaltres, perquè també son amics i potser estant patint.

Sota el meu punt de vista i pensant en tots ells i per tant en la necessària i imprescindible concòrdia per assegurar-nos una convivència en pau, ara ens convé, a tots, refredar els ànims i deixar un espai de temps perquè la política torni a recuperar el protagonisme i és recuperin ponts de diàleg per intentar trobar una sortida que pugui satisfer a la majoria de la població.

Si tirem pel dret, per més que puguem pensar que ens assisteix la raó i la legitimitat d’un referèndum que ens l’han intentat reprimir per la força, i per tant anem a per la DUI; o si per contra defensem la ràpida i contundent intervenció del Estat per restablir la legalitat constitucional, entrarem en un estadi totalment desconegut i perillosament inestable, perquè un camí i l’altre ens portaran al extrem del precipici.

Ja ser que el que dic no agradarà als que estan més convençuts de la seva inexpugnable posició, però jo tenia la necessitat d’expressar-me. No estic renunciant a res, perquè per mi el reconeixement del dret a decidir seguirà sent un objectiu fonamental, però també ho és el manteniment de la convivència i és que, per mi, una cosa sense l’altre deixa de tenir sentit.

….

Post publicat en el meu Facebook en data 04-10-17

Manifestació Diada 2017

Any rere any acabo la Diada estupefacte quan sento les valoracions que en fa el govern del PP, perquè dubto que enlloc del món, enlloc, després de que centenars de milers de persones omplin carrers i places, és quedin impassibles.

Voler reduir l’impacte o el numero de les persones que s’han manifestat és ridícul; voler fer creure que la gent que ha sortit al carrer ha estat manipulada per quatre dirigents radicals, demostra una ceguesa pròpia dels ignorants.

En democràcia, quan la gent de forma tant massiva reivindica un canvi de marc legislatiu, o un canvi de statu quo, la política ha de saber estar a l’alçada, buscar i proposar solucions.

Parapetant-se darrera lleis i tribunals potser aturin momentàniament el procés, però no podran frenar sentiments i voluntats. Quin error més gran voler solucionar un conflicte polític imposant la legalitat, abans que voler convèncer en el terreny de les legitimitats !

…….

Post publicat al meu Facebook en data 11-09-17

Una manifestació, molts sentiments

Així ho he viscut i així ho he sentit. Llegirem molts titulars contradictoris i de nou tornarem a veure les interpretacions interessades d’uns i altres. Jo em quedo amb aquest cúmul de sentiments…

VALENTIA. El “no tinc por” ha estat la constant i el denominador comú de tots els manifestants.

AGRAÏMENT. Els aplaudiments sincers al pas de la capçalera de la manifestació, al pas dels mossos, de les altres forces de seguretat, dels serveis d’emergència i personal sanitari.

PAU. El crit unànime contra el terrorisme, a favor de la pau, però també contra el tràfic d’armes i contra la hipocresia de molts governants.

DIVERSITAT. Senyeres, estelades i banderes constitucionals desfilant en una mateixa manifestació, símbol claríssim de la societat plural que tenim.

TOLERÀNCIA. Just davant meu dos homes de la mateixa edat, separats per centímetres. L’un cridava “Viva el Rey” i l’altre ho feia dient “Fora el Borbó”. Ambdós sense mirar-se, cadascú a lo seu, però respectant-se la llibertat d’expressió.

CONVIVÈNCIA. He vist moltes pancartes contra la islamofòbia i també molts musulmans manifestant-se al costat de catòlics, cridant contra la violència.

CIVISME. Una vegada més els ciutadans han donat una lliçó de saber entendre els diferents espais i moments per expressar-se. S’han sentit crits reivindicatius, però també s’han viscut moments de gran emotivitat i de record per les víctimes.

Ha estat una manifestació molt especial, en uns moments polítics molt complicats, però tot i així Barcelona i Catalunya han demostrat, una vegada més, el seu civisme i la seva tolerància, però també la seva imparable i irrenunciable llibertat d’expressió. Potser algú no s’haurà sentit còmode i hagués preferit una manifestació amb un únic crit contra el terrorisme, però la societat te moltes coses a dir i quan te oportunitat les expressa amb llibertat. Així ho he viscut, així ho he sentit.

….

Post publicat al meu Facebook en data 26-08-17

Reflexions i respostes a alguns posicionaments de caire xenòfobs

1. Soc dels que penso que vivim en un mon global en el que és impossible posar fronteres físiques i, per tant, les persones que viuen en condicions difícils tenen la lògica i legitima aspiració de emigrar per intentar sortir del pou de la misèria en el que és troben.

2. Per tant, qui som nosaltres per negar-los-hi una oportunitat o, encara més, qui som nosaltres per exigir o desitjar que els deportin a tots cap als seus llocs d’origen ?.

3. La historia del món està escrita per moviments migratoris, o no recordem com es va colonitzar tot el continent americà, o quan tants espanyols van tenir que emigrar per anar a Alemanya, França, Mèxic o Argentina per guanyar-se la vida o per fugir de la Guerra Civil ?. O, sense anar més lluny, que no veiem que està passant amb la nostra joventut que amb el títol de llicenciat sota del braç han de marxar del país per trobar feina a milers de kilòmetres de casa seva ?.

4. A Europa viuen avui 42 milions de musulmans i, per tant, la Europa del segle XXI és i serà multiracial, multicultural, multireligiosa o no serà i ens hi hem de saber adaptar i trobar els punts de convivència que ens permetin viure en pau.

5. Si els atacs terroristes rebessin la resposta ciutadana del rebuig vers tota la comunitat musulmana, entraríem dins d’un espiral de violència fatal i, llavors sí, el terror hauria guanyat, que és, ni més ni menys, el que persegueixen els terroristes.

PD: Pensem que 8 de cada 10 víctimes que els gihadistes provoquen en el món, son musulmanes. Pensem-hi abans de fer determinades acusacions generalistes…

….

Post publicat al meu Facebook en data 20-08-17

Comiat de Carme Chacón

Veient, escoltant i llegint les sentides mostres de condol per la mort de Carme Chacón he pensat que potser si tot el que s’ha dit de positiu de la seva figura política i humana se li hagués dit a ella, en vida, potser el seu cor feble hagués resistit millor.

 No vull dir que tot el que s’ha dit aquests dies sobre la seva gran trajectòria vital sigui propi d’actituds hipòcrites, ja que estic segur que la immensa majoria dels comentaris han estat dits des de la sinceritat i l’estima, però m’emprenya molt constatar, una vegada més, com a la nostra societat li costa tant expressar en vida de les persones, les seves qualitats.

 Que diferent seria si les relacions humanes les guiéssim des de l’amabilitat i el reconeixement dels mèrits dels altres, tot i les profundes discrepàncies que poguéssim tenir. Potser si ho féssim així els cors patirien menys, no us sembla ?.

….

Post publicat en el meu Facebook en data 11-04-17

Gràcies, Balonmano Granollers !!!

Soc d’una generació de granollerins en la que, encara no ser ben be perquè, semblava que tenies que escollir entre ser del Balonmano o del Basquet. L’Handbol de Granollers ja era molt conegut i havia assolit molts títols nacionals i internacionals quan el Bàsquet va irrompre amb molta força a finals de la dècada dels 70. I aquí a Granollers, erem tant peculiars, que semblava que ens fèiem competència entre clubs, ves quina burrada.

En el seu moment, quan va arribar aquell dia en que tenies que escollir, uns coneguts van acostar-me al club de bàsquet del que vaig quedar-ne ràpidament seduït. Eren els temps de somiar en la primera divisió, de l’arribada dels primers jugadors nord-americans, de l’Essie Hollis…

Per la seva part el Balonmano Granollers seguia al capdamunt de la divisió d’honor i quan un dia vaig anar a veure un dels seus partits, concretament contra l’Atletico de Madrid, un alt directiu del Balonmano va increpar-me a l’entrada al recinte tot dient-me “com podia ser que un directiu del bàsquet (aleshores jo era un jove de vint i pocs anys que just m’acabava d’estrenar a la Junta del CB Granollers) anés a veure un partit de balonmano ?”. He de dir, amb honor a la veritat, que al club de la cistella també havia sentit comentaris discriminatoris pels de “Can Gepes” com vulgarment se’ls anomenava.

Han passat molts anys i malauradament el Basquet de primera divisió va deixar d’existir a mitjans dels 90 i en canvi el Balonmano Granollers, tot i les dificultats econòmiques per les que també ha tingut que travessar, segueix molt viu, sent un exemple de treball en equip, abocat a la formació esportiva, amb valors i capaç de mantenir-se al capdamunt de les competicions en les que participa.

Gràcies al Balonmano vàrem tenir l’enorme satisfacció d’acollir uns Jocs Olímpics, un campionat del món masculí i ara sabem, des d’ahir, que el 2021 el mundial d’handbol femení és celebrarà també a casa nostra. Si a més sumem que cada any és celebra la Granollers Cup, competició internacional per l’handbol base amb milers de nois i noies vinguts de tots els continents, no ens queda altra cosa que dir ben alt i amb emoció: Gràcies Balonmano; gràcies a tots els directius (si, si, també a aquell que va increpar-me fa tants anys) per tots els esforços i il·lusions; gràcies a tots els entrenadors per saber transmetre la seva passió per aquest esport; gràcies als milers de jugadors i jugadores per portar amb tanta dignitat la samarreta del club; gràcies als representants polítics per estar al costat d’aquesta realitat; gràcies a les empreses per donar recolzament a aquest entranyable club i gràcies a una afició que, tot i ser petita – perquè som una ciutat petita – segueix donant força i raó de ser a tota aquesta xarxa d’energies i sentiments que ha permès situar Granollers al mapa de les ciutats compromeses amb l’esport i els seus valors.

…..

Post publicat al meu Facebook en data 29-01-17