Trepitjar de peus a terra

A la majoria de les persones ens agrada trobar explicacions en tot allò que ens afecta. Ens preocupa entendre perquè passen les coses i quins objectius es persegueixen darrera d’una actuació determinada, hi estiguem o no d’acord. Ens agrada, en definitiva, conèixer el perquè de tot plegat, sobretot per intentar preveure com poden anar les coses en un futur. Això es el que he intentat esbrinar des de fa un parell d’anys en relació a tota l’estratègia que ha seguit en el decurs d’aquest període la direcció nacional d’Esquerra Republicana i he de dir que, fins fa poc, entenia que el seu pacte amb el PSC perseguia treure del poder a Convergència i Unió, malgrat la seva anunciada equidistància. Segurament la gent d’Esquerra pretén ocupar l’espai polític que una suposada desfeta de CiU deixaria lliura i tot i que des d’una òptica nacionalista ho haguem considerat gairebé com una traïció a la pàtria, es pot entendre perfectament la maniobra dins d’una dinàmica d’enginyeria política pura i dura.

El que no acabo de veure es on ens porta la seva actual posició en relació a la reforma de l’Estatut. Es pot comprendre el seu disgust al comprovar com l’Artur Mas es va avançar al pacte amb Zapatero abans que, de ben segur, ho hagués fet el mateix Carod Rovira, però un cop superat l’ensurt i la lògica decepció al veure’s menyspreats per aquell al qui fins la data havien recolzat, on ens condueix la seva obstinada contrarietat i el seu hipotètic No a l’Estatut ?…

Perquè, mes enllà de qüestionar-los-hi la seva manca de coherència i discutir-los-hi (amb números a la mà i amb tota la documentació que vulguin) que l’acord de la “Moncloa” es millor que les propostes inicials que el govern tripartit va presentar en la fase negociadora del Parlament de Catalunya, cal preguntar-los-hi que s’aconsegueix votant en contra d’aquest Estatut ?… Com pot un Partit amb responsabilitats de govern i que aspira a desbancar definitivament a Convergència, que diu voler guanyar la capacitat d’influència en la centralitat política catalana, presentar-se a un referèndum i demanar el No, o l’abstenció, a un nou Estatut clarament millor que el que tenim i superior en moltes de les seves parts al que fins i tot el tripartit estava inicialment disposat a acceptar ?… Perquè, després d’un hipotètic rebuig majoritari de la ciutadania, que faríem, quin seria el següent pas dins la política catalana?…

No em preocupa si el govern tripartit esgotaria, o no, la legislatura (tot i que seria ben trist contemplar un govern enfrontat ni mes ni menys que en l’objectiu que els va aparentment unir), el que em provoca perplexitat es saber quina direcció prendria la política catalana si ens atenguéssim a les propostes dels estrategs republicans. Perquè, després de que la via per una nova reforma estatutària quedés aniquilada per uns quants anys, quin seria el nostre futur ?.

El procés estatutari arriba a la seva fi i potser ja ha arribat l’ hora de superar la política dels gestos i dels discursos estèrils per passar a ser conscients de les nostres possibilitats reals dins l’actual conjuntura política espanyola. Ens agradi o no, es hora de trepitjar de peus a terra i de tornar a les polítiques possibilistes i d’oblidar-nos, per ara, de les quimeres idealistes que avui per avui no ens poden portar enlloc…

……..

Article publicat a la Revista del Vallès i després en el meu antic bloc, en data 06-03-06

L’hora d’Artur Mas

El denominador comú present en l’acord que va permetre la redacció final de l’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya el 30 de setembre de l’any passat i present, també, en el recent acord entre el PSOE i CIU que ha permès desencallar les negociacions dels partits catalans i el govern espanyol i que facilitarà, finalment, l’aprovació d’un nou text estatutari que sigui admissible per la majoria, es diu Artur Mas. S’ha de reconèixer que la decisiva intervenció del lider nacionalista, en les dues negociacions, ha estat determinant, primer, per assolir un text ambiciós (el que va aprovar el Parlamament) que ha de significar l’objectiu a assolir en el futur polític a mig i llarg termini per la identitat, el finançament i l’autogovern català i, segon, per aconseguir un acord de mínims possibilista amb el govern de l’Estat que, tot i no omplir les aspiracions catalanes, permet una substancial millora en un entorn polític i mediàtic massa enterbolit i saturat.

La responsabilitat i la moderació demostrada per l’Artur Mas tot i formar part d’una formació política que, recordem-ho, està a l’oposició a Catalunya i que en el Congrés dels Diputats no juga cap paper determinant, ha estat clau per assolir ambdós acords. Provablement lo previsible i políticament correcte, si ens atenguéssim a les normes bàsiques de l’estratègia d’oposició, hagués estat provocar la caiguda del govern Maragall no aprovant el primer text estatutari, però la maduresa d’un polític amb clara vocació de govern va pesar mes que l’estratègia a curt termini.

De nou i davant la constatació de que el PSOE seria incapaç d’acceptar les peticions inicials catalanes, amb l’evidència absoluta de que el PSC no podria persuadir als seus companys perquè admetessin les pretensions per ells defensades, el mes fàcil i el que provablement hagués produït una rendibilitat electoral immediata, hagués estat deixar que la negociació fracassés per fer palès que el tàndem PSC-PSOE no funciona. Però enlloc d’actuar amb aquesta visió estratègica de curta volada, l’Artur Mas ha conduït sàviament el procés cap el terreny de lo possible però sense hipotecar el futur, sense renunciar a que en els propers anys, al menys en el terreny del finançament, puguem anar apropant-nos a les aspiracions previstes en el text que va aprovar el Parlament Català.

El President de Convergència i Unió ha demostrat en aquest transcendental moment històric que es el líder català mes influent, capaç de fer pujar el llistó de les reivindicacions catalanes en forma d’un text inicial que, tot i que no s’aprovarà, servirà de referent per les aspiracions nacionals de futur i que ha estat determinant per ser mes forts en les decisives negociacions amb l’Estat i capaç, també, de protagonitzar (assumint d’aquesta manera el rol del qui té la màxima responsabilitat catalana tot i no ser-ne el president) un acord final amb José Luis Rodriguez Zapatero, demostrant tenir un perfil estadista que, sens dubte, li assegura centralitat política i li pot obrir moltes portes en un futur no massa llunyà. L’hora Mas s’apropa…

……..

Article publicat a la Revista del Vallès i després al meu antic bloc, en data 24-01-06

Per l’Estat de Dret no ha acabat encara la transició

El brutal crim dels joiers de Castelldefels ha posat de nou en el centre de la polèmica la suposada fragilitat del sistema judicial i penal espanyol. Preocupa, sens dubte, que un dels presumptes homicides ja hagués matat un altre joier uns quants anys abans, deixant en evidència tota l’organització penitenciaria, qüestionant-ne els programes de reinserció social i els sistemes de reducció de penes. Ara bé, tot i l’alarma que un fet tant abominable com aquest produeix en la població, no podem caure en la temptació de prejutjar tot el sistema públic que ha de vetllar per la justícia en el nostre país, no envà comportaments humans tant detestables com l’ocorregut a Castelldefels pot succeir fins i tot en la millor de les societats organitzades d’occident. Ni la millor llei, ni la mes eficaç policia, ni el millor centre penitenciari, podran evitar mai tots i cadascun dels comportaments delictius de que el ser humà pot ser capaç de protagonitzar. Dit això, que em sembla una evidencia, hem d’exigir que aquest Servei es doti, precisament, de tots els recursos i mitjans necessaris com si fos possible arribar a l’escenari perfecte on el crim deixés d’existir. En definitiva, hauríem de dotar-nos d’un sistema policial, judicial i penitenciari tant eficaç que davant d’un altre crim tant detestable com el de Castelldefels només jutgéssim l’acció malvada dels seus criminals i no a tot el sistema públic implicat.

Avui, malauradament, estem lluny d’aquest anhelat escenari, no envà totes les polítiques judicials i policials son encara, tot i els 25 anys de democràcia, les germanes pobres de l’administració espanyola. Només cal repassar, any rere any, els pressupostos de l’Estat per comprovar com els ministeris competents en la matèria son els que disposen de la pitjor dotació econòmica… Seria injust no reconèixer evidents millores tant pel que fa als nostres Jutjats, a les nostres casernes policials o als centres penitenciaris, però es evident que aquestes millores son clarament insuficients per una societat que evoluciona mes ràpidament que les lleis o els sistemes per prevenir, jutjar i corregir els comportaments il·legals.

No cal esperar, doncs, a alarmar-nos amb casos com el d’aquests innocents joiers, per altre banda difícilment evitables com ja he comentat anteriorment, només cal que analitzem l’estat de saturació de les presons (on els programes de reinserció son de difícil aplicació) o l’insuficient planta judicial (amb jutjats desbordats com els de Granollers en els que s’està reivindicant un nou edifici des de prop de 15 anys) o els mètodes de gestió totalment ineficaços en tota l’organització judicial espanyola (on estan els programes per motivar l’estabilitat laboral en els jutjats, per exemple ?) per adonar-nos que tenim un sistema públic clarament insuficient per prevenir i combatre el delicte o per recuperar per la societat als seus delinqüents.

En democràcia l’Estat de Dret només s’assoleix si el poder Judicial està en el mateix nivell de prioritat que el poder Legislatiu i l’Executiu. Si no dotem la Justícia de tots els mitjans i recursos per que sigui eficaç, aquesta justícia estarà en crisi i, amb ella, tot l’Estat de Dret… Avui per avui, tot i l’aclamat èxit de la transició espanyola, no ens podem enganyar: tenim un sistema judicial encara poc àgil i bastant arcaic. Des d’aquesta òptica crítica del sistema es evident que per el nostre Estat de Dret no ha acabat encara la transició…

…..

Article publicat a la Revista del Vallès i després en el meu antic bloc, en data 11-12-05

Per un govern que governi

Just ara fa un any vaig començar aquesta columna quinzenal amb la ferma voluntat de fer critica positiva i constructiva del nostre entorn col·lectiu, alhora que demanava als qui em llegissin que no prejutgessin els meus comentaris simplement per els meus antecedents polítics. Imagino que haurà estat difícil no veure-hi en ells les tendències nacionalistes i lliberals que defenso, però tot i així espero que hi hagin vist, també, respecte i consideració per a tots aquells que no estan en la mateixa línia de pensament.

Aquests dies, però, coincidint amb els primers dos anys del govern tripartit català, no puc resistir-me de fer-ne una crítica directa i sense embuts. Serà difícil, doncs, mantenir enlairada la bandera del positivisme que he volgut defensar en tot aquest temps i, provablement, els que no hi estiguin d’acord pensaran que les meves opinions estan marcades d’antuvi, però es que els constants desencerts i situacions ridícules que ha generat el govern Maragall ha estat tan gran, que fins i tot els moderats no ens en podem quedar al marge.

Veritablement estem instal·lats en una mena de surrealisme polític presidit per una persona que qüestiona públicament el seu propi govern i que ni els seus companys socialistes li respecten les seves pròpies decisions, un govern en crisi total des de fa massa temps, format per tres partits en constant pugna per assolir protagonismes mediàtics i en continues contradiccions. Tenim un govern desorientat, desorientador i que no genera confiança, un govern vigilat des de les diferents direccions dels partits que el conformen, amb polítics amb mes poder i influència fora que dins, que el debiliten i el desautoritzen dia a dia amb manifestacions i declaracions de sentit contrari. I, finalment, tenim el govern mes pendent i depenen de Madrid com mai havia existit en tota la història de l’autogovern català. Vivim, en definitiva, dins d’una perplexitat política de tal envergadura que ni els mes anàrquics podrien superar.

La negociació final de l’Estatut va salvar – per uns dies – el prestigi polític del President però, ell sol, va tornar a debilitar-lo amb la fallida renovació del seu govern, evidenciant una vegada mes que la millor sortida per Catalunya es acabar amb aquest suplici, anticipant les eleccions els mes aviat possible. Només així es tindrà la possibilitat d’ordenar una situació tant negativa pels interessos de país. Només així podran acabar-se les desavinences, les contradiccions i les constants desautoritzacions que debiliten un govern realment surrealista que penso no ens convé. Només així podrem tenir un nou govern que generi il·lusió i confiança i que no discuteixi tant i decideixi mes, un govern, en definitiva, que governi !.

…….

Article publicat a la Revista del Vallès i després en el meu antic bloc, en data 20-11-05

Respecte per Catalunya

Polèmica, crispació, demagògia, ignorància ?… francament no se per on començar l’article sobre l’aprovació del nou Estatut de Catalunya i les reaccions que ha suscitat. S’han dit tantes barbaritats, s’han escrit ja tantes opinions, que se’m fa difícil afegir algun comentari mes que no sigui reiteratiu. Tot i així, estem davant d’un tema de tanta importància pel nostre futur col·lectiu que per tots aquells que intentem dir la nostra a través dels mitjans de comunicació es quasi una obligació deixar clar que en pensem de tot plegat…

Dins de la mes estricta normalitat democràtica, en compliment del que estableixen les lleis, Catalunya – per mitjà dels seus representants polítics – ha iniciat el camí per reformar un Estatut que, després de 25 anys de fer un bon servei, ha quedat caduc i superat abastament per les necessitats d’una societat diferent a la de 1980. Després d’un intents i llarg debat, els nostres parlamentaris han consensuat un nou text certament ambiciós però votat per quasi bé tothom, des de les posicions mes nacionalistes fins les constitucionalistes i des de l’esquerra fins el centre, amb una evidència clara de que el redactat final es fruit d’una voluntat il·lusionada de millorar l’autogovern i el finançament en un nou marc de relacions amb l’Estat.

Ara, seguint amb la mes estricta normalitat democràtica, es en el Congrés dels Diputats de Madrid on s’ha de debatre la proposta catalana. Serà llavors quan veurem com responen finalment els uns i els altres i si els representants catalans mantenen la seva unitat d’acció. Hauria d’entendre’s amb la mateixa normalitat que des de Catalunya es plantegi una reforma ambiciosa pensant amb l’horitzó d’una generació com que provablement des de l’Estat es contempli la modificació com un canvi massa difícil per l’actual estructura autonòmica. Uns i altres han d’afrontar la negociació amb serenor i, repeteixo, amb normalitat democràtica.

Preocupa i molt, però, l’enrenou mediàtic i polític que ja s’ha generat abans de que les sessions parlamentaries hagin començat, evidenciant-se una vegada mes que Catalunya segueix essent un problema per Espanya. Sembla que estiguem ancorats en el passat, que de res hagi servit la modernització del país o la gran aportació catalana a l’estabilitat democràtica… Es trist contemplar com una bona part d’Espanya segueix recelant agrament de les legitimes aspiracions polítiques de Catalunya, sense importar-li gens ni mica que la immensa majoria del poble català demani mes autogovern i millor finançament.

De seguir per la direcció que estan agafant les declaracions prèvies serà molt difícil evitar els perjudicis per la convivència doncs, fins i tot pensant en el millor dels escenaris possibles i si al final s’acaba consensuant un nou text, les difamacions i la catalonofóbia que ja s’ha generat sense cap escrúpol, poden deixar ferides difícils de tancar. Catalunya mereix respecte i Espanya necessita serenor

…….

Article publicat a la Revista del Vallès i després al meu antic bloc, en data 10-10-05

Mayoral: 500 dies, pocs canvis

Dotze anys compartint tasques de representació política, ja sigui des del treball conjunt en aquell període d’acord tripartit, com des de les opcions clarament diferenciades entre govern i oposició, son prou temps per conèixer – al menys des d’una òptica política – a les persones amb qui has conviscut en aquell mateix espai de servei públic i la distància que em comporta ara mateix el estar allunyat d’aquell àmbit d’actuació municipal fins i tot em desperta un sentiment de solidaritat i complicitat per tots aquells ex – companys que han continuat treballant per que la nostra ciutat millori dia a dia. Podria dir-se que sento per ells una espècie d’afinitat gremial que supera clarament les diferents maneres que podem arribar a tenir alhora d’exercir el govern municipal.

Es des d’aquesta doble vessant de les experiències compartides i de l’apressi personal per la llarga relació viscuda, que en el relleu de l’alcaldia entre Josep Pujadas i Josep Mayoral vaig pensar que era una bona decisió per tothom. Pujadas podria projectar la seva gestió política mes enllà de l’acció municipal sense el desgast personal acumulat després de tants anys, Mayoral podria aportar una manera mes dinàmica de dirigir les coses públiques i la Ciutat podria rebre un nou impuls si finalment es superava una etapa excessivament llarga, per mi esgotada, d’un mateix mandatari al capdavant del Consistori granollerí. Vaig pensar que, al menys al llarg de l’actual legislatura, l’entrada a l’Alcaldia d’en Josep Mayoral podria significar per la Ciutat un pas endavant per desencallar vells contenciosos i per reactivar determinats projectes molt necessaris pel desenvolupament del municipi. Ho creia així perquè, tot i les advertències de mes d’un de que en Mayoral no faria res mes que donar continuïtat a l’estil i obra d’en Pujadas i s’encallaria en una visió massa sectària de la política, pensava i recordava el Mayoral gestor, amb capacitat i agilitat a l’hora de prendre decisions i l’imaginava carregat d’il·lusions per liderar, per fi, l’empresa a la que durant tants anys havia servit des d’un segon nivell.

Els que han tractat de prop amb el nou Alcalde li reconeixen un talant mes enèrgic i mes decidit, però s’ha de dir que en la política dels fets i dels resultats sembla que seguim instal·lats en aquell mateix estil de fer política, poc ambiciós i absolutament previsible, de treballar sense fer soroll per que res no canvi, però sense la creativitat i la gosadia necessària per projectar la ciutat i engrescar als que hi viuen. La redacció del nou Pla General, la gestió de la Fira de l’Ascensió o la recent decisió de renovar les zones blaves del centre de la ciutat amb l’ajornament de l’ampliació de voreres d’alguns carrers d’aquesta zona, son exemples clars d’aquella manera de fer tant poc dinàmica.

En canvi, en allò que s’ha mostrat mes incisiu, com es en el cas de la solució a la crisi de la Policlínica, hem descobert l’altre vessant que auguraven els seus detractors, el Mayoral intervencionista i massa decantat per la gestió pública en detriment de la privada.

Queden prop de dos anys per que s’esgoti aquest mandat municipal i personalment m’agradaria, perquè penso que la ciutat hi sortiria guanyant, descobrir un Josep Mayoral mes emprenedor, capaç de definir un estil propi, mes ambiciós, menys previsible, mes dialogant i, sobretot, mes obert a la col·laboració de la Societat Civil amb l’Administració. D’aquí 500 dies mes en podrem tornar a parlar…

………

Article publicat a la Revista del Vallès i després en el meu antic bloc, en data 19-07-05

Policlínica: les preses ens poden sortir molt cares

En aquestes alçades de la polèmica, segurament ja no es hora de valorar la resolució de la Generalitat que implica la no renovació del concert amb Policlínica del Vallès, tot i que la decisió condemna de forma tàcita el tancament d’ aquesta institució històrica granollerina.

Podríem debatre si ha estat una maniobra conseqüent d’un govern que creu mes en la sanitat pública que en la privada, també podríem analitzar si en la presa de posició s’han tingut en compte algunes deficiències del servei que provablement oferia la Policlínica o fins i tot podríem discutir si han pesat massa els antecedents i actituds d’alguns dels protagonistes en conflicte, però, com deia, segurament ja no es hora de fer-ho, doncs en aquests moments tot està dat i beneït… El cert es que l’Administració contractant té la facultat legitima de no renovar el concert si així ho estima convenient i la Policlínica, si pensa que s’han vulnerat els seus drets, haurà d’acudir a la Justícia per dilucidar-ho.

Com a ciutadans, però, hem d’exigir als polítics implicats que darrera de les decisions valorin les conseqüències. I es en aquest estadi de la qüestió on dona la sensació que els responsables de la resolució van tenir molt clar que la Policlínica els hi era un destorb però no van mesurar les connotacions d’un precipitat tancament, perquè no s’entén de cap manera que ara, a corre cuita, s’hagin de fer obres (que de ben segur valdran molts diners i estaran marcades per una perniciosa provisionalitat) per habilitar l’antic edifici de la Guardia Urbana i transformar-lo en unes dependències sanitàries que difícilment assoliran els nivells que la pròpia administració estableix per altres centres de similars característiques.

La mateixa precipitació s’observa en l’absorció i integració del planter de treballadors de la Policlínica a l’Hospital. Em temo que, fruit d’aquesta urgència, hauran prevalgut abans els plantejaments polítics per evitar una crisi laboral al carrer, que l’aplicació dels criteris tècnics que asseguressin la viabilitat, present i futura, de l’operació. No tinc tots els elements de judici per opinar sobre si el servei sanitari que finalment en resulti de tot aquest terrabastall quedarà assegurat pels ciutadans, però tot fa pensar que les preses mostrades en la gestió de la sortida a la crisi de la Policlínica, tant pel que fa a la provisionalitat de les obres, com per l’absorció dels treballadors, ens poden sortir molt cares i d’això si que n’hauran de donar compte els responsables d’aquesta decisió…

Algun dia haurem de saber perquè no es va optar per resoldre el problema des de dins de la Fundació de la Policlínica i així donar temps a cercar una transició menys traumàtica i menys costosa o, si aquesta via resultava inassolible, perquè no es dotava primer de tots els mitjans necessaris a l’Hospital per que pogués assumir l’increment del servei un cop tancada la Policlínica, sense necessitat de reformar a corre cuita unes instal·lacions que fins i tot per la Guardia Urbana ja eren obsoletes ?…

…….

Article publicat a la Revista del Vallès i després en el meu antic bloc, en data 19-06-05

Sucursalisme de proximitat

A l’entorn del debat sobre el nou Estatut, tots hem llegit o sentit opinions que coincideixen en destacar el paper cabdal que tindrà en tot el procés l’entesa entre el PSOE i el PSC. Zapatero va prometre, però, que allò que aprovés el Parlament Català seria acceptat a Madrid i, en canvi, vists els antecedents i la manera en que els diputats del PSC queden absorbits en allò que interessa als diputats del PSOE, sembla clar que no s’avançarà en el debat Estatutari si abans no existeix acord entre ells o, malauradament, si els de la “central” no accepten la proposta dels de la “sucursal”.

Ja sé que aquesta acusació de sucursalisme no agrada gens als socialistes catalans, però les proves al respecte son contundents des de fa molt temps. Tots recordem situacions absolutament contradictòries quan el PSC al Parlament de Catalunya ha votat “blanc” i els diputats del mateix partit, a Madrid, han votat “negre”. Encara tenim fresc a la memòria les continues desautoritzacions de les que ha estat objecte el President Maragall per part del president i els ministres espanyols en el poc temps de vida del govern tripartit català i els conseqüents canvis de timó que s’han constatat per no perjudicar el projecte comú del socialisme espanyol que sempre, sempre, està per d’amunt del projecte que de ben segur també deu tenir el socialisme català.

Aquesta visió crítica, que des de la perspectiva nacionalista temem, pot semblar excessivament pessimista per aquella gent que o no te el mateix sentiment nacional o senzillament no els preocupen les picabaralles sobre competències autonòmiques, balances fiscals o drets identitaris si no els toca de prop i es per aquesta raó de proximitat que vull comentar el darrer episodi de sucursalisme polític viscut en la sessió del dia 10 de maig en la Comissió de Justícia del Congrés dels Diputats de Madrid:

Aquell dia, CiU va proposar la creació de 7 jutjats de la nova jurisdicció mercantil, un d’ells per Granollers. Cal explicar que aquests nous jutjats, que dirimeixen els procediments que abans anomenàvem suspensions de pagaments i fallides, actualment només estan situats a les capitals de província en una clara centralització dels serveis públics. Doncs bé, tot i que des de la mateixa proclamació de la Llei que els hi va donar contingut, els Col·legis professionals, les Cambres de Comerç, els Sindicats, els Ajuntaments i, davant de tots, la mateixa Generalitat van reivindicar la opció de que a Catalunya s’ampliés la planta judicial per donar sortida a la realitat industrial i econòmica de bona part del territori i així aconseguir que els Jutjats Mercantils podessin situar-se també a Granollers, el PSOE (amb la participació inclosa dels diputats del PSC) va votar en contra d’una proposta que els socialistes catalans haguessin acceptat de bon grat…

Podem imaginar les raons d’estratègia política del PSOE que potser no li interessava que prosperés una moció de l’oposició o fins i tot que no entengués les necessitats jurídiques d’un territori industrialitzat molt diferent a la resta de l’Estat, però no podem comprendre la claudicació del PSC en plantejaments que beneficien Catalunya i que, en altres fòrums, defensaria de ben segur. Si el sucursalisme s’esbrina tant fàcilment en una qüestió menor, quin Estatut podem esperar ?…

……..

Article publicat a la Revista del Vallès i després en el meu antic bloc, en data 23-05-05

Fira fluixa, Festa pobre

Si es confirma que els Concessionaris d’automòbils de Granollers no assistiran a la Fira de l’Ascensió d’enguany, aquest entranyable certamen comercial del Vallès Oriental rebrà un cop molt dur per la seva viabilitat. Tot i que en els darrers anys la davallada constant dels expositors deixés entreveure la greu crisi de la nostra Fira, la constatació, ara, de que un sector tant important com l’automació digui prou, ens ratifica sense mes contemplacions que el model de l’Ascensió no serveix per l’inici del segle 21.

Els granollerins, que ens sentim cofois de la nostra història col·lectiva ens costa acceptar que una cosa que ha funcionat molt bé deixi de fer-ho i, cal reconeixeu-ho, ens molesta que ens ho diguin. Tot i que portem anys adonant-nos que la Fira no va, anys comprovant que el seu principal objectiu de promoció del teixit industrial i comercial del Vallès ha deixat de donar resultats, anys essent conscients de que aquesta promoció només s’assoleix en fires monogràfiques d’abast nacional o internacional i anys comprovant que la nostra estimada Fira només cobreix les expectatives per els expositors de venda directa, portem tots aquests anys sense saber reaccionar i trobar les altres alternatives mes adients per la promoció econòmica de la nostra ciutat.

Si del que es tracta es de mantenir un espai per passejar, berenar i distreure la quitxalla al parc d’atraccions, fem-ho, per això l’Ascensió també es Festa, però no ens enganyem mes. Reconeguem que la Fira que tots enyorem no podrà repetir-se avui dia i acceptem que mes val que els esforços de l’Ajuntament, de la Cambra de Comerç, de la Unió Empresarial i de tots aquells que hi col·laboren s’orientin cap a noves formules de promoció.

Potser si des del primer moment en que es va parlar de constituir un organisme de gestió públic – privat s’hagués acceptat, sense pors ni prejudicis, que la Fira de l’Ascensió tal i com la coneixíem havia deixat de tenir sentit i, per tant, hagués quedat al marge d’aquell anhelat organisme, avui provablement ja estaria en ple funcionament i potser apunt d’inaugurar algun esdeveniment mes idoni per la promoció de l’important teixit industrial i econòmic de la Comarca. Si fóssim capaços d’alliberar-nos de la càrrega que suposa la Fira d’avui, estic convençut que hi sortiríem guanyant perquè tots els agents interessats veurien viable, no com ara, la creació d’una nova institució projectada per ser veritablement útil.

Si deixem la Fira de l’Ascensió pel record satisfet de les generacions que la varen viure en plenitud i sabem passar pàgina a la història, podríem centrar-nos en una millor Festa. Si per contra ens obstinem en aguantar un model caduc i seguim perdent temps sense abordar, globalment, la promoció econòmica que mereix la nostra Comarca, ens quedarem amb una Fira fluixa i una Festa pobre…

………

Article publicat a la Revista del Vallès i després en el meu antic bloc, en data 16-03-05

Doble moral

Sovint s’acusa als polítics de confondre a la població segons els interessos conjunturals i les necessitats partidistes i molt freqüentment observem que l’ús de missatges demagogs serveixen per despistar el veritable interès general que mai s’hauria de perdre de vista…

Dispenseu-me aquest inici amb un comentari tant agre – i per alguns poc “positiu” – però el cert es que ja fa dies que em ronda l’article d’avui i, un dia pel referèndum Europeu, un altre per la polèmica de l’urbanisme de Palou, o en la darrera edició per la crisi de la Fira de l’Ascensió, l’he anat deixant de banda, però ja fa temps que tinc el pap ple de comprovar l’enorme hipocresia amb que s’està tractant el tema del Quart Cinturó.

Resulta que molts d’aquells polítics que han sortit al carrer animant la reacció ciutadana en contra d’aquesta infrastructura vital pel desenvolupament del nostre territori, desplegant la bandera ecològica i emparant-se amb arguments idíl·lics però molt poc creïbles, son els mateixos que des dels seus despatxos de direcció política en els Ajuntaments d’aquesta mateixa zona, han impulsat el creixement (potser poc sostingut ?) dels seus municipis, doblant en alguns casos la població residencial i multiplicant els polígons industrials, convertint el mateix territori, que amb l’oposició al Quart Cinturó pretenen preservar, en un espai altament densificat i amb unes comunicacions absolutament insuficients i constrenyedores.

Es aquí on la doble moral i la hipocresia a que feia menció anteriorment prenen forma doncs per aconseguir mes ingressos municipals no han tingut cap escrúpol en permetre la construcció de noves urbanitzacions de tota mena, aprofitant el moviment migratori del Barcelonès cap al Vallès Occidental i Oriental i acceptant, implícitament, la vinguda massiva de nous veïns i empreses. En aquest cas l’argumentari de la sostenibilitat i la defensa del medi ambient no es necessari aplicar-lo… Per contra quan una altre administració o partit polític impulsa una infrastructura com la del Quart Cinturó, llavors si, totes les pors ecològiques treuen cap.

Es pot entendre la preocupació per un territori que dècada a dècada ha anat transformant-se i perdent la forma natural en ares del desenvolupament econòmic propi d’una societat industrial, però potser les lamentacions de bona part dels polítics de l’esquerra catalana arriben massa tard, oblidant que som on som, també, per les seves pròpies decisions. Ara, com a mínim, sembla fer us d’una doble moral el promoure que vinguin a residir molta mes gent i empreses a les nostres comarques i després tancar els ulls i barrar el pas a les infrastructures necessàries per fer viable aquest important creixement. Negar l’evidència si que pot fer insostenible viure i treballar a les nostres comarques…

………

Article publicat a la Revista del Vallès i després en el meu anterior bloc, en data 1-03-05