Crisi amb final poc feliç

Estem en crisi, a les portes de la recessió i fins i tot s’augura la deflació. No penso escriure sobre economia i les causes que ens han portat fins aquí doncs no en soc expert, però si que em preocupen i molt les mesures polítiques que es deixen entreveure per tal de corregir els errors del sistema amb l’excusa de que en el futur no es puguin repetir els escàndols especuladors que han provocat el sinistre panorama en el que estem immersos. Perquè, es clar, els mateixos dirigents polítics que han conviscut i permès els abusos d’una bona part del Gran Capital, ara han de cercar les solucions per sortir del pou i mirar de que mai tornem a caure-hi… i jo em pregunto, quina confiança ens mereixen si abans han estat còmplices d’aquest desastre?

Em preocupa, i molt, que la Alta Política reaccioni en el sentit de que, com que ella no ha participat – gens ni mica – en les causes que han generat la crisi, s’han de buscar mesures correctores – només – en una part del sistema. Es a dir, a mes crisi, mes poder públic i menys sector privat.

Em preocupa, i molt, que paguin justos per pecadors i que la solució de la crisi passi per un increment regulador que acabi retallant – encara mes – la llibertat individual i la iniciativa d’una societat civil cada cop mes controlada i menys emprenedora.

La Alta Política no ha sabut fer els deures i no ha volgut frenar a temps els excessos especulatius i, el que es pitjor, ara que ja es evident el que ha passat i el perquè i per qui estem on estem, no faci res per que paguin els qui han provocat i permès tot aquest desgavell. El final poc feliç que s’albira es la sortida fàcil i alhora interessada pel sector públic. Enlloc de retocar el sistema i, sobretot, fer que paguin els que se n’han aprofitat, ens voldran portar a un nou escenari econòmic en el que, evidentment, la Alta Política es veurà reforçada, obviant absolutament que ella també ha estat còmplice de la situació.

………

Post publicat al meu Facebook en data 09-11-08

Fem Granollers

Els darrers 30 anys de democràcia i modernització del país han comportat una millora molt important en el camp de les llibertats i del nivell de vida de la nostra societat. Les diferents administracions, Estatal, Autonòmica i Local han assumit un paper protagonista determinant en tota aquesta transformació de tal manera que de mica en mica i de forma gairebé imperceptible el moviment de la societat civil, tant imprescindible en d’altres moments de la història del nostre país, ha anat cedint espais a la forta empenta del sector públic.

De ben segur que en molts aspectes aquest canvi de rols era del tot inevitable i podríem dir que fins i tot desitjable, no envà correspon a les administracions i no a les entitats privades fer-se càrrec dels ajuts socials i de les cobertures universals de la sanitat o l’ensenyament, per posar uns exemples ben entenedors. Tanmateix, l’ordre i justícia en el sistema fiscal ha aportat a les arques públiques unes sumes tant importants de diners que, en bona lògica, s’havien de revertir a la població en forma de serveis que en d’altres temps assumien solidàriament moltes entitats del camp associatiu.

Fins aquí res que no estigués previst. El que ens preocupa es que l’èxit del mateix sistema públic acabi anul·lant l’iniciativa privada per que aquesta pugui arribar a ser irrellevant i això, pensem, no seria gens positiu per la idiosincràsia del nostre país.

Veiem, amb neguit, com les persones som cada cop mes individualistes i menys solidaries i descarreguem tota les nostres responsabilitats socials en l’administració… (com en tot, existeixen honroses excepcions que en els darrers anys han reeixit contra tot pronòstic, com son els casos de El Xiprer, Gran Centre o Blancs i Blaus). Només 30 anys enrere els pares i mares dels nens discapacitats de la comarca varen ser capaços, per la seva iniciativa, de crear i gestionar una escola que ha estat model a seguir per tot Catalunya i avui, els pares de la generació actual, han preferit que sigui l’administració qui se’n faci càrrec… Fa 60 anys un grup de granollerins van ser capaços de constituir una societat com La Mútua del Carme i al llarg d’aquests anys han aconseguit mantenir-la independent econòmicament i assolir un nivell de qualitat reconeguda arreu però, creieu que avui dia la societat actual fora capaç de crear una entitat similar ?…

D’altra banda moltes de les entitats associatives que segueixen actives necessiten per sobreviure els ajuts públics en forma de subvencions, de tal manera que podríem dir que bona part d’aquesta iniciativa privada també està condicionada per la forta presència de les administracions.

Ens trobem, per tant, en aquests inicis del segle 21, amb un panorama certament preocupant per el que fa a la subsistència de la societat civil organitzada que tant ha fet per definir la manera de ser de Catalunya.

En un altre àmbit, el cada cop mes evident divorci entre els ciutadans i el sistema polític, fa que molta gent que podria fer aportacions individuals a la gestió de la col·lectivitat de mica en mica se’n desentengui, deixant en mans dels aparells dels partits tota la responsabilitat en la gestió pública.

En conclusió, si les entitats privades i el mon associatiu cada cop es menys influent i assumeix menys participació en la gestió col·lectiva i els ciutadans, de forma individual, cada cop s’allunyen mes de la implicació en els afers de ciutat i país, acabarem deixant que les administracions ho acabin gestionant tot i això, sense voler dir que hagi de ser pitjor, de ben segur que serà diferent i ens igualarà a totes les ciutats, perdent-se els trets identificadors de cada comunitat…

Pensem que les ciutats, en el nostre cas Granollers, ha de saber preservar el seu teixit associatiu potent i dinàmic, que sigui capaç de desenvolupar els seus projectes amb l’empenta independent dels seus socis i d’articular i vertebrar un discurs propi, sense partidismes polítics i alhora diferent – si convé – del que pugui pensar o decidir l’administració

…..

Article no publicat. Escrit en data 19-10-08

El Casino. Punt i Final

Durant mesos s’ha escrit molt sobre El Casino i s’han atribuït a les persones que signem aquest article determinades accions i manifestacions que ens agradaria aclarir sense voluntat de provocar mes debat. Per la nostre part desitgem posar punt i final a la polèmica.

Tot va començar quan varem formar part de la Junta Directiva que presidia el Sr. Emili Cot en el període 2000/ 2004. Al llarg d’aquells anys varem constatar que treballar al costat d’aquell president era difícil, no envà la seva manera tant personalista de dirigir l’entitat no ens agradava i, com sigui que va manifestar la seva voluntat de presentar-se a la reelecció, varem decidir no continuar en la seva candidatura. Passàvem doncs a ser socis de base i prou.

En l’exercici dels drets i deures que suposa ser membres d’una entitat, ens varem proposar seguir atents a la vida d’una societat de la que no volíem sentir-nos-en desvinculats. Entenem que ser socis del Casino equival a gaudir de les seves instal·lacions i activitats però, també, a preocupar-se pels seus aspectes organitzatius, econòmics i legals, evidentment aspectes no tant lúdics però absolutament imprescindibles per la bona marxa de qualsevol club.

Així es com en el mes de febrer de 2006 , després de que l’Assemblea Ordinària aprovés un conveni – que enteníem molt perjudicial – amb la societat que gestiona el Bingo i gràcies a l’acció d’un soci que va impugnar el desenvolupament d’aquella reunió i provoqués la repetició de la seva celebració, aquest grup – que des d’aquell moment va ser batejat per la premsa com a “grup crític” – va encapçalar un moviment de socis que va ser capaç de tombar aquell acord tant negatiu amb el Bingo. Aquella acció va derivar en un altre conveni que obria la possibilitat de recuperar l’antic Teatre i, d’entrada, l’aportació de 500.000 € per les obres de reforma i millora de les instal·lacions. Nosaltres varem quedar molt satisfets malgrat, pel que després s’ha vist, no tothom va saber entendre la nostra acció i motivació.

En una Assemblea posterior celebrada el mes d’octubre de 2006, que va servir per aprovar definitivament el nou conveni, es va acordar, també, la creació d’una comissió de socis per vetllar sobre les futures obres a realitzar en compliment d’aquell nou i avantatjós conveni. La Assemblea va decidir que, entre els seus membres, en formessin part dues persones d’aquest anomenat “grup crític”.

En el mes de setembre de 2007 i per sorpresa de tots, el president Sr. Emili Cot va dimitir del seu càrrec sense que ningú expliqués les motivacions que van portar-lo a prendre una decisió tant difícil per una persona que vivia tant intensament el Casino. Només ell i segurament els seus companys de Junta sabran que va portar al Sr. Cot a prendre una decisió tant dràstica, però ningú podrà atribuir-nos cap grau d’implicació en la seva decisió.

Amb la vacant d’un president tant important com el Sr. Cot, amb el que tot i les desavinences comentades cal ser justos i valorar que la seva dedicació al Club ha deixat una empremta valuosa, ens semblava que era hora d’obrir un nova època i, per tant, que es convoquessin eleccions per renovar la totalitat de la Junta Directiva. Així ho varem exposar als companys de Junta del Sr. Cot que, malgrat tot, varen preferir convocar eleccions però només per escollir nou president. Un president que ho seria només per el curt període d’un any i, no ho oblidem, tindria que acceptar – fos qui fos – una junta que no hauria escollit.

El Sr. Joan Garriga – que ja formava part de la Junta – va ser l’únic candidat a la elecció i va passar a presidir l’entitat el mes de desembre de 2007.

No varem amagar en aquell moment (mai amenaçarem com s’ha escrit en el darrer butlletí del Casino) la nostra predisposició a presentar als socis una nova proposta per dirigir l’entitat, tot i que consideràvem prioritari defugir la confrontació per buscar la integració que ens fes mes forts i complerts. Així ho varem fer saber al Sr. Garriga i a d’altres membres de la Junta que, ens sembla, no varen saber entendre els propòsits que ens motivaven. Tant es així que en un dels seus primers acords després d’aquelles converses varen decidir, sense cap consulta a l’Assemblea de Socis, dissoldre aquella Comissió d’Obres de la que hem parlat anteriorment i que tenia, recordem, que vetllar per les futures obres de millora de les instal·lacions.

Posteriorment – sense l’obstacle d’una “incòmode” comissió – hem sabut, no per informacions a l’Assemblea que es el lloc on s’haurien d’haver exposat aquests propòsits, que l’actual Junta ha decidit desestimar el projecte de traslladar el Bingo al subsòl del pati i la recuperació el Teatre…

No volem mantenir mes polèmiques ni fer nous comentaris sobre l’encert o desencert de totes aquestes darreres decisions . Com sigui que ja hem dit que el nostre es un projecte que renuncia a la confrontació i vist el posicionament enrocat de l’actual Junta, que no permet la participació i el contrast d’opinions, i, com sigui que ens queda clar que difícilment podrà haver la integració que considerem imprescindible, anunciem públicament que posem punt i final a la nostre opció sobre la direcció del Casino advertint, però, que en ús legítim dels drets que tenim com a socis i sempre que ho considerem convenient, exposarem les nostres inquietuds tot esperant trobar en la direcció del Club una actitud prou democràtica que sàpiga no confondre opcions diferents amb actituds amenaçadores.

……

Article signat per Joan Bretxa, l’Antoni Duran, en Modest Molina, en Salvador Pardo, en Lluís Sitges i jo mateix. Es va publicar a la Revista del Vallès i El 9Nou del divendres 3 d’octubre de 2008

Penosa indefensió

Que una persona com en Francesc Payas estigui immersa en un procés penal per presumpta delicte de falsedat contra la Hisenda Pública ja es de per si una notícia que et remou els sentiments mes primaris al contemplar com persones, veïnes nostres, hagin pogut actuar sense escrúpols per implicar-lo i aprofitar-se de la seva bonhomia.

Però que el sistema judicial, que ens ha de donar garanties de posar les coses i les persones al seu lloc, porti tant de temps instruint un procediment sense adonar-se de a qui està jutjant, es alarmant…

Es podrà dir que la tramitació no s’ha acabat i que serà en l’acte del Judici Oral quan el Tribunal podrà exonerar de tota culpabilitat en Francesc, i es cert, però que des de l’any 2000 (fa 7 anys !) ningú hagi advertit les seves condicions personals i l’hagi mantingut com a presumpte responsable d’una trama d’enginyeria financera en una complicada trama internacional, et deixa perplexa. Sembla clar que els procediments i protocols per garantir el bon funcionament de la justícia, aquesta vegada, no han funcionat bé i que s’està deixant en indefensió a un autèntic indefens. Certament penós…

……

Post publicat al meu Facebook en data 24-07-07

Hi ha vida més enllà de la política

Sento dir-els-hi que l’article que “Línia Vallès” va dedicar divendres 2 de març al conflicte de l’Escola d’Educació Especial Montserrat Montero va semblar-me molt desafortunat doncs, signat per “Redacció” i en les pàgines destinades a informació, s’opina directament i es pren clarament partit sobre la qüestió, fent unes afirmacions sense fonament que no puc deixar passar per alt, tòt i que la Fundació Vallès Oriental, de la que en sóc patró, emeti en els propers dies un comunicat oficial sobre tota la problemàtica suscitada en les darreres setmanes.

Però es que la meva coneguda vinculació amb Convergència i Unió m’obliga a contestar a títol personal aquell desencertat article.

Com es pot dir, sense citar-ne les fons, que “la Fundació Privada Vallès Oriental és considerat un viver convergent” i es vincula directament aquest suposat fet a que precisament CiU sigui la que “treu els majors rèdits del conflicte” ?…

Sobre la resta d’imputacions i d’acusacions envers la responsabilitat del Patronat de la Fundació, de les que evidentment discrepo, ja s’hi pronunciarà la pròpia FVO, però considero inadmissible la vinculació interessada que es fa de la reiterada Entitat amb un determinat partit polític. Fer-ho així denota una visió sectària de la societat i pressuposa que en la vida de les persones i de les entitats tot gira a l’entorn dels interessos partidistes…

Em sap greu que no es valori el fet que una persona pugui tenir unes determinades afinitats polítiques i, també, la voluntat de servir i col·laborar amb alguna entitat ciutadana sense que se’l consideri “marcat” de per vida. En el meu cas, es evidentment que no renunciaré del meu passat polític, però això no hi te res a veure amb la meva dedicació a la Fundació. Es podrar qüestionar si la feina feta dins del Patronat es millor o pitjor, però no admetré mai que es critiqui la mateixa per suposats interessos de partit.

D’altra banda, catalogar les entitats ciutadanes en funció del suposat color polític d’alguns dels seus membres es, com a mínim, injust i dona a entendre que la política tòt ho contamina. La Fundació Privada Vallès Oriental, que els quedi clar, no té cap filiació política i els seus únics objectius es concentren en donar servei a les persones amb discapacitats intel·lectuals.

Sincerament, contesto l’article a que m’he referit perquè m’ha semblat que en el mateix s’expresa una visió maniquea de la societat. Dividir-la i encasellar-la per simpaties polítiques es, sí més no, pensar que la societat està totalment tutelada per un sistema públic que tòt ho controla i que no deixa espai lliure a les iniciatives privades. Potser a alguns els hi agradaria que així fos però, per sort, hi ha vida mes enllà de la política!.

…..

Article publicat al setmanari Línia Vallès, l’any 2007

Salvem les nostres entitats

No sembla gaire saludable per el nostre mes proper mon associatiu que només un 20% de la població estigui adscrita a alguna entitat granollerina. No sé si aquestes dades son comparables a les d’altres indrets del nostre entorn geogràfic, però per una ciutat que compte amb mes de 130 entitats, els números no surten. Aquell 20% equival a unes 11.600 persones i, per tant per a cada una de les 130 entitats, només 90 socis. Si pensem, a mes, que les directives de cada organització ja deuen estar formades per unes 10 persones cada una…, el problema es greu, no us sembla ? !!!

Granollers ha gaudit des de fa molt temps de grans organitzadors i promotors, gràcies als quals la nostra ciutat a brillat per d’amunt del normal per una localitat de les nostres característiques. Clubs esportius de gran prestigi o entitats culturals de llarga tradició han promocionat Granollers arreu i han facilitat als seus socis i afeccionats la possibilitat de gaudir d’espectacles de tota mena i de fruir de la relació social que la mateixa existència de les entitats els i oferia. Es evident, per tant, que tenim molt que agrair a les nostres entranyables entitats i que cal reaccionar amb urgència per combatre la falta d’inanició que les pot portar a la seva desaparició.

Penso que des de l’Ajuntament i des de les mateixes entitats s’haurien d’impulsar dues vies de treball. La mes immediata es la de promoure el fet associatiu amb campanyes que sensibilitzessin a la població sobre aquesta situació i, la mes profunda i delicada, però entenc que imprescindible de cara a un futur proper, es la de promoure la fusió d’entitats que treballen en la mateixa especialitat. Si aconseguíssim un increment general d’associats i una reducció d’entitats potser podríem obtenir una situació mes viable i els números començarien a sortir positius.

Ja se que la regla de tres que he fet al principi d’aquestes reflexions es pot rebatre dient que hi ha persones que estan associades a mes d’una entitat i que, per tant, els números no son tant baixos, però no ens vulguem enganyar. Tot i això, que es cert, les 11.600 persones interessades per els nostres clubs son molt poques per el gran número de clubs i associacions que disposem… O som massa pocs associats o son massa clubs… Cal, per tant, un S.O.S. a les nostres entitats !!!.

……

Article publicat a la Revista del Vallès i després en el meu antic bloc, en data 8-11-05

Incivisme encobert

La nostra societat i conseqüentment el sistema polític i judicial que li dona cobertura, protegeix tant i tant a l’individu, a la seva llibertat i als seus drets que moltes vegades deixa en un segon terme el foment de la convivència pacífica i el respecte al bé comú i, el que es mes greu, criminalitza abans les actuacions de policies i administracions públiques en la seva tasca de prevenció i repressió, que les actituds delictives que precisament han generat el conflicte. Sovint sembla que la nostra societat encobreix amb el seu silenci, i per tant les exculpa, actituds altament incíviques, essent-li molt mes senzill carregar contra la manera com s’ha gestionat una determinada crisi que entrar a l’anàlisi de l’arrel del problema i així no tenir que reconèixer que en l’àmbit moral de l’individu s’han perdut molts valors convivencials.

No vull dir amb això que no hem de seguir perseverant en la defensa dels drets i les llibertats de la persona, ni que hem d’imposar un Estat Policial, però seria bo que els mitjans de comunicació, els partits polítics i tots aquells que lideren opinió critiquessin durament i sense reserves totes les actituds delictives i no veiessin en elles, només, l’oportunitat de la confrontació amb els que tenen la responsabilitat de preveure i resoldre les crisis.

Si no ho fem així seguirem afavorint els comportaments incívics que queden emparats sota la cobertura d’una societat que gira l’esquena a la realitat i mira de reüll a tot allò que entra dins l’esfera dels valors individuals, no fos cas que, per intentar corregir-los, se la titllés de carca i retrògrada.

Indubtablement hem d’exigir als poders establerts mes mitjans per protegir el bé comú i reivindicar una millor celeritat policial i judicial en resoldre els conflictes, alhora que hauríem de procurar-nos un sistema educatiu que donés prioritat als valors cívics, però per d’amunt de qualsevol petició externa seria convenient que analitzéssim personalment i amb rigor els comportaments incívics, fóssim molt mes crítics amb totes les actituds que provoquen distorsions ciutadanes i, sobretot, no ens abstinguéssim de les que neixen i creixen al nostre entorn…

No es tracta de ser conservador, carca o retrògrada, ni de criticar l’Estat del Benestar del que gaudim. A aquesta societat benestant de primers del segle 21 li ha costat masses esforços i patiments assolir el que tenim i per tant no hem de fer marxa enrere el mes mínim, però d’aquí a ésser massa condescendents amb les actituds incíviques d’una petita – però sorollosa – part de la societat ni ha d’haver un munt. Si per contra comencem per fer pedagogia des de tots els àmbits informatius del que estar bé o malament, i no tapem una malifeta amb la crítica als poders per que no la van preveure o van tardar massa en resoldre-la, potser els que no es comporten com a vertaders i dignes ciutadans començaran a quedar en evidència i, poc a poc, aconseguirem reduir aquesta xacra que posa en perill la convivència pacífica i en llibertat a la que tant dret hi tenim tots…

………

Article publicat a la Revista del Vallès i després en el meu antic bloc, en data 8-09-05

Donar les gràcies

Fa pocs dies la Lina Cassasses va presentar el seu llibre (Ones a l’aigua) sobre les perruqueres antigues de Granollers en un acte ple de sentiments i records que va servir per homenatjar a tota una generació de Senyores que en els anys difícils de la postguerra van tenir la valentia de tirar endavant els seus petits negocis. El treball de la Lina ens va permetre reviure una època en que les perruqueries esdevenien petits espais de relació i esbarjo social en un temps en que les dones gaudien de molt poca llibertat personal. Podríem ben ve dir que aquells establiments exercien d’autèntics centres cívics de cada barri.

La festa va posar de relleu, també, que no hauria de ser tant difícil retre homenatge a aquelles persones senzilles però que per diverses raons han ajudat (amb majúscules) a fer ciutat. Sovint es fàcil reconèixer els mèrits dels artistes o científics de reconeguda trajectòria, però rarament les institucions o els col·lectius recorden el tarannà humil, però necessari, de les persones que només perquè han envellit deixen de tenir el protagonisme, que provablement en la seva plenitud professional o social, varen arribar a tenir. Les ciutats es construeixen de petites aportacions també. Si només recordem als grans pintors, músics, metges o polítics, estem oblidant la major part de la història que ens ha precedit.

Les perruqueres, gràcies a la generosa tasca d’un persona a títol individual, han pogut veure reconeguda la seva gran tasca professional i varen sentir molt a prop l’agraïment dels ciutadans que van acompanyar-les aquella nit. Se les veia felices i satisfetes i això, en persones que volten els 80 anys, per si mateix, ja es d’agrair.

Per totes aquestes reflexions, en acabar l’acte mes d’un va comentar que no hauria de costar tant donar les gràcies… La Lina, en solitari, va aconseguir emocionar a totes aquelles senyores i tots vàrem coincidir en que moltes persones en la seva vellesa mereixerien que la comunitat els hi reconegués, també amb actes senzills com aquell, la feina feta en favor de la ciutat.

Penseu-hi un moment… Quanta gent, que coneixeu, del món de l’esport, de les associacions veïnals, dels diferents oficis, de les empreses, els sindicats o de la justícia han ajudat, i molt, a donar caràcter a la nostre ciutat, i provablement no han rebut mai el reconeixement i agraïment dels seus conciutadans ?… Ara que el nostre Ajuntament ha unificat els guardons oficials, potser també seria hora de preveure algun tipus d’acte que servis per això, per explicar a tothom, però sobretot a les noves generacions, que alguns dels seus veïns de mes edat, amb modèstia, també van fer Ciutat. Si ho fessim potser no seria tant difícil donar les gràcies…

…..

Article publicat en el meu anterior bloc en data 28-12-04

Per un Centre de qualitat i sense complexes

Les lluminàries dels carrers i places, els guarniments dels aparadors i l’ambient que ja es viu a la zona de vianants ens fa adonar que som a prop de les festes nadalenques. Granollers, ciutat comercial per excel·lència, llueix la seva millor cara i s’ofereix a veïns i visitants com una vila veritablement atractiva, plena de suggeriments i mostrant la seva capitalitat comarcal en plenitud. Pocs signes d’identitat trobaríem tant clars com aquest per exemplificar la centralitat vallesana que tant ens motiva i, per contra, seria difícil trobar un altre cas d’indefinició política tant evident com ho es, precisament, la renovació i potenciació de l’espai físic on es desenvolupa la major part d’aquest fet comercial, o sia, el Centre de la ciutat.

Fins el dia 7 de gener el Centre funcionarà molt bé: l’Illa de Vianants complirà amb escreix la seva funció d’espai de trobada i esbarjo social mentre que l’esforç dels comerciants en adornar la zona dissimularà les moltes mancances urbanístiques del propi àmbit. Podem assegurar, per tant, que un cop s’apaguin les lluminàries nadalenques seguirem trobant-nos amb aquelles jardineres de la plaça Maluquer i Salvador absolutament selvàtiques, els panots bellugadissos del carrer Sant Roc o, encara que sembli inversemblant, el debat obert sobre si es o no convenient per la ciutat l’ampliació de la Illa de Vianants.

Granollers necessita, per ser capital, un Centre potent, que no vol dir que l’hagi de tenir en contraposició dels demés barris de la ciutat. El Centre es el barri de tots i ningú ha de veure en això cap fet predominant en detriment dels demés; o es que els veïns de la Font Verda, o de Can Gili o de Can Bassa no ens passegem pel Centre gaudint-ne com els que mes ?… De sempre els diferents governs municipals han viscut amb preocupació la manera de com afrontar les millores necessàries en el Centre sense aixecar falses polèmiques en els barris, derivant aquesta constant feblesa en una insuficient inversió per la renovació i potenciació de la zona. Només així s’explica el retard en l’ampliació de la zona per vianants, la baixa qualitat de les obres que si han portat a terme en els darrers anys o el deficitari manteniment del mobiliari urbà.

Seria bo que es deixessin enrera vells prejudicis. Seria bo que no es dubtés mes de l’ampliació de la zona de vianants, o de la urbanització de la Plaça de la Corona, o de la renovació dels paviments i aceres amb materials de qualitat. Seria bo que es fes un bon manteniment (les jardineres que abans esmentava ho agrairien) y , perquè no, seria bo impulsar la gestió de tot aquest àmbit amb la col·laboració de les Associacions Ciutadanes interessades…

No us sembla que si volem seguir essent Capital ens cal un Centre de qualitat i sense complexos ?!!!.

…..

Article publicat a la Revista del Vallès en data 10-12-04