Fumata de colors

Fumata blanca o fumata negra… Quin serà el futur de l’Església Catòlica després de la mort de Joan Pau II ?. A partir del proper dilluns 18 d’abril el Col·legi Cardenalici es reunirà per escollir el Papa que haurà de dirigir aquesta Església en els propers anys, un pontífex que rebrà una herència contradictòria, indiferent, decebedora o extraordinària segons els criteris dels qui en facin l’anàlisi.

Per els que hem rebut una educació catòlica, ja sigui per tradició familiar o per formació escolar, però que per diferents raons no hem desenvolupat, ens sentim confusos i fins i tot contrariats. Formem part d’una generació que sense renunciar d’aquella formació i tot i sentint-se atreta per una part de l’Església que es capaç de servir als mes desfavorits, s’ha anat allunyant de la pràctica catòlica i ha contemplat, amb preocupació, com una gran majoria de la societat seguia “creient” però deixava de banda la doctrina oficial de l’Església Catòlica. I, d’aquesta realitat, el Papa Joan Pau II n’ha estat, evidentment, un dels principals responsables.

Tot i que cal reconèixer-li una gran tasca política de relacions internacionals, de mediació i influència mundial en favor de la Pau, en contra de tota mena de règims dictatorials i en defensa dels drets humans, aquest Papa ha permès (per acció o per omissió) que la seva Església anés distanciant-se del món real. Temes com el tractament que el Vaticà encara dedica avui als homosexuals, als separats o divorciats , a l’ús de mesures anticonceptives (ni que sigui en països subdesenvolupats amb altíssims índexs de sida) o, la negativa de que les dones puguin celebrar missa, son per molta gent incomprensibles. Tampoc ha ajudat gens la demostració d’ostentació i riquesa de la ciutat vaticana o l’obscurantisme en que ha operat la cúria religiosa…

Es per això que en aquests dies de dol mediatic, de grans demostracions de fe, ens sentim una mica descol·locats. Es a dir, contemplem astorats que no sentim pel qui ha estat Cap de la que voldríem que seguis sent la nostra Església el mateix que demostren els centenars de milers de catòlics que s’han mobilitzat aquests dies. El recordarem amb respecte i li reconeixerem alguns mèrits ni que fos per la seva gran tenacitat i capacitat d’atracció que ha demostrat en els seus 26 anys de pontificat, però poca cosa mes. I, es clar, aquesta evident contradicció, pròpia d’aquells que no els hi agrada el que estan contemplant però que tampoc es troben entre els agnòstics o seguidors d’una altre religió, provoca un inevitable neguit…

Fumata blanca o fumata negra… Perquè no un nou Papa que faciliti una Església mes realista, mes propera i mes humana ?, un Papa que propugni un canvi estructural del Vaticà, sense la pompa de la púrpura cardenalícia i veritablement al servei dels mes desfavorits, que tracti amb igualtat a totes les persones sense distinció de cap mena i permeti el diàleg i debat teològic… Perquè no una fumata per la tolerància i amb les portes obertes a que tots els que ens n’hem anat apartant ens hi tornem a sentir atrets?… Per que no una fumata de colors ?…

……….

Article publicat a la Revista del Vallès i després en el meu antic bloc, en data 15-04-05

Fira fluixa, Festa pobre

Si es confirma que els Concessionaris d’automòbils de Granollers no assistiran a la Fira de l’Ascensió d’enguany, aquest entranyable certamen comercial del Vallès Oriental rebrà un cop molt dur per la seva viabilitat. Tot i que en els darrers anys la davallada constant dels expositors deixés entreveure la greu crisi de la nostra Fira, la constatació, ara, de que un sector tant important com l’automació digui prou, ens ratifica sense mes contemplacions que el model de l’Ascensió no serveix per l’inici del segle 21.

Els granollerins, que ens sentim cofois de la nostra història col·lectiva ens costa acceptar que una cosa que ha funcionat molt bé deixi de fer-ho i, cal reconeixeu-ho, ens molesta que ens ho diguin. Tot i que portem anys adonant-nos que la Fira no va, anys comprovant que el seu principal objectiu de promoció del teixit industrial i comercial del Vallès ha deixat de donar resultats, anys essent conscients de que aquesta promoció només s’assoleix en fires monogràfiques d’abast nacional o internacional i anys comprovant que la nostra estimada Fira només cobreix les expectatives per els expositors de venda directa, portem tots aquests anys sense saber reaccionar i trobar les altres alternatives mes adients per la promoció econòmica de la nostra ciutat.

Si del que es tracta es de mantenir un espai per passejar, berenar i distreure la quitxalla al parc d’atraccions, fem-ho, per això l’Ascensió també es Festa, però no ens enganyem mes. Reconeguem que la Fira que tots enyorem no podrà repetir-se avui dia i acceptem que mes val que els esforços de l’Ajuntament, de la Cambra de Comerç, de la Unió Empresarial i de tots aquells que hi col·laboren s’orientin cap a noves formules de promoció.

Potser si des del primer moment en que es va parlar de constituir un organisme de gestió públic – privat s’hagués acceptat, sense pors ni prejudicis, que la Fira de l’Ascensió tal i com la coneixíem havia deixat de tenir sentit i, per tant, hagués quedat al marge d’aquell anhelat organisme, avui provablement ja estaria en ple funcionament i potser apunt d’inaugurar algun esdeveniment mes idoni per la promoció de l’important teixit industrial i econòmic de la Comarca. Si fóssim capaços d’alliberar-nos de la càrrega que suposa la Fira d’avui, estic convençut que hi sortiríem guanyant perquè tots els agents interessats veurien viable, no com ara, la creació d’una nova institució projectada per ser veritablement útil.

Si deixem la Fira de l’Ascensió pel record satisfet de les generacions que la varen viure en plenitud i sabem passar pàgina a la història, podríem centrar-nos en una millor Festa. Si per contra ens obstinem en aguantar un model caduc i seguim perdent temps sense abordar, globalment, la promoció econòmica que mereix la nostra Comarca, ens quedarem amb una Fira fluixa i una Festa pobre…

………

Article publicat a la Revista del Vallès i després en el meu antic bloc, en data 16-03-05

Doble moral

Sovint s’acusa als polítics de confondre a la població segons els interessos conjunturals i les necessitats partidistes i molt freqüentment observem que l’ús de missatges demagogs serveixen per despistar el veritable interès general que mai s’hauria de perdre de vista…

Dispenseu-me aquest inici amb un comentari tant agre – i per alguns poc “positiu” – però el cert es que ja fa dies que em ronda l’article d’avui i, un dia pel referèndum Europeu, un altre per la polèmica de l’urbanisme de Palou, o en la darrera edició per la crisi de la Fira de l’Ascensió, l’he anat deixant de banda, però ja fa temps que tinc el pap ple de comprovar l’enorme hipocresia amb que s’està tractant el tema del Quart Cinturó.

Resulta que molts d’aquells polítics que han sortit al carrer animant la reacció ciutadana en contra d’aquesta infrastructura vital pel desenvolupament del nostre territori, desplegant la bandera ecològica i emparant-se amb arguments idíl·lics però molt poc creïbles, son els mateixos que des dels seus despatxos de direcció política en els Ajuntaments d’aquesta mateixa zona, han impulsat el creixement (potser poc sostingut ?) dels seus municipis, doblant en alguns casos la població residencial i multiplicant els polígons industrials, convertint el mateix territori, que amb l’oposició al Quart Cinturó pretenen preservar, en un espai altament densificat i amb unes comunicacions absolutament insuficients i constrenyedores.

Es aquí on la doble moral i la hipocresia a que feia menció anteriorment prenen forma doncs per aconseguir mes ingressos municipals no han tingut cap escrúpol en permetre la construcció de noves urbanitzacions de tota mena, aprofitant el moviment migratori del Barcelonès cap al Vallès Occidental i Oriental i acceptant, implícitament, la vinguda massiva de nous veïns i empreses. En aquest cas l’argumentari de la sostenibilitat i la defensa del medi ambient no es necessari aplicar-lo… Per contra quan una altre administració o partit polític impulsa una infrastructura com la del Quart Cinturó, llavors si, totes les pors ecològiques treuen cap.

Es pot entendre la preocupació per un territori que dècada a dècada ha anat transformant-se i perdent la forma natural en ares del desenvolupament econòmic propi d’una societat industrial, però potser les lamentacions de bona part dels polítics de l’esquerra catalana arriben massa tard, oblidant que som on som, també, per les seves pròpies decisions. Ara, com a mínim, sembla fer us d’una doble moral el promoure que vinguin a residir molta mes gent i empreses a les nostres comarques i després tancar els ulls i barrar el pas a les infrastructures necessàries per fer viable aquest important creixement. Negar l’evidència si que pot fer insostenible viure i treballar a les nostres comarques…

………

Article publicat a la Revista del Vallès i després en el meu anterior bloc, en data 1-03-05

Referèndum confús

Entenc lògica la reacció irada dels propietaris que veuen, una vegada mes, que se’ls barra la possibilitat de treure un rendiment a les seves finques, mes enllà d’una inviable continuïtat agrícola d’unes terres que, per la seva reduïda dimensió, no poden ser rentables per la pagesia que les treballa.

Entenc, també, els criteris de precaució urbanística que miren de preservar el poc sòl que li queda a la nostra ciutat per el creixement de futur, però no entenc l’obstinació de mantenir el caràcter totalment agrícola d’aquella zona quant, a més de no ser viable avui dia la seva explotació (per les raons apuntades anteriorment) no s’ha tingut cap escrúpol de modificar aquesta mateixa qualificació en d’altres múltiples operacions urbanístiques que s’han anat desenvolupant en els darrers anys, tant en el que fora l’antic terme municipal del poble de Palou, com en d’altres zones de Granollers.

Entenc, per tant, que les raons d’uns com la dels altres necessiten una aproximació. L’interès general que diu defensar el Govern de la ciutat està compost, també, per l’interès de la gent de Palou i seria bo, conseqüentment, que no ho oblidessin els nostres governants. Decidir d’esquena a aquesta realitat seria un gravíssim error.

D’altra banda i en el cas que ens ocupa, hem de recordar que no estem parlant d’un col·lectiu veïnal o d’una agrupació de propietaris sense mes, si no d’una realitat geogràfica i humana amb història i idiosincràsia particular, no envà Palou va ser un municipi independent de Granollers fins l’any 1928 en que es va convenir la annexió. Aquest motiu, sumat a que durant molts anys després, la realitat del dia a dia a fet que la mateixa gent que viu en aquella zona hagi mantingut un esperit diferenciat al de la gran ciutat, mereix ser reconegut i, per tant, respectat. Si tenim en compte, també, que des de fa un any Palou compte amb el primer Consell de Poble de Granollers, organisme creat per l’Ajuntament per canalitzar la participació ciutadana d’aquell territori, convindrem que no seria raonable aprovar el nou Pla General sense tenir en compte cap de les reivindicacions d’aquell col·lectiu.

A tot això cal afegir que el recent posicionament de l’Associació de Veïns, sumant-se a la reivindicació de la dels Propietaris i, per tant, reforçant enormement el paper del Consell de Poble, provoca inevitablement una negociació mes oberta per part del Govern Municipal. De lo contrari el respecte institucional cap un organisme de participació com l’esmentat Consell de Poble i el reconeixement al fet diferencial i històric de Palou quedarien greument qüestionats.

Provablement un Palou totalment urbanitzable xocaria amb l’interès general que ha de preservar l’Ajuntament, però deixar-lo totalment agrícola obriria una crisi de confiança difícil de redreçar…

….

Article publicat a la Revista del Vallès i després al meu antic bloc, en data 28-02-05

Seria bo un Pla General amb consens

Recentment s’ha aprovat, en fase inicial, el nou Pla General d’Ordenació Urbana de Granollers, allò que ara s’anomena POUM. I ha estat així tot i els vots en contra dels dos partits de l’oposició del Consistori granollerí, quan l’anterior Pla General (el de l’any 1984) ho va ser amb l’acord unànime de totes les forces polítiques representades a l’Ajuntament de la nostra Ciutat.

No seré jo, autèntic neòfit en la matèria i en un espai tant reduït, qui analitzi tècnicament les bondats o els defectes d’aquesta nova ordenació urbanística, però si que m’agradaria opinar sobre la necessitat de que una eina tant important pel desenvolupament de la nostra ciutat en el decurs dels propers 20 anys, fos contemplada no com una oportunitat per la controvèrsia política, si no com una oportunitat de fer Ciutat, en majúscules, lluny del protagonísme per a uns o el desgast per als altres. Seria convenient que l’esperit de la transició política de finals dels 70 i principis dels 80, etapa en la que es van elaborar la majoria dels primers Plans Generals en democràcia, tornés a ser vàlid per Granollers. Si en aquell moment, els uns i els altres van aparcar els interessos mes partidistes tot i les grans desconfiances que podrien haver existit (precisament per tractar-se de la primera elaboració urbanística després del període franquista), ara sembla que hauria de ser mes fàcil. Potser no cal que es retorni a aquella unanimitat, però com a mínim seria desitjable que el Pla que finalment acabés aplicant-se recollís propostes de tots els colors, que ningú podés atribuir-se el cent per cent de la seva autoría.

Crec que no seria bo, pensant en aquests propers 20 anys (temps en el que de ben segur es succeiran diversos governs municipals), que el disseny de la futura ciutat només obeís a un determinat criteri. Granollers ha de créixer plural, oberta al món i on tots els actors polítics se’n sentin, amb major o menor grau, còmplices. Si finalment la majoria acaba imposant-se per la força legitima dels seus vots però no pel convenciment de les seves propostes, aquest nou Pla naixerà inestable i sempre serà vist amb desconfiança per un ampli sector de la ciutat…

M’agradaria pensar que en l’aprovació inicial només s’han volgut plasmar amb claredat els punts de partida estratègics d’uns i altres i que ara, aprofitant el període d’exposició pública, tots plegats buscaran apropar les seves posicions. Si a l’aprovació definitiva s’aconseguís un Pla mes consensuat, encara que – repeteixo – no necessàriament unànime, Granollers podrà desenvolupar-se mes tranquil·lament i sense constants temptacions de revisar precipitadament allò que ara ha costat tant.

L’enrenou del Pla Ibarretxe, negatiu per Catalunya ?

En plena polèmica per la irrupció a l’escenari polític espanyol del Pla Ibarretxe, rebut amb una pluja de desqualificacions inexplicables en un Estat democràtic, a Catalunya segueixen els treballs per la redacció d’un nou Estatut d’Autonomia. Justament en un moment en el que no ens interessa el soroll, en el que cal serenor i profunditat per abordar els plantejaments de futur, el xivarri del procés Basc ens pot perjudicar directament.

No podem oblidar que tot i que el mètode emprat pel Govern d’Euskadi es molt diferent al que s’està duent a terme a Catalunya (aquí la recerca del consens es voluntat dels partits polítics catalans i exigència legal per quan es necessita l’aprovació de les 2/3 parts del parlament), en rerafons ambdues propostes podrien ser similars o, si mes no, les forces nacionalistes catalanes acceptarien de bon grat uns postulats com els de la sobirania compartida i la lliure associació que propugna el Pla Basc. Per tant, com mes conflicte es generi en el debat del nou estatut d’Euskadi, mes complicat ho tindran els negociadors dels partits catalans per aconseguir un encaix de Catalunya dins d’Espanya, diferenciat del de la resta de Comunitats Autònomes, que resolgui els vells recels del nacionalisme català. Si el procés Basc acaba malament, com així s’endevina per la virulència en que ha estat rebut, Catalunya podrà avançar molt poc… Novament el “café para todos” es el que es servirà i, amés, serà descafeinat.

Amb la crida de tots el dimonis i la agitació de totes les pors per un suposat trencament de l’Estat, el debat estatutari català, en aplicació del pacte PSOE-PP confirmat en els darrers dies, es voldrà circumscriure exclusivament a les qüestions materials , això si amb totes les cauteles possibles, ja sigui per la concreció de determinades transferències de la gestió d’un o altre servei, o per la revisió del finançament autonòmic, però el debat de la identitat nacional quedarà expressament perjudicat.

I es en aquest estadi de la qüestió quan inevitablement hem de recordar que el problemàtic i deficitari sistema de finançament que disposem en l’actualitat arranca de la difícil negociació i de les condicions extraordinàries i irrepetibles de la transició democràtica on l’obstinació dels partits espanyols (PSOE, AP i UCD) es va imposar als partits nacionalistes catalans (CDC, UDC, ERC i PSUC) que en aquell moment es trobaven en minoria. De manera que, en el millor i hipotètic dels escenaris possibles, aconseguirem allò que ja hauríem de tenir fa mes de 25 anys i, a sobre, els mateixos que aleshores no ho van permetre, ara ens ho voldran vendre com un èxit…

…..

Article publicat a la Revista del Vallès i després al meu anterior bloc, en 21-01-05

Donar les gràcies

Fa pocs dies la Lina Cassasses va presentar el seu llibre (Ones a l’aigua) sobre les perruqueres antigues de Granollers en un acte ple de sentiments i records que va servir per homenatjar a tota una generació de Senyores que en els anys difícils de la postguerra van tenir la valentia de tirar endavant els seus petits negocis. El treball de la Lina ens va permetre reviure una època en que les perruqueries esdevenien petits espais de relació i esbarjo social en un temps en que les dones gaudien de molt poca llibertat personal. Podríem ben ve dir que aquells establiments exercien d’autèntics centres cívics de cada barri.

La festa va posar de relleu, també, que no hauria de ser tant difícil retre homenatge a aquelles persones senzilles però que per diverses raons han ajudat (amb majúscules) a fer ciutat. Sovint es fàcil reconèixer els mèrits dels artistes o científics de reconeguda trajectòria, però rarament les institucions o els col·lectius recorden el tarannà humil, però necessari, de les persones que només perquè han envellit deixen de tenir el protagonisme, que provablement en la seva plenitud professional o social, varen arribar a tenir. Les ciutats es construeixen de petites aportacions també. Si només recordem als grans pintors, músics, metges o polítics, estem oblidant la major part de la història que ens ha precedit.

Les perruqueres, gràcies a la generosa tasca d’un persona a títol individual, han pogut veure reconeguda la seva gran tasca professional i varen sentir molt a prop l’agraïment dels ciutadans que van acompanyar-les aquella nit. Se les veia felices i satisfetes i això, en persones que volten els 80 anys, per si mateix, ja es d’agrair.

Per totes aquestes reflexions, en acabar l’acte mes d’un va comentar que no hauria de costar tant donar les gràcies… La Lina, en solitari, va aconseguir emocionar a totes aquelles senyores i tots vàrem coincidir en que moltes persones en la seva vellesa mereixerien que la comunitat els hi reconegués, també amb actes senzills com aquell, la feina feta en favor de la ciutat.

Penseu-hi un moment… Quanta gent, que coneixeu, del món de l’esport, de les associacions veïnals, dels diferents oficis, de les empreses, els sindicats o de la justícia han ajudat, i molt, a donar caràcter a la nostre ciutat, i provablement no han rebut mai el reconeixement i agraïment dels seus conciutadans ?… Ara que el nostre Ajuntament ha unificat els guardons oficials, potser també seria hora de preveure algun tipus d’acte que servis per això, per explicar a tothom, però sobretot a les noves generacions, que alguns dels seus veïns de mes edat, amb modèstia, també van fer Ciutat. Si ho fessim potser no seria tant difícil donar les gràcies…

…..

Article publicat en el meu anterior bloc en data 28-12-04

Perilla el Jazz a Granollers ?

Mentre escoltava la presentació del darrer treball “Pas del Temps” de Martí Ventura Trio (per cert excel·lent) em vaig adonar de l’expressió trista i abatuda d’en Lluís Sitjes i d’en Joan Bretxa. Tot i l’interès que de ben segur tenien per els músics que ocupaven l’escenari, les seves mirades restaven perdudes. Vivien el darrer concert del 21è Cicle de Jazz del Casino…

I es que el passat divendres 17 de desembre, en Joan i en Lluís van cloure una tasca continuada de vuit anys organitzant, en nom del Casino, la major part del jazz que s’ha escoltat a Granollers en tot aquest temps. Han estat mes de 275 actuacions musicals (amb la participació de prop de 1.500 músics) gràcies a la programació il·lusionada i desinteressada d’uns bons afeccionats que han aconseguit situar Granollers com una de les places “jazzístiques” mes acreditades de Catalunya, recuperant el reconegut prestigi d’aquell antic Jazz Club que va tenir la seva màxima expressió mig segle enrera. Han estat molts vespres de bona música, de trobada d’amics i de difusió d’un gènere que té molts seguidors i, encara mes important, molts interpretes vallesans.

La renovació de la Junta Directiva del Casino que s’ha produït aquesta mateixa setmana i que ha comportat que 10 dels 16 antics membres de la Junta no continuïn per diferencies de criteri amb el seu president, ha fet que en aquests moments l’organització i programació del Jazz a la nostre ciutat perilli.

Seria decebedor que per causa d’aquest relleu, una entitat com el Casino, que en els darrers anys s’ha caracteritzat per l’obertura a la Ciutat amb una oferta de qualitat, retrocedís en els seus objectius de promoció cultural. Com també seria decebedor que Granollers desaprofités la vàlua de persones expertes, amb empenta i il·lusió com en Lluís Sitjes i en Joan Bretxa.

El Jazz i Granollers han mantingut des de fa moltes dècades una bona relació i seria desitjable que malgrat el desencís actual, aquests bons afeccionats que tant estimen la música trobessin les ganes i el recolzament necessari per seguir programant bon jazz. Si l’Ajuntament n’és especialment sensible i s’aconsegueix la continuïtat de les ajudes dels actuals patrocinadors, només caldrà cercar la sala per fer-ne els concerts. Si no pot ser al Casino, que seria lo desitjable, que sigui en un altre lloc…

Lo important es que sintonies tant bones com les d’en Martí Ventura puguin tornar-nos a emocionar…

…..

Article publicat en el meu antic bloc, en data 20-12-04

Per un Centre de qualitat i sense complexes

Les lluminàries dels carrers i places, els guarniments dels aparadors i l’ambient que ja es viu a la zona de vianants ens fa adonar que som a prop de les festes nadalenques. Granollers, ciutat comercial per excel·lència, llueix la seva millor cara i s’ofereix a veïns i visitants com una vila veritablement atractiva, plena de suggeriments i mostrant la seva capitalitat comarcal en plenitud. Pocs signes d’identitat trobaríem tant clars com aquest per exemplificar la centralitat vallesana que tant ens motiva i, per contra, seria difícil trobar un altre cas d’indefinició política tant evident com ho es, precisament, la renovació i potenciació de l’espai físic on es desenvolupa la major part d’aquest fet comercial, o sia, el Centre de la ciutat.

Fins el dia 7 de gener el Centre funcionarà molt bé: l’Illa de Vianants complirà amb escreix la seva funció d’espai de trobada i esbarjo social mentre que l’esforç dels comerciants en adornar la zona dissimularà les moltes mancances urbanístiques del propi àmbit. Podem assegurar, per tant, que un cop s’apaguin les lluminàries nadalenques seguirem trobant-nos amb aquelles jardineres de la plaça Maluquer i Salvador absolutament selvàtiques, els panots bellugadissos del carrer Sant Roc o, encara que sembli inversemblant, el debat obert sobre si es o no convenient per la ciutat l’ampliació de la Illa de Vianants.

Granollers necessita, per ser capital, un Centre potent, que no vol dir que l’hagi de tenir en contraposició dels demés barris de la ciutat. El Centre es el barri de tots i ningú ha de veure en això cap fet predominant en detriment dels demés; o es que els veïns de la Font Verda, o de Can Gili o de Can Bassa no ens passegem pel Centre gaudint-ne com els que mes ?… De sempre els diferents governs municipals han viscut amb preocupació la manera de com afrontar les millores necessàries en el Centre sense aixecar falses polèmiques en els barris, derivant aquesta constant feblesa en una insuficient inversió per la renovació i potenciació de la zona. Només així s’explica el retard en l’ampliació de la zona per vianants, la baixa qualitat de les obres que si han portat a terme en els darrers anys o el deficitari manteniment del mobiliari urbà.

Seria bo que es deixessin enrera vells prejudicis. Seria bo que no es dubtés mes de l’ampliació de la zona de vianants, o de la urbanització de la Plaça de la Corona, o de la renovació dels paviments i aceres amb materials de qualitat. Seria bo que es fes un bon manteniment (les jardineres que abans esmentava ho agrairien) y , perquè no, seria bo impulsar la gestió de tot aquest àmbit amb la col·laboració de les Associacions Ciutadanes interessades…

No us sembla que si volem seguir essent Capital ens cal un Centre de qualitat i sense complexos ?!!!.

…..

Article publicat a la Revista del Vallès en data 10-12-04

L’esperit Quincoces

Avui es commemora el 10è aniversari de la inauguració de la Residència i Centre de Dia “Valldoriolf” que gestiona des del seu inici la Fundació Privada Vallès Oriental. Un dia per recordar i agrair la feina feta al llarg d’aquests anys i un dia, també, en el que trobarem a faltar a un bon amic que se’ns dubte va estar al capdavant de les energies perquè fos possible la construcció d’aquest centre absolutament necessari per donar servei a les persones amb discapacitat intel·lectual severa i profunda. M’estic referint, com ja ho haureu intuït només per la lectura del titular, d’en Xavier Quincoces.

I al recordar-lo, penso en la generació que va lluitar per que el col·lectiu de persones amb discapacitats intel·lectuals fossin tractades per la societat com individus amb els mateixos drets que els demés, en un entorn polític i econòmic molt diferent al actual, on els recursos públics eren insignificants. Penso en aquelles mares i pares que, sense parar-se a pensar en que podrien obtenir de les administracions, varen sortir de les seves cases per aconseguir el que fos per el bé del seus fills. I penso, també, en totes aquelles persones que, tot i no tenir cap familiar afectat, van sumar-se al projecte sense esperar-ne cap contrapartida…

Sortosament la democràcia ens ha portat un Estat del Benestar impensable només fa 25 anys i aquell esforç individual va trobar el just i necessari relleu en l’Administració.

Tot i així encara segueix essent fonamental el treball complementari de col·lectius i entitats com la Fundació Privada Vallès Oriental, no envà el servei als discapacitats encara es lluny d’assolir la normalitat… Segueix essent necessari que ens impliquem en trobar solucions. Encara que l’Administració tingui la obligació legal i moral d’igualar els drets de les persones, amb o sense disminucions, els particulars no podem rentar-nos-en les mans. Si en el seu moment en Xavier i molts altres pares van assumir la responsabilitat d’anar al davant i tibar per aconseguir el respecte i ajut de la societat, avui no hauríem de pensar que ja està tot fet. Seria bo que aquella manera de fer que cercava solucions sense qüestionar qui n’era el responsable, es mantingués activa.

Només així, amb la co-participació de l’Administració i de la societat civil, podrem resoldre qüestions pendents com el finançament insuficient de l’Escola Montserrat Montero i podrem seguir desenvolupant projectes imprescindibles com el suport d’atenció diurna, els centres residencials per a persones amb trastorns de conducta o el gran repte de futur, l’atenció a les persones en el seu procés d’envelliment… Es evident, per tant, que l’esperit Quincoces encara es necessari !!!.

……….

Article publicat a la Revista del Vallès i després en el meu anterior bloc, en 26-11-04