Reflexions i respostes a alguns posicionaments de caire xenòfobs

1. Soc dels que penso que vivim en un mon global en el que és impossible posar fronteres físiques i, per tant, les persones que viuen en condicions difícils tenen la lògica i legitima aspiració de emigrar per intentar sortir del pou de la misèria en el que és troben.

2. Per tant, qui som nosaltres per negar-los-hi una oportunitat o, encara més, qui som nosaltres per exigir o desitjar que els deportin a tots cap als seus llocs d’origen ?.

3. La historia del món està escrita per moviments migratoris, o no recordem com es va colonitzar tot el continent americà, o quan tants espanyols van tenir que emigrar per anar a Alemanya, França, Mèxic o Argentina per guanyar-se la vida o per fugir de la Guerra Civil ?. O, sense anar més lluny, que no veiem que està passant amb la nostra joventut que amb el títol de llicenciat sota del braç han de marxar del país per trobar feina a milers de kilòmetres de casa seva ?.

4. A Europa viuen avui 42 milions de musulmans i, per tant, la Europa del segle XXI és i serà multiracial, multicultural, multireligiosa o no serà i ens hi hem de saber adaptar i trobar els punts de convivència que ens permetin viure en pau.

5. Si els atacs terroristes rebessin la resposta ciutadana del rebuig vers tota la comunitat musulmana, entraríem dins d’un espiral de violència fatal i, llavors sí, el terror hauria guanyat, que és, ni més ni menys, el que persegueixen els terroristes.

PD: Pensem que 8 de cada 10 víctimes que els gihadistes provoquen en el món, son musulmanes. Pensem-hi abans de fer determinades acusacions generalistes…

….

Post publicat al meu Facebook en data 20-08-17

Medalla de bronze al mèrit esportiu de la FEB a la granollerina Montse Serra

En motiu del premi que han atorgat a la Montse Serra em ve a la memòria un record que tinc ganes de compartir i que explica bastant be la personalitat i maneres de fer, sempre discretes però tremendament positives, de la Montse.

 Corria l’any 1992, just ara fa 25 anys, la Montse ja treballava a l’Ajuntament de Granollers. Era molt jove, però ja va ser designada per formar part de l’equip que gestionava el protocol de la Subseu Olímpica de Granollers. La vaig conèixer en aquell moment i entorn, quan després de la moció de censura que és va viure a l’Ajuntament, i fruit del canvi de govern que és va produir, vaig ser designat Regidor de l’Alcaldia.

 Per tots és conegut que aquell relleu va ser traumàtic, però la ciutat ens exigia mirar endavant sense ni un segon per cap lamentació. Només 30 dies després d’assumir aquella nova responsabilitat política arribava la torxa olímpica a Granollers i en 30 dies més començaria la competició dels XXV jocs olímpics.

 En aquella situació, l’alcalde Serratusell va nomenar-me regidor comissionat per tots els temes relacionats amb la Subseu, amb la difícil responsabilitat de substituir, sense cap marge de temps, als responsables polítics que feia uns quants anys ja estaven desenvolupant aquella tasca. Era sens dubte una situació extraordinàriament delicada i que, comprensiblement, arribava en un moment que algú podria catalogar d’injusta pel fet de que els jocs és celebrarien amb un govern diferent d’aquell que hi havia estat treballant fins la mateixa vigília de començar la competició.

 Així les coses, sense voler assumir protagonismes que tampoc mereixia, vaig tenir la gran sort de conèixer la Montse Serra que tot i ser conscients, tots dos, de que aquella nova situació política no la satisfeia en absolut, he de dir que en tot moment va fer tot el que va saber fer per ajudar-me a fer un aterratge d’emergència en tots els temes olímpics desconeguts per mi fins aquell moment i va ser clau per construir una convivència altament professional que ens va permetre a tots centrar-nos en lo més important i que no podia ser cap altra cosa que la Subseu granollerina estigués a l’alçada que s’esperava.

 Han passat 25 anys d’aquells fets tant intensos i he seguit la trajectòria de la Montse. Mai més hem tingut l’oportunitat de treballar plegats, però sempre més ens ha quedat aquella complicitat tant especial i delicada que ens va tocar viure. Ho he notat en les moltes ocasions en que per una cosa o altre he tingut que contactar amb l’alcalde Mayoral (i abans amb Josep Pujadas) en les que sempre la Montse ha estat en el seu lloc, fent gal·la d’una professionalitat encomiable. Per aquesta manera de fer, tant d’ella, sempre discreta, però sempre construint en xarxa per la ciutat o per l’handbol, estic segur que finalment li han atorgat aquest reconeixement que a mi fins i tot em sembla que li arriba amb uns quants anys de retard.

….

Post publicat al meu Facebook en data 18-06-17

Quina democràcia tenim i quina democràcia volem ?

Fa un parell de setmanes vàrem saber que Theresa May, la premier de la Gran Bretanya, havia convocat eleccions anticipades i el Parlament li va ratificar la decisió per una majoria aclaparadora. En algunes cròniques periodístiques que explicaven els fets és llegia que fins i tot l’oposició aprovava la convocatòria perquè cap força política anglesa es podia permetre donar la sensació de que li feia por consultar al poble sobre el futur del seu pais. Immediatament vaig recordar que David Cameron, l’anterior primer ministre, tampoc va dubtar en convocar els referèndums per la independència d’Escòcia o pel Brexit, perquè tampoc és podia permetre que ningú penses que tenia por de consultar a escocesos i anglesos quin tenia que ser el seu futur. En definitiva, en tots els casos, la democràcia en estat pur es va imposar a qualsevol altre interès partidista o estratègic, perquè tant May, com Cameron o com tots els parlamentaris del Regne Unit tenen molt clar que, per davant de les seves ideologies o postulats particulars, està el dret a decidir de les persones a qui serveixen. No tenen cap dubte de que el valor més preuat a preservar és conèixer la voluntat del seu poble, de la que en definitiva en depèn tot el sistema polític del que ells formen part.

No em va costar massa temps trobar les diferències entre aquelles actituds tant escrupolosament democràtiques i les maneres de fer dels partits polítics espanyols, tant radicalment contraris a que els catalans puguin expressar quin vol ser el seu futur.

I vaig pensar que aquest bloqueig, que apel·la a la Constitució perquè no es pugui conèixer la voluntat de la gent, és un gravíssim error que no aporta cap solució, manté oberta la polèmica i facilita que la desafecció entre Catalunya i Espanya continuï creixent.

No ser que en penseu, però per mi, si en democràcia un Estat vol mantenir la seva unitat territorial per sobre de qualsevol altre dret, sense ni voler convèncer dels avantatges d’aquesta unió a través d’un procés obert i participatiu, tot em fa pensar que la seva estructura política i legal s’aguanta en un sistema massa allunyat de les democràcies més antigues i solvents d’Europa.

….

Post publicat al meu Facebook en data 13-05-17

Urnes

Com pot ser que un objecte tant inofensiu com aquest pugui generar tantes controvèrsies ?

Com pot ser que un objecte tant transparent com aquest pugui generar tantes interpretacions diferents ?

En democràcia, el dret més preuat de tots hauria de ser el poder dipositar dins d’aquest objecte inofensiu i transparent les nostres voluntats.

 Si us plau, no hi donem més voltes i anem a votar quan abans i després, això si, un cop conegut el resultat, acceptem-lo sigui quin sigui, perquè tant important ha de ser la defensa del dret individual a decidir com el respecte al que decideixi la majoria.

….

Post publicat al meu Facebook en data 05-05-17

Conferència: L’ORGANITZACIÓ DE L’OFICINA JUDICIAL, RELACIONS INTERADMINISTRATIVES I MODERNITZACIÓ DE L’ADMINISTRACIÓ DE JUSTÍCIA

Pot semblar una mica pretensiós que un professional col·laborador de l’Administració de Justícia, però extern al cap i a la fi de la seva organització, parli, precisament, del funcionament d’una Oficina que no és la seva o, encara més difícil, de com re-organitzar-la.

Espero, per tant, que ningú s’ofengui per posar-me en casa aliena. M’agradaria, en definitiva, que les meves aportacions siguin enteses, sempre, en positiu.

…………….

Be doncs, un cop assimilada quina tenia que ser la meva intervenció, vaig tenir clar que no podia centrar-me exclusivament en la Oficina Judicial, doncs perquè aquesta millori en el seu funcionament, calia abordar altres aspectes. I és que per tenir una Oficina Judicial més eficient, cal millorar els RRHH; els Recursos Materials; Re-formular la Planta Judicial; Redefinir el marc competencial i, especialment, Clarificar l’estructura de comendament , extrem que el considero cabdal com després explicaré.

……………

Així doncs, començo

……………

L’actual sistema judicial és clarament ineficaç i ineficient (no descobreixo res dient això, ja ho ser, però no vull deixar l’oportunitat d’expressar-ho obertament i amb llum i taquígrafs). Necessita clarament millorar per poder ser una eina útil al servei d’un Estat de Dret modern, just, transparent i resolutiu.

Tots els estudis coneguts sobre l’eficàcia de la Justícia espanyola o catalana donen uns resultats molt deficients que ens situen molt lluny dels primers llocs del rànquing dels millors Estats. Tots sabem que tenir una justícia lenta, es tenir una justícia de baixa qualitat i d’aquí a posar en perill la credibilitat de l’Estat de Dret hi ha una fina línia que malauradament en alguns aspectes es pot considerar que l’hem traspassat àmpliament.

Un sistema judicial que no fa complir amb eficàcia les seves sentencies és un sistema poc creïble i emet un missatge molt negatiu a la societat: incompleix que no et passarà res… ; els inversors tenen dubtes en apostar per un país que no és seriós en fer complir els compromisos adquirits; el sistema econòmic se’n ressent i de retruc, en la micro-economia dels particulars,  els seus crèdits al consum és veuen encarits perquè els seus interessos han d’incorporar inevitablement la taxa d’un retorn lent i difícil.

Per tant, quines serien les principals causes d’aquests mals resultats ?.

  • És cosa de les lleis processals ?… Segurament en alguns aspectes podríem aspirar a tenir una legislació més clara i més fluïda, però no crec que els mals vinguin, principalment, de les Lleis.
  • És un problema de manca de recursos?… Segurament en falten, però també és just  reconèixer que en les darreres tres dècades s’han obert molts nous jutjats, s’han informatitzat les oficines judicials i en canvi no tenim la sensació d’haver millorat en eficàcia.

Els principals problemes, cal reconèixer-ho, venen per una Organització sense cap ni peus… i no em refereixo, exclusivament, a una Organització deficient de l’Oficina Judicial.

Per tant, com els hi deia, més enllà de parlar de l’Oficina Judicial en sí mateixa, cal afrontar el debat en clau de la revisió de TOT el Sistema Judicial, ja que molts dels problemes de l’Oficina Judicial son conseqüència directa d’un Sistema que no ha sabut adaptar-se a les característiques d’una societat que demanda que la Justícia sigui més un Servei Públic i no tant un Poder.

Tenim, en definitiva, una Organització:

  1. Mal dimensionada, inestable i excessivament compartimentada.
  2. Saturada.
  3. Sense un organigrama definit i amb confusió competencial.

….

  1. Una Organització mal dimensionada, inestable i excessivament compartimentada

Tots els ciutadans han de tenir dret al mateix nivell de justícia, amb indiferència del lloc on resideixin: és inexplicable que tinguem partits judicials de primera, de segona, de tercera o de quarta categoria. (A Catalunya la rati és la d’1 jutge per cada 100.000 habitants, mentre que hi ha partits judicials, com el de Granollers, que la rati només és de 6’5 jutges per cada 100.000 habitants. Tampoc aguanta cap comparació que hi hagin més fiuncionaris en el planter d’un jutjat d’Instància de les capitals de provincia, que en el planter d’un jutjat d’inferior categoria, quan, per acabar-ho d’adobar, en el segón és tramiten més expedients que en el primer… ).

Cal incentivar l’estabilitat del personal: s’ha de revisar la Planta Judicial, en funció de la rati per núm. d’habitants i empreses i per tant caldrà augmentar el número d’orgues judicials i dotar-los dels mateixos RRHH, amb les mateixes retribucions econòmiques sense fer diferències en funció de categories que son inexistents en la pràctica.

Cal unificar criteris… estic d’acord amb la idea de la creació dels Jutjats de Instancia Provincial, que permeti la unificació de criteris per tota la província (s’han d’acabar els “regnes de Taifes” i la típica patrimonialització d’aquell mal anomenat “meu jutjat”).

Tanmateix l’adscripció al lloc de treball del Jutjat Provincial hauria de permetre la mobilitat dels funcionaris dins del mateix Partit Judicial, per tal de compensar baixes i vacants…

En canvi, no puc estar d’acord en aquell projecte del ministre Ruiz Gallardón que pretenia la supressió de molts partits judicial ja que això suposaria un greu atac a la tutela judicial efectiva i a la necessària justícia de proximitat. La anhelada unificació de criteris no pot estar renyida, en l’era de les intercomunicacions, amb que els diferents jutges i magistrats estiguin ben coordinats, sense la necessitat de que treballin en el mateix edifici o ciutat…

Per cert, tampoc puc estar d’acord en l’actual projecte del CGPJ i el Ministeri  que preveu crear Jutjats Provincials per centralitzar totes les demandes de les Clàusules Sol. És a dir, una mesura que es va anunciar per facilitar als ciutadans la canalització de les seves reclamacions i, en canvi, se’ls pensa obligar a fer grans desplaçaments (Berga – Barcelona; Vielha – Lleida; Puigcerdà – Girona; Les Cases d’Alcanar – Tarragona) per poder defensar els seus drets… on s’és vist !… que no veuen que això és un clar retrocés en els drets ciutadans que reclamen una tutela judicial efectiva i de proximitat ?.

A més, que ho justifica ?… la complexitat de les reclamacions, quan tots sabem que la resolució d’aquests conflictes seran per aplicació d’uns criteris gairebé administratius, reiteratius i repetitius?…

I si és per una qüestió de número d’expedients judicials, que no saben que el volum de les possibles demandes quedarien compensades per la baixada actual de l’entrada de nous expedients, precisament perquè les reclamacions hipotecaries i bancaries han acabat el seu cicle econòmic i totes les reclamacions per “preferents” o per “swaps”  s’han esgotat?.

Crec que cal re-capacitar, frenar aquest projecte i exigir al Govern de l’Estat que el que toca fer és incrementar la Planta Judicial o reforçar l’existent i no pas seguir fent més gran les  diferències entre territoris i entre els drets dels ciutadans d’aquest diferents territoris !

  • Tenim una Organització Saturada.

Seria convenient des-judicialitzar bona part dels conflictes de la societat que no cal que és resolguin en un Jutjat.

Cal incentivar la mediació i estudiar en profunditat algunes mesures que podrien alleugerir la càrrega de treball dels Jutjats.

El procediment monitori (50% dels expedients que entren en un Jutjat d’Instància), que no deixa de ser un simple requeriment de pagament, podria gestionar-se per altres operadors jurídics i acudir al Jutjat un cop s’ha intentat la recuperació del deute i no s’ha obtingut l’èxit esperat.

I és aquí, en la part de reduir feina de les oficines judicials, on els procuradors podem ajudar molt. La llei ja ens ha concedit capacitat de certificació i podem assumir actes de comunicació … pensem que si s’aprofundeix en aquesta línia la sobresaturació de les oficines judicials veurien una clara millora i es guanyaria en l’eficàcia i eficiència que tots pretenem.

(Més endavant presentaré alguna proposta en aquesta línia…)

  • Tenim una Organització sense un organigrama definit i amb confusió competencial.

Evidentment s’ha de respectar la Independència Judicial, però una cosa és la indiscutible independència dels criteris i decisions jurisdiccionals, i una altre cosa és l’organització del Servei en sí, que, entenc, hauria de dependre d’una única Administració. L’actual esquema organitzatiu (CGPJ – Ministerio – Generalitat) és un autèntic desgavell, que no superaria cap test d’idoneïtat de cap auditoria de gestió.

Des de Catalunya hauríem de seguir reivindicant la creació del Consell Català de la Justícia i els Lletrats de l’Administració haurien de dependre de la Generalitat. Tanmateix temes com la Planta Judicial, la Justícia Gratuïta o les Taxes Judicials també haurien de ser de competència plena de la Generalitat.

Sense abordar aquesta qüestió del marc competencial és molt difícil millorar l’Oficina Judicial, tot i que la seva organització sigui una competència transferida a la Generalitat perquè, no ens enganyem, si no és transfereix la capacitat de comandament sobre l’Oficina, serà molt difícil poder-la re-organitzar amb eficàcia.

A les oficines judicials, com en qualsevol centre de treball, ha de quedar clar qui mana i han de quedar molt ben definides les funcions de tots els que en formen part. Sense aclarir aquesta greu mancança actual, és molt difícil avançar → com va dir el Secretari General del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, l’Adrià Comella, en unes altres jornades a les que també vaig participar i compartir taula de debat: “Sense governança no es pot funcionar”.

…………….

I a aquestes alçades de la meva intervenció provablement es preguntaran … i de la Nova Oficina Judicial que en penso?, no ha solucionat cap de les deficiències exposades ?… de res han servit ?…

Doncs francament, si volen en el torn del debat en podem parlar, porto informes dels Delegats de Cornellà, El Prat i Sant Boi i podem entrar al detall d’alguns aspectes, però vostès saben, com jo, que el camí no ha estat gens fàcil i que les reticències als canvis han estat molt i molt grans. No estan funcionant gens be i les altres experiències que coneixem de tot l’Estat tampoc son satisfactòries.

Com he estat exposant al llarg de la meva intervenció, la manca d’un clar comandament ha portat a que no tothom hagi remat en la mateixa direcció. No tots els operadors han cregut en el nou projecte i, per tot plegat, les Noves Oficines Judicials mostren tenir excessius problemes de funcionament.

D’altra banda alguns dels criteris organitzatius emprats en la nova organització son, des del punt de vista dels procuradors, molt discutibles ja que estan comportant molt poca agilitat, com ara els mostradors que impedeixen l’accés a les oficines i que forcen a la connectivitat amb els funcionaris a través del telèfon quan et trobes a pocs metres del interlocutor…

Cal, des del meu punt de vista, començar de zero i revisar en profunditat TOT el sistema judicial que, com he dit, supera abastament  la Oficina Judicial en si mateixa. Si ens quedem en el simple anàlisi de les competències que la LOPJ va transferir a les Comunitats Autònomes, obtindrem una visió incompleta i ens quedaríem en la epidermis del problema. Podríem fins i tot aprofundir en la regulació actual de les NOJ  i afegir encara més disposicions organitzatives, però si no revisem en profunditat la cadena de comandament de tot el sistema, tornarem a equivocar-nos.

Sense la complicitat i implicació dels Jutges i dels Lletrats de l’Administració no és pot aconseguir que l’Oficina Judicial funcioni i perquè aquests s’impliquin en aquesta imprescindible acció, cal que tots dos formin part del mateix organigrama i depenguin d’una única Administració.

……………….

I en tot aquest panorama de despropòsits, quin paper han jugat i han de seguir jugant les noves tecnologies. Com s’hauria de seguir desenvolupant la modernització de la justícia ?

Penso, sincerament, que s’ha avançat molt i s’han invertit molts recursos, però sovint tinc la sensació de que s’ha treballat sense la complicitat necessària. Podria dir-se que s’ha pres la decisió política; que els tècnics informàtics han desenvolupat el software;  però és com si tot el projecte hagués seguit un camí aliè a TOT el sistema, en el que precisament els usuaris d’aquest sistema no hi creuen.

El paper segueix fent-se servir en gran quantitat en els jutjats – tot i que les demandes i els escrits hi arriben electrònicament – perquè se segueixen configurant els expedients físics amb simples impressions dels documents telemàtics rebuts, o per les fotocòpies que els propis procuradors aporten seguin les “recomanacions” dels pròpis funcionaris. Sento tenir que dir que el protocol dictat pel Secretari de Govern al respecte, en molts jutjats no s’aplica i, per tant, tota la feina que hem de fer els procuradors obligatòriament presentant les demandes i els escrits per la TTA no serveix de res…

Tanmateix penso que s’ha volgut corre massa i les diferents estructures informàtiques que sustenten tot el sistema (presentació d’escrits i demandes; signatura electrònica; etc…) necessiten clarament millorar en fiabilitat ja que massa sovint hi han interrupcions en el servei, en plè horari laboral, que provoquen molts problemes en el dia a dia de tots els  procuradors. I per acabar, tampoc puc deixar de dir, que per nosaltres no te cap sentit mantenir el sistema híbrid de presentació d’escrits en tots aquells jutjats que no tenen encara el programa de gestió e.Justícia.cat, doncs amb aquest sistema hem de presentar per la doble via (telemàtica i física) els escrits, doblant la feina sense que es noti cap retorn d’agilitat en la tramitació.

Proposta:

  • Elaboració d’un Pla Estratègic sobre la Organització de TOT el Sistema Judicial i, en un dels seus apartats, de l’Oficina Judicial.

Un Pla que analitzi l’actual situació; els seus punts forts i els seus punts febles; i que afronti un debat entre les administracions, els operadors jurídics i els tècnics especialistes en organització empresarial.

Un Pla per trobar solucions i definir les línies estratègiques a seguir.

Hauria d’afrontar-se, això si, un debat serè, però un debat obert, creatiu, agosarat, sense apriorismes, corporativismes ni privilegis de cap mena.

Un debat pensant, exclusivament, en el be comú i en la millora del Servei Públic en majúscules.

  • Algunes línies que podria desenvolupar el Pla Estratègic:
    • Clarificació de la governança.

L’organigrama hauria de tenir una línia única de comandament: CC.AA. (Generalitat) → Consell de Justícia → Província →  Partit Judicial →  Oficines Judicials.

I, per suposat, TOT el personal  (des del Jutge fins l’Auxili Judicial) haurien de quedar englobats dins del mateix organigrama general i únic.

Com he dit abans, no parlo de criteris jurisdiccionals, que haurien de restar independents, però en canvi, pel que fa als criteris organitzatius s’hauria de clarificar una estructura jeràrquica que superi l’actual situació de manca de govern (podria posar molts exemples en que el mateix Secretari de Govern és veu incapaç de fer complir els protocols  entre els seus Lletrats de l’Administració…)

  • Re-definició de les funcions.

En la mateixa línia de reforçament de la governança, és imprescindible deixar clares les responsabilitats de tots els que intervenen en la tramitació del procediment. Actualment, sembla que ningú assumeix-hi amb plenitud quines son les seves responsabilitats, de tal manera que l’expedient es converteix en quelcom “impersonal” que va passant d’unes mans a altres, perdent agilitat a cada pas.

No puc passar per alt expressar que la reforma del 2003 i la posterior de la LEC, mitjançant la Llei 12/2009 de reforma de legislació processal per la implementació de la NOJ no va deixar clares les competències entre Jutges i Lletrats de l’Administració i d’aquí han vingut molts dels problemes actuals, alhora que convindria donar compliment a la Sentencia del TC de 17/3/16 per resoldre la clara contradicció que comporta el fet de que les resolucions dels Secretaris, tot i no tenir funcions jurisdiccionals, no puguin ser revisades pels Jutges.

  • Transparència.

Hauríem de tendir a disposar d’una Organització que superi i és sotmeti a auditories de gestió, controls i inspeccions portades a terme per auditors independents. Recentment hem conegut la iniciativa – molt lloable – del Departament, que pretén controlar i inspeccionar al personal, però molt em temo que si aquest control no és veritablement extern i independent, acabarà no sent efectiu…

  • Sobre les Oficines Judicials:
    • Oficines de tramitació comunes: Les oficines judicials haurien de superar l’àmbit competencial del Jutjat i passar a ser Oficines de Tramitació dels Serveis Comuns.
    • Valoració sobre resultats: El treball dels integrants d’aquestes Oficines hauria d’estar orientat a resultats, contemplant incentius en funció de la càrrega de treball i els temps de resposta judicial.
    • Els Lletrats de l’Administració serien els directors d’aquestes Oficines Comunes.
    • Aquestes grans Oficines es podrien estructurar per Seccions que tindrien un responsable que formaria part del equip de direcció de l’Oficina, en coordinació amb el LAJ director.
    • Aquests responsables de Seccions podrien tenir la categoria de Lletrats de l’Administració o altres funcionaris Llicenciats en Dret.
    • Pel que fa als Jutges:
      • Cal ampliar el número de jutges, sense adscripció a cap Jutjat.
      • Especialització segons matèries.
      • Alguns Lletrats de l’Administració podrien adquirir la condició de Jutges, adjudicant-los competències en algunes matèries (execucions; monitoris; divorcis de mutu acord; verbals) de les que quedarien alliberats els altres Jutges

……………..

  • I en la línia de fer més propostes de detall i tal i com us avançava anteriorment, permeteu-me que aprofiti aquest debat, per explicar un dels principals projectes de la Procura Catalana, fruit del Pla Estratègic que estem desenvolupant:

Va sobre els Procuradors i l’Execució de Sentencies:

  • Explicar la situació actual d’una execució lamentable… només es recobra un 16% del total reclamat…
  • Els retards en la tramitació son en molts casos inacceptables..
  • Explicar les conseqüències negatives per l’economia en general…
  • Explicar el model al que aspira la Procura Catalana: noves funcions al estil Huissier de Justice: Sota la tutela i control del Lletrat de l’Administració, el Procurador aspira a poder assolir noves funcions que facilitin una millor agilitat en tot el procés…
    • Accés al Punt Neutre Judicial per localització de domicilis i bens
    • Assegurament dels sous, pensions i comptes corrents; Agilització de les anotacions d’embargament).

…………..

I per acabar, una doble reflexió sobre tot el que estem tractant aquesta tarda:

Per poder progressar i afrontar amb èxit tant les millores estructurals com les competencials i organitzatives ens cal:

  1. Un gran Pacte entre les principals formacions polítiques i els operadors jurídics capaç de superar una organització ancorada en el passat, que necessita modernitzar-se, democratitzar-se, fer-se transparent i orientar-se cap a l’obtenció de resultats eficients.
  2.  Cal traslladar a l’opinió pública que la Justícia és cosa de tots i ens afecta a tots. Sovint tenim la idea de que la Justícia és cosa dels professionals de la Justícia i se li presta molt poc interès (recordem els debats o programes electorals…). Penso que els polítics s’han de sentir reforçats i segurs en poder millorar clarament les partides pressupostàries de Justícia.

_______________________

Ramon Daví Navarro

Vice-degà

Col. Procuradors Barcelona

………

Ponència defensada en un Debat organitzat pel Cercle d’Estudis Jurídics de la Generalitat de Catalunya, en data 03/03/17

Comiat de Carme Chacón

Veient, escoltant i llegint les sentides mostres de condol per la mort de Carme Chacón he pensat que potser si tot el que s’ha dit de positiu de la seva figura política i humana se li hagués dit a ella, en vida, potser el seu cor feble hagués resistit millor.

 No vull dir que tot el que s’ha dit aquests dies sobre la seva gran trajectòria vital sigui propi d’actituds hipòcrites, ja que estic segur que la immensa majoria dels comentaris han estat dits des de la sinceritat i l’estima, però m’emprenya molt constatar, una vegada més, com a la nostra societat li costa tant expressar en vida de les persones, les seves qualitats.

 Que diferent seria si les relacions humanes les guiéssim des de l’amabilitat i el reconeixement dels mèrits dels altres, tot i les profundes discrepàncies que poguéssim tenir. Potser si ho féssim així els cors patirien menys, no us sembla ?.

….

Post publicat en el meu Facebook en data 11-04-17

Presentació del llibre sobre la Història de la Mútua

Un dels projectes que des de la Junta de la Mútua s’han impulsat més decisivament aquests darrers anys ha estat el de la reafirmació del fet diferencial que significa confiar la salut a una entitat que presta els seus serveis des de la proximitat, oferint els millors serveis possibles, tenint molt present els orígens i sempre pensant i exercint la solidaritat i ajuda mútua entre els seus mutualistes.

Com molt be a titulat el president Jaume Bagés en la salutació que fa en el llibre, la Mútua és veritablement la història d’un arrelament a la ciutat, a la comarca i al país. L’any 1952 va néixer la Mútua Nostre Senyora del Carme fruit de les necessitats d’una època amb moltes mancances i gràcies a l’empenta d’uns autèntics entusiastes i visionaris que van posar els fonaments i van marcar una filosofia que encara avui la considerem molt present.

Han transcorregut 65 anys i la societat, la ciutat, la comarca i el país han evolucionat molt. Ja no patim aquelles mancances pròpies d’una postguerra, però la Mútua segueix creient en els seus valors, perquè la Mútua es deu exclusivament als seus socis; no persegueix interessos econòmics particulars i tots els seus beneficis els retorna en forma de millora de les instal·lacions i serveis, alhora que manté el seu compromís d’arrelament al territori en forma d’ajudes i subvencions a projectes culturals, socials o esportius.

Aquest fet diferencial es el que reivindica tot el projecte “Som Mútua”, a partir del qual van néixer diverses accions de caire social (Somriures que Curen; Dia de la Mútua; Galeria de Presidents) i, evidentment, l’edició del llibre que avui, finalment, veu la llum i és presenta en societat, i he de dir que, de nou, el fet diferencial – hem consta – ha estat present en tot el procés de preparació, redacció i edició ja que, ben aviat, vàrem notar l’entusiasme i bona predisposició de tots aquells que hi han col·laborat. Socis, antics treballadors, personal administratiu, metges o infermeres han fet aportacions des dels sentiments i estima a la que consideren la seva Mútua.

……

Vàrem pensar que a tota aquesta meravellosa història d’èxit, li mancava un bon relat. Teníem els fets, però ens faltava la prosa. Teníem la memòria, però temíem que amb el pas del temps la poguéssim perdre. Ens calia, en definitiva, un llibre que recollís amb tot detall el que han estat i significat aquests 65 anys de trajectòria de la Mútua.

I un cop vàrem tenir clar quin era l’objectiu i els motius que ens impulsaven a aconseguir-lo, calia escollir la persona que assumís aquesta tasca recopiladora i de redacció. La persona, en definitiva, que possés lletra a la bona música que entre tots havíem composat.

…….

I la persona en que vàrem pensar ben aviat va ser en Paco Monja, periodista i bon coneixedor de la realitat social de Granollers i Comarca.

En Paco, nascut a Fresneda de la Sierra (Burgos), fresnedino de corazón, te el cap i els peus, però, a Granollers i crec que, amb el pas dels anys, una bona part del seu gran cor burgalés també se sent avui dia granollerí.

Granollers, la vila oberta a la que ell tant s’ha referit en els seus articles i entrevistes periodístiques, el va acollir primer, el va adoptar després i ha acabat fent-se’l seu. Podríem dir que en Monja forma part del sky line de la nostra ciutat i la seva presència en tota mena d’actes i esdeveniments és obligada… Penseu que sense en Paco seria impensable que comencés un Ple Municipal !!!

Ell tenia que ser l’home escollit per la Mútua. No en podia ser cap altre:

  • De caràcter afable, ningú millor que ell per empatitzar amb totes les persones que podien aportar les seves vivències.
  • Bon professional, segur que sabria capbussar-se en la història i les hemeroteques per recopilar els fets principals d’aquesta història.
  • Expert coneixedor de Granollers i Comarca, pocs com ell entendrien la íntima relació de la Mútua i el seu entorn social i geogràfic.
  • I de prosa fàcil, seguríssim que sabria trobar el relat idoni perquè el llibre fos de lectura agradable i distesa.

Per tot plegat, per la seva amabilitat; per la seva qualitat professional; per la seva experiència i per la seva fluida redacció, en Paco tenia que escriure la història de la Mútua…

I, com després tindreu oportunitat de comprovar, no ens vàrem equivocar !

Moltes gràcies Paco per la teva bona feina i moltes gràcies també a tots els que hi heu col·laborat des de diferents àmbits. A tots els socis, antics treballadors, metges, infermeres, per les vivències que heu volgut compartir i una menció també especial a la Cati Palma i tot el seu equip d’H2O per ajudar-nos a definir i a donar forma a tot el projecte.

Sense uns i altres, aquest llibre no el tindríem avui entre les mans.

Moltes gràcies !!!

…..

Article per la presentació del Llibre de Paco Monja en data 16/03/17

Sentencia del 9N: jo també em sento inhabilitat

Com a ciutadà que viu a Catalunya hem sento decebut de que és consideri il·legal una consulta de participació democràtica que ni tan sols tenia efectes vinculants.

Com a demòcrata hem sento molt contrariat de que no és reconegui el dret a decidir als ciutadans i ciutadanes de Catalunya, malgrat que la majoria dels seus representants en el Parlament així ho defensin i una gran majoria social ho demandi a través de processos electorals, enquestes i manifestacions diverses.

Com a jurista lamento moltíssim que s’hagi portat als Tribunals una problemàtica que només és política. Reconec que amb l’actual legislació era més que probable la sentencia que s’ha notificat avui, de tal manera que no hauríem de caure en jutjar l’actuació dels Tribunals, sinó en exigir als polítics dels partits estatals que assumeixin el repte democràtic que planteja Catalunya. En definitiva, si les actuals lleis no estan preparades per admetre aquests tipus de consultes o referèndums, cal seguir reivindicant que en democràcia la voluntat popular ha d’anar sempre per davant de les lleis i, conseqüentment, s’han de modificar les lleis perquè la voluntat popular sigui canalitzada legalment.

Com a persona que vaig participar lliurament en la consulta del 9N, em sento totalment identificat amb Artur Mas, Irene Rigau i Joana Ortega i em solidaritzo amb la seva indigna situació a la que han quedat abocats. Si ells queden inhabilitats, considero que tots aquells que vàrem votar en aquella jornada de participació democràtica hauríem de sentir-nos també inhabilitats, de tal manera que de forma massiva hauríem d’abstenir-nos de participar en aquells processos electorals que poguessin celebrar-se durant el període en que és mantingui la inhabilitació.

…..

Post publicat al meu Facebook en data 13-03-17

Gràcies, Balonmano Granollers !!!

Soc d’una generació de granollerins en la que, encara no ser ben be perquè, semblava que tenies que escollir entre ser del Balonmano o del Basquet. L’Handbol de Granollers ja era molt conegut i havia assolit molts títols nacionals i internacionals quan el Bàsquet va irrompre amb molta força a finals de la dècada dels 70. I aquí a Granollers, erem tant peculiars, que semblava que ens fèiem competència entre clubs, ves quina burrada.

En el seu moment, quan va arribar aquell dia en que tenies que escollir, uns coneguts van acostar-me al club de bàsquet del que vaig quedar-ne ràpidament seduït. Eren els temps de somiar en la primera divisió, de l’arribada dels primers jugadors nord-americans, de l’Essie Hollis…

Per la seva part el Balonmano Granollers seguia al capdamunt de la divisió d’honor i quan un dia vaig anar a veure un dels seus partits, concretament contra l’Atletico de Madrid, un alt directiu del Balonmano va increpar-me a l’entrada al recinte tot dient-me “com podia ser que un directiu del bàsquet (aleshores jo era un jove de vint i pocs anys que just m’acabava d’estrenar a la Junta del CB Granollers) anés a veure un partit de balonmano ?”. He de dir, amb honor a la veritat, que al club de la cistella també havia sentit comentaris discriminatoris pels de “Can Gepes” com vulgarment se’ls anomenava.

Han passat molts anys i malauradament el Basquet de primera divisió va deixar d’existir a mitjans dels 90 i en canvi el Balonmano Granollers, tot i les dificultats econòmiques per les que també ha tingut que travessar, segueix molt viu, sent un exemple de treball en equip, abocat a la formació esportiva, amb valors i capaç de mantenir-se al capdamunt de les competicions en les que participa.

Gràcies al Balonmano vàrem tenir l’enorme satisfacció d’acollir uns Jocs Olímpics, un campionat del món masculí i ara sabem, des d’ahir, que el 2021 el mundial d’handbol femení és celebrarà també a casa nostra. Si a més sumem que cada any és celebra la Granollers Cup, competició internacional per l’handbol base amb milers de nois i noies vinguts de tots els continents, no ens queda altra cosa que dir ben alt i amb emoció: Gràcies Balonmano; gràcies a tots els directius (si, si, també a aquell que va increpar-me fa tants anys) per tots els esforços i il·lusions; gràcies a tots els entrenadors per saber transmetre la seva passió per aquest esport; gràcies als milers de jugadors i jugadores per portar amb tanta dignitat la samarreta del club; gràcies als representants polítics per estar al costat d’aquesta realitat; gràcies a les empreses per donar recolzament a aquest entranyable club i gràcies a una afició que, tot i ser petita – perquè som una ciutat petita – segueix donant força i raó de ser a tota aquesta xarxa d’energies i sentiments que ha permès situar Granollers al mapa de les ciutats compromeses amb l’esport i els seus valors.

…..

Post publicat al meu Facebook en data 29-01-17

Jaume De Vega: records infantils, records entrenyables

Sempre s’ha dit que els records de la infantesa tenen un impacte tant gran que perduren per sempre més en la memòria de les persones. I aquest és el cas que avui tinc ganes de compartir.

 Quan era petit, quant tot allò que escoltava del pare era seguit amb verdadera passió, quedava embadalit amb totes les històries que m’explicava sobre el futbol i, molt especialment, sobre l’Esport Club Granollers, en una època mítica pel club de la nostra ciutat.

 Recordo les proeses d’un equip modest, però que militava a la tercera divisió (comparable a la 2ª-B actual). Recordo algun dels noms dels seus jugadors, els Julián, Gallardo, Aguirre i, per sobre de tots, el petit extrem golejador, en Jaume De Vega. Podria dir que en Vega va ser el meu primer ídol infantil del món futbolístic.

 Tant forts son els records de la infantesa que tot i el pas dels anys, per sempre més, quan veia en Vega, ja fos dins de l’oficina del Banc Popular; passejant amb la seva estimada Lina; compartint taula amb els seus amics a Can Grivé o, més tard, a la platja de Pals, per sempre més la memòria em retornava al camp del carrer Girona, i veia en Vega fent una jugada per l’extrem i em semblava escoltar la veu del meu pare animant-lo i celebrant els seus gols.

 Avui hem enterrat en Jaume i, de nou, durant tota la cerimònia he recordat al ídol i he enyorat el meu pare.

 Records infantils, records entranyables…

…..

Post publicat al meu Facebook en data 11-12-16