Gràcies a El 9 Nou i als seus lectors !

El premi Vallesà de l’any 2011 ha estat atorgat, de forma més que merescuda a la Carme Grau, d’Oncovallès.  Amics d’El Xiprer, a través de la meva persona, va ser-ne candidata i finalista i tot i no resultar-ne guanyadora ens sentim, francament, molt honorats tant de que el Jutjat ens escollís com, i molt especialment, per tot el suport rebut de tots aquells lectors que varen votar-nos.

Des d’aquestes línies volem posar de relleu l’excel·lent tasca que tant Oncovallès, com la resta de finalistes i candidats porten a terme en benefici de la ciutadania, la cultura i els valors solidaris que tant necessita la nostre societat.

Amics d’El Xiprer, en només aquests primers mesos d’existència (just ara celebrarem els dos anys de vida) ha pogut constatar l’enorme labor que la Mercè Riera i tot el seu equip de voluntaris, amb Càritas al capdavant, estan duent a terme en aquella Casa d’Acollida tant màgica; hem comprovat, malauradament, els estralls que aquesta maleïda i injustificable crisi està comportant a molts veïns, familiars i amics i, tanmateix hem rebut, amb gran satisfacció, la solidaritat i recolzament de centenars de granollerins i vallesans que han cregut en el projecte (avui estem a les portes dels 700 socis!!!).

Aquest és, per tant, el nostre premi diari, el veure com la societat, quan més problemes te, més reacciona; el rebre, de part de tota la gent voluntària d’El Xiprer, el seu missatge enriquidor de saber donar a canvi de res i la força que, sense que ells ho sàpiguen, transmet tota la gent que, dins del seu patiment, sap lluitar per subsistir.

El 9Nou, amb la organització d’aquest premi anual sap donar valor a tot aquest teixit associatiu tant característic de Catalunya i que tant necessari esdevé avui i a nosaltres, als Amics d’El Xiprer, que tant necessitem de la difusió per fer arribar el nostre missatge, ens ajuda molt amb iniciatives com aquesta.

Per tot plegat, per l’oportunitat d’explicar-nos una vegada més i per l’oportunitat de compartir amb els altres candidats i finalistes el model de societat activa i compromesa que tanta falta ens fa per intentar remuntar la crisi actual, MOLTES GRÀCIES !!!

…..

Article publicat a El 9 Nou en data 10/05/12

Diguem prou!

Que més ens ha de passar com a ciutadans perquè diguem prou ?!… quines condicions més negatives ens hem de trobar perquè diguem prou ?!… quants aturats més hem de tenir perquè diguem prou ?!… quantes retallades més hem de patir perquè diguem prou?! …

I com a catalans, quantes discriminacions més hem de sofrir per dir prou ?!… quants incompliments més hem de suportar per també dir prou ?!…

Fa anys vaig viure en primera persona la política i sempre més n’he estat seguidor i me n’he sentit molt proper quant injusta i genèricament s’ha maltractat la classe política. Però també em revelo més quan veig la incapacitat política de canviar el guió de l’interès partidista que totes les formacions, més o menys, acaben aplicant…

I és que ara ens toca dir prou !…

Prou de mirar cap un altre costat quan les responsabilitats son properes, prou d’escapolir el bulto, prou d’acusar uns i altres…

Catalunya necessita un govern fort, que doni confiança a la població de que junts ens en podem sortir. Un govern que pugui trobar solucions amb la seguretat de que des de dins no se’l boicoteja al preu que sigui. Un govern que pugui negociar amb Madrid sabedor que darrera seu hi ha la més gran majoria possible de diputats i d’una amplia societat que li donen suport.

Si seguim desunits, els uns contra els altres, quan tenim temes de tanta gravetat sobre la taula, serà molt difícil que ens puguem sortir.

Potser peco d’anar amb el lliri a la ma i que penso amb utopies, però crec que ara no tenim més excuses i la situació és tant greu, tant, que no ens queda més remei que intentar un govern d’unitat o, si més no, un govern amb un ampli acord amb les principals forces polítiques catalanes.

No soc el primer que ho demano, ni segurament seré l’últim, però com a societat cal que ho diguem moltes, moltes, vegades… Només així, insistint, una i altre vegada, des de tots els sectors possibles, potser, ens faran cas.

Diguem prou als tacticismes i exigim acords que siguin veritablement útils per la societat !!!

……….

Article llegit a “Radio Granollers” en data 10-04-12

La màgia i providència d’El Xiprer

Quan fa prop de dos anys ens vàrem proposar ajudar a El Xiprer, la Mercè Riera ens va explicar situacions anecdòtiques que explicàvem com la providència, segons ella, o la màgia segons altres, sovint havien resolt les necessitats d’aquella casa d’acollida del cap d’amunt del carrer Josep Umbert. Sense anar més lluny ens va explicar que quan més necessitaven obrir-se a la societat granollerina per demanar més recolzament, i quan encara no ho havien demanat explícitament a ningú, ens hi vàrem presentar com si la providència ens hi hagués portat…

I es que fa falta molta ajuda, humana o espiritual, per poder suportar tota la càrrega de necessitats que envolten El Xiprer !.

En aquesta primera dècada del segle XXI els serveis socials que tradicionalment ajudaven als més marginats, s’han vist desbordats per una nova realitat desconeguda. Quan El Xiprer es va crear, aviat farà 15 anys, el menjador social obria cada dia per 7 persones, totes elles sense sostre, gent alcoholitzada i/o amb problemes de salut mental… avui dia, la pobresa avarca a un percentatge molt més gran i es situa en prop del 10% de la població… una pobresa generada per el propi sistema econòmic que ha situat a moltes famílies en una situació de perdre-ho tot, fins el punt de no poder ni tant sols alimentar-se.

Ja no estem parlant de situacions puntuals d’una persona que per problemes amb l’alcohol o les drogues ha perdut el control sobre la seva pròpia vida, estem parlant de famílies senceres que degut a perdre la feina el pare i la mare, no han pogut atendre el pagament de la hipoteca, perdent l’habitatge i arribant a final de mes sense recursos suficients per alimentar-se… Estem parlant de situacions molt properes que ens haurien de fer reflexionar a tots.

Així les coses, El Xiprer esdevé un verdader oasi per molta gent de la nostra ciutat i comarca, un lloc on gràcies a l’ajuda de molta gent, de la feina de molts voluntaris i de la força espiritual d’uns i la màgia dels altres, s’aconsegueix que dia a dia més de 1.800 famílies puguin alimentar-se amb dignitat, que més de 100 persones seguin a taula per esmorzar o dinar i que 12 famílies trobin un sostre on poder dormir. Un lloc on a més de poder donar totes aquestes ajudes materials per la subsistència de tanta gent, s’aconsegueix crear un caliu humà imprescindible per compartir amb dignitat els problemes, també anímics, que la crisi econòmica està generant.

I en aquest context tan difícil, amb unes taxes d’atur tant enormes i amb unes previsions de que la situació crítica s’estendrà encara uns quants anys més, Amics d’El Xiprer treballa per difondre la tasca humanitària que es desenvolupa a la casa d’acollida, fent una crida constant a la ciutadania per tal de que ens ajudin. Des del mes de Juny de l’any passat fins avui hem aconseguit connectar amb 600 amics que, cada mes, aporten 10€, de manera que a finals d’aquest any haurem aportat a El Xiprer prop de 60.000€, una xifra esperançadora però clarament insuficient per atendre a tantes necessitats.

Estem satisfets per la resposta ciutadana que ens ha acollit molt be en tant poc temps. Estem contents de la gran receptivitat que hem tingut amb tots els mitjans de comunicació, però, tot i així, hem de seguir alertant a la població de que els propers anys seguiran essent molt complicats i que molta gent seguirà patint les conseqüències de la pèrdua d’habitatges, l’atur i la finalització de les ajudes socials. Caldrà, més que mai, la solidaritat d’uns amb els altres, la solidaritat amb els més propers, amb els veïns, familiars, amics i gent de tota mena perquè, com dèiem, estem enmig d’una nova realitat desconeguda i a la que tots podem veure’ns-hi abocats.

Farà falta molta màgia i providència per cobrir totes les necessitats que ens venen al d’amunt i no podem mirar cap a un altre costat. No podem pensar, ara més que mai, en que les administracions ens ho solucionin. Ens hi hem d’arremangar tots, perquè si una comunitat vol mirar cap al futur amb esperança, ha de ser capaç de recuperar a tots aquells que ara ho estan passan malament !

……

Article publicat a El 9 Nou en dat 14/12/11

Ara més que mai

Estem immersos en una gran crisi, ja ho sabem. Contínuament estem llegint i sentint noticies sobre les baixades de les borses; l’increment de la taxa d’atur; les dificultats per finançar el deute de les administracions públiques; les fusions bancàries; les retallades pressupostàries i sovint ens hem indignat.

Altres vegades, ni tant sols ens indignem,  fem com si els problemes no  fossin nostres i mirem cap a un altre costat.

Ben segur que aquesta crisi té unes causes i uns culpables principals i és just que tractem d’esbrinar perquè i com hem de sortir-nos-en. La societat haurà d’aprendre per no tornar a caure en els mateixos errors, però, i mentre no aconseguim remuntar la situació, que hem de fer ?

Podem seguir indignats, però no podem mirar cap a un altre costat. Podem protestar, però no n’hi ha prou.

Cada dia hi ha més persones i famílies properes a nosaltres que pateixen problemes reals, problemes per poder tenir un sostre on viure i fins i tot aliments per subsistir, problemes que fa molts anys la nostra societat benestant no coneixia en la seva dimensió actual…

Des de l’associació Amics d’El Xiprer pensem que, tots junts, podem fer molt per millorar la situació i la dignitat dels milers de persones de la nostra comarca que pateixen directament els estralls d’una crisi que està durant massa. Pensem que la nostra comunitat pot millorar si entre tots ens ajudem… indignem-nos!, sí, però solidaritzem-nos amb els més necessitats.

Per intentar fer alguna cosa en aquesta direcció, us oferim la nostra organització per vehicular l’ajuda a El Xiprer, la Casa d’acolliment que en els seus prop de 15 anys d’existència ha demostrat abastament fer un gran servei humanitari i que ara, lamentablement, es troba desbordada per la gravetat de la situació.

Ara més que mai, El Xiprer necessita l’ajuda de tots nosaltres. No podem mirar cap a un altre costat, la crisi la tenim a tocar, la tenim al costat de casa, prop de persones que pateixen i que coneixem… Si cadascú de nosaltres contribuïm amb 10€ mensuals (una mica més del que costa una entrada de cinema) estarem ajudant a que més de 4.000 persones puguin alimentar-se durant tot un mes, o, entre d’altres accions, puguem continuar administrant 12 habitatges perquè gent sense sostre tinguin on viure.

No us sembla que els 10€ que aportem a El Xiprer són, també, una bona inversió per sortir de la crisi ?.

Ara més que mai, Ajuda’ns !

……

Article per el web dels Amics d’El Xiprer, en data 15/11/11

Recordant Joan Bretcha i Forns

Vaig tenir la sort de conèixer el Joan compromès amb la seva ciutat, Granollers; amb la seva comarca, el Vallès; amb el seu país, Catalunya…

Vaig tenir la sort de conèixer el Joan solidari amb les persones més necessitades; amb les realitats humanes més colpidores…

Vaig tenir la sort de conèixer el Joan responsable, treballador i rigorós en tots els projectes que assumia o impulsava…

Vaig tenir la sort de conèixer el Joan fidel i gran amic dels seus amics… però d’aquest aspecte hi han d’altres amics molt més acreditats que jo que segurament ens en parlaran…

Vaig tenir la sort, en definitiva, de conèixer el Joan en la plenitud creativa de la seva vida…

…

Vàrem coincidir, per primer cop, i durant quatre anys, en una de les Juntes del Casino que presidia l’Emili Cot. En Joan volia millorar aquesta institució centenària granollerina, volia que fos una entitat més oberta a la ciutat i a la cultura… Avui, sens dubte, seria feliç amb les obres que si han fet…

Desprès d’aquells primers quatre anys, ja des de fora de la Junta, en Joan va seguir molt atent a tot el que passava en aquesta entitat… i no m’estic referint, només, a la organització dels concerts de Jazz…

Els anys del Casino van acabar de convèncer a en Joan que, des de les entitats, des de la societat civil, també es pot treballar per la ciutat i, amb ex companys d’aquella Junta, amb en Lluís Sitjes i l’Amadeu Barbany, conjuntament amb d’altres amics, vàrem formar un grup que el mateix Joan va batejar com a +Granollers. Es tractava, precisament, de promoure l’associacionisme, de recuperar la força de les entitats en un model de societat sovint massa individualista i excessivament dependent d’unes administracions públiques massa omnipresents…

Estant en ple debat sobre com incidir en aquest model de societat algú va dir que El Xiprer, clar exemple d’un projecte ciutadà impulsat per la societat civil, podia estar en perill per la insuficiència de recursos en un moment crític per el increment de necessitats que la greu crisi estava provocant… i, en aquesta decisió, en aquest dirigir els neguits d’aquell grup cap al capdamunt del carrer Josep Umbert, en Joan hi va tenir molt a veure…

Efectivament en Joan i el seu forn familiar, des que va obrir el menjador social d’El Xiprer, i d’això ja han passat més de 14 anys, hi va col·laborar servint-hi, cada dia, tot el pa que necessitaven… Amb aquests antecedents, heu d’entendre que en Joan corroborés immediatament la conveniència d’apropar-nos a El Xiprer per veure en que els podríem ajudar…

Recordo, com si fos ara, la posició serena i dialogant d’en Joan en totes i cada una de les reunions que vàrem fer fins constituir l’associació Amics d’El Xiprer… Aquell esmorzar per acabar de redactar els estatuts, a la que se’ns hi va presentar amb tot tipus de dolços del seu forn… O aquella altre reunió en la que ens va comunicar la decisió, compartida amb l’Elisenda, de que la seva esposa assumiria la secretaria de l’associació, donant solució – amb aquesta resposta exemplar de parella – a un dels principals entrebancs que patíem per acabar de tirar endavant el projecte solidari que teníem entre mans…

Recordo, com si fos ara mateix, els seus silencis, la seva prudència exquisida, aquella actitud tant seva de saber escoltar, per acabar, això si, donant una opinió sempre equilibrada, intel·ligent i, sobretot, constructiva. En Joan no era de trencar res, però sempre mirava endavant, mai enrere. Sempre en positiu !…

Al poc temps d’entrar en contacte amb la Mercè Riera i la Mercè Relats, i abans de crear l’associació, es va posar en funcionament un servei de tutors per ajudar les persones en el tràngol de veure’s en problemes econòmics per impagament d’hipoteques. Doncs be, en Joan va ser un d’aquells primers tutors, implicant-s’hi de tot cor. Els casos que ell va assumir, difícils com tots, es van caracteritzar per una comunió humana entre tutor i usuari molt i molt digna… Tant és així que, en la seva memòria, aquell servei de tutors l’hem acabat anomenant “Taula de Suport Joan Bretcha”…

…

Aquest és el testimoni que jo us puc aportar avui en record d’un home que ens ha deixat un llegat intangible molt gran i ple de valors que seria bo que entre tots intentéssim perpetuar…

…

En Joan va ser present en moltes entitats, en molts àmbits de la ciutat i de la comarca. En Joan va ser un home molt complert: treballador incansable, amb dues professions que estimava molt (la de forner i la de farmacèutic); pal de paller de la seva família; promotor d’amistats indissolubles; activista social de primera magnitud; cultural i esportivament en plena forma… un home que, permeteu-me el símil futbolístic, em recordava un d’aquells jugadors – mig campista, lluitador… tot terreny – que tots els entrenadors volen tenir al seu equip…

…

Vaig tenir la sort de conèixer aquest Joan, com us deia, compromès, solidari, responsable, fidel i creatiu…

Vaig tenir la sort de compartir amb ell moltes il·lusions i  molts projectes…

Només em queda fer el que ell tant alegrement cantava des del Tramvia Blanc … Joan, em trec el barret per tot el que has fet i ens has ensenyat… Moltes gràcies Joan !!!

………

Paraules dedicades en l’acte en record de Joan Bretxa celebrat un any després de la seva mort. Maig 2012

La solidaritat més propera

EL Xiprer, la casa d’acolliment de Càritas, l’entrenyable centre al cap d’amunt del carrer Josep Umbert, que distribueix aliments a més de 4.000 persones amb dificultats econòmiques, que serveix esmorzars i dinars a prop de 150 homes i dones que dia a dia necessiten suport material i anímic i que tutela 10 habitatges per famílies sense sostre, aquest darrer any ha vist incrementar molt i molt les persones que han tingut necessitat d’acudir-hi; gent nascuda a la ciutat, a la comarca o gent vinguda d’arreu i que la greu crisi econòmica ha atrapat tant de ple que no els deixa marge per sortir-se’n sols.

Si tenim en compte, a més, que aquesta situació ha estat precedida per un període que ja va començar a notar-se a finals del 2007, trobem que en molts casos la única ajuda que els queda – un cop esgotats tots els subsidis públics – es la solidaritat més propera, la d’El Xiprer. Per això a ningú se li pot escapar que prop de casa fan falta molts recursos per donar cobertura humanitària a aquesta altra realitat de la nostra societat de principis del segle XXI, una societat capaç de desenvolupar-se com mai, però també de crear bosses de pobresa urbana cada cop més grans.

Amics d’El Xiprer, associació creada mig any enrere, ha nascut per ajudar a aquesta casa d’acolliment. Vàrem entendre que la tasca emocionant que la Mercè Riera i els seus 140 voluntaris porten a terme necessitava del recolzament de la ciutat i així va sorgir la proposta dels 1.000 x 10. Pensàvem, i pensem, que aquest gran projecte solidari, en uns moments de grans dificultats, necessita de la complicitat de molta gent, perquè fent-ho entre tots és quan guanya més sentit la solidaritat. I la veritat és que, amb només aquest curt període temps, la resposta ciutadana ha estat extraordinària. Podem dir avui que la ciutat ha captat el missatge i ens ha fet costat.

A finals d’any serem prop de 500 socis que aportem 10€ cada mes; els mitjans de comunicació s’han bolcat amb el projecte donant cobertura informativa sempre que els hi hem demanat o inserint publicitat gratuïta quan els hi hem proposat; un munt de col·laboradors han prestat els seus serveis sense cost (comerciants, dissenyadors, publicitaris o impressors); i el Col·legi d’Advocats, la Societat Coral Amics de la Unió, l’Associació de Voluntaris de Lliçà de Vall i molt especialment La Mútua ens han aportat diners per assegurar que les ajudes dels ciutadans puguin arribar íntegrament a El Xiprer, sustentant d’aquesta manera les despeses organitzatives de l’associació… a totes i a tots, moltes gràcies per estar al nostre costat, i, sobretot, per ésser sensibles a aquesta realitat dramàtica tan i tan propera.

Tot i així, som només a mig camí, hem d’arribar a la fita dels 1000. Encara fan falta, per tant, 500 socis més que, amb els seus 10€ mensuals, ens aportin el recolzament humanitari necessari per seguir lluitant contra les conseqüències d’aquesta gravíssima crisi que, no ho oblidem, és al costat de casa i que, malauradament, durant el 2011 seguirà essent molt present.

En definitiva, la crida a la ciutadania és perquè, entre tots, aconseguim aportar a El Xiprer 120.000€ l’any, import imprescindible per assegurar que els aliments, esmorzars, dinars i habitatges puguin arribar a tots aquells que més ho necessiten. Ens hi ajudes?. És molt fàcil, truca al 93.879.12.92 o visita’ns al web www.amicsdelxiprer.cat !!!

…..

Article publicat a El 9 Nou. Desembre 2012

Escriure per plaer

Prop dels 5 mesos d’abandonament del bloc, torno a obrir-lo amb renovades ganes de penjar-hi, de tant en tant, tot allò que em vingui de gust i sobre aquells temes d’actualitat que em sembli oportú referir-m’hi. El que sigui, però només per el plaer d’escriure.

He de reconèixer que vaig cometre un error al inici del bloc, en els mesos d’octubre, novembre i desembre de l’any passat. Vaig caure en la “tirania” de les audiències, obsessionat en escriure, dia si dia no, per anar pujant en el rànquing dels blogs catalans. Comprovar, cada dia, quantes persones havien visitat el bloc i llegir-ne els comentaris s’havia transformat en una necessitat. Tot, menys el plaer d’escriure… absurd.

Aquest mon de la blogosfera va seduir-me, ho reconec. Des de la comoditat del ordinador personal, assentat tranquil·lament a casa, poder publicar en portals atractius tot allò que et preocupa, al instant, suposa una revolució comunicativa de gran magnitud. El que ja no m’agrada tant son els comptadors de visites i els rànquings. La competitivitat en un espai per l’oci no te sentit. Calia recuperar el plaer d’escriure per escriure, sense anar mes lluny…

I en aquestes em trobo ara. Retorno al “debat a bat” per deixar escrit els neguits que em fan pensar. No pretenc ni crear escola ni cercar seguidors. Només vull ordenar idees i plasmar opinió sobre els temes d’actualitat que em provoquen una motivació especial a la crítica positiva o negativa.

Tinc ganes d’escriure sobre la situació del Hospital de Granollers (darrerament he tingut que acompanyar a la meva mare, diverses vegades, a urgències i, certament, allò es un caos indigne d’una societat desenvolupada com la nostre). També tinc ganes d’escriure sobre la imminent obertura del nou edifici judicial de Granollers; l’ampliació de la illa de vianants; el quart cinturó o ronda del Vallès o, evidentment, el govern tripartit i el final de la negociació sobre el finançament de les comunitats autònomes, la sentència del Estatut i les eleccions europees.

Temes, neguits, inquietuds i propostes. De tot però només per el plaer d’escriure.

………

Article publicat en el meu anterior bloc en data 01-05-09

Nova Constitució ?. Yes, We Can !

Després de publicar l’anterior article en el Bloc, sobre la reflexió de que la Constitució comprimeix les aspiracions catalanes i que, per tant, es fa necessària una revisió a fons, he llegit altres articles i comentaris periodístics en sentit contrari, de personalitats molt mes enteses que jo, que m’han provocat la necessitat de publicar la continuació d’aquella primera reflexió.

En Miquel Roca i Junyent va escriure a La Vanguardia que millor no tocar la Constitució perquè, segons ell, en una nova edició, Catalunya hi sortiria perdent, mentre que els liders del PSOE i del PP, per la seva banda, coincidien en que la Carta Magna espanyola està be com està i que, per tant, de reformes ni parlar-ne.

El comentari d’en Roca es molt significatiu i alhora preocupant. Ho diu un dels redactors tel text constituent i una de les persones mes centrades, equilibrades i, sobretot, mes informades del país. Segurament te raó en advertir que l’actual conjuntura espanyola retallaria part dels avenços autonòmics i que, per tant, millor no fer soroll, no fos cas que en sortíssim mal parats…

I jo penso que amb aquest conformisme, segurament raonable, no avançarem mai. No ens estranyi, llavors, que ens retallin l’Estatut i el nou finançament acabi essent una conxorxa perquè, compte, si ens emprenyem massa podria ser pitjor !!!

I es clar, amb aquesta submissió realista, a Madrid es freguen les mans. No els calen gaires esforços per combatre la nostra acció doncs nosaltres mateixos ens desinflem i, això sí prudentment, retirem qualsevol plantejament reivindicatiu.

Com podrien canviar les coses si els diputats catalans fessin un front comú i la societat civil organitzada, amb les patronals i els sindicats al capdavant, es mostres valenta i des acomplexada, sense por a perdre contractes i privilegis. Com podrien canviar les coses si els catalans deixéssim de banda el seny del Sr. Roca i, tots junts, condicionéssim la política espanyola amb l’objectiu d’afrontar decididament la revisió constitucional !.

Segurament això no passarà mai… segurament seguirem veient com el PSC i el PP català mai de la vida votaran en contra dels seus companys estatals per por a perdre les carteres ministerials que tinguin negociades; segurament seguirem veient com els nacionalistes, sempre que la conjuntura els hi ho permeti, aniran a veure si poden omplir el cove de la negociació, mentre que els independentistes, com que la Constitució es la del país veí, no voldran implicar-s’hi per a res. Segurament sempre serà així, sempre serem prudents, assenyats i políticament partidistes interessats, però perquè no podem somniar i pensar que les coses podrien anar d’una altra manera.

Perquè no pensar en que Catalunya hi sortiria guanyant si anéssim plegats, si aparquéssim per uns anys les polítiques mercantilistes i – amb un govern d’unitat – féssim saber a la capital d’Espanya que sense resoldre definitivament l’encaix de Catalunya, els catalans no ajudarem a la governabilitat de l’Estat?. Perquè no deixem ben clar que els vots dels nostres diputats – junts – els son imprescindibles?…

Perquè no somniar en el nostre i particular “Yes, We Can “?!!!.

…..

Article publicat en el meu anterior bloc en data 08-12-08

Constitució per tota la vida ?, no gràcies !

Avui es commemoren els 30 anys de l’entrada en vigor de la Constitució Espanyola i fent una ullada ràpida al panorama polític de l’Estat es pot comprovar com els dos grans partits majoritaris se senten satisfets amb els rendiments de la carta magna. Fins i tot els del PP, hereus d’aquella Alianza Popular que la va votar sense entusiasme i dividida, ara la defensen com ho farien els seus mes actius creadors.

Els que no som propers ni als uns ni als altres ens sentim contrariats, no envà aquesta Constitució s’està mostrant insuficient per encaixar el desenvolupament de la realitat plurinacional i troba – sense anar mes lluny – grans dificultats per admetre un nou Estatut Català que ja va tenir que ser molt retallat perquè les Corts espanyoles li donessin llum verda.

Personalment, que tenia 20 anys quan la vàrem votar, li he de reconèixer grans avantatges. La Primera Llei va significar acabar definitivament amb les Leyes del Movimiento i encarar la Transició amb molta il·lusió. Havíem sortit al carrer per reivindicar la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’Autonomia i, amb la promulgació de la Constitució, això seria possible. Han estat 30 anys profitosos i cal admetre que amb la Carta Magna al capdavant, hem evolucionat molt. Ara be, com deia, molta gent que la vàrem votar esperançats, avui ens sentim contrariats i, per tant, insatisfets. En l’actualitat, aquella Constitució que va portar llibertats i estatuts, ens apreta i no ens deixa créixer amb naturalitat.

Si tal com sembla, el Tribunal Constitucional admet els recursos contra un nou Estatut que va ser aprovat per el Parlament de Catalunya, les Corts Espanyoles i finalment, i això es el mes important, referendat pel poble català, es farà evident que alguna cosa no funciona prou bé en el sistema constitucional espanyol.

Si la Constitució no pot admetre aquest nou text estatutari, caldrà exigir una nova Carta Magna. Si Espanya no sap entendre aquesta necessitat, la insatisfacció generalitzada ens portarà a rebutjar l’actual status quo. Hem viscut 30 anys de progrés i l’actual Constitució hi té molt a veure, ja ho he dit, però no per això l’hem de mantenir intocable. Les lleis han d’estar al servei del poble i no a l’inrevés !

……..

Article publicat en el meu antic bloc en data 06-12-08

Masa tàctica i poca pàtria

Ahir vaig acabar el dia en un sopar que prometia molt. Els amics del Fòrum Tagamanent, que celebràvem la seva 25è trobada política, van convidar a dos personatges de màxima actualitat: en Joan Carretero (ERC) i en Quico Homs (CDC). 

El sopar, que normalment aplega a 20 persones, ahir en va moure mes de 80 i es que la curiositat i/o anhel de saber com estan les relacions entre ambdós partits nacionalistes o, encara mes, el “morbo” de comprovar en primera persona si la Casa Gran dels convergents està festejant a la corrent crítica Reagrupament.Cat, eren ingredients prou atractius per una trobada que es va allargar mes enllà de la una de la matinada.

Ambdós protagonistes van descriure un panorama molt poc il·lusionador per la pàtria catalana i, lluny de mostrar clarament quines eren les seves opcions d’entesa, van moure’s en un terreny diplomàtic i poc compromès.

L’un i l’altre, en canvi, van ser mes explícits en parlar del passat o dels errors de tots plegats. En la diagnosi de la situació actual van coincidir, però en allò que s’esperava mes de la nit – l’enfoc del futur – van estar tant curosos en no descobrir cap carta compromesa que mes d’un se’n va a anar a dormir poc engrescat.

Segurament ni era el marc idoni per escenificar-ho, ni els dos convidats tenen tota la informació ni la lliure disposició per decidir enteses que propiciïn futurs governs nacionalistes per la Generalitat, però ens hagués agradat comprovar una mica mes de sintonia en aquesta direcció.

Per el que es va constatar ahir al vespre, en Carretero encara no ha trobat el seu espai polític després de que les tesis del seu grup crític no acabessin de quallar dins d’ERC i en Francesc Homs, gran defensor de la Casa Gran, tampoc va saber-nos explicar cap a quina direcció vol obrir-se aquesta casa que pretén ser comuna per tots els nacionalistes catalans. 

A mi em va semblar observar masa tàctica i poca Pàtria.

……

Post en el meu antic bloc en data 22-11-08