La presó maleïda

Començava el dimarts de la darrera Setmana Santa i tenia unes ganes boixes d’agafar els 5 dies de festa que s’apropaven per descansar i desconnectar de la feina i dels neguits propis dels temps que ens ha tocat viure. Necessitava un bon llibre que m’ajudes a la desconnexió i em transportés a un altre època. El cert és que feia temps, però, que no congeniava amb cap llibre i no aconseguia concentrar-me en la lectura que tant de be m’hagués fet, segurament per estar massa capficat en la realitat política i social de tots aquells mesos.

Així les coses i de bon matí em van portar un paquet de Correus, força voluminós per lo que és habitual del tràfec entre despatxos professionals. Encuriosit en que podria embolicar aquell paper gruixut i marronós, ni tant sols vaig fixar-me en el remitent. D’una revolada vaig esparracar l’embolcall i vet aquí que va aparèixer un llibre gruixut, de més de 700 pàgines i de tapa dura. De sobta vaig pensar, serà la novel·la que estic esperant des de fa tant temps que m’evadeixi del present tant feixuc en el que estic instal·lat?…

La sorpresa agradable va arribar quan al girar la coberta, en la primera plana, vaig poder llegir la dedicatòria de la persona que m’enviava aquell llibre. És tractava d’un company advocat, nascut a Sevilla, de llarga trajectòria professional a Madrid i actualment treballant a València. La cosa no acabava en la concreció de qui era el remitent, sinó que el text de la dedicatòria ja apuntava en la bona direcció del que podria trobar en aquell voluminós llibre que m’acabava de regalar. Em deia el meu amic que “Leyendo esta novel·la, que trata de una época apasionante de la historia de Cataluña, me he acordado de ti. Como buen amante (al igual que yo) de esa tierra, seguro que disfrutarás conociendo más de su historia”. Y acabava dient i desitjant que “Al igual que sucedió entonces, estoy convencido que las turbulències que hoy vivimos la harán más fuerte”.

Aquelles paraules, especialment la darrera frase, vingudes d’una persona nascuda i resident a fora de Catalunya, em van emocionar, alhora que van despertar-me un interès majúscul per començar a llegir quan abans millor “La Terra Maleïda”, que és així com és diu l’obra de Juan Francisco Ferrándiz i editada per “Rosa dels Vents” el mateix mes de març del corrent 2018.

La coincidència dels dies de festa immediats em van permetre devorar una història extraordinària que relata de forma excepcional els anhels de prosperitat d’una terra oprimida pels nobles al servei del Rei de França i que ja en aquells remots temps del segle IX tenia voluntat de ser i de governar-se lliurement. Tal i com destacava l’amic que m’enviava el llibre, les comparacions amb els temps actuals van aparèixer des dels primers episodis, i tot i que les brutals turbulències que s’expliquen en la novel·la res tenen a veure amb les vivències del present segle XXI, no hi ha dubte que el paral·lelisme entre les dues èpoques és fa inevitable quan en una i l’altre s’evidencia la voluntat irrenunciable d’una terra que lluny de ser maleïda reivindica poder decidir el seu destí.

Poques setmanes després d’acabar la lectura sobre les peripècies del protagonista de la novel·la i encara impactat per la duresa dels fets històrics que tant be relata el seu autor, vaig tenir l’oportunitat de visitar a Jordi Turull a la presó d’Estremera i un dels efectes d’aquells colpidors 40 minuts va ser, camí ja de tornada, el pensar en que tenia que enviar-li aquell llibre perquè l’entretingués en les inacabables hores del seu injust confinament i, alhora, perquè l’ajudés a resistir tal i com ho aconsegueix fer l’heroi d’aquella història tant llunyana però, alhora, tant propera.

I dit i fet, vaig comprar un altre exemplar, li vaig escriure una carta d’acompanyament i tot junt vaig embolicar-ho dins d’un paquet amb aquell mateix tipus de paper gruixut i marronós, amb l’esperança de que ben aviat arribés a mans d’en Jordi, a aquella cel·la que resumeix tant be la manera de fer d’un estat que, fins que no és demostri el contrari, pretén resoldre els problemes polítics només amb el poder dels tribunals, negant el debat de les idees i fins i tot renunciant a convèncer dels avantatges de seguir units.

No van passar ni quinze dies quan vaig rebre resposta manuscrita d’ell en la que m’explica que incomprensiblement li van entregar la meva carta, però que el llibre havia quedat retingut. En les seves pròpies paraules el fet el tenia molt disgustat perquè tot plegat era “acollonant”, tant pel fet requisitori en si mateix, com perquè tres funcionaris li haguessin donat tres explicacions amb arguments diferents en cada cas.

Al cap de poc d’aquest arbitrari i trist episodi, més propi d’aquells temps en que és censuraven els llibres que no eren afins al règim governant, han traslladat al Jordi a una presó de Catalunya i no ser que haurà passat amb l’exemplar del llibre que tantes sospites deuria generar dins dels despatxos d’aquella presó madrilenya que sempre més recordarem per haver engarjolat la llibertat dels polítics catalans. És possible que al fer el trasllat entre els centres penitenciaris li hagin entregat junt amb les seves altres pertinences, no ho ser pas, però el sols fet de que el llibre fos retingut, ni que sigui durant tres o quatre setmanes, em provoca tal malestar que no volia guardar-me per mi sol aquesta història, senzilla però significativa, que va de com un bon llibre, inofensiu com tots els llibres, va arribar inesperadament a les meves mans en el moment en que més ho necessitava i va acabar estavellant-se en el mur infranquejable de la injustícia i la incomprensió més absoluta.

Molt provablement arribarà un dia en que algú escriurà un relat sobre aquesta etapa present de la vida política i social de Catalunya, tal com a “La Terra Maleïda” és retraten aquells fets del segle IX, però en el cas que ens ocupa no m’estranyaria gens que l’autor l’hi acabés posant un títol que ben be podria ser el de “La Presó Maleïda”.

…….

Article publicat a El 9 Nou. Juliol 2018

Dues històries d’El Xiprer que animen el cor

No tot és política, per sort. Encara que no se’n parli massa, hi ha bona gent, que fa bones obres i et fa seguir mantenint la confiança en el ser humà. Això és el que he percebut aquest mati en una trobada amb els Amics d’El Xiprer.

Ens han explicat dues històries recents, tant entranyables i emotives, que tinc ganes de compartir-les amb tots vosaltres.

La primera va succeir just ahir. Com sabeu els recursos d’El Xiprer mai son suficients i fer front a una factura de 502 € per la reparació d’una màquina d’empaquetar és com un mal de queixal pels administradors de la Casa d’Acollida del capdamunt del carrer Josep Umbert. Doncs be, als pocs minuts d’ordenar la transferència d’aquell import i de lamentar les conseqüències negatives per poder complir amb els pressupostos de les despeses, repeteixo als pocs minuts, va trucar a la porta el representant d’una empresa de la comarca que va entregar 504€ que havien recollit per Nadal en un sopar solidari dels treballadors… pell de gallina, no?.

I l’altre historia (la que explica les fotos que il·lustren aquest post) és la d’un senyor, també del Vallès, que al llarg dels darrers 5 anys i un cop cada mes, portava al Xiprer totes les verdures que podia encabir dins del seu cotxe. Era la seva manera de col·laborar amb les necessitats d’aquell Casa i dels seus usuaris. Ens expliquen que el lligam emocional d’aquests anys va ser tant important i transcendent per aquell bon home que aquestes darreres setmanes, quan una malaltia l’està portant als darrers dies de la seva vida, va demanar a tots els seus amics que si l’anaven a veure per acomiadar-se li fessin entrega d’un donatiu econòmic per comprar el darrer carregament de verdures pel Xiprer i, dit i fet, abans d’ahir van arribar al Xiprer uns quants cotxes dels amics d’aquell senyor, plens a vessar de verdures… buf, preciós no us sembla ?.

…..

Post publicat al meu Facebook en data 27-01-18

Perjuicio para todos, culpa compartida

Por primera vez un reciente estudio de la Cámara de Comercio de Barcelona y la UB ha cuantificado el impacto negativo que para la economía en general acarrea la ineficiencia del sistema judicial de ejecución de sentencias. Los resultados analizados son demoledores y ponen negro sobre blanco la realidad a la que nos enfrentamos, día a día, los operadores jurídicos que trabajamos en este sector judicial.

Que la justicia española es lenta es un axioma lamentablemente consolidado desde tiempos inmemoriales y ahora, gracias a este impecable estudio, sabemos que, además, esta lentitud comporta graves perjuicios económicos para una economía a la que no ayuda en absoluto que tantos millones de euros estén apalancados en legajos judiciales durante más de 600 días y que tras este larguísimo camino sólo se recupere un 22% de lo ejecutado.

¿Pero toda la culpa de este endémico desaguisado es sólo de la organización judicial, de sus farragosas leyes y de la insuficiencia de medios técnicos y humanos?. Lo más fácil es pensar que estos hechos son definitivos para la consecución de estos pésimos resultados, puesto que es innegable que el sistema falla en sí mismo, pero aun mejorando en recursos y reformando el cuerpo legislativo, muy probablemente seguiríamos obteniendo unos resultados alejados de los que se consiguen en países con sistemas judiciales más ágiles, pero especialmente y sobre todo, con sociedades poco dadas al incumplimiento de sus reglas comunitarias.

Y en eso radica, desde mi punto de vista, el principal handicap para conseguir mejorar las ratios de recuperación de las deudas porque falta, ante todo, un mayor rigor en el cumplimiento personal de las obligaciones y que la misma sociedad censure, sin ambigüedades, los comportamientos de aquellos que incumplen sus compromisos legales. Si a ello le sumamos el error monumental al que incurren a menudo muchos líderes políticos y de opinión respecto a pensar que exigiendo el cumplimiento del pago de las deudas se defienden los intereses de los más poderosos, ya tenemos el caldo de cultivo propicio para la demagogia y, como no, para que acabe saliendo muy barato incumplir con las obligaciones.

Por consiguiente, necesitamos un cambio radical de sistema, pero también será necesario un cambio cultural en profundidad. Para lo primero será precisa la firme voluntad de los poderes Ejecutivo, Legislativo y Judicial, pero para lo segundo será imprescindible explicar muy bien a la ciudadanía que el incumplimiento de las obligaciones atenta al interés general y nos acaba empobreciendo. Empecemos por lo más obvio, por aquello que sabemos que puede y debe reformularse y quizás con ello la sociedad recibirá un mensaje contundente y disuasorio que ahuyente determinadas conductas que nos acaban perjudicando a todos.

….

Article publicat a La Vanguardia. Gener 2018

Persona i Democràcia, les claus per un bon any nou

Acabem el 2017 havent descobert la cara més dura d’un Estat, l’Espanyol, incapaç de reaccionar amb propostes constructives i atractives que tinguin per objectiu desactivar el desafiament democràtic de bona part del poble de Catalunya que en cada consulta incrementa el suport per una nova república independent.

Acabem l’any havent descobert, també, un sistema judicial que és mostra implacable en la interpretació legislativa més restrictiva vers qualsevol moviment que superi el marc constitucional, malgrat aquest moviment pugui estar avalat per un amplíssim suport popular. El manteniment de la presó preventiva incondicional o l’exili d’uns polítics que han guanyat les eleccions del 21D sembla clarament involucionista.

Tanmateix acabem l’any havent-se corroborat que la societat catalana està dividida i, per tant, no està preparada per emprendre el camí de la independència. Els suports per assolir la República son insuficients ara per ara i voler-se entossudir en una via unilateral emparada en la majoria absoluta de diputats, sense la representació de la majoria absoluta dels vots, està condemnada a la negació internacional i a una nova repressió d’un Estat que, recordem-ho, no sap, ni vol, mostrar cap cara amable per revertir la situació.

I enmig d’aquest merder, la gent, els ciutadans que més enllà de participar massivament en les darreres consultes electorals o d’omplir carrers i places en les manifestacions de qualsevol signe que és convoquen per canalitzar tota mena d’anhels identitaris o reivindicatius, vol viure i necessita viure en un marc de pau, llibertat i prosperitat.

Que podem esperar doncs d’aquest nou any 2018 ?. Que podem esperar amb aquests antecedents tant enrocats i persistents ?.

Per mi, des d’una perspectiva volgudament optimista i embolcallada dels bons desitjos propis del Cap d’Any, vull pensar que la solució a tots aquests des encontres polítics, judicials i socials està en la revitalització del que significa la paraula “democràcia” i, sobretot, en l’aplicació dels seus valors de llibertat, igualtat, justícia, respecte, pluralisme, participació i tolerància. Si uns i altres redescobrim aquests conceptes fonamentals, acceptem les diferencies i, per damunt de tot, situem a la Persona en l’eix que mou la societat, per damunt de les organitzacions polítiques que democràticament ens governin, potser sabrem escriure un futur convivencial menys dramàtic i més tolerant.

Si som capaços d’acceptar amb maduresa els resultats del que vol la majoria, res hauria d’impedir que puguem conviure junts, amb independència dels orígens o dels pensaments ideològics que puguem tenir.

Persona i Democràcia, les claus per un bon any 2018 per tothom !

….

Post publicat al meu Facebook en data 31-12-17

Serenor

Podria escriure moltes coses. De fet tinc escrits uns quants articles al calaix i per descomptat que tinc moltes coses a dir, però he decidit, per higiene mental, aturar la meva activitat en el Facebook i en totes les xarxes socials. Reconec que estic vivint aquestes darreres setmanes de forma angoixada i sens dubte el bombardeig informatiu no m’ajuda gens a asserenar el meu estat d’ànim. Avui posaré punt i final a una etapa que espero tingui continuïtat quan m’hi vegi en cor, però abans de fer-ho tinc necessitat de deixar escrit que penso de tot plegat:

1. L’Estat s’equivoca greument negant l’evident malestar de bona part dels catalans que demanen des de poder decidir el seu futur (80%) fins la independència (48%). La renuncia a fer política per reconduir la situació o per seduir els catalans de les bondats de seguir units, és d’una negligència molt perillosa.

2. Les càrregues policials contra els votants del 1-O; la presó de Jordi Sanchez i Jordi Cuixart i l’aplicació contundent del art.155 pretenen anular, a qualsevol preu, el moviment sobiranista, obviant que amb aquestes accions potser l’aturaran per una temporada, però el sentiment resistent del sobiranisme no farà més que créixer.

3. La intervenció de les institucions catalanes, destituint el govern, reduint fins al ridícul les competències del Parlament i intervenint els Mossos, TV3 i Catalunya Radio, cas de produir-se, suposarà un gravíssim atac al autogovern i vulnerarà clarament la pròpia Constitució, de tal manera que tots els demòcrates, siguin o no independentistes, si han de sentir interpel·lats.

4. La DUI no pot ser mai la solució, per més que s’hagi construït un relat pacífic i multitudinari. Pretendre proclamar la República sense poder demostrar que la majoria absoluta de la població la vol, suposaria un dèficit democràtic inadmissible. Tenint en compte que no s’ha pogut canviar la legalitat espanyola perquè el referèndum pugui ser pactat, cal guanyar clarament en el terreny de la legitimitat i avui per avui seria bo reconèixer que la societat catalana està molt dividida.

5. Portar al límit les posicions d’uns (el 155) i els altres (la DUI) provocarà no solament la confrontació institucional i política, sinó que la convivència ciutadana pot veure’s molt afectada, sense oblidar les conseqüències econòmiques imprevisibles.

6. Per mi la sortida del conflicte, que no la solució definitiva, passa perquè el president Puigdemont convoqui immediatament unes noves eleccions que preservin la dignitat institucional, ajudin a rebaixar tensions acumulades i permetin que la ciutadania ratifiqui o desmenteixi, amb totes les garanties, els resultats del 1-O.

7. Entenc que algú pugui considerar aquesta convocatòria presidencial com una claudicació, però les altres sortides segur que serien encara més doloroses. El dilema està servit, però la gravetat del moment requereix un solució intel·ligent de llarga volada.

Fins ben aviat i que la serenor ens acompanyi !

…..

Post publicat al meu Facebook en data 22-10-17

Aturem-nos i pensem en els amics que no opinen com nosaltres !!!

Tinc amics que diuen prou, que és hora de proclamar la declaració unilateral d’independència, perquè no fer-ho seria reconèixer una derrota.

Tinc amics que, tot al contrari, justifiquen l’aplicació del art. 155 perquè diuen que el procés ha trencat la legalitat constitucional i per tant s’han d’assumir les conseqüències.

Tinc amics que sense parlar de legalitats, reivindiquen la legitimitat d’un poble que només vol decidir el seu futur.

Tinc amics que, per contra, sense parlar de legitimitats ni legalitats viuen molt malament que els fem decidir entre ser espanyol o català.

Tinc amics que accepten plenament el dret a decidir, reivindiquen poder-lo exercir i la seva posició és contrària a la independència.

Tinc amics que, per contra, no volen sentir a parlar del dret a decidir perquè entenen que és la manera de fracturar la societat.

En canvi no tinc cap amic que justifiqui la violència per resoldre els conflictes polítics, perquè ja no seria amic meu.

A tots, als més convençuts, als més reticents, als més sentimentals i als més vehements. Als que veuen la independència a tocar i als que demanen la intervenció del Estat. A tots els hi vull dir, us vull demanar, que aturem els instints més personals i pensem en els altres, en tots aquells que no opinen com nosaltres, perquè també son amics i potser estant patint.

Sota el meu punt de vista i pensant en tots ells i per tant en la necessària i imprescindible concòrdia per assegurar-nos una convivència en pau, ara ens convé, a tots, refredar els ànims i deixar un espai de temps perquè la política torni a recuperar el protagonisme i és recuperin ponts de diàleg per intentar trobar una sortida que pugui satisfer a la majoria de la població.

Si tirem pel dret, per més que puguem pensar que ens assisteix la raó i la legitimitat d’un referèndum que ens l’han intentat reprimir per la força, i per tant anem a per la DUI; o si per contra defensem la ràpida i contundent intervenció del Estat per restablir la legalitat constitucional, entrarem en un estadi totalment desconegut i perillosament inestable, perquè un camí i l’altre ens portaran al extrem del precipici.

Ja ser que el que dic no agradarà als que estan més convençuts de la seva inexpugnable posició, però jo tenia la necessitat d’expressar-me. No estic renunciant a res, perquè per mi el reconeixement del dret a decidir seguirà sent un objectiu fonamental, però també ho és el manteniment de la convivència i és que, per mi, una cosa sense l’altre deixa de tenir sentit.

….

Post publicat en el meu Facebook en data 04-10-17

Les urnes no son el problema

Impedir una votació no pot ser mai una solució. I fer-ho interposant policies i guàrdies civils pot generar una trencament emocional difícilment reconciliable.

Segurament hi haurà qui em dirà que precisament els que fomenten aquesta votació son els que han generat el conflicte, però sigui com sigui el que em sembla una irresponsabilitat monumental es voler frenar amb les forces de seguretat un moviment ciutadà que, agradi o no, ja no és a les mans dels polítics poder-lo aturar.

Temps hi haurà a partir del dia 2 per valorar les garanties, els errors, les responsabilitats, les conseqüències o els anhels. Temps hi haurà per buscar solucions o seguir entossudits en que siguin els tribunals qui les imposin, però aquest diumenge s’ha de poder votar, ni que sigui amb un vot nul de protesta, perquè en democràcia les urnes no son mai el problema.

….

Post publicat en el meu Facebook en data 29-09-17

En el túnel del temps

Ahir nit el pati del Casino de Granollers és va vestir de gala per celebrar el darrer acte del Centenari Amador Garrell Soto, el polifacètic artista granollerí que, entre moltes de les seves activitats, va brillar especialment com a músic de la Orquestra Selecció. Per tant, la millor manera de cloure l’Any Garrell tenia que ser amb música dels anys 40, 50 i 60, la música de tota una generació que trobava en el ball la diversió i evasió en una època molt gris i privada de llibertats.

Per aquesta solemne ocasió, la Big Band de Granollers (Bbg), amb la direcció de Martí Ventura i la participació d’altres 17 músics i 2 vocalistes, van oferir un extraordinari concert homenatge a aquella mítica orquestra que l’Amador Garrell, el mestre Ruera i en Lluís Pey van ser capaços de crear l’any 1944. I com sempre passa quan la música i la interpretació encaixen, només començar a sonar els acords de “Sweet Geòrgia Brown” i tancar-se el llums del pati de butaques i mentre escoltàvem les sensacionals composicions dels germans Gershwin, Col Porter o Woody Herman, la meva ment em va transportar als anys 40 i vaig veure davant dels meus ulls com els meus pares és coneixien precisament al pati del Casino i com tantes altres parelles de la seva quinta, és prometien amor etern sota l’embolcall inigualable d’aquella música americana que per ells deuria sonar a modernitat i esperança.

La meva ment va seguir fent de les seves i segurament producte del bon ritme de la Big Band, vaig recordar l’Amador Garrell i especialment el que m’explicava d’ell i la seva família el meu pare. De fet, ara que ho penso, a casa meva els Garrell sempre van ser l’exemple de la gent que no combregava amb el règim polític de l’època i per tant eren els nostres referents més propers del catalanisme d’esquerres que podia haver en aquells anys de repressió.

I encara estant en ple viatge en el temps, abstret per la màgia de la música i els records, vaig sentir com el meu mòbil vibrava dins la butxaca de la meva jaqueta i de cop vaig retornar al present perquè està clar que en aquells anys de l’Orquestra Selecció de mòbils no n’hi havien. Va ser un acte reflexa, d’aquests que ja no podem dominar i, burro de mi, la temptació de veure el que em comunicava aquest aparell del dimoni va trencar tota la mística del moment perquè la noticia que apareixia a la pantalla d’inici, del diari ARA, destacava el titular de l’edició de l’endemà: “Acusats de Sedició”.

Que ?, Com ?, que està passant vaig pensar. Potser m’he quedat atrapat dins del meu particular túnel del temps i resulta que fora del pati del Casino encara manca la llibertat d’expressió, de reunió i manifestació ?…

I així he passat la nit, donant voltes al llit, perplexa i descol·locat, entre músiques de la Big Band, el record dels Garrell i el temor per no tenir clar en quina època estic vivint.

…..

Post publicat en el meu Facebook en data 23-09-17

Manifestació Diada 2017

Any rere any acabo la Diada estupefacte quan sento les valoracions que en fa el govern del PP, perquè dubto que enlloc del món, enlloc, després de que centenars de milers de persones omplin carrers i places, és quedin impassibles.

Voler reduir l’impacte o el numero de les persones que s’han manifestat és ridícul; voler fer creure que la gent que ha sortit al carrer ha estat manipulada per quatre dirigents radicals, demostra una ceguesa pròpia dels ignorants.

En democràcia, quan la gent de forma tant massiva reivindica un canvi de marc legislatiu, o un canvi de statu quo, la política ha de saber estar a l’alçada, buscar i proposar solucions.

Parapetant-se darrera lleis i tribunals potser aturin momentàniament el procés, però no podran frenar sentiments i voluntats. Quin error més gran voler solucionar un conflicte polític imposant la legalitat, abans que voler convèncer en el terreny de les legitimitats !

…….

Post publicat al meu Facebook en data 11-09-17

Una manifestació, molts sentiments

Així ho he viscut i així ho he sentit. Llegirem molts titulars contradictoris i de nou tornarem a veure les interpretacions interessades d’uns i altres. Jo em quedo amb aquest cúmul de sentiments…

VALENTIA. El “no tinc por” ha estat la constant i el denominador comú de tots els manifestants.

AGRAÏMENT. Els aplaudiments sincers al pas de la capçalera de la manifestació, al pas dels mossos, de les altres forces de seguretat, dels serveis d’emergència i personal sanitari.

PAU. El crit unànime contra el terrorisme, a favor de la pau, però també contra el tràfic d’armes i contra la hipocresia de molts governants.

DIVERSITAT. Senyeres, estelades i banderes constitucionals desfilant en una mateixa manifestació, símbol claríssim de la societat plural que tenim.

TOLERÀNCIA. Just davant meu dos homes de la mateixa edat, separats per centímetres. L’un cridava “Viva el Rey” i l’altre ho feia dient “Fora el Borbó”. Ambdós sense mirar-se, cadascú a lo seu, però respectant-se la llibertat d’expressió.

CONVIVÈNCIA. He vist moltes pancartes contra la islamofòbia i també molts musulmans manifestant-se al costat de catòlics, cridant contra la violència.

CIVISME. Una vegada més els ciutadans han donat una lliçó de saber entendre els diferents espais i moments per expressar-se. S’han sentit crits reivindicatius, però també s’han viscut moments de gran emotivitat i de record per les víctimes.

Ha estat una manifestació molt especial, en uns moments polítics molt complicats, però tot i així Barcelona i Catalunya han demostrat, una vegada més, el seu civisme i la seva tolerància, però també la seva imparable i irrenunciable llibertat d’expressió. Potser algú no s’haurà sentit còmode i hagués preferit una manifestació amb un únic crit contra el terrorisme, però la societat te moltes coses a dir i quan te oportunitat les expressa amb llibertat. Així ho he viscut, així ho he sentit.

….

Post publicat al meu Facebook en data 26-08-17