Aturem-nos i pensem en els amics que no opinen com nosaltres !!!

Tinc amics que diuen prou, que és hora de proclamar la declaració unilateral d’independència, perquè no fer-ho seria reconèixer una derrota.

Tinc amics que, tot al contrari, justifiquen l’aplicació del art. 155 perquè diuen que el procés ha trencat la legalitat constitucional i per tant s’han d’assumir les conseqüències.

Tinc amics que sense parlar de legalitats, reivindiquen la legitimitat d’un poble que només vol decidir el seu futur.

Tinc amics que, per contra, sense parlar de legitimitats ni legalitats viuen molt malament que els fem decidir entre ser espanyol o català.

Tinc amics que accepten plenament el dret a decidir, reivindiquen poder-lo exercir i la seva posició és contrària a la independència.

Tinc amics que, per contra, no volen sentir a parlar del dret a decidir perquè entenen que és la manera de fracturar la societat.

En canvi no tinc cap amic que justifiqui la violència per resoldre els conflictes polítics, perquè ja no seria amic meu.

A tots, als més convençuts, als més reticents, als més sentimentals i als més vehements. Als que veuen la independència a tocar i als que demanen la intervenció del Estat. A tots els hi vull dir, us vull demanar, que aturem els instints més personals i pensem en els altres, en tots aquells que no opinen com nosaltres, perquè també son amics i potser estant patint.

Sota el meu punt de vista i pensant en tots ells i per tant en la necessària i imprescindible concòrdia per assegurar-nos una convivència en pau, ara ens convé, a tots, refredar els ànims i deixar un espai de temps perquè la política torni a recuperar el protagonisme i és recuperin ponts de diàleg per intentar trobar una sortida que pugui satisfer a la majoria de la població.

Si tirem pel dret, per més que puguem pensar que ens assisteix la raó i la legitimitat d’un referèndum que ens l’han intentat reprimir per la força, i per tant anem a per la DUI; o si per contra defensem la ràpida i contundent intervenció del Estat per restablir la legalitat constitucional, entrarem en un estadi totalment desconegut i perillosament inestable, perquè un camí i l’altre ens portaran al extrem del precipici.

Ja ser que el que dic no agradarà als que estan més convençuts de la seva inexpugnable posició, però jo tenia la necessitat d’expressar-me. No estic renunciant a res, perquè per mi el reconeixement del dret a decidir seguirà sent un objectiu fonamental, però també ho és el manteniment de la convivència i és que, per mi, una cosa sense l’altre deixa de tenir sentit.

….

Post publicat en el meu Facebook en data 04-10-17

Les urnes no son el problema

Impedir una votació no pot ser mai una solució. I fer-ho interposant policies i guàrdies civils pot generar una trencament emocional difícilment reconciliable.

Segurament hi haurà qui em dirà que precisament els que fomenten aquesta votació son els que han generat el conflicte, però sigui com sigui el que em sembla una irresponsabilitat monumental es voler frenar amb les forces de seguretat un moviment ciutadà que, agradi o no, ja no és a les mans dels polítics poder-lo aturar.

Temps hi haurà a partir del dia 2 per valorar les garanties, els errors, les responsabilitats, les conseqüències o els anhels. Temps hi haurà per buscar solucions o seguir entossudits en que siguin els tribunals qui les imposin, però aquest diumenge s’ha de poder votar, ni que sigui amb un vot nul de protesta, perquè en democràcia les urnes no son mai el problema.

….

Post publicat en el meu Facebook en data 29-09-17

En el túnel del temps

Ahir nit el pati del Casino de Granollers és va vestir de gala per celebrar el darrer acte del Centenari Amador Garrell Soto, el polifacètic artista granollerí que, entre moltes de les seves activitats, va brillar especialment com a músic de la Orquestra Selecció. Per tant, la millor manera de cloure l’Any Garrell tenia que ser amb música dels anys 40, 50 i 60, la música de tota una generació que trobava en el ball la diversió i evasió en una època molt gris i privada de llibertats.

Per aquesta solemne ocasió, la Big Band de Granollers (Bbg), amb la direcció de Martí Ventura i la participació d’altres 17 músics i 2 vocalistes, van oferir un extraordinari concert homenatge a aquella mítica orquestra que l’Amador Garrell, el mestre Ruera i en Lluís Pey van ser capaços de crear l’any 1944. I com sempre passa quan la música i la interpretació encaixen, només començar a sonar els acords de “Sweet Geòrgia Brown” i tancar-se el llums del pati de butaques i mentre escoltàvem les sensacionals composicions dels germans Gershwin, Col Porter o Woody Herman, la meva ment em va transportar als anys 40 i vaig veure davant dels meus ulls com els meus pares és coneixien precisament al pati del Casino i com tantes altres parelles de la seva quinta, és prometien amor etern sota l’embolcall inigualable d’aquella música americana que per ells deuria sonar a modernitat i esperança.

La meva ment va seguir fent de les seves i segurament producte del bon ritme de la Big Band, vaig recordar l’Amador Garrell i especialment el que m’explicava d’ell i la seva família el meu pare. De fet, ara que ho penso, a casa meva els Garrell sempre van ser l’exemple de la gent que no combregava amb el règim polític de l’època i per tant eren els nostres referents més propers del catalanisme d’esquerres que podia haver en aquells anys de repressió.

I encara estant en ple viatge en el temps, abstret per la màgia de la música i els records, vaig sentir com el meu mòbil vibrava dins la butxaca de la meva jaqueta i de cop vaig retornar al present perquè està clar que en aquells anys de l’Orquestra Selecció de mòbils no n’hi havien. Va ser un acte reflexa, d’aquests que ja no podem dominar i, burro de mi, la temptació de veure el que em comunicava aquest aparell del dimoni va trencar tota la mística del moment perquè la noticia que apareixia a la pantalla d’inici, del diari ARA, destacava el titular de l’edició de l’endemà: “Acusats de Sedició”.

Que ?, Com ?, que està passant vaig pensar. Potser m’he quedat atrapat dins del meu particular túnel del temps i resulta que fora del pati del Casino encara manca la llibertat d’expressió, de reunió i manifestació ?…

I així he passat la nit, donant voltes al llit, perplexa i descol·locat, entre músiques de la Big Band, el record dels Garrell i el temor per no tenir clar en quina època estic vivint.

…..

Post publicat en el meu Facebook en data 23-09-17

Manifestació Diada 2017

Any rere any acabo la Diada estupefacte quan sento les valoracions que en fa el govern del PP, perquè dubto que enlloc del món, enlloc, després de que centenars de milers de persones omplin carrers i places, és quedin impassibles.

Voler reduir l’impacte o el numero de les persones que s’han manifestat és ridícul; voler fer creure que la gent que ha sortit al carrer ha estat manipulada per quatre dirigents radicals, demostra una ceguesa pròpia dels ignorants.

En democràcia, quan la gent de forma tant massiva reivindica un canvi de marc legislatiu, o un canvi de statu quo, la política ha de saber estar a l’alçada, buscar i proposar solucions.

Parapetant-se darrera lleis i tribunals potser aturin momentàniament el procés, però no podran frenar sentiments i voluntats. Quin error més gran voler solucionar un conflicte polític imposant la legalitat, abans que voler convèncer en el terreny de les legitimitats !

…….

Post publicat al meu Facebook en data 11-09-17

Una manifestació, molts sentiments

Així ho he viscut i així ho he sentit. Llegirem molts titulars contradictoris i de nou tornarem a veure les interpretacions interessades d’uns i altres. Jo em quedo amb aquest cúmul de sentiments…

VALENTIA. El “no tinc por” ha estat la constant i el denominador comú de tots els manifestants.

AGRAÏMENT. Els aplaudiments sincers al pas de la capçalera de la manifestació, al pas dels mossos, de les altres forces de seguretat, dels serveis d’emergència i personal sanitari.

PAU. El crit unànime contra el terrorisme, a favor de la pau, però també contra el tràfic d’armes i contra la hipocresia de molts governants.

DIVERSITAT. Senyeres, estelades i banderes constitucionals desfilant en una mateixa manifestació, símbol claríssim de la societat plural que tenim.

TOLERÀNCIA. Just davant meu dos homes de la mateixa edat, separats per centímetres. L’un cridava “Viva el Rey” i l’altre ho feia dient “Fora el Borbó”. Ambdós sense mirar-se, cadascú a lo seu, però respectant-se la llibertat d’expressió.

CONVIVÈNCIA. He vist moltes pancartes contra la islamofòbia i també molts musulmans manifestant-se al costat de catòlics, cridant contra la violència.

CIVISME. Una vegada més els ciutadans han donat una lliçó de saber entendre els diferents espais i moments per expressar-se. S’han sentit crits reivindicatius, però també s’han viscut moments de gran emotivitat i de record per les víctimes.

Ha estat una manifestació molt especial, en uns moments polítics molt complicats, però tot i així Barcelona i Catalunya han demostrat, una vegada més, el seu civisme i la seva tolerància, però també la seva imparable i irrenunciable llibertat d’expressió. Potser algú no s’haurà sentit còmode i hagués preferit una manifestació amb un únic crit contra el terrorisme, però la societat te moltes coses a dir i quan te oportunitat les expressa amb llibertat. Així ho he viscut, així ho he sentit.

….

Post publicat al meu Facebook en data 26-08-17

Reflexions i respostes a alguns posicionaments de caire xenòfobs

1. Soc dels que penso que vivim en un mon global en el que és impossible posar fronteres físiques i, per tant, les persones que viuen en condicions difícils tenen la lògica i legitima aspiració de emigrar per intentar sortir del pou de la misèria en el que és troben.

2. Per tant, qui som nosaltres per negar-los-hi una oportunitat o, encara més, qui som nosaltres per exigir o desitjar que els deportin a tots cap als seus llocs d’origen ?.

3. La historia del món està escrita per moviments migratoris, o no recordem com es va colonitzar tot el continent americà, o quan tants espanyols van tenir que emigrar per anar a Alemanya, França, Mèxic o Argentina per guanyar-se la vida o per fugir de la Guerra Civil ?. O, sense anar més lluny, que no veiem que està passant amb la nostra joventut que amb el títol de llicenciat sota del braç han de marxar del país per trobar feina a milers de kilòmetres de casa seva ?.

4. A Europa viuen avui 42 milions de musulmans i, per tant, la Europa del segle XXI és i serà multiracial, multicultural, multireligiosa o no serà i ens hi hem de saber adaptar i trobar els punts de convivència que ens permetin viure en pau.

5. Si els atacs terroristes rebessin la resposta ciutadana del rebuig vers tota la comunitat musulmana, entraríem dins d’un espiral de violència fatal i, llavors sí, el terror hauria guanyat, que és, ni més ni menys, el que persegueixen els terroristes.

PD: Pensem que 8 de cada 10 víctimes que els gihadistes provoquen en el món, son musulmanes. Pensem-hi abans de fer determinades acusacions generalistes…

….

Post publicat al meu Facebook en data 20-08-17

Medalla de bronze al mèrit esportiu de la FEB a la granollerina Montse Serra

En motiu del premi que han atorgat a la Montse Serra em ve a la memòria un record que tinc ganes de compartir i que explica bastant be la personalitat i maneres de fer, sempre discretes però tremendament positives, de la Montse.

 Corria l’any 1992, just ara fa 25 anys, la Montse ja treballava a l’Ajuntament de Granollers. Era molt jove, però ja va ser designada per formar part de l’equip que gestionava el protocol de la Subseu Olímpica de Granollers. La vaig conèixer en aquell moment i entorn, quan després de la moció de censura que és va viure a l’Ajuntament, i fruit del canvi de govern que és va produir, vaig ser designat Regidor de l’Alcaldia.

 Per tots és conegut que aquell relleu va ser traumàtic, però la ciutat ens exigia mirar endavant sense ni un segon per cap lamentació. Només 30 dies després d’assumir aquella nova responsabilitat política arribava la torxa olímpica a Granollers i en 30 dies més començaria la competició dels XXV jocs olímpics.

 En aquella situació, l’alcalde Serratusell va nomenar-me regidor comissionat per tots els temes relacionats amb la Subseu, amb la difícil responsabilitat de substituir, sense cap marge de temps, als responsables polítics que feia uns quants anys ja estaven desenvolupant aquella tasca. Era sens dubte una situació extraordinàriament delicada i que, comprensiblement, arribava en un moment que algú podria catalogar d’injusta pel fet de que els jocs és celebrarien amb un govern diferent d’aquell que hi havia estat treballant fins la mateixa vigília de començar la competició.

 Així les coses, sense voler assumir protagonismes que tampoc mereixia, vaig tenir la gran sort de conèixer la Montse Serra que tot i ser conscients, tots dos, de que aquella nova situació política no la satisfeia en absolut, he de dir que en tot moment va fer tot el que va saber fer per ajudar-me a fer un aterratge d’emergència en tots els temes olímpics desconeguts per mi fins aquell moment i va ser clau per construir una convivència altament professional que ens va permetre a tots centrar-nos en lo més important i que no podia ser cap altra cosa que la Subseu granollerina estigués a l’alçada que s’esperava.

 Han passat 25 anys d’aquells fets tant intensos i he seguit la trajectòria de la Montse. Mai més hem tingut l’oportunitat de treballar plegats, però sempre més ens ha quedat aquella complicitat tant especial i delicada que ens va tocar viure. Ho he notat en les moltes ocasions en que per una cosa o altre he tingut que contactar amb l’alcalde Mayoral (i abans amb Josep Pujadas) en les que sempre la Montse ha estat en el seu lloc, fent gal·la d’una professionalitat encomiable. Per aquesta manera de fer, tant d’ella, sempre discreta, però sempre construint en xarxa per la ciutat o per l’handbol, estic segur que finalment li han atorgat aquest reconeixement que a mi fins i tot em sembla que li arriba amb uns quants anys de retard.

….

Post publicat al meu Facebook en data 18-06-17