El comerç de ciutat està en perill?

Sembla ser que demà diumenge obrirà de forma definitiva i per tots els dies festius, La Roca Village. També he llegit que aquest centre comercial ha ofertat 300 nous llocs de treball…

Segurament per molta gent una cosa i l’altre significaran notícies positives. Els uns perquè pensaran que tindran a l’abast un espai lúdic obert més dies i els altres perquè potser obtindran un lloc de treball.

Però també per molta altre gent, aquest fet serà viscut amb preocupació pel què pugui significar per la consolidació d’un model comercial que posa clarament en perill el comerç de proximitat dels nostres pobles i ciutats.

En la dècada dels anys 90 em va tocar viure un moment excepcional pel comerç granollerí. Des de l’Ajuntament vaig ser testimoni directe de la revolució comercial que va liderar Gran Centre i, en aquell context generador d’il·lusions va sorgir el projecte “amenaçador” de La Roca Factory (actual Village). Ho recordo perfectament com un malson que, malgrat tot, lluny de fer-nos defallir, va servir de reactiu i d’una nova motivació per creure més i més en les possibilitats del model de “ciutat, cultura i comerç”.

En aquell moment vaig tenir el convenciment de que centres com La Roca Village, més enllà de poder-nos omplir les ànsies consumistes, poques coses positives ens podrien aportar. I avui, quan estan apunt d’obrir tots els diumenges no puc més que recordar aquells anys 90 i des de la nostàlgia tornar a manifestar que no m’agrada gens aquest model i que em segueix preocupant per tot el que pugui significar per la destrucció del teixit comercial de proximitat que ajuda a cohesionar els centres i barris de les nostres ciutats.

Tot i així, i seguint en el record d’aquells anys, confio que aquest fet que alguns podem viure-ho negativament, servirà de motivació per una nova reacció de les associacions comercials i administracions publiques per tal de, més enllà de entussodir-se lluitant contra una corrent lliberalitzadora imparable, treballar per l’impuls renovat en totes les accions que ajudin a desenvolupar més i millor el sistema comercial que dona vida als nostres pobles.

…..

Post publicat al meu Facebook en data 26-04-14

Encara que sembli impossible, no tot va malament !

Fa dies que donava voltes a escriure un nou article per El 9Nou, però no acabava de trobar la font d’inspiració. No volia sumar-me a la corrent híper negativa que ens envolta en aquests temps tant complexes que ens ha tocat viure, doncs soc dels que penso que tants missatges negatius acaben minant la moral col·lectiva i frenen moltes iniciatives que podrien ajudar a redreçar la situació.

No es tracta de voler amagar el cap sota l’ala, però parlar contínuament de corrupció, de crisi econòmica o d’espionatges fraudulents, acaben per ocultar altres actituds i activitats positives que, encara que sembli impossible, també existeixen…

Estan així el meu estat d’ànim, vaig tenir la sort d’assistir aquest passat divendres a un dinar que els organitzadors de la Mitja Marató van oferir als patrocinadors, entitats i ajuntaments que col·laboren amb aquest gran esdeveniment esportiu que cada primer diumenge de febrer es desenvolupa entre Granollers i La Garriga. I em ve molt de gust dir que la trobada va ser un gran signe positiu que demostra que no tot va malament i que de la col·laboració publica – privada poden sorgir grans projectes.

Tanmateix, quan les coses es fan amb entusiasme, creativitat i rigor, com des de fa 27 anys l’equip que lidera en Toni Cornellas ens demostra any a any, els projectes acostumen a prosperar… vet aquí un altre signe positiu.

I per últim, tinc ganes d’explicar que a la mateixa trobada, alguns empresaris presents, com en Josep Maria Lloreda de KH7, o en Jordi Pujadas i l’Hèctor Anoro de Produccions Planetàries, van explicar-nos des de com distribuir el conegut desengreixant a sud Amèrica o a la Xina, fins com editar un espot amb tecnologia 3D per la famosa beguda Red Bull. Uns i altres, entre bons propòsits i grans realitats, van demostrar-nos que, malgrat tots els mals dels nostres dies, encara hi ha gent que segueix creant i innovant.

No vull pecar de negar les evidències pessimistes que ens envolten, però vull reivindicar l’urgent necessitat de difondre, a través dels mitjans de comunicació, de les nostres converses privades entre amics, familiars o a la feina, tot allò que va be, perquè a mi em sembla que per que puguem recuperar-nos d’aquest mal son, cal saber injectar optimisme i vendre il·lusió.

Ja ser que amb això no n’hi haurà prou, que cal solucionar moltes coses, que cal denunciar, reivindicar i exigir molts canvis legislatius, econòmics i socials, però també ens cal, i molt, saber valorar i manifestar el que tenim, els nostres valors col·lectius i solidaris, la nostra creativitat i el nostre enginy. Parlar de la Mitja Marató, o d’en Lloreda o de les Produccions Planetàries, costa molt poc i fa molt be… ho proveu? !

…..

Article llegit a Radio Granollers en data 25/02/2013

Recordant Joan Bretcha i Forns

Vaig tenir la sort de conèixer el Joan compromès amb la seva ciutat, Granollers; amb la seva comarca, el Vallès; amb el seu país, Catalunya…

Vaig tenir la sort de conèixer el Joan solidari amb les persones més necessitades; amb les realitats humanes més colpidores…

Vaig tenir la sort de conèixer el Joan responsable, treballador i rigorós en tots els projectes que assumia o impulsava…

Vaig tenir la sort de conèixer el Joan fidel i gran amic dels seus amics… però d’aquest aspecte hi han d’altres amics molt més acreditats que jo que segurament ens en parlaran…

Vaig tenir la sort, en definitiva, de conèixer el Joan en la plenitud creativa de la seva vida…

…

Vàrem coincidir, per primer cop, i durant quatre anys, en una de les Juntes del Casino que presidia l’Emili Cot. En Joan volia millorar aquesta institució centenària granollerina, volia que fos una entitat més oberta a la ciutat i a la cultura… Avui, sens dubte, seria feliç amb les obres que si han fet…

Desprès d’aquells primers quatre anys, ja des de fora de la Junta, en Joan va seguir molt atent a tot el que passava en aquesta entitat… i no m’estic referint, només, a la organització dels concerts de Jazz…

Els anys del Casino van acabar de convèncer a en Joan que, des de les entitats, des de la societat civil, també es pot treballar per la ciutat i, amb ex companys d’aquella Junta, amb en Lluís Sitjes i l’Amadeu Barbany, conjuntament amb d’altres amics, vàrem formar un grup que el mateix Joan va batejar com a +Granollers. Es tractava, precisament, de promoure l’associacionisme, de recuperar la força de les entitats en un model de societat sovint massa individualista i excessivament dependent d’unes administracions públiques massa omnipresents…

Estant en ple debat sobre com incidir en aquest model de societat algú va dir que El Xiprer, clar exemple d’un projecte ciutadà impulsat per la societat civil, podia estar en perill per la insuficiència de recursos en un moment crític per el increment de necessitats que la greu crisi estava provocant… i, en aquesta decisió, en aquest dirigir els neguits d’aquell grup cap al capdamunt del carrer Josep Umbert, en Joan hi va tenir molt a veure…

Efectivament en Joan i el seu forn familiar, des que va obrir el menjador social d’El Xiprer, i d’això ja han passat més de 14 anys, hi va col·laborar servint-hi, cada dia, tot el pa que necessitaven… Amb aquests antecedents, heu d’entendre que en Joan corroborés immediatament la conveniència d’apropar-nos a El Xiprer per veure en que els podríem ajudar…

Recordo, com si fos ara, la posició serena i dialogant d’en Joan en totes i cada una de les reunions que vàrem fer fins constituir l’associació Amics d’El Xiprer… Aquell esmorzar per acabar de redactar els estatuts, a la que se’ns hi va presentar amb tot tipus de dolços del seu forn… O aquella altre reunió en la que ens va comunicar la decisió, compartida amb l’Elisenda, de que la seva esposa assumiria la secretaria de l’associació, donant solució – amb aquesta resposta exemplar de parella – a un dels principals entrebancs que patíem per acabar de tirar endavant el projecte solidari que teníem entre mans…

Recordo, com si fos ara mateix, els seus silencis, la seva prudència exquisida, aquella actitud tant seva de saber escoltar, per acabar, això si, donant una opinió sempre equilibrada, intel·ligent i, sobretot, constructiva. En Joan no era de trencar res, però sempre mirava endavant, mai enrere. Sempre en positiu !…

Al poc temps d’entrar en contacte amb la Mercè Riera i la Mercè Relats, i abans de crear l’associació, es va posar en funcionament un servei de tutors per ajudar les persones en el tràngol de veure’s en problemes econòmics per impagament d’hipoteques. Doncs be, en Joan va ser un d’aquells primers tutors, implicant-s’hi de tot cor. Els casos que ell va assumir, difícils com tots, es van caracteritzar per una comunió humana entre tutor i usuari molt i molt digna… Tant és així que, en la seva memòria, aquell servei de tutors l’hem acabat anomenant “Taula de Suport Joan Bretcha”…

…

Aquest és el testimoni que jo us puc aportar avui en record d’un home que ens ha deixat un llegat intangible molt gran i ple de valors que seria bo que entre tots intentéssim perpetuar…

…

En Joan va ser present en moltes entitats, en molts àmbits de la ciutat i de la comarca. En Joan va ser un home molt complert: treballador incansable, amb dues professions que estimava molt (la de forner i la de farmacèutic); pal de paller de la seva família; promotor d’amistats indissolubles; activista social de primera magnitud; cultural i esportivament en plena forma… un home que, permeteu-me el símil futbolístic, em recordava un d’aquells jugadors – mig campista, lluitador… tot terreny – que tots els entrenadors volen tenir al seu equip…

…

Vaig tenir la sort de conèixer aquest Joan, com us deia, compromès, solidari, responsable, fidel i creatiu…

Vaig tenir la sort de compartir amb ell moltes il·lusions i molts projectes…

Només em queda fer el que ell tant alegrement cantava des del Tramvia Blanc … Joan, em trec el barret per tot el que has fet i ens has ensenyat… Moltes gràcies Joan !!!

………

Paraules dedicades en l’acte en record de Joan Bretxa celebrat un any després de la seva mort. Maig 2012

Pugna de sentiments en el “Montserrat Montero”

Dilluns 17 de novembre el Conseller d’Educació, l’honorable Sr. Ernest Maragall i diversos alts càrrecs del seu departament, varen visitar l’Escola d’Educació Especial “Montserrat Montero”. Els varem acompanyar tots els membres del recent creat Consorci per la gestió del Centre, amb l’Alcalde Mayoral al capdevant, així com tot el personal docent i una representació de l’Ampa.

Mentre fèiem la reunió de presa de contacte i el recorregut posterior per les aules, diversos sentiments, alguns contradictòris, pugnaven entre els meus pensaments.

El primer, com a membre de la Fundació Privada Vallès Oriental que ha gestionat l’escola al llarg dels darrers 30 anys, el regust amarg de la injustícia. I es que es fa difícil contemplar com la major part dels mals que ha patit darrerament la institució per la manca de manteniment i d’inversions en un edifici envellit per l’ús, ara trobin l’ajuda decidida de l’administració que tant escadussera va resultar anys enrere. Es lògic que per nosaltres, que se’ns ha apartat de la gestió directe per aquests suposats dèficits, ara ens costi acceptar la nova realitat. Sempre pensarem que hagués estat mes just continuar amb el mateix model d’escola privada concertada amb el compromís – això si – d’un millor finançament per part de la Generalitat.

El segon, es la constatació de que la sortida pactada amb l’Ajuntament de Granollers en forma de constitució d’un Consorci en el que la Fundació s’hi troba en paritat, ha estat la solució menys dolenta al conflicte. Està clar que mantenir-nos en la direcció exclusiva del Centre contra bona part de pares, de la comunitat educativa i amb un finançament insuficient, era condemnar l’escola a un mal viure. D’altre banda excloure’ns totalment de la gestió tampoc hagués estat admissible, no envà la Fundació gestiona el continu vital dels nens i nenes mes enllà de l’escola i sembla lògic que tots junts treballem, també, en la seva educació i formació.

I el tercer, el de mes calor humà, l’admiració per la feina dels educadors i monitors de l’escola. I es que mentre el Conseller i l’Alcalde entraven i sortien de les aules, entre abraçades i petons als nens i nenes, uns professionals amb una grandíssima vocació cuidaven dels alumnes – en molts casos en solitari vista la complexitat de cada cas – amb una estimació i dedicació que està molt per sobre dels acords o desacords institucionals, de les inversions insuficients o dels diferents models de gestió escolar.

Aquest darrer sentiment, que sortosament es el que m’ha quedat mes present i fresc en la memòria, es el que em fa concloure que, mes enllà d’injustícies, de manques de finançament o de picabaralles institucionals, ens queda la gran tasca humana d’ajudar a l’educació i formació d’aquests nens i nenes que, siguem-ne conscients, ens necessiten a tots.

………

Post publicat en el meu Facebook en data 18-11-08

Fem Granollers

Els darrers 30 anys de democràcia i modernització del país han comportat una millora molt important en el camp de les llibertats i del nivell de vida de la nostra societat. Les diferents administracions, Estatal, Autonòmica i Local han assumit un paper protagonista determinant en tota aquesta transformació de tal manera que de mica en mica i de forma gairebé imperceptible el moviment de la societat civil, tant imprescindible en d’altres moments de la història del nostre país, ha anat cedint espais a la forta empenta del sector públic.

De ben segur que en molts aspectes aquest canvi de rols era del tot inevitable i podríem dir que fins i tot desitjable, no envà correspon a les administracions i no a les entitats privades fer-se càrrec dels ajuts socials i de les cobertures universals de la sanitat o l’ensenyament, per posar uns exemples ben entenedors. Tanmateix, l’ordre i justícia en el sistema fiscal ha aportat a les arques públiques unes sumes tant importants de diners que, en bona lògica, s’havien de revertir a la població en forma de serveis que en d’altres temps assumien solidàriament moltes entitats del camp associatiu.

Fins aquí res que no estigués previst. El que ens preocupa es que l’èxit del mateix sistema públic acabi anul·lant l’iniciativa privada per que aquesta pugui arribar a ser irrellevant i això, pensem, no seria gens positiu per la idiosincràsia del nostre país.

Veiem, amb neguit, com les persones som cada cop mes individualistes i menys solidaries i descarreguem tota les nostres responsabilitats socials en l’administració… (com en tot, existeixen honroses excepcions que en els darrers anys han reeixit contra tot pronòstic, com son els casos de El Xiprer, Gran Centre o Blancs i Blaus). Només 30 anys enrere els pares i mares dels nens discapacitats de la comarca varen ser capaços, per la seva iniciativa, de crear i gestionar una escola que ha estat model a seguir per tot Catalunya i avui, els pares de la generació actual, han preferit que sigui l’administració qui se’n faci càrrec… Fa 60 anys un grup de granollerins van ser capaços de constituir una societat com La Mútua del Carme i al llarg d’aquests anys han aconseguit mantenir-la independent econòmicament i assolir un nivell de qualitat reconeguda arreu però, creieu que avui dia la societat actual fora capaç de crear una entitat similar ?…

D’altra banda moltes de les entitats associatives que segueixen actives necessiten per sobreviure els ajuts públics en forma de subvencions, de tal manera que podríem dir que bona part d’aquesta iniciativa privada també està condicionada per la forta presència de les administracions.

Ens trobem, per tant, en aquests inicis del segle 21, amb un panorama certament preocupant per el que fa a la subsistència de la societat civil organitzada que tant ha fet per definir la manera de ser de Catalunya.

En un altre àmbit, el cada cop mes evident divorci entre els ciutadans i el sistema polític, fa que molta gent que podria fer aportacions individuals a la gestió de la col·lectivitat de mica en mica se’n desentengui, deixant en mans dels aparells dels partits tota la responsabilitat en la gestió pública.

En conclusió, si les entitats privades i el mon associatiu cada cop es menys influent i assumeix menys participació en la gestió col·lectiva i els ciutadans, de forma individual, cada cop s’allunyen mes de la implicació en els afers de ciutat i país, acabarem deixant que les administracions ho acabin gestionant tot i això, sense voler dir que hagi de ser pitjor, de ben segur que serà diferent i ens igualarà a totes les ciutats, perdent-se els trets identificadors de cada comunitat…

Pensem que les ciutats, en el nostre cas Granollers, ha de saber preservar el seu teixit associatiu potent i dinàmic, que sigui capaç de desenvolupar els seus projectes amb l’empenta independent dels seus socis i d’articular i vertebrar un discurs propi, sense partidismes polítics i alhora diferent – si convé – del que pugui pensar o decidir l’administració

…..

Article no publicat. Escrit en data 19-10-08

El Casino. Punt i Final

Durant mesos s’ha escrit molt sobre El Casino i s’han atribuït a les persones que signem aquest article determinades accions i manifestacions que ens agradaria aclarir sense voluntat de provocar mes debat. Per la nostre part desitgem posar punt i final a la polèmica.

Tot va començar quan varem formar part de la Junta Directiva que presidia el Sr. Emili Cot en el període 2000/ 2004. Al llarg d’aquells anys varem constatar que treballar al costat d’aquell president era difícil, no envà la seva manera tant personalista de dirigir l’entitat no ens agradava i, com sigui que va manifestar la seva voluntat de presentar-se a la reelecció, varem decidir no continuar en la seva candidatura. Passàvem doncs a ser socis de base i prou.

En l’exercici dels drets i deures que suposa ser membres d’una entitat, ens varem proposar seguir atents a la vida d’una societat de la que no volíem sentir-nos-en desvinculats. Entenem que ser socis del Casino equival a gaudir de les seves instal·lacions i activitats però, també, a preocupar-se pels seus aspectes organitzatius, econòmics i legals, evidentment aspectes no tant lúdics però absolutament imprescindibles per la bona marxa de qualsevol club.

Així es com en el mes de febrer de 2006 , després de que l’Assemblea Ordinària aprovés un conveni – que enteníem molt perjudicial – amb la societat que gestiona el Bingo i gràcies a l’acció d’un soci que va impugnar el desenvolupament d’aquella reunió i provoqués la repetició de la seva celebració, aquest grup – que des d’aquell moment va ser batejat per la premsa com a “grup crític” – va encapçalar un moviment de socis que va ser capaç de tombar aquell acord tant negatiu amb el Bingo. Aquella acció va derivar en un altre conveni que obria la possibilitat de recuperar l’antic Teatre i, d’entrada, l’aportació de 500.000 € per les obres de reforma i millora de les instal·lacions. Nosaltres varem quedar molt satisfets malgrat, pel que després s’ha vist, no tothom va saber entendre la nostra acció i motivació.

En una Assemblea posterior celebrada el mes d’octubre de 2006, que va servir per aprovar definitivament el nou conveni, es va acordar, també, la creació d’una comissió de socis per vetllar sobre les futures obres a realitzar en compliment d’aquell nou i avantatjós conveni. La Assemblea va decidir que, entre els seus membres, en formessin part dues persones d’aquest anomenat “grup crític”.

En el mes de setembre de 2007 i per sorpresa de tots, el president Sr. Emili Cot va dimitir del seu càrrec sense que ningú expliqués les motivacions que van portar-lo a prendre una decisió tant difícil per una persona que vivia tant intensament el Casino. Només ell i segurament els seus companys de Junta sabran que va portar al Sr. Cot a prendre una decisió tant dràstica, però ningú podrà atribuir-nos cap grau d’implicació en la seva decisió.

Amb la vacant d’un president tant important com el Sr. Cot, amb el que tot i les desavinences comentades cal ser justos i valorar que la seva dedicació al Club ha deixat una empremta valuosa, ens semblava que era hora d’obrir un nova època i, per tant, que es convoquessin eleccions per renovar la totalitat de la Junta Directiva. Així ho varem exposar als companys de Junta del Sr. Cot que, malgrat tot, varen preferir convocar eleccions però només per escollir nou president. Un president que ho seria només per el curt període d’un any i, no ho oblidem, tindria que acceptar – fos qui fos – una junta que no hauria escollit.

El Sr. Joan Garriga – que ja formava part de la Junta – va ser l’únic candidat a la elecció i va passar a presidir l’entitat el mes de desembre de 2007.

No varem amagar en aquell moment (mai amenaçarem com s’ha escrit en el darrer butlletí del Casino) la nostra predisposició a presentar als socis una nova proposta per dirigir l’entitat, tot i que consideràvem prioritari defugir la confrontació per buscar la integració que ens fes mes forts i complerts. Així ho varem fer saber al Sr. Garriga i a d’altres membres de la Junta que, ens sembla, no varen saber entendre els propòsits que ens motivaven. Tant es així que en un dels seus primers acords després d’aquelles converses varen decidir, sense cap consulta a l’Assemblea de Socis, dissoldre aquella Comissió d’Obres de la que hem parlat anteriorment i que tenia, recordem, que vetllar per les futures obres de millora de les instal·lacions.

Posteriorment – sense l’obstacle d’una “incòmode” comissió – hem sabut, no per informacions a l’Assemblea que es el lloc on s’haurien d’haver exposat aquests propòsits, que l’actual Junta ha decidit desestimar el projecte de traslladar el Bingo al subsòl del pati i la recuperació el Teatre…

No volem mantenir mes polèmiques ni fer nous comentaris sobre l’encert o desencert de totes aquestes darreres decisions . Com sigui que ja hem dit que el nostre es un projecte que renuncia a la confrontació i vist el posicionament enrocat de l’actual Junta, que no permet la participació i el contrast d’opinions, i, com sigui que ens queda clar que difícilment podrà haver la integració que considerem imprescindible, anunciem públicament que posem punt i final a la nostre opció sobre la direcció del Casino advertint, però, que en ús legítim dels drets que tenim com a socis i sempre que ho considerem convenient, exposarem les nostres inquietuds tot esperant trobar en la direcció del Club una actitud prou democràtica que sàpiga no confondre opcions diferents amb actituds amenaçadores.

……

Article signat per Joan Bretxa, l’Antoni Duran, en Modest Molina, en Salvador Pardo, en Lluís Sitges i jo mateix. Es va publicar a la Revista del Vallès i El 9Nou del divendres 3 d’octubre de 2008

Hi ha vida més enllà de la política

Sento dir-els-hi que l’article que “Línia Vallès” va dedicar divendres 2 de març al conflicte de l’Escola d’Educació Especial Montserrat Montero va semblar-me molt desafortunat doncs, signat per “Redacció” i en les pàgines destinades a informació, s’opina directament i es pren clarament partit sobre la qüestió, fent unes afirmacions sense fonament que no puc deixar passar per alt, tòt i que la Fundació Vallès Oriental, de la que en sóc patró, emeti en els propers dies un comunicat oficial sobre tota la problemàtica suscitada en les darreres setmanes.

Però es que la meva coneguda vinculació amb Convergència i Unió m’obliga a contestar a títol personal aquell desencertat article.

Com es pot dir, sense citar-ne les fons, que “la Fundació Privada Vallès Oriental és considerat un viver convergent” i es vincula directament aquest suposat fet a que precisament CiU sigui la que “treu els majors rèdits del conflicte” ?…

Sobre la resta d’imputacions i d’acusacions envers la responsabilitat del Patronat de la Fundació, de les que evidentment discrepo, ja s’hi pronunciarà la pròpia FVO, però considero inadmissible la vinculació interessada que es fa de la reiterada Entitat amb un determinat partit polític. Fer-ho així denota una visió sectària de la societat i pressuposa que en la vida de les persones i de les entitats tot gira a l’entorn dels interessos partidistes…

Em sap greu que no es valori el fet que una persona pugui tenir unes determinades afinitats polítiques i, també, la voluntat de servir i col·laborar amb alguna entitat ciutadana sense que se’l consideri “marcat” de per vida. En el meu cas, es evidentment que no renunciaré del meu passat polític, però això no hi te res a veure amb la meva dedicació a la Fundació. Es podrar qüestionar si la feina feta dins del Patronat es millor o pitjor, però no admetré mai que es critiqui la mateixa per suposats interessos de partit.

D’altra banda, catalogar les entitats ciutadanes en funció del suposat color polític d’alguns dels seus membres es, com a mínim, injust i dona a entendre que la política tòt ho contamina. La Fundació Privada Vallès Oriental, que els quedi clar, no té cap filiació política i els seus únics objectius es concentren en donar servei a les persones amb discapacitats intel·lectuals.

Sincerament, contesto l’article a que m’he referit perquè m’ha semblat que en el mateix s’expresa una visió maniquea de la societat. Dividir-la i encasellar-la per simpaties polítiques es, sí més no, pensar que la societat està totalment tutelada per un sistema públic que tòt ho controla i que no deixa espai lliure a les iniciatives privades. Potser a alguns els hi agradaria que així fos però, per sort, hi ha vida mes enllà de la política!.

…..

Article publicat al setmanari Línia Vallès, l’any 2007

Menys política i més ciutat

El candidat oficial de Convergència Democràtica de Catalunya per les properes eleccions municipals, el Doctor Pius Canal, en la seva primera entrevista publicada en l’edició de la setmana passada d’aquesta revista, reivindicava una nova manera de governar basada “mes en la ciutat i menys en la política”. Es una bona tarja de presentació, no en va en aquestes breus paraules es deixa interpretar tota una filosofia de gestió i tota una càrrega crítica i en profunditat contra aquella altre manera de fer política que ha governat la ciutat al llarg d’aquests darrers 25 anys. Sembla clar que el candidat nacionalista se sent mes a gust en el debat estrictament positiu i de ciutat que no pas en el debat de les estratègies partidistes. Segurament es dels que pensa que en el nivell mes proper, el de la política local, cal arribar al ciutadà sense filtres ni prejudicis de cap mena. Dels que pensa que a l’hora de “fer ciutat” poden torbar-se gent de procedència molt diferent, sense que el pensament ideològic els hagi de condicionar. En definitiva dels que pensa que cal treure profit del bon fer de les diferents sensibilitats ciutadanes i de les capacitats públiques i privades per millorar la ciutat i la qualitat de vida dels qui hi viuen, sense prejutjar d’antuvi la hipotètica vinculació electoral dels que ho promouen.

Gairebé tres dècades d’un govern municipal amb un mateix tarannà – descomptant els breus períodes convergents – segurament ha fet inevitable acabar forjant una maquinaria institucional tant gran i impersonal que de mica en mica s’ha anat allunyant de la iniciativa privada o del que anomenem societat civil. L’actual Ajuntament es tant poderós, tant auto – suficient i controla tants àmbits, que pot funcionar, com de fet ho fa, malgrat el que la societat privada organitzada faci o opini.

Que l’Ajuntament funcioni per si mateix, però, no garanteix que la ciutat prosperi com ens agradaria. Per sortir de la “ciutat avorrida” que ens descriu en Pius Canal, es necessita la complicitat de tots, dels polítics, dels funcionaris i, sobretot, dels ciutadans. Els primers, en solitari, poden fer que es posin els carrers cada dia, que s’encenguin i s’apaguin els llums o que, amb mes o menys encert, la ciutat estigui neta. Però per prosperar de veritat, per sortir del to ensopit en la que estem instal·lats, cal mes empenta i ambició, cal unir esforços i fer costat a les idees de tothom.

Tants anys amb la mateixa dinàmica de tenir-ho tot sota control, de no fer soroll perquè res no canviï, ha acabat configurant un Ajuntament molt gran i omnipotent però massa tancat i blindat als projectes dels demés, massa recelós d’allò que no domina i atemorit de modificar els seus processos o protocols interns.

Potser si que, com diu en Pius Canal, ha arribat l’hora de fer “menys política i mes ciutat”…

…..

Article publicat a la Revista del Vallès i després al meu antic bloc, en data 20-03-06

Casino: renuncies i lamentacions

Finalment sembla que el Casino ha aprovat un projecta que s’executarà. Enrere hauran quedat totes aquelles propostes il·lusionadores que perseguien com a objectiu fonamental la recuperació, per els socis i per la ciutat, del seu emblemàtic teatre i s’haurà imposat la recerca dels resultats immediats d’una Junta que ha trobat, en l’ajuda lògicament interessada de l’empresari que gestiona el Bingo, el finançament necessari per poder començar les obres.

Des del respecte per les decisions democràtiques de l’assemblea de socis i del treball legítim de la Junta que presideix l’Emili Cot, permeteu-me que lamenti l’acord assolit. Granollers, una vegada mes, resoldrà un dels seus punts estratègics amb una solució poc ambiciosa i, el que es pitjor, hipotecant per molts anys altres possibles alternatives.

I aquesta lamentació es triple. Primer, per constatar que els actuals dirigents del Casino han primat en excés la solució als seus problemes del dia a dia, renunciant a la revisió global d’un edifici que amb mes de 125 anys necessita una millora evident. No cal dir, també, que la solució financera via la “hipoteca” que suposa ampliar el contracte del Bingo fins l’any 2024, es la sortida fàcil però el preu, en forma de renuncia a la recuperació anhelada de l’emblemàtic teatre, massa car.

La segona lamentació es de ciutat. Se’m podrà dir que el Casino es una entitat privada i sobirana per decidir el que vulgui, com així finalment ha estat, però penso que l’Ajuntament també hi te responsabilitats en tot el que ha passat, al menys per inhibició, no envà si des de la Casa Gran s’hagués apostat per la reforma integral de l’edifici, tal i com l’anterior Junta del Casino defensava, provablement hores d’ara podríem parlar d’una altre manera. Reconec que no se que ha passat al llarg d’aquest darrer any però sembla evident que la nostra Administració Local no s’ha volgut involucrar i s’ha mostrat poc sensible a la millora global i estratègica d’un espai central per la promoció lúdica, social i cultural de la ciutat.

I la tercera lamentació es per la decepció aplicable a tots aquells socis que ens hem anat apartant de l’entitat, per comoditat, per esgotament o, simplement, per oblit. Tots, entre els que m’hi incloc, també som responsables del que ara s’acabi fent.

Potser es massa tard per reconeix-ho i provablement aquestes paraules escrites no arribin enlloc, però deixeu-me que demani un últim esforç a l’Emili Cot, a la seva Junta, a l’alcalde Mayoral i al regidor de Cultura Francesc Sala per que reflexionin i valorin quin Casino volen per el segle 21. Potser es massa tard i no serveixin de res aquestes lamentacions de darrera hora, però ens hauríem de resistir a les renuncies que ara se’ns proposen !.

…..

Article publicat a la Revista del Vallès i després al meu antic bloc, en data 19-02-06

Centres urbans competitius

El tancament de les darreres sales de cinema del nucli urbà de Granollers es la clara demostració de que les zones comercials i d’oci de les perifèries comporten greus perjudicis pel manteniment del model tradicional de les ciutats mediterrànies. Ens ho temíem quan s’advertia del perill que aquesta moda importada de les cultures anglosaxones podia ocasionar al comerç de proximitat i ara, quan només han passat deu anys, ja constatem que de moment i pel que fa a l’oci urbà, la perifèria s’ha cruspit quasi tota l’oferta de la ciutat.

No conec les raons per valorar la decisió empresarial que ha portat al tancament dels “Oscars” de la Plaça d’Amadeu Castellano, encara que tots coincidirem en que aquesta noticia no ens ha agafat per sorpresa doncs era coneguda la crisi d’espectadors que, des de l’entrada en funcionament dels altres cinemes del “Nord”, les sales del centre patien. Provablement tampoc sigui intel·ligent nedar contracorrent en la comprensió del fenomen sociològic i econòmic que fa que aquest model de la multi oferta a les afores de les ciutats arreli entre la gent, però els que seguim pensant que les ciutats han de tenir vida i que, en definitiva, no han de ser únicament nuclis residencials o dormitoris, ens ha de preocupar – i molt – que la tendència de futur dibuixi uns carrers i places buits de contingut humà mes enllà de les anades i vingudes dels habitatges o dels llocs de treball.

No m’agraden aquestes perspectives però penso que encara som a temps per canviar-les. Segurament no té lògica en un món tant globalitzat lluitar contra les evidències que també una part de la ciutadania – reconeguem-ho – accepta i defensa. Quedar-nos només en l’idea de que tota la culpa es dels que impulsen o permeten aquells nuclis perifèrics, sense reaccionar, no ens portaria enlloc. Cal enfocar aquest conflicte dels models urbans amb les mateixes eines i ambicions. Potser si ho fem així podran conviure els dos models sense que l’un eclipsi a l’altre. Cal treballar, per tant, perquè els centres urbans tinguin de tot per viure-hi, però també per gaudir de l’intercanvi cultural, comercial i d’oci. Cal pensar en els centres de les ciutats com uns espais a protegir, a dignificar i a projectar per fer-los mes atractius. Cal competir.

A Granollers podríem començar per recolzar, sense fissures, projectes com els de Gran Centre i dubtar menys de la conveniència de l’illa de vianants. Podríem impulsar, d’una vegada i sense complexes, tot aquest espai central de la ciutat per fer-lo veritablement còmode i a la mida de les persones… Podríem promoure, entre d’altres possibles iniciatives, la millora integral del Casino per transformar-lo definitivament en un centre obert a tothom i, en el camí, no ens hauríem d’oblidar que molt aviat l’As de Copes tancarà les seves portes, essent convenient facilitar-ne una alternativa… En definitiva seria bo, per tot plegat, insistir en les polítiques que promoguin i defensin totes aquelles activitats – públiques i privades – que puguin ajudar a mantenir el model de ciutat mediterrània que ens ha donat personalitat col·lectiva perquè, pensem-hi, només amb una oferta competitiva podrem mantenir o recuperar l’atractivitat dels nostres centres urbans !.

…..

Article publicat a la Revista del Vallès i després al meu antic bloc, en data 06-02-06