Constitució per tota la vida ?, no gràcies !

Avui es commemoren els 30 anys de l’entrada en vigor de la Constitució Espanyola i fent una ullada ràpida al panorama polític de l’Estat es pot comprovar com els dos grans partits majoritaris se senten satisfets amb els rendiments de la carta magna. Fins i tot els del PP, hereus d’aquella Alianza Popular que la va votar sense entusiasme i dividida, ara la defensen com ho farien els seus mes actius creadors.

Els que no som propers ni als uns ni als altres ens sentim contrariats, no envà aquesta Constitució s’està mostrant insuficient per encaixar el desenvolupament de la realitat plurinacional i troba – sense anar mes lluny – grans dificultats per admetre un nou Estatut Català que ja va tenir que ser molt retallat perquè les Corts espanyoles li donessin llum verda.

Personalment, que tenia 20 anys quan la vàrem votar, li he de reconèixer grans avantatges. La Primera Llei va significar acabar definitivament amb les Leyes del Movimiento i encarar la Transició amb molta il·lusió. Havíem sortit al carrer per reivindicar la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’Autonomia i, amb la promulgació de la Constitució, això seria possible. Han estat 30 anys profitosos i cal admetre que amb la Carta Magna al capdavant, hem evolucionat molt. Ara be, com deia, molta gent que la vàrem votar esperançats, avui ens sentim contrariats i, per tant, insatisfets. En l’actualitat, aquella Constitució que va portar llibertats i estatuts, ens apreta i no ens deixa créixer amb naturalitat.

Si tal com sembla, el Tribunal Constitucional admet els recursos contra un nou Estatut que va ser aprovat per el Parlament de Catalunya, les Corts Espanyoles i finalment, i això es el mes important, referendat pel poble català, es farà evident que alguna cosa no funciona prou bé en el sistema constitucional espanyol.

Si la Constitució no pot admetre aquest nou text estatutari, caldrà exigir una nova Carta Magna. Si Espanya no sap entendre aquesta necessitat, la insatisfacció generalitzada ens portarà a rebutjar l’actual status quo. Hem viscut 30 anys de progrés i l’actual Constitució hi té molt a veure, ja ho he dit, però no per això l’hem de mantenir intocable. Les lleis han d’estar al servei del poble i no a l’inrevés !

……..

Article publicat en el meu antic bloc en data 06-12-08

Masa tàctica i poca pàtria

Ahir vaig acabar el dia en un sopar que prometia molt. Els amics del Fòrum Tagamanent, que celebràvem la seva 25è trobada política, van convidar a dos personatges de màxima actualitat: en Joan Carretero (ERC) i en Quico Homs (CDC).

El sopar, que normalment aplega a 20 persones, ahir en va moure mes de 80 i es que la curiositat i/o anhel de saber com estan les relacions entre ambdós partits nacionalistes o, encara mes, el “morbo” de comprovar en primera persona si la Casa Gran dels convergents està festejant a la corrent crítica Reagrupament.Cat, eren ingredients prou atractius per una trobada que es va allargar mes enllà de la una de la matinada.

Ambdós protagonistes van descriure un panorama molt poc il·lusionador per la pàtria catalana i, lluny de mostrar clarament quines eren les seves opcions d’entesa, van moure’s en un terreny diplomàtic i poc compromès.

L’un i l’altre, en canvi, van ser mes explícits en parlar del passat o dels errors de tots plegats. En la diagnosi de la situació actual van coincidir, però en allò que s’esperava mes de la nit – l’enfoc del futur – van estar tant curosos en no descobrir cap carta compromesa que mes d’un se’n va a anar a dormir poc engrescat.

Segurament ni era el marc idoni per escenificar-ho, ni els dos convidats tenen tota la informació ni la lliure disposició per decidir enteses que propiciïn futurs governs nacionalistes per la Generalitat, però ens hagués agradat comprovar una mica mes de sintonia en aquesta direcció.

Per el que es va constatar ahir al vespre, en Carretero encara no ha trobat el seu espai polític després de que les tesis del seu grup crític no acabessin de quallar dins d’ERC i en Francesc Homs, gran defensor de la Casa Gran, tampoc va saber-nos explicar cap a quina direcció vol obrir-se aquesta casa que pretén ser comuna per tots els nacionalistes catalans.

A mi em va semblar observar masa tàctica i poca Pàtria.

……

Post en el meu antic bloc en data 22-11-08

Cap de setmana per oblidar

Novembre, matí de diumenge assolellat i fresc. Carrers tranquils i ganes de llegir el diari.

Passant les pàgines de La Vanguardia me’n adono però, que aquest marc idíl·lic d’un bon final de setmana res te a veure amb el que passa al món de la política i de la economia. De sobte, ni la lectura plàcida ni la bona música que sona de fons poden extraurem de la realitat que m’ envolta.

A les ja de per sí “males” notícies de les pàgines d’economia, m’entrebanco una i altre vegada, fins enrabiar-me, amb la notícia de la trobada del G-20 a Washington amb la presència de Zapatero, perquè, com ens poden enganyar tant?!. Els uns perquè saben molt bé que només busquen la foto per escenificar que els preocupa la crisi mundial però cap d’ells ha reconegut la seva complicitat en el seguit d’actuacions especuladores que ens han portat fins a la debacle actual. I, l’altre, en Zapatero, perquè només li ha preocupat sortir a la mateixa foto per regar el jardí socialista, sabedor que internacionalment la insistència espanyola per assistir a la reunió ha ratllat el ridícul.

L’altre enrabiada me l’emporto al fer l’anàlisi de la trobada de divendres entre en Duran i en Montilla, perquè, ja em dirà el Sr. Josep Lluís que farem ara?. O, millor dit, que farà ara ell?. Quin es l’objectiu de l’apropament d’UDC al PSC ?. No puc entendre que, davant d’una mes que provable retallada estatutària, el partit democristià català s’apunti a la reacció moderada que necessita Montilla. Primer, perquè li ofereix al president del tripartit una taula de salvació i, segon, perquè situa a CDC i a l’Artur Mas fora de la centralitat. On vol anar a parar el Sr. Duran ?

I ja per acabar-ho d’adobar, la tercera enrabiada me l’emporto al llegir l’editorial i l’ampli reportatge panegíric que La Vanguardia dedica a la Ministra Chacon.

En fi, el que deia al començar, un cap de setmana per oblidar…

…..

Post publicat al meu Facebook en data 16-11-08

Intervencionisme de llibre

En el darrer article publicat en el bloc em referia als negres auguris que alertaven de que la sortida a la crisi econòmica ens acabaria portant un mes que provable increment de la presència del sector públic en detriment del sector privat. Preveia que, per aconseguir-ho, les administracions entrarien en una dinàmica reglamentista que ofegaria, encara mes, l’empenta de la societat civil.

Doncs be, avui vull exposar el primer exemple d’aquest intervencionisme (de llibre) que, de confirmar-se, ben segur significarà un atac directa a la lliure disposició de la iniciativa privada.

Es tracta d’una nova reglamentació que està preparant el Govern de l’Estat i que afectarà les mútues d’accident de treball en el sentit de que es veuran obligades – per Decret – a que els serveis assistencials que ofereixen als treballadors i que no poden prestar directament en les seves instal·lacions, les hauran de prestar a través de la xarxa pública sanitària.

Aquesta mesura que, a mes de comportar una saturació difícil de justificar en la ja de per sí col·lapsada xarxa sanitària, significarà una retallada absoluta de la independència d’unes entitats que provenen d’una tradició molt arrelada en el que anomenem societat civil organitzada. Si a mes tenim en compte que actualment aquests serveis sanitaris els estan gestionant i oferint a través d’altres entitats del sector privat o d’altres mútues assistencials, la conseqüència no es difícil de preveure: a mes reforçament del sector públic, menys presència del sector privat. Com deia, un final gens feliç per una crisi…

…..

Post publicat al meu Facebook en data 11-11-08

Crisi amb final poc feliç

Estem en crisi, a les portes de la recessió i fins i tot s’augura la deflació. No penso escriure sobre economia i les causes que ens han portat fins aquí doncs no en soc expert, però si que em preocupen i molt les mesures polítiques que es deixen entreveure per tal de corregir els errors del sistema amb l’excusa de que en el futur no es puguin repetir els escàndols especuladors que han provocat el sinistre panorama en el que estem immersos. Perquè, es clar, els mateixos dirigents polítics que han conviscut i permès els abusos d’una bona part del Gran Capital, ara han de cercar les solucions per sortir del pou i mirar de que mai tornem a caure-hi… i jo em pregunto, quina confiança ens mereixen si abans han estat còmplices d’aquest desastre?

Em preocupa, i molt, que la Alta Política reaccioni en el sentit de que, com que ella no ha participat – gens ni mica – en les causes que han generat la crisi, s’han de buscar mesures correctores – només – en una part del sistema. Es a dir, a mes crisi, mes poder públic i menys sector privat.

Em preocupa, i molt, que paguin justos per pecadors i que la solució de la crisi passi per un increment regulador que acabi retallant – encara mes – la llibertat individual i la iniciativa d’una societat civil cada cop mes controlada i menys emprenedora.

La Alta Política no ha sabut fer els deures i no ha volgut frenar a temps els excessos especulatius i, el que es pitjor, ara que ja es evident el que ha passat i el perquè i per qui estem on estem, no faci res per que paguin els qui han provocat i permès tot aquest desgavell. El final poc feliç que s’albira es la sortida fàcil i alhora interessada pel sector públic. Enlloc de retocar el sistema i, sobretot, fer que paguin els que se n’han aprofitat, ens voldran portar a un nou escenari econòmic en el que, evidentment, la Alta Política es veurà reforçada, obviant absolutament que ella també ha estat còmplice de la situació.

………

Post publicat al meu Facebook en data 09-11-08

Si que podem !!!

Obama ha guanyat les eleccions americanes. El canvi s’ha imposat i el “Yes We Can” ha triomfat. Com ha triomfat, i molt, la seva campanya transversal que l’ha portat a defensar les polítiques en favor de la potenciació dels Estats Units per sobre de la dicotomia entre l’Amèrica conservadora i lliberal, o de la Amèrica blanca i negre…

I aquests vens de canvi i de centralitat, que tant ha bufat Obama, vents que defugen la confrontació de models i promouen la defensa del be comú, penso que ens han de fer reflexionar en tot el que ens afecta en el nostre entorn mes immediat, Catalunya.

Nosaltres “també podem” superar la vella divisió maniquea de la Catalunya de dretes i la d’esquerres. “També podem” superar la inútil confrontació entre la Catalunya dels immigrants i la dels nadius, o la dels catalanoparlants i els castellanoparlants. Com va dir en el seu moment el president Macià “ni dretes, ni esquerres, Catalunya”…

Els vens de canvi d’Obama han d’arribar a Europa i sobretot al nostre petit país perquè nosaltres “també podem” sumar esforços, dels uns i dels altres, els de dretes i els d’esquerres, els d’aquí i els nou vinguts, els de parla catalana i els de parla castellana, tots junts, i defensar el que ens correspon com a nació i defensar les màximes cotes de prosperitat.

Davant dels negres auguris d’una sentencia que retalli l’Estatut aprovat en referèndum per el poble de Catalunya i davant d’unes mes que provables propostes deshonestes en matèria de finançament, hem de dir ben clar i ben fort – responent per damunt de divisions estèrils i partidistes – nosaltres, SI, també, PODEM !

……

Post publicat al meu Facebook en data 05-11-08

Fem Granollers

Els darrers 30 anys de democràcia i modernització del país han comportat una millora molt important en el camp de les llibertats i del nivell de vida de la nostra societat. Les diferents administracions, Estatal, Autonòmica i Local han assumit un paper protagonista determinant en tota aquesta transformació de tal manera que de mica en mica i de forma gairebé imperceptible el moviment de la societat civil, tant imprescindible en d’altres moments de la història del nostre país, ha anat cedint espais a la forta empenta del sector públic.

De ben segur que en molts aspectes aquest canvi de rols era del tot inevitable i podríem dir que fins i tot desitjable, no envà correspon a les administracions i no a les entitats privades fer-se càrrec dels ajuts socials i de les cobertures universals de la sanitat o l’ensenyament, per posar uns exemples ben entenedors. Tanmateix, l’ordre i justícia en el sistema fiscal ha aportat a les arques públiques unes sumes tant importants de diners que, en bona lògica, s’havien de revertir a la població en forma de serveis que en d’altres temps assumien solidàriament moltes entitats del camp associatiu.

Fins aquí res que no estigués previst. El que ens preocupa es que l’èxit del mateix sistema públic acabi anul·lant l’iniciativa privada per que aquesta pugui arribar a ser irrellevant i això, pensem, no seria gens positiu per la idiosincràsia del nostre país.

Veiem, amb neguit, com les persones som cada cop mes individualistes i menys solidaries i descarreguem tota les nostres responsabilitats socials en l’administració… (com en tot, existeixen honroses excepcions que en els darrers anys han reeixit contra tot pronòstic, com son els casos de El Xiprer, Gran Centre o Blancs i Blaus). Només 30 anys enrere els pares i mares dels nens discapacitats de la comarca varen ser capaços, per la seva iniciativa, de crear i gestionar una escola que ha estat model a seguir per tot Catalunya i avui, els pares de la generació actual, han preferit que sigui l’administració qui se’n faci càrrec… Fa 60 anys un grup de granollerins van ser capaços de constituir una societat com La Mútua del Carme i al llarg d’aquests anys han aconseguit mantenir-la independent econòmicament i assolir un nivell de qualitat reconeguda arreu però, creieu que avui dia la societat actual fora capaç de crear una entitat similar ?…

D’altra banda moltes de les entitats associatives que segueixen actives necessiten per sobreviure els ajuts públics en forma de subvencions, de tal manera que podríem dir que bona part d’aquesta iniciativa privada també està condicionada per la forta presència de les administracions.

Ens trobem, per tant, en aquests inicis del segle 21, amb un panorama certament preocupant per el que fa a la subsistència de la societat civil organitzada que tant ha fet per definir la manera de ser de Catalunya.

En un altre àmbit, el cada cop mes evident divorci entre els ciutadans i el sistema polític, fa que molta gent que podria fer aportacions individuals a la gestió de la col·lectivitat de mica en mica se’n desentengui, deixant en mans dels aparells dels partits tota la responsabilitat en la gestió pública.

En conclusió, si les entitats privades i el mon associatiu cada cop es menys influent i assumeix menys participació en la gestió col·lectiva i els ciutadans, de forma individual, cada cop s’allunyen mes de la implicació en els afers de ciutat i país, acabarem deixant que les administracions ho acabin gestionant tot i això, sense voler dir que hagi de ser pitjor, de ben segur que serà diferent i ens igualarà a totes les ciutats, perdent-se els trets identificadors de cada comunitat…

Pensem que les ciutats, en el nostre cas Granollers, ha de saber preservar el seu teixit associatiu potent i dinàmic, que sigui capaç de desenvolupar els seus projectes amb l’empenta independent dels seus socis i d’articular i vertebrar un discurs propi, sense partidismes polítics i alhora diferent – si convé – del que pugui pensar o decidir l’administració

…..

Article no publicat. Escrit en data 19-10-08

Bestiesses

Que difícil es fer i estar a la oposició !!!. Ho es tant per a la opinió del públic en general, com per a la dels mateixos militants i simpatitzants del teu partit polític i, evidentment, per al govern a qui t’oposes. Facis el que facis, o poca gent s’assabentarà del que estàs fent o, si ets “políticament incorrecte”, seràs acusat de poc mes que d’un eixelebrat.

M’estic referint al “Cas Badia – Segovia” que aquestes darreres setmanes el Grup Municipal de CiU ha denunciat i que, de retruc, m’ha fet recordar la meva època de regidor al costat dels meus caps Serratusell i Esplugas. Jo era dels que sempre apostava per la política constructiva, la de fer propostes, tot i estar – en diverses etapes – a l’oposició. Era d’aquells que, com ara se li reclama al grup que encapçala en Pius Canal, sempre preferia una proposta abans que una crítica, tot i que quan convenia també les fèiem. Ara bé, el resultat d’aquella manera de fer moltes vegades era rebuda amb la injusta incomprensió del “no se sap el que esteu fent” o “sortiu molt poc als diaris”… Llavors se’ns deia que teníem d’actuar amb mes “ma dura” o que teníem que ser “mes falcons i menys coloms”.

El que si em va quedar clar d’aquella època es que, si estàs a l’oposició, només amb bones paraules i bons propòsits no n’hi a prou. Es clar que la ciutadania ha de saber percebre que tens un projecte de ciutat, engrescador i positiu, però també s’ha de constatar que des de l’oposició estàs complint amb la tasca legítima de fiscalitzar i controlar al govern en benefici de la transparència i higiene democràtica.

Ara be, m’agradaria comprovar, i temps tindrem de constatar-ho i si es el cas de comentar-ho en aquestes mateixes pàgines, que quan l’oposició al Govern de Granollers presenti una proposta que modeli un determinat projecte de ciutat, els mitjans de comunicació i la mateixa opinió pública s’ho prenguin amb la mateixa consideració i atenció que quan s’informa d’un cas tèrbol. Em temo, i tots ho sabem, que no serà així…

El que lamento es que no es faci servir el mateix barem per valorar al govern o a l’oposició. I es que en les noticies i comentaris del “Cas Badia – Segovia”, mentre que a Convergència i Unió, a mes d’analitzar el que denuncia, se li qüestiona les formes que utilitza i se li demana que faci mes propostes en positiu, en canvi, al Govern només se li valora el fons del cas denunciat, però en cap cas he llegit – ni per els periodistes ni per els columnistes habituals de la premsa escrita – que se li critiquin les formes amb que ha donat resposta al afer. Sembla que al Govern se li permet qualsevol exabrupte, mentre que a l’oposició se li qüestiona fins i tot el color del paper en el que ha escrit la denuncia…

M’hagués agradat llegir al costat de la notícia sobre el “Cas Badia – Segovia” i de les lògiques valoracions periodístiques sobre l’assumpte en sí, una crítica a la reacció del govern socialista, de la mateixa manera que se li diu a l’oposició que no ha de quedar-se només en la transmissió dels assumptes “lletjos” i ha se ser capaç de fer propostes constructives i positives.

En definitiva penso que la resposta del govern alertant que no s’ha de fer cas de les “bestieses del regidor Albert Canet”, mereixia una valoració de tots aquells que escriuen habitualment sobre la política local. Per mi es una reacció impròpia d’un govern que hauria de sentir-se segur del que fa i que, amb aquesta sortida de to – ratllant el insult – demostra que ha perdut els arguments. Perquè no se li reclamen, al Govern també, les respostes constructives i positives que tant se li troben en falta a l’oposició ?…

……

Post publicat al meu Facebook en data 04-07-08

Hi ha vida més enllà de la política

Sento dir-els-hi que l’article que “Línia Vallès” va dedicar divendres 2 de març al conflicte de l’Escola d’Educació Especial Montserrat Montero va semblar-me molt desafortunat doncs, signat per “Redacció” i en les pàgines destinades a informació, s’opina directament i es pren clarament partit sobre la qüestió, fent unes afirmacions sense fonament que no puc deixar passar per alt, tòt i que la Fundació Vallès Oriental, de la que en sóc patró, emeti en els propers dies un comunicat oficial sobre tota la problemàtica suscitada en les darreres setmanes.

Però es que la meva coneguda vinculació amb Convergència i Unió m’obliga a contestar a títol personal aquell desencertat article.

Com es pot dir, sense citar-ne les fons, que “la Fundació Privada Vallès Oriental és considerat un viver convergent” i es vincula directament aquest suposat fet a que precisament CiU sigui la que “treu els majors rèdits del conflicte” ?…

Sobre la resta d’imputacions i d’acusacions envers la responsabilitat del Patronat de la Fundació, de les que evidentment discrepo, ja s’hi pronunciarà la pròpia FVO, però considero inadmissible la vinculació interessada que es fa de la reiterada Entitat amb un determinat partit polític. Fer-ho així denota una visió sectària de la societat i pressuposa que en la vida de les persones i de les entitats tot gira a l’entorn dels interessos partidistes…

Em sap greu que no es valori el fet que una persona pugui tenir unes determinades afinitats polítiques i, també, la voluntat de servir i col·laborar amb alguna entitat ciutadana sense que se’l consideri “marcat” de per vida. En el meu cas, es evidentment que no renunciaré del meu passat polític, però això no hi te res a veure amb la meva dedicació a la Fundació. Es podrar qüestionar si la feina feta dins del Patronat es millor o pitjor, però no admetré mai que es critiqui la mateixa per suposats interessos de partit.

D’altra banda, catalogar les entitats ciutadanes en funció del suposat color polític d’alguns dels seus membres es, com a mínim, injust i dona a entendre que la política tòt ho contamina. La Fundació Privada Vallès Oriental, que els quedi clar, no té cap filiació política i els seus únics objectius es concentren en donar servei a les persones amb discapacitats intel·lectuals.

Sincerament, contesto l’article a que m’he referit perquè m’ha semblat que en el mateix s’expresa una visió maniquea de la societat. Dividir-la i encasellar-la per simpaties polítiques es, sí més no, pensar que la societat està totalment tutelada per un sistema públic que tòt ho controla i que no deixa espai lliure a les iniciatives privades. Potser a alguns els hi agradaria que així fos però, per sort, hi ha vida mes enllà de la política!.

…..

Article publicat al setmanari Línia Vallès, l’any 2007

Menys política i més ciutat

El candidat oficial de Convergència Democràtica de Catalunya per les properes eleccions municipals, el Doctor Pius Canal, en la seva primera entrevista publicada en l’edició de la setmana passada d’aquesta revista, reivindicava una nova manera de governar basada “mes en la ciutat i menys en la política”. Es una bona tarja de presentació, no en va en aquestes breus paraules es deixa interpretar tota una filosofia de gestió i tota una càrrega crítica i en profunditat contra aquella altre manera de fer política que ha governat la ciutat al llarg d’aquests darrers 25 anys. Sembla clar que el candidat nacionalista se sent mes a gust en el debat estrictament positiu i de ciutat que no pas en el debat de les estratègies partidistes. Segurament es dels que pensa que en el nivell mes proper, el de la política local, cal arribar al ciutadà sense filtres ni prejudicis de cap mena. Dels que pensa que a l’hora de “fer ciutat” poden torbar-se gent de procedència molt diferent, sense que el pensament ideològic els hagi de condicionar. En definitiva dels que pensa que cal treure profit del bon fer de les diferents sensibilitats ciutadanes i de les capacitats públiques i privades per millorar la ciutat i la qualitat de vida dels qui hi viuen, sense prejutjar d’antuvi la hipotètica vinculació electoral dels que ho promouen.

Gairebé tres dècades d’un govern municipal amb un mateix tarannà – descomptant els breus períodes convergents – segurament ha fet inevitable acabar forjant una maquinaria institucional tant gran i impersonal que de mica en mica s’ha anat allunyant de la iniciativa privada o del que anomenem societat civil. L’actual Ajuntament es tant poderós, tant auto – suficient i controla tants àmbits, que pot funcionar, com de fet ho fa, malgrat el que la societat privada organitzada faci o opini.

Que l’Ajuntament funcioni per si mateix, però, no garanteix que la ciutat prosperi com ens agradaria. Per sortir de la “ciutat avorrida” que ens descriu en Pius Canal, es necessita la complicitat de tots, dels polítics, dels funcionaris i, sobretot, dels ciutadans. Els primers, en solitari, poden fer que es posin els carrers cada dia, que s’encenguin i s’apaguin els llums o que, amb mes o menys encert, la ciutat estigui neta. Però per prosperar de veritat, per sortir del to ensopit en la que estem instal·lats, cal mes empenta i ambició, cal unir esforços i fer costat a les idees de tothom.

Tants anys amb la mateixa dinàmica de tenir-ho tot sota control, de no fer soroll perquè res no canviï, ha acabat configurant un Ajuntament molt gran i omnipotent però massa tancat i blindat als projectes dels demés, massa recelós d’allò que no domina i atemorit de modificar els seus processos o protocols interns.

Potser si que, com diu en Pius Canal, ha arribat l’hora de fer “menys política i mes ciutat”…

…..

Article publicat a la Revista del Vallès i després al meu antic bloc, en data 20-03-06